Avui, un conte: Délia salva el valencià

Amics, amigues, avui aquest espai té l’honor de comptar amb una col·laboradora molt especial: l’Alícia, una deliciosa xiqueta de 9 anys, alumna del col·legi El Barranquet, de Godella (València), que escriu com els àngels i que ha tingut la gentilesa de regalar-nos aquest conte.

El seu relat va néixer gràcies a la iniciativa del Barranquet de participar al Concurs Literari Sambori, dins les propostes que cada any es fan a compte de les Trobades d'escoles en Valencià.

(I per cert, aprofitant l’avinentesa, moltes felicitats a Escola Valenciana, l'entitat que promou l'educació pública, de qualitat i en valencià, que acaba de ser guardonada amb el II Premi Martí Gasull.)

Alícia, sens dubte, és una persona amb el cap molt ben moblat. Quina lucidesa en les seves paraules! Que ric, el seu missatge! Quina manera tan encertada, des de la senzillesa, de tractar un tema, el de la llengua, tan espinós i que està creant tanta crispació entre la nostra societat, tants problemes a les escoles i tanta mala maror entre la classe política!

I és que, amics i amigues: ¿tan difícil és, als Països Catalans, arribar a un acord de sentit comú sobre l’ús de la llengua, tant en l’àmbit social com en l’educatiu, que ens cal malbaratar-hi tantes lleis, recursos, enfrontaments i despropòsits..., quan amb una exemplar reflexió una xiqueta de només 9 anys és capaç de donar-nos una lliçó sobre com de fàcil seria arribar a una entesa entre tothom?

Moltíssimes gràcies, Alicia, bonica, per deixar-nos gaudir del teu conte. Desitjo que la literatura continuï formant part de la teva vida durant molt, molt temps, perquè en ella trobaràs una amiga que mai et fallarà. I des d’aquí, una abraçada immensa per a tu i també per a Délia, Joan, Maria, Pau, Violeta i per a tota la resta de companys i companyes del Barranquet. I també, molt especialment, per a la persona que ho ha fet possible: la vostra estimada mestra i tutora  Amparo,  gran persona i millor amiga.

DÉLIA SALVA EL VALENCIÀ

Hi havia una vegada un col·legi anomenat “El Barranquet” on sempre es parlava en valencià.

En canvi, una cosa curiosa hi succeïa: al pati tothom sempre es comunicava en castellà.

Un dia, va vindre a l’escola una xiqueta nova que li deien Délia. Al cap d’uns dies d’estar compartint amb els nous companys l’escola on havia estat matriculada, Délia va dir:

- Per què no parleu en valencià a l’hora del pati?

I un xiquet va respondre:

- Perquè és molt complicat.

- Perquè no ens agrada –va dir un altre.

- Perquè a la nostra casa sempre parlem en castellà –respongué una xiqueta.

I Délia va dir:

- Però en classe sempre parlem en valencià; a més a més, si aprenem Valencià, ja tenim una altra Llengua més que sabem per a la vida. Així ens podrem comunicar amb més persones.

I un company fa:

- Baaaahhhh!

- El Valencià no és complicat; segur que sabeu cançons en valencià –diu Délia.

- Sí, sí, jo sé la de “Sol, solet” – comenta Joan.

- I jo la de “Pastoret, d’on vens?” –intervé Maria.

- Jo sé la de “La castanyera” –diu Pau.

- A mi m’agrada la de “El Joan petit quan balla”! –exclama Violeta.

Aleshores Délia els va preguntar si coneixien jocs en valencià. I els companys van pensar i pensar i finalment en van traure alguns com ara el sambori, la corda, el tres en ratlla, la pilota, la trompa,... I Délia els va dir:

- Però, si aquests jocs s’acompanyen de cançons en valencià!

- Sííí!!!

- Aleshores, el Valencià sí que vos agrada!

- És veritat! Sí que ens agrada!

- A més a més, en la meua casa parla en valencià la meua iaia – comenta Joan.

- La meua mare també parla valencià –diu Maria.

- En casa de la meua tia, també –intervé Pau.

- I la meua cosina també el parla –diu Violeta.

- Doncs, problema solucionat! –va dir Délia - perquè com heu vist no és tan complicat, sí que us agrada i també el parleu a casa.

- Sí, Délia. Ens has ajudat a comprendre que el Valencià és una part de nosaltres i no l’hem de deixar de banda usant la llengua sols en l’aula. L’hem de fer valdre per viure amb ella.

I, des d’aquell dia, en el pati del col·legi “El Barranquet” parlem en valencià gràcies a Délia i la seua estima per la Llengua i per nosaltres.

 Alicia Concha Ricós (CEIP El Barranquet)  

(Moltíssimes gràcies a la Carme Rosanas per les seves il·lustracions!)