Si alguna tarda estàs sol,
envoltat de fosques boires,
tot entreteixint cabòries
mentre a fora crema el fred,
treu el cap per la finestra
i fes un crit a la tempesta,
perquè l’aire, a batzegades
a mi em dugui el teu ofec.
Si tens por de tenir por,
si ja et resten poques forces,
si els teus pensaments són orfes,
si ets sents ocell sense niu,
pensa en mi una altra volta,
pica fort la meva porta,
que amb les ales ben obertes
jo t’oferiré caliu.
Galionar
Ni te imaginas la niebla que había esta mañana cuando me he levantado, ahora ya está empezando a salir el sol y en la cafetería de enfrente de casa ya han puesto la terraza
ResponEliminaPrecioso poema, como siempre, con un ofrecimiento que te sale del corazón
Paso a menudo en silencio y voy leyendo
Un fuerte abrazo y feliz semana
Sempre he pensat que l' amistat es el fonament de tot sentiment, un ocell que vola i utilitza qualsevol branca per sostenir-se sense mes límits que els nostres propis, una forma més d'amor si un és sent lliure en expressar-se i compartir-se, elevant-nos cap a altures mai imaginades.
ResponEliminaNo n'hi ha prou amb postular-se com amic, mana el corb i cal aquesta perseverança mútua a cada moment en els quals potser les forces defalleixen, les incomprensions afloren però el millor de tots dos ressorgeix dels mes profunds dels abismes.
I és el que he apres amb els anys,que la veritable amistat, com l'amor ben entès és una forma com una altra qualsevol de sentir-se lliure,d'aquest sabor que si sabem mantenir per sempre és afecte,gratitud, confiança, nostàlgia i te el regust d' algo molt especial.
Precios el poema, petonet maca.
Hi ha tardes
ResponEliminaque el mar
sembla una vinya
i de cada cep
un poema de nostàlgia.
Ja no tinc por
de tenir por.
Els pensaments de vegades
són orfes, altres tenen
un maridatge
amb el vent,
o es besen amb la lluna,
canten amb el silenci
o bateguen amb la solitud.
Des del far una abraçada.
onatge
Un altre poema per penjar a totes les parets de la casa, per recordar-li a l'amic que sempre hi ets,; que passi el que passi, sigui bo o dolent, allà hi ets per compartir-ho. Fins hi tot per compartir-ho sense ser-hi, sense saber.
ResponEliminaAllò que diu el Margarit de que la poesia és com la última casa de misericòrdia que ens queda, amb el teu poema queda perfectament comprovat. No crec que la poesia sigui la única. De vegades, però, en llegir poemes com aquest, penses que la poesia, sí, única sí que ho és, en ella mateixa. Un gran consol, una mà amiga, un cop a l'espatlla, un dir "ei, no t'adormis, tira endavant, company!" o un "mira com jo també ploro".
D'aquest poema se'n podria fer una cançó molt bonica.
Gràcies!
Gracias, Soqui, por tu queridísima visita. Hoy la niebla se ha instalado en mi interior y apenas me deja ver el sol que luce en el exterior. Ya sabes, va a días. Feliz domingo y un gran abrazo.
ResponEliminaMarta, tens raó que és el cor qui mana i qui ens dicta en cada moment allò que ens cal fer, allò que ens cal oferir. Sort en tenim de l'amistat quan ens sentim morir per dintre; només ella és capaç de fer-nos surar cap a la superfície novament.
Onatge, gràcies pel teu poema, que trobo molt adequat. Quina sort si ja no tens por de tenir por! Ai, els pensaments...! No saps prou com l'has clavada!
Florenci, gràcies per les teves paraules. Amb un amic cal compartir-ho tot, però discerneixo cordialment amb això de fer-ho sense saber. Crec que un amic es mereix precisament la garantia que l'altre sàpiga, que li faci palès el seu desacord si convé, que tot i donant-li suport li faci veure els errors. Mal amic serà el qui només ens canta les excel·lències, quan el que necessitem és un toc d'atenció...
Si el poema t'inspira una canço, aprofita'l; per alguna cosa ets compositor...
Una forta abraçada a tothom i gràcies per ser-hi!
Quin poema més bonic! Em sembla una gran sort sentir-lo i escriure'l i també una gran sort a qui vagi dirigit... ELS AMICS, el més gran tresor.
ResponEliminaUna abraçada, bonica, espero que la boira escampi aviat, i si et ve de gust compartir pensaments... obre la finestra virtual o piques a la meva porta. Una abraçada més.
Preciós poema i preciós oferiment. Sort del destinatari.
ResponEliminaSempre és una benedicció poder comptar amb l’acollida i el caliu que ens ofereixen els àngels que segueixen existint. Per fortuna la vida ens demostra que podem continuar confiant en alguns amics: aquells que saben ben bé del que parlen quan es refereixen al fet de l’amistat, de l’estima i no pronuncien aquests mots sols com a pressumpció d’allò que no saben ni de què es tracta. També per fortuna, la vida va recol•locant cadascú al lloc que cadascú vol ocupar.
ResponEliminaHi ha ocells que es queden sense niu injustament; a d’altres, en canvi, sempre els resultarà complicat trobar el seu perquè no mai l’han sabut construir. Un niu es fabrica amb cura, amb valor, amb constància , amb fe, amb generositat. Si ens falten aquests valors podrem ser ocells però difícilment podrem tindre niu. I tinc dubtes que en siguem mereixedors del caliu de l’amic per molt amorós, comprensiu i benevolent que l’amic siga.
Una forta abraçada,
amparo
Carme, m'alegro que t'agradi. Com deia el carter a Neruda en aquella deliciosa pel·lícula, la poesia no és de qui l'escriu sinó de qui la necessita. Així doncs, aquest poema no està escrit per a ningú en particular però és a l'abast de qui cregui necessitar-lo.
ResponEliminaAh, i no em diguis dues vegades que truqui a la teva porta, que potser et faré cas i acabaràs penedint-te'n...
Novesflors, gràcies per les teves paraules; sobre el destinatari ja t'he respost també amb el comentari de la Carme.
Amparo, què faríem sense els amics en qui podem confiar...!Afortunadament, tu n'ets un dels valuosos. He trobat excel·lent la teva referència al niu. Sí, efectivament, potser alguns ocells que no en tenen haurien de començar a plantejar-se'n el motiu...
Una forta abraçada i gràcies per la vostra càlida companyia.
Mireu quin poema tan adequat he trobat, en un comentari al blog de la Carme! És de l'Anton, i no he pogut resistir la tentació de portar-lo cap aquí (tinc molta barra, ho reconec):
ResponElimina"...CAMI D'AMIC una MICA MAI Compres.
Tenir un AMIC no és tenir un servidor...
És un CAMI per als dos.
Amor
Constància
Intel•ligència..."
Fantàstic!
ResponEliminaCAMÍ compartit amb amor, constància, intel·ligència,... responsabilitat, compromís.
Per mol abellidora que resulte la imatge romàntica de l'amistat, mai devem obviar que en som responsables de l'amic com aquell estimat Petit Príncep ho era de la seua preuada flor. Crec que és fonamental aquest aspecte del compromís responsable amb l'amic o amiga de qui tant i tan bo rebem. I la constància, i la intel·ligència, i l'esforç, ... i el gaudi del goig de sentir-se estimat i cuidat per l'amic.
Una molt forta abraçada,
amparo.
No se m'ha entès o no m'he explicat prou bé amb el que deia amb el "sense saber-ho". Molt animal hauria de ser per no estar al 100% d'acord amb el que dius, Galionar. Evidentment que a un amic se li ha de fer saber el que pensem i que se li ha de fer saber que hi som. De res serveix estimar si ens ho callem i no li transmetem a l'altre que hi som. El pobre amic, allà sol, pensant que ningú l'estima, i l'amic que l'estima estimant-lo en secret... coi, pobret l'altre! I sí, és clar, a les dures i a les madures, no només dir-li les coses bones sinó adevertint-lo, jugant-nos-la, de quan pot fer alguna cosa amb la que es pot fer mal, quan es pot fer mal.
ResponEliminaEl que volia dir és que l'estimat pot estar cec, pot ni fer cas, ni saber de l'existència del que estima. Però el que estima, si ho fa de veritat, persisitirà al seu costat, recolzant-lo, malgrat l'altre no se n'adoni, no valori. Home, això té un límit, eh. Si l'amic pateix un atac de ceguesa espiritual, si l'amic "malalt" val realment la pena, crec que val l'esforç. Tampoc es tracta de caure en el masoquisme, en la meselleria. Que no ens prenguin el pèl, tampoc. En aquest cas, millor plegar veles i dedicar els nostres esforços no cap a algú més agraït, sinó cap a algú que se'ls mereixi de veritat. El món és ple de gent que mereixeria més afect i s'ha de conformar en mirar la bellesa de ls postes de sol, en solitari (si és que l'horari de feina, el lloc on viu, etc. li permeten gaudir d'aquest plaer gratuït!)
Una abraçada i gràcies de nou pel poema,
M'acullo al teu acollidor poema i, en llegir-lo, hi trobo recer.
ResponEliminaAmparo, Florenci, gràcies novament pels vostres incisos i els vostres aclariments.
ResponEliminaJoan, molt agraïda que trobis aixopluc en el poema.
Una forta abraçada!
Ja veus la quantitat de gent que hem trucat a la teva porta acollidora...Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaGràcies, Joan Josep. Una forta abraçada.
ResponEliminaTens una manera preciosa de oferir la mà oberta.
ResponEliminaUna abraçada, Montse.
Per un moment he pensat que m'ho estaves dient a mí.Gràcies Montse m'agradat molt aquest poema i penso fer un bon crit a la tempesta.
ResponEliminaL'ultim comentari és meu i no l'he signat (perdona) soc la Fanny
ResponEliminaGràcies, Pilar, gràcies, Fanny. Per la vostra companyia, per ser-hi.
ResponEliminaUna forta abraçada.
podriem dir que és un poema a la generositat, franca i sincera. Es bo poder picar a una porta on t'oferiràn caliu.
ResponEliminauna abraçada
Gràcies, Francesc. Ja ho saps, a la meva pica-hi sempre que ho vulguis. És bo que els vells poetes puguin ajudar-se.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Hui tinc por de tindre por i em queden ja poques forces. Perquè pense en tu, de nou pique fort la teua porta. Sé que darrere d’ella segueixes oferint-me les teues ales obertes, eixes que em donen el caliu que necessite.
ResponEliminaGràcies per mantindre el poema, gràcies per mantindre l’oferiment. N’estem tan necessitats de la vertadera acollida, de la sinceritat de sentiments; estem tan orfes de veritat que quan aconseguim trobar-nos davant ella, davant la veritat nua i l’oferiment sincer podem caure en la trampa de pensar que estem somniant. I això ho devem a tots els qui fan de la seua vida una gran mentida i, errònia i miserablement creuen, els molt imbècils, que tots en som iguals.
Gràcies per mantindre encesa l’esperança i la confiança en el fet de l’amistat.
Una abraçada molt forta,
amparo.
Una abraçada molt forta per a tu, Amparo, i gràcies per acollir-me amb les ales obertes a casa teva quan més ho he necessitat. Tu sí que saps fer mantenir encesa l'esperança i la confiança en el fet de l'amistat!
ResponEliminaI gràcies des d'aquí a les persones amigues que s'han posat en contacte amb mi per recordar-me que hi són i que compto amb el seu suport. Sóc afortunada; us estimo!
Una gran abraçada a tothom.
Un poema preciós. Dels que ve de gust aprendre's de memòria. Felicitats! M'ha encantat!
ResponEliminaGràcies, Filadora, per les teves paraules i per acompanyar-me.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Toc, toc???
ResponEliminaEntra, Anne, entra, que la porta és oberta!
ResponEliminaImagine que m'has conegut! Sóc Jo ana.
ResponEliminaGrràcies montse, dos poemes que parlen sols. El teu ja el coneixia i és sublim.
ResponEliminaEt recomane que passes pel meu blog i que lliges l'últim comeentari, el meu.
Una gran abraçada
Ostres! No, no t'havia conegut, però ara estic encara més contenta que hagis estat tu qui ha trucat.
ResponEliminaUna forta abraçada!
(He fet una patositat amb els comentaris; aquest havia d'anar abans que el teu, Joana, i parlàvem del poema d'onatge, però sense voler l'he esborrat.)