dimecres, 5 d’octubre de 2011

Racó d'octubre

Estany de les Abelletes (Andorra-2011)
“…Tractem els altres amb infinita dignitat i respecte, sense tenir en compte que ens hagin ferit en el passat…” (Rose Chêne)

...He aturat les meves rancúnies i les he deixat submergides dins l’estany, enfonsades amb una pedra al coll, perquè no surin. He enterrat tots els meus greuges allà dalt, entre muntanyes, com les cendres d’un cadàver purificat pel foc. Ja no són res, ja no existeixen, ja no em podran fer mal. No, no ho he fet per bondat, ni pels altres, ni per mostrar cap excel•lència; ho he fet per mi mateixa, per deslliurar-me dels llasts que em feien feixuga l’ànima i que m’impedien avançar. Sorprenentment, ha estat molt fàcil.
Perdonant els altres, sens dubte ens estem perdonant a nosaltres mateixos. Quina llibertat...!


Per als amics i amigues d’aquest espai que estimin com jo Rachmaninoff, per a ells aquesta rapsòdia. Amb el cor.

18 comentaris:

  1. Tant de bo fos tan fàcil perdonar qui ens fa mal, però de vegades la rancúnia, el dolor ens fan més grosses les ferides i allunyen més el perdó. Un text per pensar-hi, i intentar esporgar l'ànima de paràsits nocius i com tu dius ser més lliures.

    ResponSuprimeix
  2. Més lliures, exactament com dius.

    I entre tu i la carina em feu pensar que tot sembla tan fàcil quan ja ho has aconseguit i en canvi ben difícil quan t'ho proposes i ho voldries i no saps com. És trobar aquest com.

    Una abraçada d'aigua clara de llac.

    ResponSuprimeix
  3. M'agrada molt Rachmaninov, i per be que dels més coneguts, el concert per a piano i orquestra núm dos, sempre m'emociona quan l'escolto. Aquesta rapsòdia és ben bonica...

    La paraula perdó no m'acaba de convéncer, però és veritat que fins que no podem deslliurar-nos de determinats llasts que ens pesen, no ens sentim l'ànima tranquil·la.
    Provaré de llençar pedres en elgun estany, que l'aigua, si més no, netejarà les recances.
    Bon vespre, Galionar!

    ResponSuprimeix
  4. Ai, però és difícil si algú t'ha ferit en el passat que tot quedi oblidat com si no hagués passat res, no?

    Són paraules molt boniques i t'honora haver aconseguit fer aquest pas.

    Per la meva part no guardo massa rancúnies, per no dir poquíssimes, però alguna petita pedreta maleïda sí que s'entesta a molestar dins la sabata de tant en tant.

    Molt bonic Galionar.

    ResponSuprimeix
  5. Costa perdonar, encara que de vegades és un alliberament.
    Jo sóc dels que no oblida ... sobretot si em sento tractat injustament.

    Bona nit Galionar.
    (El tall final de piano i violins ... grandiós)

    ResponSuprimeix
  6. No, no es tracta que tot quedi oblidat com si res hagués passat, benvolgut Porquet..., sinó adonar-te que de sobte alguna cosa ha canviat dins teu i que pots viure amb allò sense que et faci mal. No crec que sigui un procés que s’aconsegueixi premeditadament, amb bones intencions o amb força de voluntat, Carme, ni que s’assoleixi així com així; senzillament, un dia t’adones que ha estat possible, i que t’has desempallegat d’una feixuga càrrega de sobre que, a més, només servia per fer-te nosa i per impedir-te avançar amb lleugeresa.
    Carina, Pere, Fanal, Porquet, potser la paraula perdó, en aquest cas, no tindria la connotació que se li dóna generalment; Potser més que perdó hauria d’haver parlat d’alliberació; t’alliberes del record d’algú o d’alguna cosa, i també el deixes lliure a ell perquè el teu pensament ja no el reté, ni el retenen els greuges ni els ressentiments. I és alliberant l’altre que t’alliberes a tu mateix. I a l’altre, així, li retornes tota la seva dignitat, i fins i tot potser series capaç fins i tot d’estimar-lo... Entenc que sigui complicat d’entendre perquè em sembla que no m’explico gens bé.
    Precisament, aquesta fotografia havia inspirat un article radicalment oposat al tema que tracto ara. Jo portava una bona dosi de ressentiment i de rancúnia mal païda; em trobava en un paratge bucòlic, idoni per a la reflexió i el retrobament intern, justament en un lloc on en el passat s’havien iniciat alguns dels meus tràngols... Però llegir i meditar aquesta frase de Rose Chêne va ser com un revulsiu fortíssim, com donar la volta a un mitjó. Vaig destruir el primer article perquè va quedar de sobte buit de contingut. I vaig adonar-me que era molt més fàcil viure amb la llibertat que m’atorgava el “perdó” que no pas encadenada als greuges del passat... Quan ho havia intentat desesperadament, només me n’havia sortit a mitges. Perquè no es tracta de proposar-s’ho, no, sinó d’aconseguir-ho sense proposar-s’ho quan menys t’ho esperes, o quan estàs veritablement preparat per al procés.
    Sí, Fanalet, prova-ho. Les recances es poden netejar potser tirant pedres al llac de les Abelletes, o passejant a la vora del mar, o simplement mirant els estels des de la finestra... Cadascú de nosaltres ha de trobar el seu espai, el seu racó, el seu recer per reflexionar i retrobar la seva pau...
    Pere, oblidar és dificilíssim i, a més, crec que no s’ha de fer mai; penso que es tracta de saber viure sense renegar d’allò que ens va passar però aconseguint que no ens provoqui ja més dolor ni ens condicioni la vida futura. Precisament em fan molta ràbia els qui proclamen als quatre vents que cal oblidar el passat i centrar-se només en present... Tot el que hem viscut ens ha fet com som, i ens ha alliçonat, no podem renunciar a res.
    Jordi, l’has encertada amb ben poques paraules: racó sense rancor.
    M’agrada coincidir amb alguns de vosaltres amb els gustos musicals. I, uf, parlant de perdó, perdoneu-ne avui, eh?, que normalment no sóc tan rollera.
    Sinceres gràcies a tots, bona nit i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  7. A mi tampoc no m'agrada la paraula "perdonar", sembla que un s'erigeix en "el bo" i l'altre "el dolent" i això és simplificar molt les coses, les coses són d'una complexitat molt més gran i cal perspectivisme. És clar que hi ha hagut persones i situacions que m'han fet molt de mal però la rancúnia no m'ha acompanyat mai, el meu pes no estava format de rancúnies sinó de dolor, i he passat el temps dolorós i inevitable que cal passar per superar-ho, i ja he llançat el llast d'aquest dolor a no sé quin estany, segurament a la mar. I sí, es viu molt millor sense rancúnies, no és pels altres, és per nosaltres mateixos.

    ResponSuprimeix
  8. No recordo en quin moment vaig sentir molta angoixa quan algú em demanava perdó. No perquè no volgués o no fos capaç de perdonar, sinó perquè quan havia de fer-ho em convertia en jutge, la qual cosa em venia gran.
    No recordo quan vaig decidir de o jutjar i així no havia d'obrir la ferida novament.
    Sóc conscient que això que dic és difícil d'entendre si s'interpreta. Amb una lectura lineal s'assoleix el que vull dir...Crec.
    Gràcies, Montse, per ajudar-me a reflexionar.

    ResponSuprimeix
  9. La pedra de la culpa
    l'he llençat a l'estany
    i l'aigua dolçament
    m'ha retornat suament
    He collit l'ultim cercle
    i el líquit em transportava
    quan l'he engolit ...
    Diàfana l'aigua
    un esperit net dins meu
    com estima que sobta.
    ................ Anton.
    Bona la musica.també és com la pedra que quan arriben els efluvis
    tot el ser ressuscita. ja tenim una altra companya entre nosaltres, la musica.

    ResponSuprimeix
  10. Novesflors, m'agrada el que dius; definitivament, la paraula perdonar ha estat desafortunada en el meu post; és massa simple per poder englobar tota la complexitat de sentiments i situacions que s'amaguen al darrere de la història personal de cadascú de nosaltres. He caigut en el parany de fer una síntesi tan succinta que només jo n'entenc el significat; mala cosa, per a algú que pretén escriure. Però quedem-nos amb la idea que alliberats de rancúnies la nostra vida guanya en qualitat, oi?
    Pilar, gràcies a tu, perquè ets tu qui m'ha fet reflexionar a mi amb les teves intel·ligentíssimes paraules. Crec que entenc força bé el que em dius.
    Anton, gràcies pel teu trenet; en un curt poema has resumit molt bé l'essència de les meves ratlles. I sí, que la música ens acompanyi sempre com una bona amiga.
    Gràcies a tots vosaltres i una abraçada ben forta!

    ResponSuprimeix
  11. Molt d'acord amb deixar al llac les petites rancúnies i malestars que ens porten els dies.
    Rachmàninov... ¿Coneixes el tercer moviment de la seva Simfonia n. 2?
    És una ascensió de melodia que transporta en una avinguda sense límits ni interrupcions.
    Abraçada.
    Olga

    ResponSuprimeix
  12. com m'agradaria poder pujar ara mateix a un estany i poder oblidar tot el que darrerament m'aclapara i m'esclavitza. Perquè si, si no perdonem, no som lliures. Una gran veritat. I com costa.

    ResponSuprimeix
  13. Sí,Olga, que es quedin allà dalt, ben enfonsats. Estic molt contenta de la teva tornada. Compartim gustos musicals; d'acord totalment amb el teu comentari.
    Rits, costa molt, no es pot forçar, tot ha de fer el seu curs... Però trobaràs el teu estany, ja ho veuràs com sí. Tot el que hem viscut serveix d'alguna cosa; de vegades per saber allò que no hem de repetir mai més.
    Gràcies a totes dues i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  14. Et felicito. Avui en dia no està de moda el perdonar. Ho considerem una feblesa. Així amaguem la nostra covardia, anomenant-la justicia...Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  15. Gràcies, Joan; no saps el bé que em fan les teves paraules. O potser sí que ho saps. Necessitava sentir una cosa com la que tu m'has dit. Una abraçada molt gran i novament gràcies, amic!

    ResponSuprimeix
  16. Preciosa la simfonia, t'omple de pau, sobretot si tanques els ulls i deixes que la música et bressoli...
    Estic molt d'acord amb aquesta frase, el que passa és que de vegades ens costa una miqueta.
    Perdonar és difícil però és d'ànimes nobles. Moltes vegades sentim " jo perdono però no oblido". Em sembla que aquesta manera de perdonar és bastant falsa, ja que si no podem oblidar,
    mai actuarem amb el cor net, sempre hi haurà l'ombra de la rancúnia...
    Molt bonica la foto del llac i un lloc ideal per llençar aquelles coses que ens pesen massa a la motxilla dels sentiments i no ens deixen avançar...
    Una forta abraçada,
    M. Roser

    ResponSuprimeix
  17. Gràcies, M. Roser, m'agrada que compartim gustos musicals i tantes altres coses. No hi ha res com la natura en estat (gairebé( pur per retrobar-nos a nosaltres mateixes i fer les paus amb el nostre esperit. Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix