Demanar perdó per haver nascut Dona?
NO a cap violació ni castració física ni
mental, ni al cos ni a l’ànima.
Sovint l’home deixa créixer el monstre que
porta a dins, s’oblida que és nascut de Dona i en molts casos de mare.
Cal treure la màscara social a la societat i
educar persones, i no nens i nenes. Estimar no té sinònim. Esclavitzar tampoc.
L’assassí que mata sense sang, també és un botxí...
NO a les actituds per un dia.
NO a estimar un dia i prou.
NO a violar avui i abraçar demà.
La convivència és cada dia. Sembrar els bons
sentiments. NO condemnar per haver nascut Dona o pel color de la pell o per
creences personals.
Cal educar l’home com a persona, no com si
per les venes hi tingués la prepotència per damunt de tot. Hem d’entendre que
naixem per viure.
NO a cap creença social, religiosa o cultural
que ens faci creure que la mutilació i/o violació del cos de la Dona sigui
normal. Tampoc de l’home.
Néixer Nena no ha de ser el pa a la taula de
les MONSTRUOSITATS.
L’home massa sovint segueix el raonament dels
testicles (...?), tant en alegria com davant dels problemes. I llavors li surt
la força bruta. Crida i actua el seu monstre interior.
Conviure sempre és un brindis de dues
voluntats. Estimar i viure amb plenitud és el súmmum.
NO a col·locar... i tractar la persona com un
OBJECTE.
És com si per haver nascut Dona hagi de viure
i lluitar des de la trinxera.
L’home que només veu el teu cos, és que no
sap estimar.
Proclames d’un dia, pancartes, però l’any té
tres-cents seixanta cinc dies, i viure és tota una vida. Per tant cal llaurar
les idees cada dia, sembrar la dignitat i amor per la Persona, sempre!
Les cadenes, ni que siguin d’or, esclavitzen.
Malgrat que la presó tingui parets i reixes de diamants, la presó empresona,
anul·la la capacitat i el dret de viure en llibertat.
Del cel plou molt mala bava. En nom d’un déu
es fan –i s’han fet- barbaritats. Sexe i sexualitat no han de ser ni tortura ni
turment.
L’home és l’únic animal que mata per plaer. Sovint el sentit comú
s’exilia de la ment humana.
Març és record de presó de flames i mort.
Ningú no es més que ningú.
Cap funcionari del cel no pot donar l’hòstia
amb una mà i condemnar la Dona per impura.
Potser sí que hi ha qui ha estat engendrat
amb mal esperma o pel dimoni. La religió encara és una dalla que sega i mata la
vida. Qui creu en un déu no pot ser que prediqui assassinar Dones.
Carles Vall - Març 2015
"educar persones, i no nens i nenes", crec que és la clau.
ResponEliminaPenso com el refrany quan diu que "una flor no fa estiu, ni dues primavera" que les dones no necessitem un dia perquè ens tractin de igual a igual, de persona a persona; volem que es faci dia rere dia, sempre.
Aferradetes, nina!
Lluneta, no hauria de caldre cap dia per reivindicar aquesta mena de coses, certament. Per a moltes persones-homes no fa cap falta, i per als que sí que ho necessiten molt em temo que no hi ha cap dia especial que valgui... Vull creure en un futur millor, però les estadísiques quant al comportament de molts nois joves és d'allò més decebedora... Amb tot, no perdem l'esperança!
EliminaUna forta abraçada!
Galionar,,,,
ResponEliminaAfegeix-me a la llista dels que signem el que proclama el teu post d'avui, dia de la Dona Treballadora.
Igualtat de drets també tota la resta de dies de l'any.
Molt bona la cançó amb la que acompanyes la reivindicació.
Xavier, estàs apuntat pr mèrits propis, no en dubtis. D'aquest manifest del Carles, que ja parla per sí sol de la categoria humana del seu autor, m'agrada quedar-me amb la idea que, afortunadament, entre els mascles encara hi queden homes. Un cant d'esperança per a molts i moltes.
EliminaUna forta abraçada!
Com m'ha agradat escoltar Falsterbo! Mira que els havia cantat!!!
ResponEliminaAfortunadament hi ha molts homes amb els qui les dones caminem de costat, però malauradament encara hi ha molts mascles que això no ho han entès. Atrocitats i monstruositats cap a dones maltractades, assassinades i víctimes dels "seus companys".
Sovint tinc la sensació i m'esgarrifa, que estem donant passes de cranc. No m'agrada gens generalitzar, però estan creixent molts adolescents amb unes relacions, des del meu punt de vista, insanes. Ja dic que no generalitzo, però si que veig importantíssim no oblidar mai els models que transmetem, i que és del tot necessari educar sempre des del respecte i en el respecte. No valen crits, ni insults, ni desprecis, ni violència...i si a casa hom hi troba aquest convenciment coherent i indiscutible, difícilment arribarem a situacions com les que vivim i llegim cada dia a la premsa. Hi ha actituds que en l'entorn de la llar i de l'escola, no es poden ni banalitzar, ni minimitzar, ni permetre.
Educar en el respecte i en la diferència.
Bon 8 de març, amb el desig que tot el que tinguem que celebrar és que totes i tots tenim feina!
Una abraçada, Montse!
Hola Marta, m'alegra que t'hagi agradat la cançó de Falsterbo; també jo de joveneta els havia cantat molt i els havia seguit en les seves actuacions... Quins temps, els dels grups de folk...!
EliminaCrec que la teva sensació sobre les passes de cranc és una evidència palpable. Què hem fet malament perquè una part de la gent jove estigui reproduint aquests rols que semblaven una mica superats? M'imagino que la naturalesa humana és la que és, i si l'educació no pot o no sap encarrilar-la adequadament és com si ens trobéssim al punt de partida...
Per això encara és necessari parlar d'aquest tema i no baixar la guàrdia.
Una gran abraçada!
Llegeixo aquestes paraules i el primer que penso és que són exagerades, que el que proclamen és irreal i que són victimistes. Aquest pensament té un motiu: no m'entra al cap que puguin passar coses d'aquestes. Senzillament no entra en el meu esquema mental. Però si penso fredament i obro una mica la ment veig que sí, que coses com aquestes passen, i que no només hi ha aquest tipus de violència, sinó molts altres. Violència, discriminació i greuges pel simple fet de ser dona. I segueix sense entrar-me al cap. M'alegro d'haver nascut en aquesta època en la que no està tot resolt, però en la que aquest 'sovint els homes...' es va reduint per dir que molts homes lluiten també per la igualtat i volen eradicar les diferències de sexe, o de qualsevol altra condició. Malauradament, la lluita haurà de continuar encara molts anys, segles potser. Però és qüestió de voluntat que ho acabem arreglant entre tots. M'afegeixo també a això de que s'ha d'educar persones, no nens i nenes. Primordial. Però també és important el que ells veuen a casa, que és on aprenen realment les maneres. Si a casa hi ha desigualtat, veuran que les coses funcionen així. Comencem per aquí.
ResponEliminaXexu, jo sóc conscient que alguns homes es poden sentir una mica incòmodes llegint un manifest com aquest, sobretot si l'escriu una dona; és per aixo que n'he escollit un que ha estat escrit precisament per un home. Estic amb tu, les persones que no actuaríem mai amb violència masclista podem pensar que tot plegat és exagerat... Però aquesta lacra continua existint a la nostra societat, i en d'altres societats en què ni tan sols són conscients del que els passa... Un vot de confiança en el futur, per si a través de l'educació i la conscienciació arriba un moment en què ja no faci falta reivindicar res...
EliminaUna forta abraçada!
Vaig llegir en Carles, al seu blog. En Carles no falla mai a la cita de valorar la dona i considerar-nos com a iguals... Sempre hi és amb els seus poemes contundents.
ResponEliminaFas bé d'escampar-lo. El poema s'ho val. Gràcies a tots dos per a fer-lo arribar ben lluny.
I sí, s'ha decdir que cada vegada hi ha més homes de veritat amb qui podem sentir-nos d'igual a igual... De persona a persona... Afortunadament.
Desgràciadament, jo també veig, com diu la Marta, relacions adolescents molt insanes quevem fan esgarrifar... Encara hem de fervmolta feina, amb els uns i amb les altres... Que no es deixin maltractar... Ni una engruna.
M'oblidava de fer-te una abraçada ben grossa...
EliminaSí Carme, el Carles no falla mai en dates com aquestes, i qui millor que un home per posar veu a les reivindicacions sovint menystingudes de les dones...? Afortunadament aquest tipus de discriminació no em toca de prop, però sí que també per la meva feina em trobo amb unes realitats sque em semblen monstruoses... Lamentablement, aquesta mena de casos són immunes a totes dels veus del món i a tots els manifestos... Per això hem de seguir reivindicant.
EliminaUna gran abraçada!
És ben cert, en Carles no falla cap any. I qui no ho haja llegit allà, ara ho llig ací. Eduquem, eduquem, eduquem. És la clau. Tant de bo algun dia no hi haja res a reivindicar en el sentit en què ho fem ara.
ResponEliminaEsperem-ho, Novesflors. Seria fantàstic no tenir cap necessitat de fer-ho, encara que així obliguéssim el nostre amic Carles a buscar altres arguments per escriure el poema... :)
EliminaUna forta abraçada!
Diferents però iguals. Crec que aquesta és la clau. Una abraçada.
ResponEliminaAixí és, Joan; tan senzill i complicat alhora.
EliminaUna forta abraçada!
Confio que arribi el moment que celebrar el dia de la Dona sigui simplement una festa i no es necessitin ja més reivindicacions ni denuncies. Una utopia? Potser si, més veien com tracten a la dona en altres països, però confio en que els Homes, amb majúscula, vagin arraconant als mascles que es creuen superiors perquè els seus genitals són més evidents.
ResponEliminaMolt bo l'escrit d'en Carles.
Una abraçada, Montse
Seria fantàstic, Glòria, que el dia de la Dona fos només una festa sense haver de reivindicar res més. I nosaltres no ens podem queixar pas, però queden encara moltes dones en molts països que pateixen les conseqüències d'aquesta desigualtat tan bèstia...
EliminaUna forta abraçada!
Aquest escrit del Carles només pot incomodar els homes que es comportin de la manera que ell mateix denuncia. Molts ja ho han dit: "Educar persones, no nens i nenes". Jo m'hi trobo també cada dia a l'escola i procuro treballar en aquesta direcció. No és gens fàcil: els símptomes que alguns detecten són certs. Estadísticament s'ha comprovat que una part dels nostres joves i adolescents han "retornat" a actituds masclistes que els seus pares -o les generacions anteriors- ja havien corregit. Sovint són actituds més sibilines, subtils, però masclistes a la fi. És decebedor però això només ens ha de fer estar més alerta que mai.
ResponEliminaPer sort, les dones d'avui també tenen més armes i més consciència per a enfrontar-s'hi. És una questió moral no abandonar-les en aquesta lluita diària. Pel que fa als homes ho tenim més pelut. Les dones han fet moltes revolucions, els homes encara han de començar la que els converteixi en persones deslliurades dels seus rols com a integrants d'un sexe que està acostumat a dominar i decidir, a utilitzar els altres en profit seu. Com ha dit en Xexu aquesta lluita té molts anys per davant. Però no defallirem, no hi ha opció.
Per cert, jo també m'he emocionat en sentir Els Falsterbo 3. Els havia cantat un munt de vegades. I encara conservo aquest disc que ens has posat. Això deu voler dir que uns quants ja tenim una edat…
Una abraçada, Montse!
Gràcies, August, per la teva rica aportació. Toques un tema molt important i que sovint queda en l'oblit: el desconcert de molts homes davant un nou rol per al qual no van estar educats. És possible que això afecti especialment a la nostre generació, però crec que la dels nostres fills ja s'ho planteja d'una altra manera; ells, des que s'aparellen, es reparteixen les tasques de la llar des del primer moment, fins i tot seria ridícul fer distinció entre dominant i dominador... Però per desgràcia, i suposo que en bona part per ignorància o per provenir d'unes altres cultures, sembla que s'estigui tornant enrere precisament quan més bé ho hairíem de tenir...
EliminaUna forta abraçada!
Mentre anava llegint pensava, que m'era familiar aquest text i és perquè l'he llegit a un altre blog ( no recordo quin)...Penso que ja ho diu tot, ho sigui que signo i res més a dir...
ResponEliminaAi els Falsterbo 3, mare meva quins temps! però la lluita segueix vigent.
Petonets , Montse.
Sí, Roser, és el mateix text que va penjar Onatge al seu blog. Però ell va fer trampes i es va "colar", eh?, perquè primer l'havia de penjar jo! :)
EliminaQuins records, els Falsterbo! Totes les noietes estàvem enamorades del Jaume Arnella, però després teníem remordiments perquè es remorejava que era capellà... Deliciosos 15 anys!
Una forta abraçada!
tens un premi Pons, que te dono io... i fenya que te donarà si correspons.
ResponEliminaApa, petons!
Gràcies, Cantireta! He estat força ocupada amb temes molt menys lúdics, però aquest cap de setmana faré meu el teu premi.
EliminaUna forta abraçada!
Des dels inicis dels temps que algun home, poderós o no, intenta que ens sentim culpables de ser dones. I ens diuen impures i tots els penjaments que es pugui, començant pel primer déu.
ResponEliminaI nosaltres, les mateixes dones, vinga donar la volta a la sínia, repetint el mateix any rere any... em penso que ens hem cregut molt aquesta culpabilitat i no sabem reaccionar. Sinó, el dia de la dona no existiria.
Em fas reflexionar amb el teu comentari, Olga. Just abans de penjar aquest article havia estat repassant el llibre de la Virginia Woolf, Una cambra pròpia, i tenia la sensació que havíem avançat molt des que ella va escriure el llibre... Em quedo reflexionant una estona més sobre això tan lúcid de creure'ns la culpabilitat.
EliminaUna forta abraçada!