dijous, 22 de setembre de 2011

Quatre notes informals sobre la meva estada al paradís - (3)


Hi ha alguns indrets en aquest petit país que em tenen robat el cor. Un d’ells és el Coll d’Ordino. S’hi accedeix per una carretera serpentejant i amb un fort desnivell que va de Canillo a Ordino, o d’Ordino a Canillo, pujant un port de muntanya que ens ofereix paratges idíl•lics, amb unes vistes espectaculars sobre la vall. A dalt del Coll hi trobem una gran explanada i un bosc d’aquells que tothom ha somiat alguna vegada quan s’imagina la felicitat. Hi pujo sovint de bon matí, amb algun llibre que mai no llegeixo, perquè la bellesa i la pau d’allà dalt no em permet fixar l’atenció en res més...
Aquest any m’hi esperava una sorpresa molt, molt agradable. Creieu en supersticions, en el destí escrit a les cartes dels vidents, en senyals divins o esotèrics, o en qualsevol cosa semblant? Jo no, rotundament, tot i que confesso llegir sempre els horòscops que em cauen a les mans (qui pot resistir-se a la temptació?). Però sí que crec en la casualitat, en l’atzar i sobretot en l’amistat...


I així és que, de forma sorprenent, l’atzar m’ha regalat dos anys seguits una trobada imprevista i molt agradable amb la mateixa persona, sempre ben amunt, a tocar del cel, a dalt dels indrets més bells de les muntanyes. L’estiu passat jo no tenia bloc per a poder narrar-ho, en plena transició entre el que va tancar de windows live i l’obertura de l’actual, però sí que va fer-ho l’altra protagonista, la Carme de Col•lecció de moments. (Cliqueu aquí.)
I aquest estiu, una altra vegada, la Carme ha pogut tornar a parlar-nos d’una nova trobada en un altre post: (Cliqueu també aquí.)
Era dissabte. Devien ser poc més de les 9 del matí quan arribàrem a dalt del Coll d’Ordino. Hi havia ja molts cotxes, però encara s’hi cabia.
Alguna premonició misteriosa em devia empènyer cap a l’indret on hi havia una renglera de vehicles aparcats, amb unes deu persones que es disposaven a iniciar una excursió. Alguna cosa més forta que jo m’hi va atreure. D’algun lloc van sorgir paraules optimistes per desitjar bon dia a aquella gent tan maca. I ja un moment després, havent rebut amable resposta, algun estrany resort va fer-me girar novament cap a ells. Un cos inclinat endavant en posició gairebé de quatre potes, amb el cap amagat a dins una motxilla, va girar-se lentament fins que ens vam poder mirar a la cara, i llavors els nostres somriures van eixamplar-se fins a la seva màxima expressió. Sí, ens havíem trobat una altra vegada! És que no podia ser d’altra manera; a dalt del paradís, sempre la presència màgica de la Carme per col•leccionar moments! Quina alegria més gran, sincera i autèntica! Vam poder fer-nos una forta abraçada i parlar una estona. Potser no va ser la conversa el més transcendental, sinó el fet de coincidir una vegada més en un indret tan i tan bell, de saber que compartim el mateix amor per les muntanyes, que potser en el fons no som tan diferents l’una de l’altra... Recordo que de cop vaig adonar-me que les ulleres de sol m’ocultaven els ulls i que això podia semblar-li una falta de respecte, i que me les vaig treure de seguida, en un gest precipitat que a ella li devia sobtar...
Crec que poques vegades el món virtual ha transcendit al món real d’una manera més bella. Per als qui encara no la conegueu: si voleu posar-li un nom a una dona de rostre afable, senzilla, oberta i generosa, que traspua optimisme en tots els seus gestos i en les seves paraules, aquest nom només pot ser-ne un. Si voleu posar-li un nom a una dona que tota ella és alegria, posseïdora d’uns ulls plens d’estrelletes que et miren directament, i que quan somriu se li converteixen en dues ratlletes horitzontals plenes de tendresa i simpatia; si voleu conèixer el nom d’una persona maca, maca..., aquesta persona és la Carme.
Ella ja n’ha parlat abans i molt millor que jo, de tot plegat. No hi va haver temps per a res més, aquell dissabte, perquè altra gent ens esperava. Però jo, que no crec en supersticions ni en sortilegis estranys, n’estic convençuda que aquestes dues trobades a dalt les muntanyes tenen un significat molt, molt especial. Sé que algun dia tindrem una xerrada força més llarga; sembla que el Déu de les muntanyes així ho té previst, i es sortirà amb la seva...

Amb el cor a vessar d’una joia molt gran, una vegada ja el grup s’havia perdut camí enllà, vaig abraçar-me a un arbre. Qui no ha provat mai l’agradable sensació de romandre una estona llarga ben abraçada a la soca protectora i energètica d’un arbre, sentint tota la força de la natura en el propi cos, la saba del tronc recorrent les nostres venes? Era tan real la sensació que alguna cosa recorria de debò el meu cos, que no vaig tenir més remei que fixar-m’hi atentament: I tant que era real! A l’arbre hi havia un niu de formigues molt grosses que recorrien les branques en llarguíssimes fileres, i que em van confondre amb una part de la fusta. Els meus crits no van ser pas d’alegria, si és que algú els va sentir; sort que mentre em treia tota la roba per espolsar-me-la em va agafa un atac de riure d’aquells meus i que em va fer acabar cargolada per terra...!
Va ser un dels dies més feliços de la meva estada al paradís.
 
No m’agrada gens ni mica passejar per la zona comercial, entre un riu de badocs com jo que intenten trobar alguna ganga inexistent en alguna de les nombroses botigues... Però sí, de tant en tant cal fer-ho. Volia comprar-me un rellotge de recanvi. Els meus rellotges han de complir un requisit imprescindible: marcar l’hora clarament, no insinuar-la ni suggerir-la. Per tant, el rellotge que cerco ha de tenir 12 xifres molt nítides i uns busques a prova d’ulls cansats. Tot això sense estar renyit amb un bon disseny i una certa elegància, que tampoc es tracta de dur un despertador dels anys 50 subjectat amb una corretja al canell. Sí, sóc de les que encara porten rellotge; crec que en els temps actuals, i amb les múltiples obligacions que hem d’afrontar, és imprescindible. Conec no poca gent que presumeix de no portar-ne mai, però que a cada moment estan amb el mòbil a la mà per veure quina hora és. I en conec d’altres que tampoc no en porten i que no fan més que molestar a tothom perquè els indiqui en quin moment del dia viuen... No us enganyo si us dic que va costar-me dues hores ben bones de trobar un rellotge “normal” entre tants aparadors de requincalla. Al final, però, vaig aconseguir-lo.
L’altra compra inexcusable era un mòbil dels anomenats sèniors, és a dir per a persones grans, destinat a la meva mare de 81 anys. Atès que cada vegada s’embolicava més amb el que tenia, amb massa prestacions inútils per a ella, li volia facilitar al màxim la feina d’utilitzar aquest aparell. Tecles grosses, simplicitat per trucar i enviar missatges, un botó amb alarma perquè em tingui sempre a l’abast, fins i tot quan sóc fora de casa... N’estava convençuda que li agradaria. Però contra tot pronòstic, en lloc de donar-me’n les gràcies, em clava una bronca monumental: “On vas amb això, un telèfon per a la vieja, que és clar, com que és idiota!” Que què t’has cregut, que si gràcies a Déu encara no he perdut el senderi, que ja veurem quan tu arribis a la meva edat si t’agradarà gaire que et prenguin per un vejestorio... Després d’un absurd estira i arronsa, de proposar-li que es quedés novament amb el vell, d’estar a punt d’engegar-la a pastar fang, va acabar acceptant-lo i aprenent-lo a fer anar. Sé que li va molt millor que l’altre, que en presumeix davant les seves cunyades, però no està disposada a reconèixer-ho. I cada vegada que en fa referència, encara parla “d’aquell trasto que em vas dur de qui sap on...”
En definitiva: un dels molts motius per voler-me perdre en aquest tan bell país? Descansar de la mare uns poquets dies i carregar-me de paciència per a una llarga temporada!
   
Aquest any he descobert la Ruta del Ferro, que parteix d’una mina abandonada a Llorts i que va descendint fins a la Farga d’en Rossell. Vaig poder visitar-ho tot; així com el muntatge per mostrar-nos l’interior de la mina em va semblar una mica teatral, la visita a la Farga, amb uns excel·lents audiovisuals i una posada en escena espectacular em va deixar molt bon gust de boca. Però el que em va agradar de debò va ser el camí, ombrívol, de bon passejar, al costat del riu, on s’alcen unes curioses escultures de ferro.

 En una explanada una mica més enlairada, a l’esquerra del camí, vaig poder admirar el grup de figures que, talment els mohers de l’illa de Pasqua, restaven allà agrupades de cara a la vall. Són els Homes de Ferro, que representen set germans i cosins, i que procedeixen de diverses ciutats: Jeanne de Sant Petersburg, Aeyko de Tokio, Felip de Mèxic, Richard de Londres, Izis del Caire, Jean-Baptiste de Mònaco i Titi de París. Totes elles estan realitzades a partir del sòl urbà del seu lloc d’origen i portades a Ordino perquè celebrin una reunió familiar.

Una altra de les escultures és Endless, la d’aquests dos senyors que pretenen transportar una gran roca a través d’un pont de pedra. Vaig demanar-los permís per retratar-me amb ells. No defalliu, amics, que diuen que la fe mou muntanyes...
I no us perdeu aquesta estranya forma escultòrica amb un nom d’allò més sorprenent: ni més ni menys que “L’home-de-ferro-talp-que-camina”. La realitat de vegades supera la ficció...


I en aquell plàcid i deliciós passeig, en un matí que va començar amb jaqueta, obaga i fred i va acabar fent-me suar la cansalada sota un sol estavellador, amb la sempre present companyia del rierol d’aigües cristal·lines i la transparència de l’aire, vaig besllumar davant meu la promesa d’un altre camí planer i agradable, la sensació i la certesa d’anar avançant, poc a poc, vers a un futur ple d’esperança.

14 comentaris:

  1. El Coll d'Ordino és també un dels meus lloc preferits d'Andorra. Quan tenia 13 anys i vaig anar al Campament d'estiu per primer cop, el campament era a Ordino. I ens vam conèixer amb tota aquesta gent de l'excursió. Aleshores la carretera que passa pel Coll d'Ordino no existia i anar-hi ja era una excursió. Per a mi preciosa. Imaginat si l'esplanada a i el bosquet ara és magnífic amb carretera i tot, sense carretera era màgic. Sempre li he guardat aquestes emoció especial que tenen les estrenes. Hi trobàvem un munt de maduixes i de gerds.

    I pel que fa a la trobada. Va ser com un pressentiment sentir la veu desconeguda, i pensar que eres tu.... però casualitats i alegries a part... a veure, a veure, Galionar, però tu que vols? deixar-me emocionada com una bleda per la resta de la setmana o què? :) de moment així estic, exactament emocionada com una bleda... quan em durarà no sabria dir-t'ho. :) Gràcies per les teves paraules, que són d'una generositat espectacular... i que em fan sentir entre afalagada i avergonyida i poc mereixedora de tants elogis.

    Només vull repetir-te que sí, que jo també crec que això no quedarà aquí i que trobarem l'ocasió d'una llarga xerrada.

    No conec aquestes escultures que ens ensenyes, a la propera les hauré de visitar.

    Una abraçada, ben forta, bonica... encara amb les llàgrimes als ulls...

    ResponSuprimeix
  2. he fet aquesta carretera d'ORDINO a CANILLO moltes vegades, amb neu o sense, amb cadenes i en més d'una ocasió me l'he trobat tallada. A la primavera és una meravella.

    ResponSuprimeix
  3. Carme, res d'emocionar-te com una bleda, eh?, sinó a riure i somriure amb totes les ganes! El dia que vas repetir el dibuix aquell ple de formigues, no podia pensar en altra cosa que en la meva aventura amb elles aquell nostre dia... Em sap greu no haver pogut fer l'entrada abans, amb més temps, dedicació i qualitat, però les prioritats m'ho estan impedint.
    No, cap elogi és desmesurat; si no, ho preguntarem a tots els teus amics, a veure què hi diuen...! Per la meva part, després d'haver-me trobat amb casos flagrants de mediocritat i fatxenderia, cada vegada valoro més profundament la senzillesa natural de les persones sàbies, cultes i intel·ligents de debò; aquestes son (sou) les que veritablement val la pena conèixer.
    Jo tembé em vaig enamorar del Coll d'Ordino, un amor a primera vista. La primera vegada va ser el 1992, i des d'aleshores he perdut el compte de les vegades que hi he anat. Devia ser subliminal, sense carretera ni turisme, quina enveja! Com ara la Vall de Boí fa 35 anys, quan també me'n vaig enamorar.
    No et perdis la ruta de les escultures la propera vegada; és molt senzilla de fer, fins i tot amb infants, i molt agradable.
    Una forta abraçada, Carme, i res de llàgrimes, entesos? :)

    ResponSuprimeix
  4. Hola, Francesc, potser el treball que et duia a fer aquest recorregut que esmentes era dur i difícil, no ho sé, però quina meravella poder-hi transitar durant les diferents estacions de l'any, amb tots els paisatges possibles...! Sí, durant la primavera és magnífic; hi ha neu al cim de les muntanyes però està ple de flors de somni; els arbres estrenen fulles, els prats són intensament verds... Si algú vol aprendre l'ofici de poeta, només cal que s'estigui per allà durant una temporada, i els versos se li compondran sols...
    Una forta abraçada, Francesc!

    ResponSuprimeix
  5. Caram, noia, quin escrit-recorregut més interessant i intens.
    D'aquest trancendir el món virtual amb la Carme, no en sabria més que donar-te tota tota tota la raó.
    Conéixer-la i compartir amb ella és un regal!
    Llegir-te, també!

    ResponSuprimeix
  6. Devia ser tota una experiència, és bonic això de trobar-se així de casualitat en un indret tan bell, algú amb qui si no fos pel bloc no haguessis arribat a intuir. Carme, pots estar contenta, gairebé m'he emocionat i tot en copsar l'afecte que traspua de les paraules de la Galionar

    ResponSuprimeix
  7. I que be t´ho passes. (Enveja i enveja).
    Nota técnica: no he clicac als llocs que dius, perque abans he clicat sobre l´entrada anterior, aquella que es una imatge, i m´ha quedat l´ordenador bloqueijat i no podia entrar als meus llocs. He hagut de sortir.
    Joan Carles.

    ResponSuprimeix
  8. Viure sense amistad seria no viure.
    gaudir el moment que tenim, que passa
    i ens acarona la galta i escolta l'orella l'alè de l'altre ser.
    Viure la natura, no hi ha res preciós si no estem predisposats a sentir, a escrutar o llegir el que els ulls aprecien... El cos té fres i la ment gaudeix, el cos sua i la ment beu la llimonada del paisatge... Per que plorar ja ho farem quan toqui. Anton.

    ResponSuprimeix
  9. Noia.L'altre dia a un dels meus "abuelitos", que triga la tira a posar-se els mitjons, li vaig dir que li compraria un d'aquells aparells que ajuden molt...¡Qué vaig dir! Quan sigui vell. Qué th'as cregut...Tan sols té 88 anys...
    Jo l'aventura amb les formigues la vaig tenir a l'África. No entenia com ningú seia sota una palmera que feia una ombra magnífica...Ja o crec que ho vaig entendre! I eran d'aquelles groses que mosseguen i que ni hi ha forma que obrin la boca...
    Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  10. Fanal, m'agrada que diguis això, a veure si la Carme s'ho creu d'una vegada per totes. Gràcies també per les teves paraules amables i per la teva visita.
    Carina, és efectivament una experiència inoblidable, d'aquelles en què ets conscient que la felicitat existeix i que la vius plenament en aquell moment.
    Joan Carles, dentetes llargues, eh? En aquesta vall de llàgrimes no fa mal ina mica de felicitat de tant en tant, oi? El problema amb els enllaços pot ser perquè utilitzes ordinadors públics i deue tenir algunes restriccions. Llàstima, perquè les pàgines on portaven valien la pena.
    Anton, precioses paraule, les teves. No n'hi ha prou amb mirar el paisatge, cal saber veure'l. I si l'amistat també forma part d'aquest paisatge, què més es pot demanar?
    Joan, potser que li presentem aquest vellet a la meva mare, que potsre encara arreglarem alguna cosa... Sobre les formigues, pobre part posterior al final de l'esquena, com et devia quedar...!
    Una forta abraçada a tothom!

    ResponSuprimeix
  11. Realment, Andorra, a la que surts de la seva vall i t'enlaires cap als seus colls, cims i carenes és un autèntic paradís, com tu dius.

    Jo tinc moltíssims records a les muntanyes andorranes, però tres d'ells són inesborrables.

    Un fent el Pic d'Escobes, a la capçalera de la Vall de Juclar... crec que mai he patit tant grimpant per una cresta.. mareta meva que complicada que era i que malament ho vaig passar!

    Un altre és que la meva primera muntanya, a la meva vida, va ser el Pic de l'Estanyó. Els seus 2.915 metres van ser la meva primera muntanya coronada ara fa 15 anys. Allà mateix, en aquell cim vaig rebre la fiblada de la passió muntanyera que, des de llavors, ja no he abandonat i ha marcat decisivament la meva vida.

    I el tercer record és una preciosa albada un matí de Sant Joan que vaig gaudir des del seu cim més alt, el Comapedrosa, que voreja els 3.000 metres. Vam sortir ben d'hora de matinada i vam fer tota l'ascensió de nit, amb els frontals. Un cop al cim, ens vam asseure a la millor platea possible per a veure la millor representació teatral possible de la natura... una sortida de sol de pell de gallina.

    El que deia, el que dius, Andorra, un petit paradís.

    ResponSuprimeix
  12. Ooooh, Porquet, quina enveja més sana que em fas! L'espectacle de la sortida de sol a dalt el Comapedrosa ha de ser una experiència d'una bellesa difícilment insuperable! M'imagino que viure una cosa així ha de tenir un abans i un després. Jo no sóc escaladora, només arribo a les altures accessibles amb cotxe, amb remuntadors o amb excursions de poques hores, i ja em sembla que toco el cel amb les mans...
    Un amic meu ha arribat fa pocs dies d'escalar a les Dolomites, i les fotografies que m'han passat són realment espectaculars; quina sort que teniu, els qui us dediqueu a l'escalada!
    Una abraçada gran!

    ResponSuprimeix
  13. Hola preciosa, muchas gracias por tus visitas, a pesar de que las mías sean silenciosas y mucho más tardías

    Llevo unos días algo..¿otoñales??, y visito poco, pero bueno, ya pasará, un beso muy muy fuerte y gracias de nuevo

    ResponSuprimeix
  14. No te preocupes, Soqui; yo tambien te leo en silencio casi siempre. El otoño es época de bajones para bastantes personas, no eres la excepción. Pero deseo de corazón que lo superes muy rápido y puedas gozar de la estación de los colores más bellos.
    Un fuerte abrazo y ánimos, preciosa!

    ResponSuprimeix