Amors platònics, ídols de fang (fragment)

“…Una exposició monogràfica. Els efluvis de les festes nadalenques encara perceptibles en l’ambient. Luxe ostentós a la sala, il·luminada amb resplendors de cristall; catifes vermelles, or simulat en els mobles i en els marcs: tot a punt per destacar el triomf de les seves darreres creacions, les més belles que se li havien vist mai. Ell és allí, entre el públic elegant que no cessa de lloar-lo… També ella hi és present, i en veure’l, comprèn que és el moment d’acostar-s’hi, de trencar el silenci verbal de tants anys, de jugar-s’ho tot a una… Hi ha indecisió en el gest, tremolor en la paraula… Ell la rep força sorprès, no s’ho esperava, els ulls de foc en els seus… Ella sent la seva veu; dolça música de modulació exquisida, altament seductora i atraient… Una alegria aparentment espontània fa pensar que ell també desitjava aquell instant… Li ho vol oferir tot: els millors quadres, el seu temps, iniciar-la en el dibuix i la pintura… Mostra un interès especial per tot allò que ella li conta…

Caminen molt junts per la sala, mentre li descriu les obres una a una. Quin devessall de vivències misterioses, el llenguatge impressionista dels seus quadres! Quin volerany de sensacions furtives, davant d’aquella realitat sublim! Quin vertigen més plaent, i què torbadora, l’olor del seu cos tan, tan a prop! I ella sent com la claror més gran se li posa a dintre, i il·lumina tan intensament cada racó, que té la certesa absoluta que ja mai més no s’estarà a les fosques… Ella li ofereix un llibre, l’últim que ha traduït, de contes polonesos, i li explica que abans es dedicava a la música i que havia conegut els més selectes auditoris, però que ho va haver de deixar per allò dels pulmons i no va viatjar més, i que en poc temps va perdre l’agilitat de les mans i la confiança… Que per això s’està a casa, i que es val dels idiomes que domina per treballar en les traduccions…

Ell en queda commogut, i li demana el telèfon, i li promet que una tarda s’obriran per a ella les portes dels Puigdalba, i que potser, si a ella li plau… Però el públic el reclama, i l’interrompen, i s’han d’acomiadar…

I el temps va anar passant; no en va rebre cap trucada, no en va saber més notícies ni el va tornar a veure… De l’esclat encegador de llum a l’abim de les tenebres… Fins que un matí de primavera, el bramul d’una màquina ferotge enderrocava l’última esperança d’un miracle que no va ser possible…”

                    Montse Galionar              (Segueix aquí)