dijous, 28 de juliol de 2016

Laberint

Imatge: Joan Tuset  (1997)
Sí,
sovint,
sembla fàcil
orientar-se al laberint.
Cada passa, més endins.
Escriure versos senzills,
conrear petits afectes.
Sentir l’eco d’un deliri
que et fa creure en la utopia.
Cercar-la per qui sap on…

Sí,
sovint,
sembla fàcil
endinsar-se més endins.
Enganyar-te tot creient
que sabràs fer bé el trajecte,
i continuar endavant,
per mil cruïlles incertes.
I voltar, giravoltar,
fins que et sents perdut del tot…

I et despertes dins la nit,
i les ombres et fan pànic,
i l’angoixa és llast que ofega,
i s’han fos tots els camins.
No pots ja seguir avançant,
ni pots retornar a l’inici…

No res… Fracàs…
Massa fàcil,
perdre el pas…

Sí,
sovint,
és difícil
sobreviure al laberint…

Montse Galionar

18 comentaris:

  1. Amb la música de Beethoven no hi fa res no trobar la sortida del laberint.
    L'angoixa de la nit... quin malson!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Cert, Xavier, ai, l'angoixa de la nit... Però per sort, fins i tot després de les nits més fosques el sol torna a brillar i s'esvaeix el malson de les ombres...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Leyéndote a veces me pierdo en ti Galionar y te siento...como un laberinto.

    Buenas tardes Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, anònim, per aquesta compenetració poètica.
      Benvingut i una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. M'agrada molt aquest poema. És encertat del tot en aquest canvi que fas de fàcil a difícil. Creiem que es fàcil i finalment, la realitat s'imposa i se'ns fa complicadíssim sortir-ne, quedar-nos-hi, sobreviure. Per sort sempre hi ha un moment que tornem a l'inici i tornem a creure, (ni que sigui autoenganyats) que sabrem orientar-nos. I potser és això el que ens ajuda a seguir... un cop i un altre.

    Beethoven, és el meu compositor preferit.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. Es tracta, suposo, de no perdre la fe en nosaltres mateixos i tenir sempre alguna il·lusió que ens permeti crear nous camins per continuar avançant. Malgrat les vegades que potser no hem sabut arribar al final...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Un poema molt bonic...Tens raó, és fàcil perdre's pel laberint, però sempre tens l'opció de posar un fil de sentiment per a poder estirar-lo quan ja no pots seguir avançant...És un fil salvavides!!!
    Bon vespre, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això del fil ho tindré en compte, M. Roser, per a una propera vegada. Saps?, un dia vaig anar al laberint d'Horta i vaig ser incapaç de trobar-ne la sortida. L'atac de pànic no va ser precisament per riure... Potser en els laberints metafòrics és una mica més fàcil...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. Dins del laberint mirant al cel es veu la llum, sempre hi ha sortida.
    Els laberints foscos també existeixen, són com les entranyes d'una piràmide, sovint hi entrem volent ... sense pensar i llavors cal demanar ajuda.
    Però jo voldria seguir amb les paraules del teu anònim comentarista:

    "Llegin-te de vegades em perdo en tu Galionar
    i et sento ... com un laberint.
    M'és difícil viure sense tu, fora de tu
    sobreviuret
    i no voldria sortir mai"

    Bona nit Montse:)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Pere, per tan belles paraules! Malament ho tindria qui es perdés en mi, perquè jo mateixa romanc presonera del meu propi laberint i massa vegades no sé com sortir-ne...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. de vegades els laberints són per jugar a perdre's-hi .....la sortida la tens tu i l'entrada també

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Elfree, tot i que de vegades saps com hi entres però no saps què fer per sortir-ne...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Genial noieta!
    un bon poema!
    petons que t'arribin...;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Fanalet. Petonets també per a tu.
      I una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. "massa fàcil, perdre el pas...", però la pluja també forma part de la vida, i després tot brilla més encara.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Molt bona reflexió, Helena, i ben encertada. De vegades l'anhelem, la pluja, perquè ens urgeixen els seus efectes vivificadors...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  9. No m'hi sento bé als laberints, potser perquè necessito aire constantment...malgrat que la sortida sempre hi és, tard o d'hora.
    Magnífic poema, nina.
    Bessets.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Lluneta, jo tampoc m'hi sento bé, perquè em desoriento i em fan pànic. Així que conscientment no m'hi ficaré mai, tot i que de vegades m'hi trobo enmig sense ni haver-me'n adonat...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix