Racó de març (2013)

Jaume Sendra - Sortida de sol al Far (Vilanova)

“…De vegades naveguem amb el vent, d’altres, en contra; però hem de navegar, no hem d’estar a la deriva, ni llençar l’àncora…”

 (Oliver Wendell Holmes)  

 

Desperta un nou dia

a la platja del Far.

L’alba encén les ombres

i emblaveix el mar. 

 

L’alba encén la vida

entre el cel i el far.

Deslliguem la barca,

que hem de navegar.  

 

Deslliguem la vida,

no esperem demà...

 

Vuit de març

 

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

 

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l’estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres

per pastura del foc,

cossis i draps de cuina

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles

el fregall i els bolquers.

 

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó

i la cendra que resti

no la canviarem

ni per l’or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

 

El fum dibuixarà

l’inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l’aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l’arbre

de l’alliberament.

 

M. Mercè Marçal (Del llibre Bruixa de dol)

Pluja

Caminois de pedra, amb tolls d’aigua i fang:

la mateixa pluja que assaona els camps.

També així la vida, capciosa, vibrant;

el que a uns agrada, a d’altres fa mal.

(Dins Itineràncies, octubre 2012)

També  hi diuen, de la pluja...

Gotes de pluja
escriuen camins
en els vidres de casa.
Recordo les teves galtes
plenes de corriolets
un dia quan ... ploraves.
(Pere)

Si tu fossis pluja
faries saó
que per les collites
es d'allò més bo.
Trauries la pols,
camins i teulats
lluirien com nous.
Acarones l'ànima
amb gotes de mots.
Si tu fossis pluja
sota el teu misteri
quedaríem xops.
(Carme)

 

Lluna plena de febrer

Digues...

...Per què em vas demanar la lluna, si no tenies lloc on guardar-la...?

Febrer 2013, nevada a Montserrat

Monument a Pau Casals (Montserrat, 23/2/2013)

No sé si avui acudiran gaires ocells a escoltar-lo...

 

Imatges extretes del Facebook del Monestir

...Hi acull la neu entre les penyes i sembla que ressona el cant dels ocells i aquest so inigualable del cello. (Novesflors)
 

...Un floc de neu,
s'ha posat a la branca.
Floreix l'hivern. (M. Roser)

 ... Però ell no deixarà de fer música: la natura l'acompanya, i ara un cruixit, ara un cop de vent, ara una conversa, ara una campana, tot parla, tot canta. (Olga Xirinacs)
 

Racó de febrer (2013)

“...Cap passió elimina tan eficaçment la capacitat d’actuar i de raonar com ho fa la por...”     (Edmund Burke)  

Ell i ella caminen pel carrer. Vénen en direcció oposada, per la mateixa vorera, i d’un moment a l’altre es trobaran l’un davant de l’altre. El seu és un amor impossible. Mai el seu contacte ha anat més enllà d’un fregadís circumstancial, imperceptible. Però el sol, aquesta tarda, ha volgut que tots dos cossos formessin un sol cos, i ha jugat amb les seves ombres. I en creuar-se, els ha il·luminat amb força, i durant uns instants, reflectides a terra, les ombres han quedat enllaçades l’una en l’altra, en un èxtasi total...

Va ser l’única vegada que van fer l’amor...

 

Un plaer compartir aquest concert de Sibelius interpretat per Mercè Escanellas, la filla del nostre company blocaire Jaume Escanellas. Gràcies a tots dos!

Al final de la tarde

 Són molts els poetes que al llarg de la seva vida li han cantat al crepuscle; no en va es tracta d’un dels moments més intensos que se'ns és permès gaudir. En el meu anterior poema, algú em va deixar l'inici d'uns versos magnífics que em van fer córrer a sadollar la meva set de bellesa als seus orígens, i que avui, amb gran plaer, comparteixo amb tots vosaltres. L’autor, ja  el coneixeu: l’entranyable amic Pere, de Calle Arquímedes.

 

Quisiera vivir al final de la tarde
cuando solo hay silencio
y el tiempo se para.
Cuando el azul del cielo
explota en rojos y amarillos.
Cuando las nubes blancas
ennegrecen sus sombras.
Cuando los colores ocres
toman formas caprichosas.

Quisiera estar al final de tarde
cuando la vida se detiene
y al mirar al norte oscurece lentamente.
Cuando las losas tibias
calientan mis pies descalzos.
Cuando cien alondras vuelan
rápidas de un lado a otro.
Cuando llega el instante en que no sientes nada
la mente en blanco, una paz extraña.

Quisiera detener el final de la tarde
cuando vuelve la vida
y una luz gris azulada ilumina el horizonte.
Cuando aparece la brisa
refrescando mi cara.
Cuando diminutos seres salen de sus escondites
agitando nerviosos las alas.
Cuando nace la noche
y tu me llamas a casa....

 Pere  (Calle Arquímedes)

 

Les roges vesprades

Que en saben de mals d’amor,

les roges vesprades;

blaus penombra, cels roents,

precs dins les aigües calmes.

Quants sospirs fills de l’enyor,

llàgrimes mai vessades;

quants crits ofegats al cor,

planys d’il·lusions truncades…

 

Quantes albades vindran

netes, fresques, perfumades,

però mai elles podran

tenir hores tan galanes.

Perquè les vesprades són

com més roges, més encara,

porta oberta als sentiments,

al devessall de l’ànima,

que allibera el nostre jo

quan al cap, l’esperit mana.

 

Perquè sang, passió i nostàlgia

tenen el mateix color

d’aquestes roges vesprades

en què enyoro el teu amor.

Galionar

 

(Entre parèntesis)

Sabeu per què els homes tenen les cames arquejades...?
...........................................?
...........................................?
...........................................?
........................................No?
Doncs..., perquè...
TOT EL QUE ÉS INSIGNIFICANT ES POSA ENTRE PARÈNTESI! (...)

Vinga, alegrem aquest dia malgrat totes les maltempsades, vinguin d'on vinguin! perquè…

 

TOT EL QUE ÉS INSIGNIFICANT ES POSA ENTRE PARÈNTESIS! 

(…) 

 

Au, alegrem aquest dia malgrat totes les maltempsades, vinguin d’on vinguin!

(...)

 

(ENTRE PARÈNTESIS)  

Entre parèntesis, hi posaré el teu nom,

l’estrafolària història, els mals records,

l’esgarrifança d’una pell que creia en l’altra,

les promeses esquinçades, les mentides i el rancor.

N’allargaré els extrems fins que s’uneixin,

encerclant-ne tots els mots,

i amb ferro ben roent en faré gran soldadura.

Després ja, aïllats per sempre del meu món,

els llançaré des d’una barca a dins del mar,

com qui enfonsa un cadàver putrefacte.

I que no surin mai més.

Llavors, potser només llavors,

la dona que vaig ser retornarà de nou,

i reprendrà, a poc a poc, el joc de viure.

Galionar

Racó de gener (2013)

“…Viu com s’ t’haguessis de morir demà. Aprèn com si haguessis de viure per sempre…”  (Gandhi)  

“El temps no existeix, però la vida sí, i aquesta té un començament, un nus i un desenllaç. Tant de bo que el que depèn de nosaltres, el nus, estigui ben escrit”. M’ho recordava una amiga, no fa gaire, al seu espai. Gràcies, Pilar.

Nou any. Nova vida davant meu, que serà en bona mesura allò que jo faré que sigui. Sempre amb el permís de la temuda "força major", que tantes vegades decideix el camí per nosaltres...

Nova vida davant meu, seductora com un llibre en blanc, i la il·lusió d’emplenar els seus fulls el millor possible. Hi ha persones que també aquest any han decidit acompanyar-me en el trajecte; d’altres han decidit que ja n’hi ha prou i han deixat de fer-ho. A uns i als altres el meu agraïment: quanta companyia em fan els primers, com han alleugerit el meu equipatge els segons...!

Nova vida davant meu, nous reptes per seguir endavant, els dies verges del calendari temptant-me a clavar-los mossegada... És el temps de viure amb dolça paradoxa, feliçment i tocant de peus a terra, sense excedir-se en aquells somnis que de tan intensos fan perdre de vista la realitat...
Nova vida davant meu, i davant de cadascú de vosaltres. El 2013 ja ha començat. I els Racons que tornen.