dissabte, 9 de juliol de 2011

Hi ha bellesa en la tristesa? (Dedicat a Novesflors, amb estima)

"Moltes vegades en llegir els teus escrits tan tristos i alhora tan bells em pregunte: Hi ha bellesa en la tristesa?” (comentari de Novesflors)

Llac Tristaina (qualsevol semblança del nom del llac amb el contingut del post NO és pura coincidència)

 HI HA BELLESA EN LA TRISTESA?
La tristesa és etèria. Sorgeix del fons del cor i viatja per l’espai com un tel de boira finíssima, gairebé imperceptible, sense cap remor, i ningú, només qui n’és marmessor en sap la seva presència. La tristesa és intangible. Se sap, però no es pot veure.
De vegades, però, hi ha uns éssers molt estranys que tenen el poder de convertir allò que no es veu en tangible, de fer visible la tristesa als nostres sentits i oferir-nos-la transmutada en bellesa. Són una mena d’alquimistes, capaços de reinventar una nova Creació. Es tracta dels artistes, els mestres que coneixen els secrets d’aquesta metamorfosi.
La música, la literatura, la pintura, el cinema... qui no guarda en la seva capseta dels records un poema, unes imatges, una melodia, que ja formen part del seu bagatge personal? Chopin, amb les seves bellíssimes i melancòliques composicions, seria un bon exemple de l’artista que sap transformar la tristesa infinita del seu cor en una obra mestra que no ens pot deixar indiferents...
La tristesa, quan cerca un camí per fer-se tangible, necessita un paisatge íntim de solitud i silenci per poder germinar. L’alquimista de bellesa podrà així materialitzar-la, i la dotarà amb la textura, la forma, els colors i els sons dels més bells paisatges reals o mentals que li han servit d’aixopluc, de recer, de consol per a les seves desventures. Tristesa i bellesa es retroalimentaran, s’uniran l’una en l’altra, com en un acte d’amor, i s’esdevindrà el miracle.
Tothom, si ho intenta, pot convertir-se en aprenent d’alquimista de bellesa. Perquè no hem d’oblidar que la bellesa és present en tot allò que ens envolta. Un crepuscle arran de mar quan l’horitzó s’incendia, el gaudi suprem entre muntanyes, on blaus i verds es confonen i hom no sap si el cel és amunt o terra enllà; una sortida de sol amb els xiscles dels ocells que celebren el nou dia... La bellesa és allà; només cal saber veure-la, només cal que hi refractem les nostres pròpies tristeses i deixar que parli l’ànima... El cant que se’n desprendrà serà com una música dolcíssima capaç d’embriagar els sentits.
Bellesa en la tristesa? Potser l’única condició per a saber apreciar-la és que la música, els poemes, els quadres o el cinema ens obrin la capseta dels records d’alguna vivència molt íntima, molt nostra, molt intensa, i que ens hi veiem reflectits com si ens emmiralléssim en l’aigua de l’estany. I llavors, inevitablement, estimarem l’obra d’art que ens ha retornat per un instants aquelles emocions, estimarem l’autor que ha aconseguit de fer-nos reviure bellament aquells records tan tristos. I allò que hem estimat esdevindrà, per sempre més, bell per a nosaltres.
Hi ha bellesa en la tristesa? Amics, amigues, m’agradaria molt conèixer-ne la vostra opinió. Seran molt benvingudes les vostres aportacions, tant públiques com privades, que podran configurar el tema per a un nou post.
Galionar


TRISTESES (de Pere Rovira)
El temps ens canvia la tristesa. Els joves tenen tristeses blanques, d’amors falsos i soledats d’una tarda. Són les penes bones, les que ajudaran a perfilar una cara indecisa, que no sap si riure o plorar. Tots hem passat aquells quatre dies de la primera derrota sentimental: abandonats per primer cop, tastàvem una dolçor més espessa que la dels llavis que ja no ens volien: el gust del retorn a l’amor propi. Pensàvem que ja no tornaríem a estimar ningú, i que el món seria nostre... Començàvem, doncs, a entendre com es perd la vida.
Un dels versos més famosos diu que es perd per delicadesa. No ho sé, potser és més decisiu l’avorriment. Quan decidim que serem una bèstia solitària, en realitat estem decidint que serem un depredador de cors. I tot es torna inevitablement teatral: la soledat necessita els altres, perquè la vegin, perquè la devorin. Ni quan podem ser més altius amb els miralls, no ens agradem, i el descobriment de l’egoisme ens empeny cap al centre de l’escenari. Ja estem en perill d’amor.
Edgar Poe va buscar en el vici de la tristesa la força d’un gran poema. Un corb que sols sap dir “mai més” va fent inútils les preguntes d’un amant desesperat. ¿Inútils?... Per a l’esperança, sí. Però Poe pensa en el plaer, i sap que el plaer que ell i nosaltres obtindrem del poema depèn del sofriment del protagonista. ¿Sabem com pateix aquest home? Segons el poeta, “experimenta una frenètica fruïció en estructurar el seu interrogatori, ja que confia que l’esperat nevermore li proporcionarà la tristesa més deliciosa justament per ser la més intolerable”. Dit d’una altra manera: és una persona que ja no s’avorreix perquè pot parlar de la seva desgràcia. L’interlocutor, el corb, és la negra necessitat perversa del dolor, i és també la possibilitat d’ensenyar-lo. En el fons d’aquest toll íntim, es tanquen els badalls d’una vanitat absurda i satisfeta.
Poe tenia trenta-cinc anys quan va tramar El corb, però l’obra reposa en una confiança quasi juvenil. No hi hauria poema si, en lloc de respondre “mai més”, el corb respongués “sí”, ja sol ser massa tard, ja no parla dels altres sinó de l’única mort que no té solució: la pròpia. La vida vol felicitat; la poesia, no. ¿Per què ens creiem que la poesia explica la vida? Perquè, com el corb de Poe, la poesia converteix el dolor en plaer i falsifica el temps, el fa ser moments incorruptibles. ¿No és aquesta la felicitat que busquem inútilment en la vida?
La tristesa, cantada, pot tornar-se alegria. Hi ha poques coses més estranyes. Sobretot quan la tristesa només vol ser tristesa: la pena negra no demana res, no accepta que res la distregui, no vol acabar-se mai. D’aquest pou, no en sortirà aigua clara. Per convertir la pena en música, s’ha de tenir esperança. No és que els desesperats dels poemes menteixin; ells poden ser completament sincers, perquè no són. Els que han de saber mentir són els autors. El malentès es produeix quan els confonem, quan convertim el personatge en persona. Que és del que es tracta: ¿acceptaríem emocionar-nos amb falsificacions? El secret de tota aquesta alquímia és que volem realisme fins al límit, volem que el dolor que trobem en uns versos sigui dolor de veritat. Tant ho volem, que ens tornem crèduls, oblidem, per poder contemplar les d’un altre, com les penes assequen el cor, i entrem en la mentida contents, oxigenats.
Pere Rovira, Diari sense dies, 1998-2003

13 comentaris:

  1. Tristesa d'amor
    tristesa de l'ànima
    tristesa del cor
    et conec bellesa trista
    però ...
    no hi ha bellesa en la tristesa
    i et sento venir tan lletja
    que he de fugir de tu.

    (No sé si he contestat a la teva pregunta, la tristesa pot ser poètica i romàntica, pot ser un estat d'ànim de vegades necessari, però crec que mai serà bella)

    Bona nit Galionar.

    ResponSuprimeix
  2. LA TRISTESA

    La tristesa m'acompanya
    com una rosa en la foscor,
    una flor d'eternat
    O un abisme sense fons,
    silenciós i musical;
    com un soroll mut,
    o un pou de prfunditats
    que arriben a l'ànima
    renovant l'esperit
    fin convertir-se
    en descans absolut

    BON DIUMENGE, MONTSE.
    ENHORABONA PEL POST!!!

    ResponSuprimeix
  3. Evidentment que n´hi ha, però ni tothom la sap apreciar, ni tota ès disfrutable. La tristesa mès bella ès la que ens copsa el cor i per tant, ens enriqueix. Que una cosa ès estar trist i una altre gaudir d´una tristesa enrequidora (ès complicat, però jo ja m´entenc). Joan Carles.

    ResponSuprimeix
  4. Crec que la tristesa sempre ens fa arribar al fons de nosaltres mateixos, és un instant intim entre el cap i el cor que fa redimir-nos de tot i despullar-nos davant la veritable essència del que som.

    No hi ha vida sense tristesa, com tampoc la hauria sense somriures, plors, dolor o dubtes, forma part del viure, d'aquest sense fi de sensacions, moments, esperes, que donen pas a aquest immens ventall de possibilitats que som les persones.

    Personalment escric millor, o almenys sóc mes capaç d'arribar al meu fons en moments de tristesa potser perquè em pot el sentiment i no tinc la necessitat d'amagar-ho o aplacar-ho, ni de provocar aquestes lluites internes entre el que sento o hauria de sentir, és despullar l' anima i enfrontar-me a mi mateixa, de vegades serveix simplement per demostrar-me que encara que des de la tristesa segueixo estant viva.

    Si, la tristesa es bellesa perquè tot el que neix del cor ho és.

    No sé si t' haura servit de massa la meva opinió Montse.

    Petonet

    ResponSuprimeix
  5. La pietat de Michelangelo, El Rèquiem Alemany de Brahms, o les obres de Chopin, Shostakhovich.....grans obres mestres inspirades en la tristesa amb un comú denominador: pots veure la llum al final del tunel.
    Una abraçada
    Jaume

    ResponSuprimeix
  6. "Todo depende del color del cristal con que se mira".........molts petons.

    Fanny

    ResponSuprimeix
  7. Ui, la primera cosa que he sentit quan he entrat i he vist el títol del teu post ha estat un desig d'amagar-me sota les pedres :)
    Moltes gràcies per dedicar-me un post, tot i que em produeix una mica de vergonya... (ja fa temps que en tinc un previst per a tu -el tinc escrit i tot- i encara no li ha arribat el moment).
    Jo no em referia a les obres d'art subsegüents a un estat de tristesa, és clar que les obres d'art poden ser belles siga quin siga el seu detonant, el que jo volia dir amb la bellesa de la tristesa és que, de vegades, dins la tristesa en què estem immersos, ens sentim agombolats i en aquestes sensacions hi ha bellesa. I compte!, parle de tristesa, no de desesperació, en la desesperació no crec que puga haver-hi bellesa.
    Gràcies de nou.

    ResponSuprimeix
  8. Fa temps, vaig escriure:
    La bellesa és una percepció més enllà dels sentits. Un miratge, primer entès i desprès palès, amb diferents significats que, sortosament, he percebut al llarg de la vida. Va més enllà d’un encontre casual, d’una llum que ens arriba a la consciència, de la guspira d’un enigma... No parlo d’una impressió que ens obliga a etiquetar-la amb calificatius seguint unes pautes arquetípiques apresses; la que conec no segueix cap motlle...
    Com a sentiment, està en nosaltres i la transmetem a les coses que sentim i mirem...Fins i tot a la tristesa.
    La bellesa és...bellesa.

    ResponSuprimeix
  9. Jo crec que sí, que pot haver-hi bellesa en la tristesa. No sempre n'hi ha però pot ser-hi.

    Jo també he viscut moments de tristeses tal com les descriu Noves Flors. Dins d'elles em sentia viva i em sentia en lloc conegut. Una mena de bellesa. Sovint d'uns moments tristos, n'ha esdevingut algun sentiment més clar o de llum. Depèn del motiu de la tristesa això pot ser impossible.

    Però de totes, totes, crec que si, hi ha tristeses bellíssimes. I d'altres lletgíssimes

    ResponSuprimeix
  10. Hola Galionar, les teves entrades són màsters... Per mi la tristesa té una bellesa especial, i tendresa i caliu. I m'ha vingut a la memòria un intent de poema abraçat a la tristesa...

    La tristesa em penetra...

    La tristesa
    em penetra
    amb un
    dolç silenci...
    es bressola
    al meu cor,
    m’acaricia
    els llavis,
    m’abraça
    l’ànima,
    m’adorm
    el somriure,
    dansa damunt
    del paper blanc
    i s’apodera
    del poema,
    la tristesa
    tan femenina ella,


    es amiga
    de les ninetes
    dels meus ulls
    i tot és un
    horitzó gris,
    miro en silenci,
    hi ha un cel trist
    (potser ho ha
    estat sempre),
    però no, quan
    era petit
    el recordo blau.

    Tristesa som
    bons amics
    que no tothom
    ho pot dir...


    Des del far una abraçada sense tristesa.
    onatge

    ResponSuprimeix
  11. Reconvertir tristesa en bellesa supose que és propi d’animes sensibles i creatives que tenen la capacitat de rebre l’emoció de la tristor com un estímul que propicie la projecció del sentiment en la creació i recreació d’elements que ens reconcilien amb el món. Com que els moments on s’experimenta la tristesa van habitualment units a soledat i viatge a l’interior, just des d’ahí, des de allà endins d’un mateix i amb la soledat per única companya és des d’on es pot fer la transició salvadora envers la bellesa que, o bé arribem a valorar en la contemplació més detinguda d’allò que ens envolta, o bé en la creació de bellesa mitjançant l’art (composicions literàries, musicals, pictòriques o vitals – que també les hi ha-).
    En canvi, quan la bellesa ens pot arrribar a produir tristesa,… no us ha passat mai això de sentir-se un tant enfurits al contemplar la bellesa, ferits per ella? No us ha bategat el cor d’una manera especial, més fort, més ràpid, més incontrolat? I us han arribat sensacions d’enfonsament, pensaments de dolor tal i com si la contemplació d’eixa bellesa fóra el record d’un gran buit que ens ha xuplat i ens ha deixat allà dins d’una espiral de la que ja mai més sentim que podrem eixir?
    No m’agrada haver de reconéir-ho, però sí que he sigut víctima d’aquestes sensacions i m’han fet sentir malament; m’han fet veure la part dolenta de mi, la que desitja que el seu voltant entre en comunió amb la negativitat que envaeix la vida en eixos moments.

    La gran diferència entre ambdués situacions: tristesa que produeix bellesa i bellesa que ens fa entristir crec que rau en la capacitat d’estimar; vaja, en allò de l’AMOR. Quan l’amor viu en nosaltres, sempre, sempre som capaços de projectar en positiu i extraure bellesa de la major de les tristeses. Quan l’amor ens abandona –qualsevol pot passar per eixa dolenta experiència- allò més bell i grandiós no pot ser contemplat sense sentir un gran pesar interior, una gran i inexplicable tristesa. La carència del sentiment més enriquidor i essencial que necessitem per viure ens deixa desarmats i sense esperança.

    Cal proveir la nostra vida d’amor, començant pel propi per tal d’assegurar-nos la possibilitat d’esdevindre constructors del major miracle que podem propiciar i propiciar-nos: fer bella la tristesa sabent trobar en ella l’opció de trascendir el sentiment negatiu i convertir-lo en sentiment creatiu.
    Una molt forta abraçada des de la vivència de la bellesa en la tristesa de no poder arribar-ne plenament.
    amparo.

    ResponSuprimeix
  12. Tens molta raó. Els millors artiestes han fet les seves millors obres en moments personals molt difícils. Transformar els sentiments en obres d'art es la clau de l'artista. Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  13. Resto commoguda i agraïda per la vostra tan generosa col•laboració i per les valuosíssimes aportacions de tots vosaltres. També per la multiplicitat i diversitat dels vostres punts de vista. Amics, amigues, em sento molt afortunada de comptar amb la vostra amistat. Heu enriquit el tema del debat (i directament aquest espai) molt més del que m’hauria imaginat en el moment de proposar-lo. De fet, em deia a mi mateixa: i qui redimonis pretens que et vingui a llegir, Montse, un diumenge assolellat d’estiu en època de vacances; estàs carregada de punyetes!
    La propera setmana publicaré un nou post donant protagonisme als vostres comentaris, els vostres poemes i tot allò que fins aleshores encara pugui afegir-s’hi, i faré un tractament individualitzat de totes les aportacions..., fins allí on pugui arribar, perquè és prou clar que les vostres argumentacions superen per golejada qualsevol cosa que jo pugui dir.
    Una abraçada forta i sincera, i novament gràcies a tothom!

    ResponSuprimeix