dissabte, 9 de juliol de 2016

Montserrat, un any més.


Dia primer:
Així s'ha llevat el meu primer dia a Montserrat, amb un tall de lluna davant de la finestra, mentre que la música dels ocells i les campanes m'ha deixondit a 3/4 de 6 del matí. Bon dia des de les muntanyes!

Dia segon:
I què dir quan la natura et deixa bocabadada amb esbossos de bellesa com aquest? Enmig de l'aspror de les muntanyes, les papallones escampen la saba de la vida en jardins insospitats i lliures, i acabes creient en alguna cosa... Bon dia, Montserrat!


Dia tercer:
A 2/4 de 8 del matí, camí de Santa Cecília, l'aire em feia arribar uns càntics dolços que sorgien des de la basílica; més enllà, als Degotalls, els ocells també cantaven laudes amb la seva piuladissa. Una simfonia coordinada i perfecta per al primer tram del trajecte. Bon dia, Montserrat!





Dia quart:
Quan cau la nit, les ombres desdibuixen els colors de la muntanya i s’il·luminen els somnis. Des del mirador de la Creu de Sant Miquel, mentre s’anava fent fosc. Bona nit, Montserrat!




Dia cinquè:
Marcar-se un repte, posar-se a prova tot i dubtar de les forces i ser capaç d'assolir-lo, de segur que no té preu. I si el repte era pujar fins al sostre del cel, el cim de Sant Jeroni malgrat els anys i els entrebancs que van sumant-se, la gratificació és infinita. Puc cridar ben fort que aquest any també he fet el cim! 








Mil gràcies, Montserrat, i fins a sempre! 

14 comentaris:

  1. Que bones les fotografies! I que ben explicades les sensacions que tens a les muntanyes. De les més llunyanes fins les flors i papallones més properes.
    No t'has deixat res! El Pas dels Francesos, Santa Cecília, els Degotalls, Sant Miquel...
    Enhorabona pel cim de Sant Jeroni

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier; només vaig escriure unes petites pinzellades d'allò que suggeria el paisatge...
      Et coneixes bé la muntanya, no n'has fallat ni una! Va quedar pendent de fer la pujada a Sant Benet des de Santa Anna i alguna cosa més, però prefereixo quedar-me en allò que sí que vaig poder fer. Dies de massa calor per excursions llargues...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. brillant ! m'han agradat molt les fotos i el que expliques ....fa nays que no hi vaig seria hora ja de tornar-hi

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si hi tornes, Elfree, fes-ho en uns dies i unes hores en què no hi hagi gaire gent; és molt diferent la visió del monestir quan està buit que quan no hi cap ni una agulla... Jo en fugia, dels turistes, i sortia a trenc d'alba o a partir de les 8 del vespre. Llavors sí que val la pena!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. uauuu! com m'agrada... jo com l'Elfree em deleixo de tornar a Montserrat, però com tu dius, quedar-m'hi a dormir per gaudir de les primeres hores i les darreres, sense gent. Poques vegades ho he fet i m'ha encantat.

    Un plaer, aquest teu post... una temptació!

    Abraçades múltiples, Montse!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs ja ho saps, Carme, tot és decidir-se. Ben a prop de casa i d'allò més gratificant. Ara bé, tornar pel camí de Sant Miquel quan és fosc i negre fa una mica de por i tot... Jo no les tenia totes. Per sort, els únics xiscles que em van acollonir eren de dos gats que es barallaven... :-))
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Preciós aquest diari fotogràfic de Montserrat, es nota que és un lloc molt estimat per a tu i que t'hi trobes molt bé...Les teves fotos són espectaculars!!!
    Per cert, els teus somnis també s'il·luminen a la nit???
    Petonets, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, M. Roser. És un indret que em van ensenyar a estimar els pares des de molt petita (les úniques vacances que ens podíem permetre llavors eren allà, en una cel·la), i aquesta estimació l'he recuperada ja de gran, però a la meva manera; una setmana a l'any tota sola, sense la més mínima interferència en els meus pensaments. Cal provar-ho!
      Sobre els somnis, doncs hi penso i no sé que dir-te; tot i que personalment cada vegada em passa menys, segur que sí, amb la nit s'il·luminen els somnis!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. Veig que tens una relació molt especial amb Montserrat, no m'estranya, és una muntanya màgica!
    Precioses les fotografies, totes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Glòria, m'hi trobo molt bé allà dalt, sobretot muntanyes amunt i amb ben poqueta gent, coses cada vegada més difícils... És una muntanya màgica, sense cap dubte!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. El pic de Sant Jeroni crec que el vaig fer fa més de deu anys, és dur pujar tantes escales! Montserrat em captiva molt quan vaig en tren o la visito.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Igual que en tantes altres coses, Helena, com més costa arribar-hi més gran és la satisfacció d'haver-ho aconseguit.
      Pujar a Sant Jeroni és com una vara de mesurar les forces, per a mi; ja tinc una edat i no sempre n'estic segura, de poder-hi arribar... I cada any és una mica més lluny i hi ha més escales... I certament, l'últim tram és duríssim!
      A veure si t'animes a tornar-hi, bonica! Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Ningú no pot dubtar de la teva fidelitat a aquesta muntanya! Ja veig que els dies allà dalt sempre són un regal per tu.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I tant que sí, Xexu! I el més important, crec, és que he aprés a valorar-los com un autèntic regal, i per això en gaudeixo encara més. I així fins que pugui.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix