El violinista a la teulada

 Que entre el poble i el cel hi hagi un sostre de música!

M’agrada pujar a la teulada,

contemplar els carrers,

sentir la vida,

convertir-la en melodia,

cantar-la,

com si l’oferís al sol ponent

i ell se l’endugués a veure món,

més món,

tot el món que no veiem des d’aquest poble

i que canvia tant que em desconcerta.

I així el violí em fa créixer

i el poble creix amb mi,

s’eleva, vola,

i els enamorats es tornen núvols,

i el bestiar pastura estrelles

i la nit arriba més serenament,

com una forma de pau ben merescuda.

I el violí m’inunda de cançó,

i la cançó m’inunda de plaer,

i el plaer fa girar el món,

i el món demana al cel que no s’oblidi de nosaltres;

però ens oblida i deixa que ens expulsin

de les nostres llars, de les nostres terres, dels nostres temples.

Però segueixo tocant, malgrat tot

-que rebel és l’alegria!-

en el gran exili del món,

en el gran naufragi de l’amor,

i faig meva la pàtria dels camins i l’esperança.

David Jou