dissabte, 17 de juny de 2017

Petites pinzellades de set dies a Montserrat

Diumenge, 4 de juny. Dia primer. Entrar amb mal peu. 
Diuen que qui està de pega amb els collons ensopega. Aquesta és la "meravellosa vista" que  tinc davant la finestra de la meva cel·la a Montserrat. Un pedrot pur, dur i enorme, i una mica de muntanya si m'enfilo a una cadira i miro per una altra finestreta arran de sostre... La cel·la 314 (agafa un cagarro i esmorza), la de les emergències... Sembla que han extraviat la meva reserva, que hi ha hagut algun error i no comptaven amb mi. I sort que duia tots els correus electrònics impresos on hi constava el tràmit i la paga i senyal... Tants dies il·lusionada per això... I a sobre plou! No, no puc, és claustrofòbic, aquí m’hi moriré!
Per sort, m'han ofert la possibilitat, demà al migdia, de canviar d’habitacle; avui tot està pleníssim. Vinga Montse, no perdem les esperances que encara ho arreglarem!


Dilluns, 5 de juny. Dia segon. Adéu, pedrot! 
Solucionat! Ja ha desaparegut el pedrot de davant la meva finestra! No, no és que hagin canviat la muntanya de lloc, no, sinó que disposo d'una altra cel·la molt més acollidora! I aquesta vegada sí, altíssima, al sisè pis, preparada per fer realitat totes les meves expectatives! 
Aquesta és la vista que tinc al davant. Que bella serà l'alba contemplada des del llit estant! Que bella la nit, amb la lluna que ben aviat serà plena! 
Avui, però, el vel fantasmagòric de la boira, després d'una nit i un matí de pluja, ha embolcallat el monestir fins al migdia. El meu agraïment al senyor responsable de la recepció, que ha tingut el detall d'oferir-me aquesta meravella; tenia ganes d'abraçar-lo i tot, de no haver estat tan seriós! Aquesta meva estada fins al proper diumenge recomença de nou ara, i de la millor manera! Montserrat, t'estimo!


Dimarts, 6 de juny. Dia tercer. Coses del Monestir... 
No podia dormir, i a 2/4 de 8 del matí, després d’un passeig molt agradable, he anat a escoltar Laudes a la basílica. No és que m'hi hagi pogut concentrar gaire, no; un grup d'orientals havia pujat al cambril de la Moreneta. Tot són maneres d'adorar, és clar, però ells semblaven trobar-se al davant de l'emperador del Japó. Tota una tirallonga de grans reverències davant la Verge, ostentoses, repetitives, l'esquena vinclada endavant, el front quasi a terra, el cul ridículament visible donant la cara als feligresos que ocupàvem els bancs de la basílica. No sé pas com s'ho ha fet, Ella, per mantenir la compostura sense riure, impàvida, inamovible...
Alguns dels monjos no semblaven estar gaire inspirats; a un de grassonet, a l'hora de senyar-se, se li ha girat feina: en nom del Pare (els dits al front), del Fill..., i en tocar-se la panxa s'ha adonat que anava una mica brut, i sense manies s'ha dedicat a espolsar-se l’hàbit vigorosament, deixant de banda l'Esperit Sant i les oracions. Un altre badallava sense dissimular ni gota. I un altre monjo ha aprofitat el temps per netejar-se a consciència les ulleres, mentre que més enllà un altre es mocava sense que l'importés gaire la cantarella gens gregoriana del seu "moooc, moooc, moooc... "
El Parenostre cantat de Rimsky Korsakov, però, m'ha fet posar la pell de gallina.
Són coses de dins del Monestir... A fora, el crepuscle convida només a viure'n la bellesa...


Dimecres, 7 de juny. Dia quart. Petits tresors. 
Avui de bon matí, nova passejada deliciosa per uns Degotalls solitaris, on tan sols se sentia el cant dels ocells. La foto tradicional de cada any al mateix lloc. I cercant petites espurnes de bellesa per a la capseta dels records.
Fa vent i un fred que pela, avui, a Montserrat!


Dijous, 8 de juny. Dia cinquè. Una mica de tot. 
De la indescriptible bellesa d'una mar de núvols al matí, passant a la bellesa del cicle de la vida que se'ns ofereix amb la seva aparent simplicitat; resseguint camins d'horitzons ben nítids, sempre amb la serralada imponent al fons, a voltes esquerpa, a voltes amable; finalitzant la tarda amb l'Ave Maria de Bach interpretada magistralment per l'Escolania, amb l'orgue donant el millor de sí mateix... Les emocions oscil·len com un pèndol amb una intensitat difícil d'encabir en un cor que recupera els seus batecs de vida. Gràcies, Montserrat!


Divendres, 9 de juny. Dia sisè. Ermites, reptes, esperança. 
Avui, jornada de nous reptes, de superació personal. Dia de pujar a ermites que ja no estan a l’abast de les meves forces, però que he aconseguit coronar! La més significativa, la més elevada, la de Sant Salvador. Envoltada d'un paisatge colossal, de vertigen, enganxada a l’Elefant. Molt a prop s’hi poden veure les restes de l'orginal, que com gairebé totes va ser destruïda pels volts del 1812 durant la Guerra del Francès. L’indret em va semblar feréstec, vaig sentir pànic i vertigen, vaig haver de baixar cames ajudeu-me! 
En un altre indret bellíssim i després de pujar una colla d'escales, l'ermita de Sant Benet, restaurada i convertida en refugi per a escaladors. Un bon lloc per dinar. I la més accessible, després de travessar el Pla dels Ocells, és l'ermita de Santa Anna, que passarà a la meva història particular perquè des d'allí em vaig assabentar, via whatsApp, de la pregunta i el dia de la consulta (Xavier, te'n dec una!). Un gran lloc per a una sensacional notícia.
En definitiva, una jornada d'aquelles que semblen impossibles i que no s'esborraran en el temps. De nou gràcies, Montserrat!


Dissabte, 10 de juny. Dia setè. Tot esperant la lluna. 
Dic adéu al dia i a la meva estada a les muntanyes tot esperant la lluna, des de la Creu de Sant Miquel. Ni un sol núvol al cel. Veig la tonalitat rosada del crepuscle, els seus canvis cromàtics, bufa un vent molt calent, però de la lluna ni rastre. Com pot ser? Dilluns a aquesta hora ja feia estona que era davant meu, ben alta... Cap a les 10 em rendeixo i enfilo novament el camí de tornada, veient que la nit m’ha caigut a sobre. I jo que tenia ganes de fer unes fotos espectaculars! Decepció.
Que bonica la basílica a aquestes hores, des del camí! Arribo i la lluna continua sense veure’s. Per on deu haver sortit, aquest vespre, la molt..., llunàtica? 
Una estona més tard, a la plaça, me la trobo enmig del cel, majestuosa, gran i vermella, com si hagués estat jugant a cuit i amagar. En un no-res s’aixeca, es veu llunyana i es fa petita, i les fotografies, a causa del meu desconeixement en la matèria, em queden fetes una porqueria...
I m’acomiado d’ella, dic adéu a la muntanya, a la Moreneta, al monestir, a tots aquests dies inoblidables. L’energia positiva que m’enduc cap a casa han de durar-me una bona temporada. Potser el proper any, quan torni, ja serem un país lliure.  A reveure, Montserrat!

8 comentaris:

  1. Ostres Montse, quin reportatge fotogràfic i literari més reeixit que has fet d'aquests dies tan plens de calma a la "teva muntanya"...No m'estranya que el primer dia tinguessis una gran decepció, perquè la vista no estava pas a l'alçada del lloc, encara bo que t'ho van poder arreglar i aquest cop si que les vistes si que són de gran altura, tan perquè un sisè pis, com pel paisatge meravellós que podies admirar...No se pas com es van poder confondre ja que amb les vegades que hi has anat, ja ets una mica com de casa...Hi ha fotos molt boniques i jo en trio tres: la del cinquè dia que és espectacular, la del setè dia, ja bastant coneguda i la de la lluna amb els fanalets...
    M'ha cridat l'atenció quan dius que feia fred, jolín , quina sort, jo estic mig torrada, de la calor, suposo que al tornar hauràs notat el canvi.
    Petonets, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola M. Roser, gràcies per les teves paraules. Sí noia, un error humà de la persona que devia introduir les dades, gens estrany atès el gran moviment d'entrades i sortides que hi havia aquells dies, amb el dilluns de Pasqua festiu en moltes poblacions... Això de la finestra sense vistes va ser un cop molt fort que no hauria pogut suportar, jo que visc més de la contemplació més que no pas de l'acció, però per sort es va poder solucionar... Sí, hi va haver un dia de vent molt fred, que no convidava gens a sortir a voltar. En canvi, dissabte a la nit l'aire era molt calent, ja d'onada de calor. Per sort, només en vaig agafar unes hores, d'aquesta calorada.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Quin dietari més amè! Quin esglai el primer dia en trobar-te en una cel·la castigada "de cara a la paret".
    Quina sort que t'ho van solucionar. Per la descripció que fas de l'home seriós que haguessis abraçat gairebé me l'imagino. Si és un home de cabell blanc i veu greu, ja sé qui és.
    Vas rebre un whatsApp amb un a Santa Anna? T'informava d'una pregunta i la resposta és "sí".
    M'ha agradat molt llegir aquest resum sintètic de l'estada, i per descomptat mirar i remirar les fotografies, sobretot (a banda de les que hi surts tu) la de l'ermita de Sant Salvador.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier; la millor manera de prendre's l'episodi del pedrot era, evidentment, fent ús de l'humor, i d'aquí la conyeta. Però mira que és gros, anar a Montserrat i no poder veure res del paisatge des de la cel·la, eh? Sí, el senyor seriós de la recepció de l'hotel era el de sempre, el que ja fa molts anys que hi és. Va ser molt correcte, i l'error humà, pel fet de ser humà, cal perdonar-lo.
      Siiií, la resposta la tinc molt clara; em va encantar rebre la pregunta en un indret tan emblemàtic com aquell!
      Sobre els fotos, un dia les penjaré totes, les de cada any al mateix lloc, gairebé iguals, per poder jugar al joc de les diferències. Ja és com una tradició
      Celebro que t'agradi la foto de Sant Salvador. No hi tornaré a pujar; va ser una imprudència fer-ho tota sola, no es veia ni una ànima, amb prou feines es distingia el camí... No hi tornaré més. Sant Benet i prou!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Apa, Montse!!! quina sort, quines fotos més precioses, quins tresors i quines excursions!!! M'encanta tot el que ens expliques i les teves imatges. Aquella ermita de Sant Salvador, tan antiga, tan primitiva, ficada dins una balma, m'agrada molt.

    Ben tornada, Montse!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí Carme, van ser uns dies fantàstics, i pels pèls no vaig agafar l'onada de calor que m'hauria invalidat per a qualsevol mena d'excursió. I també vaig pujar a Sant Jeroni, encara que aquí no en parli, i sense massa problemes! M'hauria allargat massa si hagués explicat més coses...
      Ara cal aprofitar les bones energies que d'allí em vaig endur cap a casa, perquè per al juliol se'ns gira feina. I esperem que un altre any pugui repetir novament la meva setmana a Montserrat!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. El teu diari de Montserrat, per a la teua col·lecció i el nostre gaudi. Dies carregats de bona energia que t'han transmès i que t'ajuda i dona vigoria al teu cor durant una bona temporada. M'alegre, i m'alegra també la teua retornada per contar-nos les experiències.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Novesflors. Certament, van ser uns dies complets en molts aspectes, amb la benignitat del temps que va acompanyar força, i vaig retornar ben plena d'energia. La farem durar tot el temps possible.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix