diumenge, 4 de setembre de 2011

Quatre notes informals sobre la meva estada al paradís - (1)


“... Dues altíssimes muntanyes imponents, una a cada banda, que davallen suaument fins a trobar-se al mig, davant meu, al fons de la vall, i més enrere, gairebé invisible en l’horitzó, una altra carena que hi treu el nas. Als cimals hi comença a tocar el sol, que no pas encara al poble, i una lluna blanca llueix a dalt del cel, una lluna de dia, acompanyada d’alguns núvols trencats també blancs i de color de nacre, per fer bonic sota un cel molt blau. Se sent algun ocell solitari que ja crida, mentre que d’altres inicien el seu vol d’una banda a l’altra, en aquella dansa de cada matí que no em cansaria mai de contemplar. No se sent cap remor de veus humanes; només el cant de l’aigua del rierol que corre una mica més avall i la sonoritat del vent entre el fullam dels arbres. L’aire fresc de l’alba embolcalla el meu cos en una abraçada sensual de benvinguda, iniciant així el reset del disc dur interior, de la que ha de ser la meva renovació física i mental en aquest bell país que m’acull entre cims magnífics, llacs insospitats i un silenci fet a la meva mida...”

Aquestes són les primeres paraules que vaig escriure, en llevar-me, el matí del meu primer dia al paradís. Aquell era el paisatge que emmarcava la finestra de la meva habitació. Em plau ara compartir amb vosaltres algunes de les meves impressions, dels moments que allí he viscut, explicar algunes anècdotes, mostrar algunes fotografies, i reprendre així novament, informalment l’espai, avui que fa precisament un any que aquest bloc va veure la llum. Un any ja, mare meva! Avui l’aniversari del bloc, ahir vaig ser jo qui va haver de bufar una bona colla d’espelmes... Quantes coses que han arribat a passar, en aquest any... El sostre de la resistència humana sembla no tenir fi, però crec que he estat ben a punt de sobrepassar-lo amb escreix...
Per això, perquè he arribat tan justa de forces a l’estiu, perquè necessitava tant i tant aquestes vacances humils si voleu però escrupolosament escollides, i per la ferma voluntat d’aprofitar cada minut d’aquests dies, he pogut assaborir cada instant amb la màxima plenitud, amb la mirada embadalida d’un infant que descobreix el món per primera vegada.
Feia un dia esplèndid al matí, en sortir de Vilafranca. Net i assolellat, la temperatura benigna. Les vinyes, ufanoses, a punt per a la verema. La carretera, deserta. Gràcies a aquesta carretera que ha millorat després d’unes obres eternes, el viatge ha estat un passeig molt agradable que m’ha dut a lloc sense gairebé ni adonar-me’n.

Respiro a fons i tanco els ulls. Immediatament sento que em fusiono amb el paisatge, com si també en formés part. Quina sensació de plenitud que comença a envair-me, que bé em sento amb mi mateixa, amb la meva pròpia pell. Sense condicionants de cap mena, sense haver de donar cap imatge políticament correcta, tal com sóc, tal com raja. Roba senzilla i còmoda, sense cap concessió a la coqueteria, la petita motxilla a l’esquena, el bastó inseparable; un tall de cabell d’allò més pràctic i fresquet, sense complicacions; fora la tortura de l’assecador i les llargues sessions de pinta, que per això la natura ens ha proveït de 5 dits a cada mà. Les ulleres de sol, imprescindibles per prescripció facultativa, tot i que em sap greu no poder mostrar la mirada als altres. L’únic toc de maquillatge que em permetré serà només el to daurat amb què el sol obsequiarà la meva pell blanca. Ben aviat els meus ulls apareixeran més grans, més verds, més brillants i plens de vida. Unes gotes d’olor, d’aquella aigua de colònia de flor de cirerer que em van dur des d’Occitània i que no he trobat enlloc més... És clar que com que sóc guapíssima de mena, qualsevol new look encara em fa més atractiva... Bé, més val que no us enganyi: com que faci el que faci ja no tinc remei, com que una ja no té restauració possible, doncs no em preocuparé ni un minut pel meu aspecte. Cadenes mentals fora, llibertat total. Això sí, hauria de mirar d’engreixar-me un parell de quilets, aquests dies, o tindré bronca de la grossa quan el Dr. Ferrer em torni a veure...

M’atreuen irremeiablement els camps segats a l’agost, amb les bales de palla disseminades en diverses i estudiades formes. Em semblen escultures naturals d’una bellesa incomparable. No em cansaria d’encabir-les en la petita màquina fotogràfica: amb diverses llums, amb diferents fons de paisatge, escampades aquí i allà... Des de la finestra del cotxe contemplo com em passen pel costat, i m’imagino que és una seqüència d’alguna pel•lícula meravellosa que estic filmant. M’agradaria saber compondre una música que fos capaç d’expressar exactament el que estan veient els meus ulls, que maridés a la perfecció amb els camps camps pentinats per la sega. En gaudeixo amb tots els sentits possibles...

L’aire mou les fulles dels arbres i en treu sonoritats suaus i benignes. Es barregen amb el so persistent d’alguns sistemes de reg dels camps de tabac que tinc al davant. Em van explicar que el govern d’aquest país els subvenciona el conreu del tabac perquè no se’n perdi el cultiu, però amb la condició que una vegada collit el destrueixin. És una mena de cosa rara que potser no he acabat d’entendre, però cada país té les seves motivacions per fer el que fa, i que sovint se’ns escapen. No seré jo qui vingui a discutir-los-ho... Prou agraïda que els estic, que em permetin gaudir d’uns dies en aquest meravellós petit país on parlen una llengua que és també la meva...

Una de les coses que em fa sentir més idiota quan he d’anar a un lavabo d’algun bar (cosa que es repeteix sovint durant les vacances) és ser incapaç de descobrir, sovint, per on s’estira la cadena. Bé, qui diu estirar la cadena vol dir buidar la cisterna del WC, perquè de cadenes ben poques en queden, almenys a l’antiga usança. Mires on hauria de ser i res. Cerques algun botó a la paret, alguna palanqueta que per l’amor de Déu vulgui fer acte de presència, però res de res. Seria molt demanar una petita ajuda per part dels propietaris, una fletxeta que indiqués cap a on tirar, una veu en “off” que ens anés guiant: “fred, fred, calent, una mica calent; que et cremes!” Gairebé sempre, quan estic a punt d’abandonar, llavors em topo amb l’enginy. I sí, llavors, davant l’evidència de com era de fàcil, me’n sento força més, d’idiota. Un altre punt a tenir en compte és aprendre’m de memòria, abans de passar a l’acció que m’ha dut fins allí, el lloc on és l’interruptor de la llum; no sigui cas, com ja m’ha passat de vegades, que sigui d’aquells que s’apaguen sols al cap de molt poca estona deixant-me en la més negra desolació, cercant per les parets com una desesperada... Aquesta vegada, en un poblet perdut allà on sant Joan va perdre les espardenyes, he trobat la maleïda cadena penjant un pam per sobre de l’aixeta de rentar-se les mans... Encara hi ha hagut sort!
Solució: sempre que sigui possible, cercar l’alternativa d’un bon arbre protector, d’unes bardisses frondoses, d’una roca generosa, i disculpar la pròpia consciència si en algun moment em venen al cap les pobres formigues que hi transiten, pensant que per aquí dalt tot sovint hi plou i ja hi estan acostumades...

S’ha post aviat el sol darrere una muntanya molt alta. Prèviament, els núvols que han crescut ja me l’havien tapat. No ha estat espectacular; hi ha encara molta claror, a les 8 del vespre. Quan sigui fosc, avui que hi ha lluna, sí que serà com un somni. Esperaré llevada fins a mitjanit. Mentrestant, penso en aquell cotxe que, per megafonia, anunciava un enterrament aquesta tarda...   (continuarà)

16 comentaris:

  1. Em corrou l´enveja com ácid sulfúric de veure lo be que t´ho has passat. Ai. Quí pogués...

    ResponSuprimeix
  2. Esperàvem la teva tornada. Tornarem a entrar.

    ResponSuprimeix
  3. Quina bonica sensació que dóna llegir-te!
    M'has fet somriure en molts moments! jo també em pentino amb els dits! :)
    Vacances al paradís! sí senyora!

    ResponSuprimeix
  4. Com m'agradat sentir: llibertat total, cadenes mentals fora...llegint-te i veient les fotografies ja es veu que has tornat nova, neta i amb forces.

    Gràcies per compartir aquestes bones sensacions, pels que encara no hem fet vacances ens permets sentir aquesta sensació de llibertat a la pell llegint-te.

    Les fotografies ja parlen soles, quina meravella, és preciosa la natura en estat pur.

    Segur que deus tenir una aura de tranquil·litat i felicitat important...fes-la durar tan com puguis!

    Una abraçada i bentornada!

    ResponSuprimeix
  5. ¡Ja era hora! Em creia que t'havies perdut per aquelles montanyes...(Jo m'hi perdria). D'aquí poc t'envio el llibre que et vaig dir. El teu l'he començat fa tres dies. Jo no he tingut la sort d'anar a les montanyes...Una setmana al Miracle, això sí, veient Port del Compte des de la finestra i el Pedraforca des de un perfil desconegut. Ja t'explicaré més coses , moltíssimes. Una abraçada. ¡Ah! Felicitats pels dos aniversaris: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  6. Realment un paradís ideal per a fer-hi vacances.

    M'agrada molt la teva manera d'explicar-les i aquest continuarà ja ens deixa amb les ganes.

    Bentornada al blog, Galionar.

    I doble felicitació: la teva i la del blog!

    ResponSuprimeix
  7. Primer que res FELICITATS pel doble aniversari.
    Quin escrit tan refrescant! M'ha fet somriure i m'ha encantat.
    No et cal cap coqueteria, estàs maquíssima al bell mig del "paradís".

    ResponSuprimeix
  8. Anònim, el teu "ai" em sona a Joan Carles, oi? No vull fer enveja, eh?, que he estat en un lloc molt assequible, sense voler presumir de res. Les vacances han estat més un estat mental que no pas altra cosa. A més, jo per l'ascensor no m'he trobat ningú de bon veure en banyador, com sí que els ha passat a alguns sense moure's de casa...
    Jordi, molt agraïda per les teves paraules. Continuarem amb les notes informals, que n'hi ha unes quantes...
    Filadora, ja som dues que fem servir els dits per a aquests afers! Celebro que ho hagis passat bé amb les meves notes.
    Barcelona, és ben bé com ho dius. Només espero que aquesta aura de felicitat no me la trenquin abans d'hora, perquè demà ja treballo, i uuuuffff...!
    Joan, no et pots queixar, eh?, que també has gaudit d'un gran paisatge. En la propera "entrega" t'ensenyaré una imatge d'un sant, trobat en una ermita; un sant amb un garrot molt gros a la mà. Riu-te'n, potser, dels enfrontaments actuals dins de l'Església! Sí, ens hem d'explicar moltes coses.
    Carme, poca cosa puc dir que ja coneguis, d'aquell lloc. Però com deia abans, el més important aquest any crec que va ser l'actitud, perquè tot sortís rodó.
    Novesflors, gràcies per les teves paraules; algú m'ha dit que, mentre que per la ciutat vaig amb el cap cot i circumspecte, enmig de la natura aixeco sempre el cap i somric, i potser aquesta és la diferència. Ah, i moltíssimes gràcies a tots per les felicitacions!
    Una forta abraçada i encantada de tenir-vos novament a prop!

    ResponSuprimeix
  9. Sí, era jo el Joan Carles.Es que amb l´emoció de la teva estada al paradís no vaig recordar firmar.
    Ai, i més ai.

    ResponSuprimeix
  10. Galionar no et queixis de "vacances humils", jo no n'he fet...
    Estic amb tu, de tant en tant s'ha d'entrar a la cambra pròpia, respirar un aire particular, volar amb els núvols personals..., gaudir del paisatge únic, gaudir de l'ombra dels teus arbres. Unes imatges paradisíaques.


    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  11. Nooo, oonatge, no em queixo pas perquè les vacances hagin estat "humils"; al contrari, ho ressalto amb orgull perquè en quedi constància, perquè de segur que han estat molt millors que les d'algunes persones que em miren amb llàstima i amb aires de superioritat i que presumeixen d'haver estat viatjant per mig món!
    Totalment d'acord amb el teu comentari. I celebro que t'agradin les imatges. Qua tingui una mica més de temps, continuaran.
    Una abraçada desintoxicada i amb afecte!

    ResponSuprimeix
  12. Galionar ja saps que ho he dit amb el meu to... Comparteixo plenament el que dius. Hi ha molt gent que explica uns peregrinatges..., que ho són tot menys vacances (però cadascú baixa les esclaes com vol) i com deia la meva àvia a la boca se li fa dir el que es vol, dic això per tot la jetPET...

    Des del far amb bona brisa.
    onatge

    ResponSuprimeix
  13. Hola Montserrat, bienvenida y supongo que relajada después de esas "humildes" vacaciones en un entorno que desde luego sí que puedes decir que es un paraiso

    ¿Sabes que uno de mis sobrinos se ha trasladado a vivir a allí? Vivían en la Seu, pero ahora han dado el salto un poco más arriba

    Muchas felicidades por tu cumple (que por cierto, no se porqué no me lo ha chivado este trasto) y también por el cumple del blog, desde luego el tiempo pasa como en un suspiro....

    Me ha gustado mucho tu relato, eso ya no es nada nuevo y me he reído con tus peripecias buscando cadenas, luces, etc. jajaja es genial cómo lo cuentas

    Yo también estoy a punto de irme, aunque con la idea de volver otra vez y entonces será hasta que me eche el frío...

    Un abrazo grande grande y no dejes que esa mirada que has recuperado en estos días te abandones así como así

    ResponSuprimeix
  14. Gracias, Soqui; tenemos la suerte de ir coleccionando años y experiencias; es estupendo, verdad? Las vacaciones me han sentado muy bien, sí, y espero que también a ti las tuyas. Que suerte, poder volver al pueblo otra vez más adelante! Espero que las fuerzas se porten bien contigo, y los ánimos también.
    Oye, a ver si algún día coincidimos por allá arriba, si tu vas a ver a tu sobrino y yo estoy por aquellos valles.
    Un abrazo enorme, preciosa!

    ResponSuprimeix
  15. M'identifico molt en les imatges, doncs les podria haver fet jo. Del text ja ho veuré, ho deixo per un altre moment.

    Bon dia!

    ResponSuprimeix
  16. Gràcies, Gemma, per la teva visita. Quan el paisatge és tan bell no té cap mèrit que les imatges surtin atractives; en tot cas, el mèrit és del paisatge.
    Una forta abraçada.

    ResponSuprimeix