Hora de l'alba
Ja l'esperava
el primer foc
de l'alba.
Reneix la
vida.
Montse
Galionar
Toc de campanes
l'alba ve a despertar-me
em desperese.
Novesflors (*)
Guardo el meu somni:
Aquest toc de campanes,
a la Muntanya.
Carme Rosanas
A les altures
ocellets i campanes
i el cant dels monjos.
Xavier Pujol
Clares com l'alba,
les campanes de bronze
banyen les roques.
Olga Xirinacs
Núvols i boira
Pluja
Llibertat!
Obres
Les joies més preuades
Pedra i ànima
(*) El meu sincer
agraïment a Novesflors, que ha dedicat un post del seu blog al meu vídeo de l’albada
a Montserrat, i del qual he manllevat tots
els haikus que els nostres amics li han deixat com a comentari. Moltíssimes gràcies!
El regal ens l'has fet tu amb el repic de campanes, que he tornat a escoltar una vegada i una altra.
ResponEliminaMontserrat t'estima, Montse. I tu estimes Montserrat. Estimem Montserrat. S'han dit moltes coses de la nostra muntanya predilecte. S'ha escrit molt, s'ha cantat a eixos turons, a la seva imatge morena, i sempre amb una esperança de llibertat.
Montserrat sempre ha ajudat el pensament català.
Per dir-ho en llenguatge actual: "Montserrat serà sempre nostre!"
I encara ho podríem afinar: "Les Montses seran sempre nostres!!"
És veritat, Xavier, estimo Montserrat i crec que ella m'estima a mi. Però una Montserrat diferent, lluny de les aglomeracions i els turistes irrespectuosos, del consumisme, dels fanatismes religiosos i de tot el que sigui superficial... Jo estimo aquella hora, encara verge, que s'inicia a 3/4 de 6 del matí amb els primers roigs a l'horitzó i les primeres campanes que juntament amb el primer cant dels ocells componen la música més bonica que s'ha escoltat mai... Estimo la bellesa en estat pur, els camins que encara no han estat trepitjats, la rosada dels matins i aquell perfum de l'aire, de terra humida, de sentir com a propi un indret sense més raons que les de l'ànima, i estimo sobretot aquells instants prodigiosos en què les campanes, la llum de l'alba i el cant dels ocells es conjuminen i em transporten a un estadi privilegiat on sento que estic vivint, oh meravella, l'inici de la Creació cada matí. I tot comença de nou, tot és encara possible, tot forma part de la mateixa Unitat on també hi ha un lloc per a mi... És difícil d'explicar-lo, aquest amor; o se sent o no s'entén.
EliminaUna forta abraçada!
Gràcies Montse, per aquest magnífic reportatge fotogràfic de Montserrat. La muntanya i tu teniu una relació molt especial, tu l'estimes i ella també et correspon amb tota la seva bellesa...
ResponEliminaEl vídeo el vaig veure a ca la Novesflors!Gràcies per aquest post-regal!
Petonets, Montse.
Gràcies a tu. M. Roser, per les teves paraules! Sí, aquest any he preferit penjar moltes imatges i que fossin elles les que parlessin amb la seva veu, com si es tractés d'algun poema visual. El vídeo del començament el vaig gravar amb el mòbil des de la finestra de la cel·la, que com pots comprovar tenia unes vistes privilegiades. Val la pena conèixer aquesta altra cara de Montserrat, la de bon matí i la de quan ja és fosc, perquè conté molta bellesa que no es pot apreciar a simple vista ni envoltada de multituds de turistes.
EliminaUna forta abraçada!
Tots són macos, però el haiku que més m'ha agradat és el de l'Olga.
ResponEliminaEls poemes i les imatges semblen com aquestes campanades!
A mi també m'agrada molt el poema de l'Olga, Helena, sense desmerèixer els dels altres companys i companyes. De fet, tots m'agraden molt i els he volgut compartir en aquest post. Davant un paisatge que ja conté tota la poesia possible és molt difícil trobar paraules que s'hi acostin per poder-lo descriure, així que aquesta vegada he decidit que parlin elles per sí soles, juntament amb els sons de la muntanya.
EliminaUna forta abraçada!
Jo, com en Xavier, he escoltat aquest repic de campanes una vegada i una altra. L'he escoltat per saber definir o etiquetar la sensació que em produeixen ben endins. NO me n'acabo de sortir ... potser continuaré escoltant-lo, fins que surti. Curiosament no pasa l'efecte amb la repetició s'intensifica.
ResponEliminaHas fet un reportatge de Montserrat que és una meravella. Les teves fotos són precioses i transmets tantes coses, que talment com em passa amb les campanades, em costen de definir... emoció pura en tot el post. Moltíssimes gràcies, Montse!
Continuaré enganxada al teu post.
Moltes gràcies, Carme, per tot el que expresses amb les teves paraules. El mateix comentari que li he deixat al Xavier serveix també per a tu, sobre les sensacions que em produeixen els sons d'aquesta hora màgica de l'alba, amb el cant de les campanes que ressona molt endins del cor... També m'agradaria saber descriure aquests sentiments d'alguna manera potser més coherent, però el cert és que en aquells moments deixo la raó aparcada, absorbeixo totes les sensacions possibles sense fer-me preguntes i deixo que la màgia se m'endugui... Davant tanta bellesa no hi ha més remei que emmudir i que sigui ella la qui parli.
EliminaUna forta abraçada!
Quina meravella! En veure les teues fotos fa ganes d'anar-hi. Jo també tornaré a entrar a escoltar i escoltar i mirar i remirar el teu post.
ResponEliminaGràcies, Novesflors. Si en tens possibilitat, has d'anar-hi alguna volta, però sobretot quedar-t'hi a dormir, per poder meravellar-te de tota la bellesa oculta que contenen les muntanyes i que es fa invisible quan bull de gent al mig del dia... Has de proposar-t'ho, amiga!
EliminaI mil gràcies per haver compartit el vídeo al teu blog i propiciar així aquest bell recull de versos. Una forta abraçada!
Aquest any tenim moltes fotografies de la teva estada a Montserrat i el video és preciós, potser la pluja era un xic empipadora però creixen els colors i potser l'aire és més net.
ResponElimina"L'hora bruixa encara plou i ja dorms Montserrat
sóc l'àngel de la guarda
el que vetlla el teu son.
Veig que somies coses boniques perquè somrius mentre dorms
et faig un petó de bona nit
i me'n vaig...volant."
Bona tarda Galionar.
Quines paraules tan boniques les teves, Pere, que m'agombolen com si fossin una cançó de bressol. Ja ens agradaria, tenir àngels de la guarda tan amatents i dolços, i que fossin com tu!
EliminaAquest anys les imatges han furtat l'espai als mots, perquè possiblement saben dir moltes més coses que ells...
Una forta abraçada!
Montserrat és la teva segona casa eh! No hi ha any que et perdis una setmaneta allà. Quin bé de Déu de fotos.
ResponEliminaGràcies, Xexu. Sí, crec que ja porto 7 anys seguits podent gaudir d'aquesta meravellosa setmana, absolutament terapèutica, i que em reconcilia de nou amb la vida carregada d'estrès i de problemes que quasi tots acostumem a tenir...
EliminaAquest any he preferit que fossin les imatges les que parlessin per mi. No són ni de bon tros com les hauria volgut, ja que els núvols em van espatllar les millors nits de lluna plena, però sí que donen testimoni de la meva visió de la bellesa de l'indret.
Una forta abraçada!