diumenge, 13 de febrer del 2011

Racó de febrer

“…Ens hem d’enfortir i no pas endurir, perquè la vida és dura però bonica…" 
(Francois Truffant)

"...Sé
que en el transcurs de la vida
hauré decebut molts homes,
més d’un, de dos i de tres.
(i també unes quantes dones,
perquè el sexe, aquí, tant és.)
A voltes, per negligència,
o per no saber-ne més,
o a còpia de malentesos
(la culpa, que negra és!).

...Sé
que des d’ara fins que em mori
en decebré encara més,
més d’un, de dos i de tres;
potser massa expectatives
distorsionen el que un és.
La decepció pot emprar-se
fàcilment com arma cruel
si ens la retornen amb fúria;
no cal prendre-ho malament,
doncs aquí és on recomença
el treball amb un mateix.
Per això dono les gràcies
als qui tal favor els dec;
de les seves ensenyances
un preciós bagatge en trec:
és prou bonica la vida
per gaudir-la amb el cor net.
Decebuts, poseu-me a prova,
perquè més forta em fareu..."

13 comentaris:

  1. No estem fets a la mida de ningú Montse, i ningú ho esta fet a la nostra i la decepció forma part dels múltiples sentiments de l'ésser humà.

    Jo sempre dic que mai esperin res de mi i no els decebre, i no perquè no em preocupa sinó perquè quan faig les coses és sempre amb la millor intenció però això no implica que sigui el millor pels altres o que sàpiga estar a l'altura del que els demès esperen de mi.

    En una cosa si tinc plena certesa, a vegades hi ha gent que la seva realitat decepciona tant que justificant en els altres les seves mancances.

    Petonet maca

    ResponElimina
  2. El treball personal, jo el veig més en saber i aprendre a no sentir-se decebut de ningú. Mai no penso en no decebre. hem de se nosaltres, si decebem o no, sovint és més cosa de l'altre que no pas cosa nostra.

    Jo en qualsevol cas, prefereixo continuar reballant per no decebre'm mai de les persones tal com són.

    Suposo que jo també hauré decebut més d'un i més de dos i més de tres... però com que sempre he tingut en compte les persones i he intentat tenir cura de tothom tan bé com he sabut, això no em preocupa gaire, la veritat.

    És un poema preciós, Galionar, que m'agrada per la forma i per la reflexió que porta dins.

    ResponElimina
  3. Decebre? Decebut?
    Jo causo injùria ?
    Altre me la causa a mi ?
    La sociabilitat comporta
    amirmacions i negacions...
    També intencionalitat.
    Sabem si l'altre ens reb bé
    i l'altre sab si el rebem?
    Tots els actes marquen...
    Si som, actuem...
    Analitzar les finalitats
    se'm fa dificultós i difìcil.
    Jo diria que no ens preocupem
    ................... Anton.

    ResponElimina
  4. Acaba un arribant a la conclusió que allò més important, o potser, l’única cosa important, és no decebre’s a un mateix. Vaja, allò de: res m’importa què pensen el altres de mi; allò que em plantege cada dia és què pense jo de mi mateixa. I, quan un es mira endins i té una imatge clara i transparent d’allò que pensa, d’allò que fa, i d’allò que és i veu que hi ha coherència i honestedat entre eixes tres vessants: pensament, acció i essència íntima,… cal eixamplar l’espatlla i anar deixant en ella les decepcions dels altres.
    Ara bé, tothom sap quan es deceb de sí mateix. Sols en eixe moment, cal atendre i canviar el que calga o el que es puga, o el que es vullga. I tirar endavant.
    Que cap decebut t’haja de posar a prova abans que es mire el seu propi melic no vaja a ser que la decepció provinga, com molt bé diu Marta, d’alguna carència personal, d’alguna mancança que pretén justificar a costa de deixar l’autoestima dels altres en un lloc que no hi correspon.
    Crec que tothom en coneix d’aquesta mena de companys de viatge front als qui cal posar una distància prudent per evitar-nos alguna que altra entropessada inconvenient.
    I sí, cal no endurir-nos mentre intentem el camí de l’enfortida, encara que, de vegades, la necessitat de defensar-nos ens pot fer caure en la trampa de crear-nos eixa dura cuirassa que costa molt de reblanir quan els motius per endurir-la no perden vigència.
    Una forta abraçada, dona de cor net, mirada transparent i sentiments autèntics.
    amparo

    ResponElimina
  5. No ho crec. Se'm fa difícil creure que hages decebut mai a ningú. Tens un gran cor.

    ResponElimina
  6. Això de decebre als altres és molt complicat. Si esperem molt dels altres, sempre ens decebran...Si esperem molt dels altres, serem nosaltres els decebuts. Crec que es tracte de ser honestos a la nostre vida. Si decebem als altres malgrat actuar correctament, és nostra la culpa?
    Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  7. Marta, tens més raó que un sant en les teves paraules; no sempre el que fem amb la millor intenció és el que els altres esperaven de nosaltres. La vida, però, està formada per decebedors i decebuts, i suposo que tots hem estat a les dues bandes en un moment o altre.
    També corroboro fil per randa la teva darrera frase.
    Carme, aprendre a no sentir-se decebut..., apassionant i dificilíssim, em sembla. De moment, el que faig és no deixar-me ensorrar davant certes actituds i aprofitar-les per créixer una mica més, per aprendre una mica més, per sortir-ne reforçada també una miqueta més. La vida és curta i no cal escurçar-la més amb els mals rotllos personals, oi?, o no arribarem vius al 2015...!
    Anton, tens raó! Més val que no ens preocupem i que acceptem els pros i els contres de la sociabilitat. Voldrà dir que no romanem aïllats dins la nostra cuirassa.
    Amparo, és una tasca necessària i difícil, evitar decebre'ns a nosaltres mateixos. Per molt alta que hom tingui l'autoestima, sempre hi haurà aquell apartat de la seva vida on es considerarà una merdeta per algun motiu concret. També coincideixo amb tu i amb la Marta sobre el tema de les mancances alienes que cerquen justificar-se a costa dels altres... La vida ens n'ensenya, sens dubte, i a cada ensopegada aprenem a caminar amb més seguretat.
    Gràcies, Novesflors, per les teves paraules i per la confiança. Però..., qui no ha decebut mai ningú; qui no s'ha sentit alguna vegada decebut per algú...?
    Joan Josep em quedo amb la teva reflexió i amb el teu consell de l'honestedat.
    Gràcies per ser-hi i una forta abraçada!

    ResponElimina
  8. 1 1 v. tr. [LC] Fallar en les expectatives (d’algú). Un cop ben conegut, aquell noi la va decebre. Llegeix aquesta novel•la, que no et decebrà!
    1 2 v. tr. [LC] per ext. El resultat final de l’escrutini ha decebut les seves esperances de sortir elegit.
    2 tr. [LC] ant. Enganyar 1, 2 i 3 .

    de•ce•bre
    transitiu
    Flexionat com: rebre
    Indicatiu
    Present Pretèrit imperfet Passat simple Futur
    decebo
    deceps
    decep
    decebem
    decebeu
    deceben decebia
    decebies
    decebia
    decebíem
    decebíeu
    decebien decebí
    deceberes
    decebé
    decebérem
    decebéreu
    deceberen decebré
    decebràs
    decebrà
    decebrem
    decebreu
    decebran
    Condicional Subjuntiu Imperatiu
    Present Pretèrit imperfet
    decebria
    decebries
    decebria
    decebríem
    decebríeu
    decebrien decebi
    decebis
    decebi
    decebem
    decebeu
    decebin decebés
    decebessis
    decebés
    decebéssim
    decebéssiu
    decebessin
    decep
    decebi
    decebem
    decebeu
    decebin
    Infinitiu decebre
    Gerundi decebent
    Participi decebut decebuda
    decebuts decebudes




    Potser qui no decep
    es que està mort,
    i encara i així...
    És impossible viure
    segons el que s’espera
    de nosaltres, seria com
    morir cada dia una mica.

    Des de del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  9. Onatge, em sembla estar veien cebes i cebres pertot arreu, després de la teva lliçó magistral del verb decebre. Tens raó, hi ha temps i persones per a tots els gustos, ens els podem anar aplicant que no acabarem mai més.
    Santa frase, amic: és impossible viure segons el que s'espera de nosaltres.
    Una forta abraçada en segona persona del present d'indicatiu del verb abraçar fort!

    ResponElimina
  10. L'única decepció és la que et fas a tu mateix, no fent les coses com saps que s'han de fer, abandonant a aquells que confien en tu, exigint als altres coses que a naltros mateixos no ens exixim... És des d'un mateix que irradia la decepció cap enfora. Són inevitables, les decepcions? Tal i com som, si. Però penso que són, com tot a la vida, una oportunitat d'aprendre, dels altres i, sobretot, d'un mateix. És un plaer reflexionar amb valtros.

    ResponElimina
  11. Joan, i per a mi és també un plaer comptar amb la teva presència i la teva sensbilitat. Sí, en definitiva, decepcions, fracassos i altres especímens d'aquesta mena ens donen la gran oportunitat d'aprendre d'ells i d'intentar ser una mica millors com a persones. Només cal saber trobar la part positiva de les coses.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  12. El poema és tota una reflexió feta en una clau tan positiva que qualsevol que el llegís se n'hauria de sentir ple, s'hauria de sentir inspirat per fer net, per saber-se perdonar, saber perdonar i tornar a recomençar tants vegades com calgui, sempre mirant de que els motius per sentir-nos cofois superin el de sentir-nos decebuts (parlo tant dels que venen de fora com els qu neixen dins de nosaltres mateixos). Els comentaris déu n'hi do també, com filen de prim.

    És evident que per començar l'ideal seria no patir decepcions, ni decebre. N'hi ha que són especialment doloroses i no es curen així com així. Però també és cert que hem d'aprendre a perdonar, a saber donar segones oportunitats: les persones anem evolucionant, les nostres experiències ens van moldelant, els bens i mals que anem repartint (ara d'una manera inconscient, ara no tant, ara ja amb mala llet manifesta) ens acaben duent cap a una mena de camí general o una altra. Hi ha persons que no tnen cap mena de consciència, la qual cosa la trobo prou admirable. N'hi ha d'altres que tenen una mena de barra selectiva (crec que, desgraciàdament em trobo en aquest segon grup, en part) i n'hi ha uns tercers que pateixen un estat d'hiperconsciència en tot el que fan, tot el que fan els altres (crec que en mltes coses m'hi podria, també, identificar). En el primer cas, qui deceb o s'hauria de suposar decebut no pateix: no n'espera res, ni d'ell matix ni dels altres. Aleshores de que s'hauria de decebre? n canvi en els altres dos casos el dolor de la decepció s'hi presenta, de vegades com una mateixa pedra que, com una gota malaia, et va marcant la vida una i una altra vegada i hi vas ensopegant fins que ja no et quedin forces per caminar.

    No ho sé, jo crec que m'he empatollat molt. Justament el contrari del que has fet tu amb el teu vers. No és adulació. És així. I els humans, doncs això, som així. Però també és cert que tots som iguals i diferents a la vegada. No hem de permetre que les decepcions alienes ens arrosseguin ni podem pretendre projectar les nostres en els innocents. "El ladrón piensa que todos són de su condición" diu el refrany castellà. Jo, en allò que sóc un lladre, sovint me n'oblido i no em costa trobar el lladre que s'amaga en la gnt, encara que sigui per sentir-me menys culpable. I, és clar, en allò que em sento innocent fins la puresa em toca ls nassos que mirin d'obligar-me a formar part d'un suposat club de pecadors universals. Tot són perspectives, sí. Però no ens hem de refugiar en la perspectiva, en la objectivitat per no defugir en la nostra responsabilitat, i en no defensar a qui no hauríem de defensar mai. La veritat, com deia aquell, sabem quina és. Només cal escoltar el cor. Mirar de ser positius i no torturar-nos costa, però no ens queda cap altre remei que fer-ho. Ens hi va la salut mental i la de les persones que ens estimen. Pot acabar passant que al final no ens en quedi cap.

    Bona nit i moltíssimes gràcies per aquesta entrada, Galionar.

    ResponElimina
  13. Florenci, el teu sol comentari ja val una entrada, de debò. De fet, tots els amics i amigues heu col·laborat a fer una cosa força interessant d'una entradeta que no em convencia gens. Sí, he intentat treure el vessant positiu d'aquelles circumstàncies que en principì ens podrien semblar adverses, ja que la vida és com és i no podem pretendre estar al marge de les decepcions, tant les que rebem com ls que nosaltres mateixos donem. Crec que de les febleses no ens n'hem de fer mala sang, sinó mirar de posar-hi remei, o si més no, acceptar-les sense que ens torturin. I sí, ser sempre positius, què carai, que al final semblaré un mossèn en ple sermó de missa de 12!
    Una molt forta abraçada i gràcies per ser-hi!

    ResponElimina