dissabte, 17 de maig del 2014

El violinista a la teulada


 Que entre el poble i el cel hi hagi un sostre de música!
M’agrada pujar a la teulada,
contemplar els carrers,
sentir la vida,
convertir-la en melodia,
cantar-la,
com si l’oferís al sol ponent
i ell se l’endugués a veure món,
més món,
tot el món que no veiem des d’aquest poble
i que canvia tant que em desconcerta.

I així el violí em fa créixer
i el poble creix amb mi,
s’eleva, vola,
i els enamorats es tornen núvols,
i el bestiar pastura estrelles
i la nit arriba més serenament,
com una forma de pau ben merescuda.

I el violí m’inunda de cançó,
i la cançó m’inunda de plaer,
i el plaer fa girar el món,
i el món demana al cel que no s’oblidi de nosaltres;
però ens oblida i deixa que ens expulsin
de les nostres llars, de les nostres terres, dels nostres temples.

Però segueixo tocant, malgrat tot
-que rebel és l’alegria!-
en el gran exili del món,
en el gran naufragi de l’amor,
i faig meva la pàtria dels camins i l’esperança.

David Jou

12 comentaris:

  1. Que no pari la música... ni la poesia!

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que no pari, Xavier, que és l'oxigen que necessitem per respirar!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. M'agrada molt que l'alegria sigui rebel...
    També m'agradaria a l'inrevés, qie la rebel.lia fos alegre... Cosa que no sempre passa i que no sempre sento així.

    Tant de bo que expulsats de tot, fóssim capaços de mantenir l'alegria i l'esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, segurament no sempre som capaços de fer-ho, però que bonic de proposar-nis intentar-ho...! (Aquest poema és molt, molt important per a mi, per raons estrictament personals entre l'autor i jo; he optat per no fer-hi cap introducció, només penjar el poema aquest cop.)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Quina meravella de poema! Tant de bo sempre tinguem un sostre de música per al nostre aixoluc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, ja saps que aquest poeta és ben especial per a mi; aquesta poesia també ho és. I qui hagi vist la película del Violinista a la teulada, s'hi reconeixerà de seguida.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Seria meravellós tenir un sostre de música que ens aixoplugués de totes les tempestes de la vida...
    Un poema preciós: "i faig meva la pàtria dels camins i l'esperança"...
    Que tinguis una bona setmana, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, M. Roser. De vegades els sostres que ens aixopluguen cal crear-los, si no existeixen. Només així ens podem posar a resguard de les nostres tempestes més personals...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. La música ens acompanya, ens acarona. Com la poesia.
    Són un bon refugi, un bon aixopluc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Glòria, sort en tenim de la música, moltes vegades...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Respostes
    1. Olga, en aquest cas el científic escrivia poesia sobre les músiques del cinema; concretament, de la meva música de pel·lícula predilecta. Una mica meu, el poema, i per això l'estimo.
      Una forta abraçada!

      Elimina