diumenge, 9 d’octubre del 2011

Dones d'heura, de Marta Pérez Sierra


DONA PAISATGE: OMBRES

Ara sí!
No sé com ho hem aconseguit,
però el temps se’ns ha ofert.
Tornem a tenir vint anys
i marxem cap a Tamariu.
A peu, aquest cop a peu,
lentament, ja ho sabem,
hi ha la cala breu i els petons
que deixàrem dins les petxines,
les onades menudes
que encara guarden les petjades.
I el vent, el vent que et despentinava
el riure i les piguetes de les espatlles.
Ombres.
Som just a la vora del camí.
Un xiprer guarda els cants d’encens
amb què ens acomiadarem.
I les flors, el condol que ens oferiren.
Tu i jo, desposseïts d’urgències,
àngels al sojorn d’altres àngels.
Un mormol de Dylan entre les herbes.
Blau silenci a les butxaques.
Ho veus? Tot torna a ser a lloc.
Marta Pérez Sierra


Se’m fa molt difícil destriar algun poema especial del llibre Dones d’heura, de la poeta Marta Pérez Sierra, perquè sens cap mena de dubte que ho són tots, d’especials. Però potser per alguna estranya raó que el meu subconscient no em sap explicar, Ombres em va arribar més endins que els altres.
 De la presentació que es va fer a Vilafranca el passat 30 de setembre ja n’han parlat a bastament altres companyes blocaires amb gran exquisidesa i coneixement de causa, així que simplement us remeto als seus articles: La Pilar de A encesa de llum, la Sandra de Papallones en la llum, la Carme de Col•lecció de moments, la M. Roser Alguer de Petiteses...  I del llibre, Dones d’heura, n’ha fet una ressenya acurada, amorosa i plena de sensibilitat la Teresa Costa-Gramunt. Jo només us puc dir que desconeixia el llibre i que no em va decebre en absolut.
Deixant, doncs, la crònica literària per als esmentats blocaires, em remetré a una altra mena de reflexions que em corrien per dintre mentre la veia allà recitant, a la Marta, al costat del Joan, el seu marit (i també amb la companyia de l’actriu Maria Rodríguez Sandia, i dels joves intèrprets Genís i Oliva, de la cantant Teresa de la Torre acompanyada al piano per Xavier Algans, i de l’acuradíssima presentació a càrrec de l’Anna Ruiz).
Pensava com n’era de rica, l’autora, i d’afortunada, per compartir vida, amor i passió literària amb un company que li donava suport en la seva faceta d’escriptora, i que era allà al seu costat, compartint presentació i poemes. I em va semblar un acte d’amor bellíssim i envejable. Potser perquè jo he trobat a faltar sempre aquest recolzament per part de la gent del meu entorn, perquè mai he assolit aquesta bona entesa amb ningú per crear a quatre mans o per aconseguir una implicació real amb els meus poemes o narracions, perquè quan el sexe entra per la porta l’amistat s’escapa per la finestra, o perquè mai he posseït els secrets de l’alquímia que propicien una fusió perfecta com aquella... En vaig parlar amb algú durant la vetllada, i vaig concloure que no és tan estrany com sembla, això que els més propers “passin” olímpicament de les nostres activitats literàries, que al capdavall no deixen de ser una manifestació reveladora del nostre jo més íntim... Amb tot, i a manca d’un amic-amant-còmplice literari em pregunto què és millor; si dedicar-se a la creació des d’una vessant de solitud, aïllament i individualitat, si tenir un company-companya a qui no interessi absolutament el tema, o conviure amb algú amb bona fe però que no estigui a la mateixa alçada intel•lectualment i ens faci grinyolar la parcel•la de les expectatives... Que complicada pot ser la vida, de vegades!
Vosaltres què n’opineu, del tema? Creieu que és un privilegi, com en el cas de la Marta, de compartir les inquietuds creatives amb la parella? És freqüent que aquesta se’n mantingui al marge i passi absolutament del tema? O penseu que la creació artística és més potent i qualitativa en els éssers solitaris? Creieu que el diàleg a dos enriquiria la vostra obra o, contràriament, podria perjudicar-la?
I bé, gràcies a l’amabilitat de la M. Roser Algué, del bloc Petiteses, us puc oferir aquesta fotografia del grup de blocaires que ens vam trobar aquell vespre. Paradoxalment, hi falta la mateixa Marta, la protagonista de la vetllada, que en aquell moment deia estar signant llibres o atenent alguns dels convidats. Una fotografia per al record, per a no oblidar, amb el desig i l’esperança que algun altre dia es pugui repetir.
 (D’esquerra a dreta: l’Enric (marit de la Carme), la Sandra de Papallones en la llum, la Pilar de A encesa de llum, la Carme de Col·lecció de moments, la M. Roser Algué de Petiteses, Onatge d’Onatges i una servidora, la Montse.)

16 comentaris:

  1. Personalment pense que Marta és afortunada que els més propers compartesquen amb ella la seua creativitat. Si cerquem entre grans creadors, en qualsevol camp, artístic, científic... segurament trobarem ben pròxima una dona que li fa costat, però i quan la creadora és ella? No té suficient importància per a interessar-li a ell? No suporta que ella siga una creadora i ell no? Quins són els motius? Crec que encara ens queda molt de camí a recórrer, a nosaltres i, sobretot, a ells...

    ResponElimina
  2. Ai, Novesflors, quina raó que tens...! No es pot generalitzar, perquè sí que hi ha dones que tenen la sort de comptar amb algú que els faci costat en les seves aficions, però també es dóna massa el cas contrari, com el que apuntes. Seria un tema molt interessant per analitzar més a fons i amb més temps; un tema per a Maira la blocaire, no trobes? En el meu cas et puc dir que, anys enrere, quan em presentava a premis literaris i els guanyava, alguns membres de la família m'acompanyaven ben orgullosos a recollir-los només per fardar, però que cap d'ells va ser capaç de llegir-se ni una sola narració meva, amb l'excusa que hi havia massa lletres... Ara ja fa anys que no em presento enlloc, però res no ha canviat; fins i tot a aquells a qui he parlat del meu bloc no s'han pres la molèstia ni d'entrar-hi... Així que amb la boca calladeta estic més mona, i a aquestes alçades de la vida ja tant me fa el suport que pugui rebre dels altres (em refereixo a éssers íntims o família); estic acostumada a sobreviure tota sola.
    Gràcies, bonica, per la companyia i una abraçada gran!

    ResponElimina
  3. Montse, la pregunta és complicada... la sensació de complicitat entre la Marta i el seu marit, en Joan, per a mi és realment envejable. Però potser arriba un moment que això ja no té retorn i que en el fons, com tu dius, ja no importa massa o gens.

    Jo, ha saps que tinc el blog al meu nom real i no me n'amago gens. Molt poques persones properes se'l llegeixen. Molt poques i les que ho fan són un parell d'amigues. No pas família. I no sé... diria que...com si a la llarga ja m'anés bé. L'espai i les amistats blocaires són així com més meus.

    Li diré a la Maira, Galionar, però potser miraré de simplificar una mica o destriar-lo en dos trossos. Ja ho pensarem, ens posarem en contacte... d'acord?

    ResponElimina
  4. La presentació de Dones d'heura, va ser més que una presentació, va ser una trobada de cors i ànima i esperits... (vius).

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  5. Montse, deu ni do com t'has treballat el post...
    Jo penso que cada cas és diferent i tot depen de les circumstàncies i del tarannà de la persona. Tots necessitem el nostre espai, hi ha qui el vol o el pot compartir i qui no pot o no ho vol fer-ho...i sigui com sigui el que importa és la satisfacció personal, encara que a tots ens agrada que ens valorin el que fem.
    Jo com tu Galionar , també vaig tenir l'època dels concursos i alguna coseta vaig guanyar, però me'n vaig cansar...
    A mi la família m'ha donat suport , però també són els crítics més severs...
    Molts petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  6. M'hauria agradat estar amb vosaltres. Desgraciadament tendim a menysprear al que tenim més a prop. I, per a mi sempre ha sigut un mesteri, malgrat la societat considera a la dona més sensible que l'home, com se la deixa de costat en el terreny de l'art. Pintores? Músiques? Escriptores nhi han unes quantes més, però segueixen dominant els homes.
    Sóm molt injustos. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  7. Carme, a mi també m'està bé la situació actual en què em trobo. Possiblement, ja no sabria viure d'una altra manera a aquestes alçades, no ho sé. Però quan veig aquest antic i idíl·lic somni de compartir el món de la creació literària en unes altres persones, no puc evitar de sentir una mena de tristesa, potser una mica de gelosia.
    Un altre tema seria el següent: si saps que persones properes o conegudes llegeixen el teu bloc, això retalla la llibertat d'expressar-te? Molt complex el tema, i d'ell en neixen moltes branques, sens dubte.
    Onatge, sí que va estar bé la trobada, perquè a tots ens unia el mateix objectiu comú: la poesia. I sempre és interessant poder canviar opinions amb els altres.
    M. Roser, és cert, la satisfacció personal és el que més compta. Si escriure no ens en donés, no valdria la pena fer-ho. Sobre que la família et fossin els crítics més severs, trobo que no està malament, dins d'uns límits, és clar; de vegades ajuden més les crítiques que les lloances... Jo recordo un amic que va escoltar un munt de crítiques meves, les va aplicar totes, i la seva novel·la va guanyar força, mentre que recordo una altra crítica a una altra persona i no em va parlar mai més... La intenció, en ambdós casos, era la mateixa, només la d'ajudar tan bé com sabia...
    En fi, que cada persona és un món.
    Joan, m'hauria agradat que haguessis pogut estar amb nosaltres. Un altre dia sí, oi?
    Jo encara acceptaria que les dones artistes estiguin una mica més deixades de banda que els homes; el més greu és que la persona que crea, sigui home o dona, que de tot hi ha, sigui deixada de banda per la seva hipotètica parella...
    Gràcies a tots vosaltres per implicar-vos en el tema i una forta abraçada!

    ResponElimina
  8. Que bonic això de trobar-se, compartir i conèixer-se més enllà dels blocs, sou afortunats. Gaudiu d'aquesta experiència enriquidora

    ResponElimina
  9. Des de Torelló:
    1. Ens ha agradat el poema de la Marta, que té aquells ressorts de la sinceritat que, sense saber ben bé per què, ens fan vibrar l'ànima.
    2. Trobem molt l'assumpte de la solitud (o companyia, segons ens miri) dels qui es dediquen als afers de la literatura, de la cultura, de la investigació... I en vam parlar, de fet, en dues presentacions de llibres molt recents. I es va concloure, diguem-ho així, que és molt important (més important que no sembla) el fet que el company ens doni el suport necessari per poder-nos dedicar (amb temps i ànima) a les nostres dèries culturals. I més encara (em sembla a mi) en els casos en què els companys no actuen directament en la mateixa "dimensió" en què nosaltres som posats.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Montse, gràcies per aquest post, gràcies pel teu reconeixement i per la sensibilitat que en desprens.
    Sóc afortunada, sí, sens dubta, però també t'he de dit que he estat sola molts anys i que escriure ha estat sempre la meva companyia.
    Agraeixo a en Joan el seu suport, a en Joan i atots els amics. Els tinc a ells i ells a mi.
    Sóc molt feliç de compartir amb tots vosaltres la poesia i la passió per ella.
    Va ser emocionant ser tots junts al Vinseum. Tant emocionant com quan hem compartit un llibre com ara Poems&Blogs.
    Us dono les gràcies i no oblidaré mai la trobada.

    ResponElimina
  11. Enllaço el teu post al blog de Dones d'heura i al meu.

    ResponElimina
  12. Hola, Carina, és realment una sort i una d'aquestes sorpreses que de vegades et té preparades la vida, el fet de poder coneixer les persones que hi ha darrere dels blocs. Espero que algun dia també tu deixis de ser virtual i ens puguem fer una abraçada.
    Jordi, justa la fusta! Els poemes de la Marta són capaços de fer vibrar l'ànima perquè estan fets des de la sinceritat i això es transmet de forma nítida, sense enganys.
    Trobo molt interessant que la pregunta que em feia ja hagués estat en ocasions tema de debat en presentacions; estic d'acord amb les conclusions que en vau treure. Amb tot, hi ha una altra pregunta que em faig: quantes grans obres no s'haurien creat, de no haver estat per la solitud de l'autor?
    Marta, sóc jo l'afortunada per tenir la teva obra a l'abast i servida amb tant de bon gust. I també per haver-te pogut conéixer més d'aprop. Records com aquests són els que donen sentit a molts moments de la vida. Salutacions al Joan. I moltes gràcies per haver fet l'enllaç; ara passo a veure't.
    Gràcies, amics i amigues, i una gran abraçada!

    ResponElimina
  13. Galionar,
    M'has fet pensar en la solitud de les escriptores. I d'una manera molt particular, m'has fet recordar la solitud de Caterina Albert, amb totes les seves contradiccions. I el seu talent, i la seva manera de veure les coses, molt més revolucionària que no sembla.

    ResponElimina
  14. Jordi, potser la solitud de les escriptores és també la solitud d'altres dones encara que no escriguin, i també segurament la d'alguns homes. La solitud no desitjada, la no cercada, la que envolta tanta gent que està envoltada d'altra gent...
    Personalment, la primera vegada que vaig llegir Solitud, de Caterina Albert, em vaig sentir identificada poderosament per tots els sentiments contradictoris i tan magistralment narrats. Ella coneixia la solitud i amb la noval·la va posar paraules a la nostra.
    Gràcies novament per la teva visita. Una forta abraçada!

    ResponElimina
  15. Hermoso poema de Marta,
    gracias por compartir.
    saludos.

    ResponElimina
  16. Gracias a ti, Ricardo, por la visita. Un abrazo.

    ResponElimina