diumenge, 24 de juliol de 2011

Racó de juliol

“…Els homes de bé ho exigeixen tot d’ells mateixos, en comptes d’esperar-ho tot dels altres…”  
       (Confuci)

...Ella va preguntar-li: “Què seria de mi si acabés enamorant-me?” Ell no va saber què dir-li; intuïa que no li agradaria la resposta...
Ara ja no espera res dels altres. Potser, de tan exigent que era, va ser-ho massa poc amb ella mateixa...
Malgrat tot, espurnes de tendresa romanen ja per sempre adherides a la pell del record...
La xarxa de la memòria
rescata amorosament
aquelles tendres flors
que riu avall s’escolen.
I de tot mal les guarda
per sempre més.
Frederic Cuscó (Els dies de l’or vermell)

12 comentaris:

  1. Montse, molt bonic el poema i el vídeo així com les teues paraules sobre l'amor, la tendresa i el record.

    Aprofite per acomiadar-me uns dies, supose que tornaré cap al 5 d'agost per celebrar les festes.

    Et deixe un poema, que no està molt acurat, doncs l'he fet ara mateix a raig, així que espere que perdones els efectes del directe.

    UNA NOVA PARTITURA

    Em reclamaven les fines pluges
    mentre l’amor moria en cada racó,
    s’esvaien les notes d’una cançò
    mentre l’amor moria en cada racó.
    M’hi trobava lluny , absent i freda
    Mentre l’amor moria en cada racó.
    Incrèdula escoltava la solitud
    I quan convençuda l’acomiadava,
    una tendra i càlida benvinguda
    asssajava una nova partitura
    i una na dolça melodia s'escoltava per cada racó.

    PS: El comenetari l'he esborrat jo, per rectificar les errades de tecleig i alguna errada al poema)

    ResponSuprimeix
  2. És una combinació tan bonica, la teva petita història, amb els seus personatges tan ben definits en poques paraules, personatges que s'entenen molt bé i que crec que ens queden propers a molts de nosaltres... i després el poema preciós! M'agrada el final, molt: I de tot mal les guarda per sempre més. Ho hem de saber fer, això guardar les nostres flors i tendreses de tot mal, per sempre més.

    ResponSuprimeix
  3. Inevitablement hi ha coses que desapareixen però les espurnes de tendresa hem de preservar-les per damunt de tot i per sempre més.

    ResponSuprimeix
  4. Em temo que la nostre exigència amb els altres és l'excusa per no ser-ho amb nosaltres...Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  5. Joana, i a mi m'agrada el teu poema, tot i haver estat creat amb tanta rapidesa, sobretot perquè narra una història que ha tingut un bon final, i sempre són d'agrair, en aquests temps que corren. Jo també estic bastant allunyada dels blogs aquests dies. Fins a la tornada, doncs!
    Carme, en Frederic Cuscó és un psicòleg vilafranquí, poeta i cantautor alhora, una mica més gran que jo; els seus poemes no deixen indiferents. Celebro que t'hagi agradat el tast que n'he ofert avui.
    Novesflors, efectivament, hem de saber destriar el gra de la palla, no llençar-ho tot a la foguera i preservar els bons records de l'oblit de la memòria. Per molt que costi de vegades, noblesa obliga, diuen...
    Joan Josep, el que dius és ben cert. És una mica com els metges, que aconsellen deixar de fumar als pacients i ells són el col·lectiu que més fuma, segons les estadístiques...
    Gràcies una vegada més per ser-hi i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  6. M'ha agradat molt i molt la frase de Confunci que has posat. Per ser exigent amb els altres primer cal ser-ho amb un mateix.

    És bonic pensar que tota la tendresa que ens han donat i que hem donat ens queden gravades a la pell, i que sempre més perduraran allà. Molt probablement és un tresor que tindrem per sempre més, malgrat que potser ja no estiguem amb la persona amb qui vam viure aquests instants de flors i amor.

    Hauríem de ser com girasols i moure'ns buscant el sol, l'amor...seria una dansa ben bonica, ens mouríem sempre buscant-nos els uns als altres. I és que moltes vegades la nostra llum és la gent a qui estimem, i sense ells tot seria més fosc, menys lluminós.

    ResponSuprimeix
  7. Barcelona, és preciós això que dius de la dansa dels girasols! M'agradaria saber materialitzar-ho en una coreografia, però m'hauré de conformar duent-ho a la pràctica en el món personal.
    Gràcies i una gran abraçada!

    ResponSuprimeix
  8. Els anys m'han ensenyat no masses coses, emperò una d'elles és que un ha de refiar en un mateix i no esperar massa dels demés: degut a això he perdut fins i tot amics.
    El problema de la memòria és que no només rescata les flors......
    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  9. Jaume, és que com bé diuen: "gat escaldat amb aigua tèbia en té prou". Però cal fer una concessió a l'esperança i a l'optimisme de tant en tant, i pensar que fins i tot en aquelles situacions més desagradables hi ha hagut coses belles per recordar... ¿T'ho dic convençuda?: no, però necessito creure-ho.
    Abraçades!

    ResponSuprimeix
  10. Crec que és una pràctica prou sana aquella de confiar sobretot en les pròpies forces com si no n’hi haguessen més ni de forces ni de persones disposades a regalar-nos temps, sinceritat, escolta, … Però no perdem de vista que existeix el miracle: en algun lloc sempre hi ha qui ens estén la seua mà perquè ens agafem d’ella amb la seguretat i confiança que mai més tornarem a caminar sols.
    Tan sana com la pràctica a la que em referia a l’inici, és la de no perdre mai la capacitat de saber rebre i gaudir el regal de la donació generosa de l’altre i agrair-ho de la millor manera, o siga, utilitzant l’ajuda oferida i essent capaç d’incorporar-la com un recurs més al nostre abast.
    Equilibrar l’autoexigència i la rigidesa que comporta, amb la confiança envers qui ens ofereix la seua mà sempre ens ajudarà a madurar i a estar més pròxims a la realitat objectiva que ens permet valorar les dues cares de la moneda.
    És un risc llançar-nos a confiar, enamorar-nos, creure en l’altre, lliurar-nos en allò més íntim del nostre ésser, compartir, estar disposats a rebre, prendre la mà,… És un risc i una aventura. Qui no s’aventura a arriscar-se passarà per la vida sense tastar allò més dolç i allò més amarg del que ens proveeixen les relacions humanes.
    Una forta abraçada,
    amparo

    ResponSuprimeix
  11. El teu racó de juliol té molta vida, sol i lluna filosòfica... Ai la “xarxa de la memòria”, records vius, altres que hi ha deixat la vida... Flames sense foc, i cendra sense caliu, alegria en estat pur, carícies en flor, pètals d’absència..., dubtes del mai més, camins sense nord, una brisa de la rosa dels vents...

    Des del far una abraçada d’agost.
    onatge

    ResponSuprimeix
  12. Gràcies, onatge, per les teves paraules. Efectivament, aquest Racó ha estat força dens, aquesta vegada; aquestes coses no se saben mai...
    Sí, la xarxa de la memòria és una mica com les dels mariners quan arriben de treballar; han de destriar les sardines de la ferralla, els lluços dels sabatots...
    Una forta abraçada, ja gairebé d'agost!

    ResponSuprimeix