diumenge, 31 de juliol de 2011

El meu balcó (Per a Maira, la blocaire)

El meu balcó d'infantesa (el de les plantes)

El mateix balcó, a través de la mirada de la Carme Rosanas

Hi havia una vegada una noia molt jove i molt tímida, de 13 anys, que s’estava moltes hores asseguda al balcó de casa seva. Hi llegia, hi brodava, hi escrivia, però sobretot guaitava el carrer per si hi veia un xicot de 16 anys que cada dia hi passava, de vegades dalt d’una moto, de vegades caminant... Quan això esdevenia, el cor li bategava amb força i tots dos es creuaven les mirades. N’estava enamorada. Per a la noia era el xicot més atractiu del món...
Gairebé 40 anys després de no saber res l’un de l’altre, gràcies a una iniciativa blocaire, aquella noia i aquell noi han tornat a trobar-se. Durant aquest temps, tots dos han esdevingut poetes. No són els mateixos, ni en queda res dels sentiments d’antany... Però l’amistat, una mica de complicitat i un bri de tendresa són tresors molt importants que han germinat de nou i que ara conreen, i que no haurien estat possibles de no haver existit el món virtual dels blocs. A ell el coneixen com a onatge, i ella es fa dir galionar.
M’agradaria, amb aquestes paraules, contribuir a les interessantíssimes reflexions a què la Carme Rosanas ens convida a través de l’espai de la Maira, sobre les relacions virtuals. Ja sé que no s’adiuen estrictament a cap dels temes que ella proposa, però potser en certa manera els engloba una mica a tots.
El poema me’l va escriure, 40 anys després, el xicot que als 16 anys passava caminant o en moto pel meu carrer i amb qui ens creuàvem les mirades...

ENTRE CEPS I VINYES
Entre ceps i vinyes
potser enyores
el teu mar i
la plaça de la Vila,
la rambla i els
noms dels carrers.

No serveix mirar enrere.
Vivim sempre endavant
amb el poema de viure
embarcat en el nostre
vaixell de paper...

Potser les hores de soledat
han fet un rosari de solitud.

Guardes records en almívar,
però sempre, massa o poc sucre...

Sota del teu cel de dona
sempre hi ha estrelles noves,
i galàxies per recordar...

Al capdavall potser
només som els records
a la nostra sang
amb el cor que
batega el pressent.

El teu balcó
d’infància i de naixença
ja no és el teu balcó.
Però el sant del teu carrer
sempre estarà en el
teu testament de present.

Potser no enyores res
de tot el què dic,
i ets pràctica, i tot
és l’ara i aquí.

És igual, el poema
del passat ja està escrit.
Però quan reposes
al cim de la muntanya
escoltes l’eco de la cançó
del passat, l’escoltes
i ressona dintre teu...

A la teva platja
-la que vas deixar-
encara hi ha testaments
sense promesa,
petxines obertes,
i un horitzó sense timó.

Potser les gavines
et duen la brisa
de la il•lusió,
potser...
Carles V. (onatge)

19 comentaris:

  1. Ostres, ostres, ostres, quina emoció quan he vist que s'actualitzava a la barra aquest post dedicat... quina història mçes tendra, Galionar, que em faràs plorar i tot!

    Em sembla uns història bonica. Jo també, com saps, he retrobat antics amics que feia entre 30 i 40 anys que no veia. Tot un grup de gent que en retrobar-nos, hem forçat el dia a dia i l'any a any per no tornar a allunyar-nos del tot, mai més. Simplement perquè vam viure junts moments molt importants i perquè som importants els uns pels altes. Per això m'emociona aquesta vostra història i també perquè us conec a tots dos.

    I tens raó, encara que la Maira parli de relacions virtuals, aquesta vostra història engloba moltes de les reflexions que hem anat fent per allà.

    Ara mateix m'està dient la Maira, que les reflexions del seu blog no haurien de ser sempre sobre blogs i relacions virtuals, podrien ser també de relacions reals.

    Ja m'imagino que aquest poema tenia un valor especial, amb la solera dels anys sobre els sentiments, que van ser, van ser intensos, com ho són als 13 o 16 anys i que sempre recordarem amb un somriure emocionat.

    Poetes, tots dos, que m'heu enganxat a llegir-vos sempre, com si jo també hagués tingut un balcó ben a la vora del vostre, però sense records, només per la poesia que porteu dins.

    Moltes gràcies per aquest post bonic i una bona abraçada a cadascun de vosaltres.

    Seguirem llegint-nos i trobant-nos escadusserament aquí o allà... trobant-nos.

    ResponSuprimeix
  2. Hola Galionar, han passat els anys, les classes de guitarra, les ballades de sardanes. Potser nosaltres som el testimoni de la pròpia vida, les il•lusions que van perdre l’equilibri, els somnis que no van veure la llum, o es van enlluernar... Tot és vida. El balcó però, és fidel al passat, però tu no hi ets, les plantes no són les teves, la façana del davant ha canviat de color, els veïns han emprés el llarg camí, fins i tot han canviat el paviment del carrer, les voreres... Les palmeres de la plaça són testimoni mut de la teva infància, de totes els festes viscudes... I la noia i el noi. Avui la noia ja és àvia, i el noi pare (o almenys ho intento). Ara em ve a la memòria que vaig escriure un poema inspirat en el teu balcó... (que em sembla que tu ja coneixes). I és veritat si no hagués estat pel “món” virtual, no ens haguéssim trobat mai més...

    El teu balcó.

    El teu balcó
    resta buit i trist,
    t’enyora, l’hi vas
    deixar penyora
    dels anys viscuts.


    El balcó testimoni
    de vida, la processó
    per setmana santa,
    camí cap a
    la casa gran...,
    sempre de cara
    a la festa Major,
    al concert i la
    diada dels castellers.



    El balcó sempre
    és personal i intransferible.
    Quantes vegades
    recolzada a la barana,
    només ell coneix
    els teus pensaments...

    Ara el teu balcó
    resta buit,
    sense plantes,
    sense cap flor.
    Sempre de cara
    a la biblioteca.

    Ara la buidor
    del balcó és
    metàfora i cançó.

    Hi ha moments
    que encara et sent
    recolzada a la barana.
    El balcó forma
    part de la teva vida.

    Gràcies per aquest mutu record.

    Des del far una abraçada fins al balcó...
    onatge

    (La cançó, sense paraules...)

    ResponSuprimeix
  3. Quan vaig començar en aquest mon virtual ho vaig fer per compartir opinions, vivències o tan sols moments que han siguts importants a la meva història.

    Sóc poc amiga de les rets socials de fet, em vaig donar de baixa a l' única que tenia i sempre havia pensat que el tu a tu és la millor forma de fer amics, però estava equivocada perquè gracies en aquest mitja he tingut l' oportunitat de compartir vida amb persones que d' altra manera segurament mai hagués conegut.

    I no parlo d' amor, sempre he tingut la convicció que hi han mols escurçons esperant la seva pressa,coleccionistes de moments, de sentiments que tenen el temps just.

    Parlo d' amistat, de complicitat, d' aquelles petites coses que fan que les persones ens trobem en algun lloc de la vida i comencin a formar part del nostra equipatge.

    No coneixia el bloc de la Maira però m' agradat i si ella m' ho permet de tant en tant deixaré el meu granet de sorra, soc poc addicta a internet però he pogut descobrir que darrera d' aquestes finestres virtuals existeixen uns cors immensos.

    Preciós el text, el poema i sobretot el vostre retrobament.

    Petonet guapa

    ResponSuprimeix
  4. Quina història tan i tan maca. Gràcies per compartir-la amb tots nosaltres. La teva entrada és preciosa i pensar que gràcies al blog us heu retrobat és fantàstic. Fa gràcia veure com a vegades la vida separa dues persones però després es troben sent tan iguals com vosaltres, els dos amb blog, poetes...

    M'ha encantat llegir el poema que et va escriure ell, l'he trobat preciós.

    ResponSuprimeix
  5. Internet ens ha ajudar a tots a retrovar persones i a trovar-ne de noves...És lo positiu d'aquest mitjà. Hi ha qui l'aprofita per fer malifetes, per sembrar odis...Però sempre guantarà la part positiva. Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  6. Carme, és que la vida, de vegades, ens té preparades sorpreses molt maques, impensables i ben reals. Jo mateixa, 40 anys enrere, hauria trobat impensable que “quan fos vella” tot això s’hagués pogut esdevenir, que existissin internet i els blocs, que estiguéssim enfilant poemes, que ara ens haguéssim reunit aquí tots plegats fent possible aquest post, parlant de tantes coses amb la grata companyia dels amics i amigues blocaires... M’ha agradat compartir aquesta història amb vosaltres perquè és real, senzilla i màgica a la vegada, i alhora és una altra versió del tòpic sobre les relacions que s’estableixen a través de la xarxa... La xarxa, de tant en tant, també fa miracles.
    I l’amistat en estat pur, despullada de qualsevol reminiscència supèrflua, és una flor que hauríem de preservar per sobre de totes les coses. Crec que amb prou equilibri emocional, la suficient maduresa i sobretot amb noblesa, és possible fer-ho, molt enriquidor i gratificant. Ja ho saps, Carme, que també t’has retrobat amb persones especials al cap de molts anys.
    T’agraeixo moltíssim el dibuix; a mi sí que m’has fet emocionar. És preciós i màgic, també. Com em va emocionar el poema quan el veig rebre, i com també ho fan les teves sentides paraules. Tenim el balcó molt a la vora, Carme, tots els que estem units per aquet interès comú que és l’escriptura.
    Una molt forta abraçada, Carme.

    ResponSuprimeix
  7. Onatge, és veritat això que dius, que som el millor testimoni de la nostra vida. Ser aquí encara, viure, en vols més? 40 anys de camins oposats i retrobar-nos de sobte a la mateixa cruïlla, en el mateix llibre de poetes blocaires. Enrere han quedat les classes de guitarra, sí, però continuem visitant la nostra entranyable professora, l’Angelina (la Sra. Angelina que dius tu, que ets més educat); ningú ens priva de ballar sardanes si ens ve de gust fer-ho, tot i els ais i uis que arrosseguem; els canvis de color o d’aspecte dels edificis són el de menys, només arquitectura externa... La nostàlgia agradable, allò de la tristesa bella de què parlàvem l’altre dia en un post, és present quan passo per aquells carrers. Per cert, també vaig estar a punt de penjar el poema que avui ens regales, però no ho vaig fer perquè parla d’un balcó sense plantes ni flors, i precisament en la fotografia se’n veuen... Ah, i encara que ja sigui àvia (aviat de dos nens), continuo essent més jove que tu i estant de molt bon veure eh? (ehem); no tant com tu, però poc se’n falta!
    Que per molts anys puguem continuar veient-nos per la xarxa, onatge!

    ResponSuprimeix
  8. Hola, Marta, a mi tampoc no m'atrauen les xarxes socials ni tinc compte al fecebook; conec massa gent a qui aquestes addiccions els han condicionat molt negativament la vida; l’única experiència que conec ha estat la dels blocs, on vaig entrar de la mà del nostre amic Joan Carles Planells i amb molt poc convenciment per cert, però també he de dir-te que les amistats que he fet gràcies a l’espai (sempre amistats, mai amors), han estat tan o més intenses que en el món real. Un altre tema serien els amics, amigues o amors coneguts cara a cara i que alhora també tenien bloc. Moltes de les persones que he conegut gràcies a l’espai formeu part també del meu bagatge emocional i és un orgull per a mi comptar amb la vostra estima.
    N’estic segura que la Maira estarà encantada de rebre’t al seu raconet; el seu espai és seriós i s’hi debaten temes molt propers a tots nosaltres, i que poden resultar apassionants. I sí, s’hi amaguen els cors immensos de la bona gent.
    Una forta abraçada, Marta, i gràcies per la teva presència!

    ResponSuprimeix
  9. Gràcies, Fanal blau, per la teva visita i la teva aportació; ja ho veus, de vegades les coses més senzilles poden resultar força boniques; ja diuen que la realitat supera la ficció...

    Gràcies, Barcelona; la meva història té l’essència de les coses simples però autèntiques; quan ja tenim una edat tendim a recordar alguns episodis de l’adolescència amb nostàlgia, convertint en records agradables fins i tot els que en el seu moment ens van fer patir; imagina’t retrobar les persones d’aquell temps tants anys després! També he d’agrair a onatge que em permetés explicar públicament aquesta història i reproduir el seu poema.

    Joan, hi ha perills, evidentment, en el món d’internet, però també n’hi ha en el món real. Com també, igual que en el món real, per la xarxa podem conèixer persones entranyables. Tu, per exemple, amb les nostres amigues de Barcelona i Madrid, vàreu començar essent virtuals i vam acabar essent amics de carn i ossos...

    Gràcies novament a tots i totes, i una abraçada molt gran!

    ResponSuprimeix
  10. “No serveix mirar enrere.
    Vivim sempre endavant
    amb el poema de viure
    embarcat en el nostre
    vaixell de paper...

    (…)

    És igual, el poema
    del passat ja està escrit.
    Però quan reposes
    al cim de la muntanya
    escoltes l’eco de la cançó
    del passat, l’escoltes
    i ressona dintre teu...”

    Especial i emocionalment pròxims aquestes dues estrofes del poema de Carles V. Subscric paraula a paraula, a l’igual que ho faig amb aquest paràgraf en el que comentes amb Carme:

    « La xarxa, de tant en tant, també fa miracles.
    I l’amistat en estat pur, despullada de qualsevol reminiscència supèrflua, és una flor que hauríem de preservar per sobre de totes les coses. Crec que amb prou equilibri emocional, la suficient maduresa i sobretot amb noblesa, és possible fer-ho, molt enriquidor i gratificant.”

    No puc i, per tant, no dec afegir res més a tan encertades paraules sobre:
    - la necessitat de viure amb la mirada posada enfront
    - la impossibilitat de canviar el passat que nosaltres hem ajudat a escriure
    - la responsabilitat i el deure de preservar l’amistat
    així és sols vull donar-vos les gràcies a totes les persones que feu possible que la xarxa esdevinga un vertader teixit que entrellaça relacions, vivències, emocions i ens permet enriquir-nos amb eixa relació que tan generosament propicieu els qui arrisqueu coratjosament i ens obriu la porta als qui, com jo, sols passegem pels carrers d’aquesta gran ciutat i, de tant en tant, trobem una llar que convida a aturar-se una estona per tastar i gaudir les valuoses aportacions que oferiu.
    Una forta abraçada,
    amparo.

    ResponSuprimeix
  11. buf! què bonic!!! moltes gràcies per compartir-ho!!!!

    ResponSuprimeix
  12. Gràcies, Amparo, per les teves paraules tan belles i sentides, que sé autèntiques i que són per a mi molt especials, perquè han estat dites per una de les persones amb qui he pogut estrényer uns llaços d'amistat molt grans gràcies a aquests miracles que esmentaves.
    És bonic, Amparo, molt bonic poder mirar el passat amb aquella serenitat que només el temps i el present atorguen, sobretot quan s'ha tingut la suficient intel·ligència i maduresa per fer-ho possible. Segurament que tots trobaríem moments semblants, històries senzilles i intenses de la nostra vida que potser hem oblidat o que ens passen per alt; només caldria parar-hi esment, retrobar-los i gaudir dels efectes positius de la nostàlgia.
    Gràcies, Rits, per compartir també aquesta entrada amb tots nosaltres i fer-nos companyia.
    Una forta abraçada a totes dues!

    ResponSuprimeix
  13. Montseeeee!!! el teu balcó.........el meu balcó, quans records............i que bonics.M'agraden aquestes entrades que em retornen per una estona a Vilanova. Gràcies i petons.

    ResponSuprimeix
  14. El comentari anterior és meu.....Fanny

    ja ho havies adivinat , oi?

    ResponSuprimeix
  15. Gràcies, Fanny! No ho he endevinat perquè he llegit els dos comentaris alhora! Però t'hauria conegut sense veure el segon. Sí, noia, quants records, de Vilanova! Per sort, podem tornar-hi sovint.
    Una forta abraçada, guapa!

    ResponSuprimeix
  16. Un plaer passejar novament pel teu espai i visitar el teu balco, tan ben acompanyat amb els versos de L'Onatge y la mirada de Carme. Tot plegat ha resultat un post molt interessant.
    Porte una bona estona llegint comentaris!!!
    Que tingues un bon capde!!!
    B7s

    ResponSuprimeix
  17. Gràcies, Joana, i benvinguda de nou. Ara serà jo qui farà mutis per una temporada, però amenaço que tornaré! Sí, tot el post en general, i principalment gràcies als vostres comentaris, crec que va resultar força interessant.
    Jordi, tres vegades gràcies per la teva apreciació.
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix