Els regnes perduts

Ho he llegit en algun lloc i m’ha agradat: Els regnes perduts. Vet aquí una magistral definició d’aquell espai intemporal on de sobte, intempestivament i sense avisar, ens fa viatjar la música quan menys ens ho esperàvem. Un indret, el dels regnes perduts, en què com més poca estada hi féssim  millor seria per a la nostra salut emocional, però que és impossible no retornar-hi de vegades. Perquè un viatge imprevist a tot allò que va ser i ja no és, o a allò que hauria pogut ser, o a allò que nosaltres crèiem que era quan ho miràvem amb unes ulleres de color equivocat, ens pot enfonsar en la tristesa més absoluta en qüestió d’uns instants. I al capdavall no hauria de ser així; la nostra vida segueix igual que sempre, no s’ha produït res que aparentment ens hagi provocat aquest sotrac... Res...? Potser alguna paraula pronunciada a la lleugera quan cercàvem una conversa més profunda, potser aquella mala interpretació de qui posa per bandera la simplicitat en la seva vida i no comprèn cap altra mena de llenguatge, potser aquell desinterès en un tema i la precipitada fugida endavant que potser no ens esperàvem, potser tot plegat és suficient per enllaçar una cosa amb una altra i tornar a recórrer el trajecte dels regnes perduts. Potser allà la llum és d’una altra intensitat i el nostre entorn més íntim es torna irreal, distorsionat, i encara creiem possible aquells diàlegs que ho eren tot per a nosaltres, aquelles cartes que paladejàvem com l’ambrosia més exquisida de la terra, aquelles complicitats tan especials i tan belles que fins i tot, amb el pas del temps, saps que potser mai no van ser reals...

Els regnes perduts. De sobte sona una música que t’hi transporta, i et veus allí, enmig de tot el que has perdut, amb una feblesa extrema per aconseguir sortir-ne altra volta pel teu propi peu... Et sents cansada, molt cansada, farta de lluites de les quals n’has sortit vencedora però que ara et fan qüestionar si havia valgut la pena enfrontar-s’hi, o si hauria estat millor submergir-se en les aigües eternes d’una immobilitat total...

Per sort, sempre hi ha alguna mà amiga dins la nit que s’adona que perilles, i t’estén els seus braços, i et salva la vida, i aprofites l’embranzida per tornar a remuntar...

L’audició inesperada d’aquesta meravellosa peça de Vassilis Saleas i Mikis Theodorakis, Màgica nit, m’ha fet viatjar sense concessions als meus regnes perduts. Per sort, la inestimable ajuda de les persones amigues m’ha ajudat a tornar.

Ara marxo uns dies a un altre paradís particular, un espai deliciós on cada any em perdo voluntàriament per retrobar-me a mi mateixa, per gaudir de la natura amb la màxima intensitat, per fer-me petita sota un sostre d’estrelles. Una estada solitària a Montserrat, un luxe impagable per als sentits, per recuperar la calma. Per ser feliç. No hi tindré internet, allà, així que fins a la tornada, estimats amics!