El pardal feble

Cap de setmana especial per a mi: després de molt temps, he tingut el goig de compartir quatre dies amb una de les persones que m’estimo més del món; algú que viu lluny de casa, al país d’Irlanda, i que ha volgut ser-hi per exercir el seu dret a vot. Benvingudes hagin estat, doncs, les passades eleccions de diumenge, encara que només sigui per haver propiciat el retrobament i l’abraçada amb el meu fill. Una força major farà impossible que puguem celebrar plegats les festes de Nadal; potser passarà molt temps fins que ens tornem a veure...

Avui la meva entrada és per a ell, i la faig recuperant un dels seus preferits contes-poema que li escrivia quan era petit.

Gràcies a Mozart va aprendre a estimar la música. I potser amb esbossos de poema com aquest, de mica en mica va anar interessant-se pels contes i els poemes de debò…

Us demano clemència abans que el titlleu de poca cosa: penseu que està pensat per a un petit infant… ja fa més de 20 anys.  

EL PARDAL FEBLE

Hi havia un pardal molt feble

que no podia cantar;

prim, lletjot i mal forjat,

amb una pota més curta

i quasi tot desplomat.  
 

Mort de fàstic, s’avorria

dintre un niu, mal acotxat,

perquè si surt a les branques

el fred el deixa gelat.  
 

Els altres companys de plomes

el tenien ben calat!

tanta bírria, ells ho trobaven

un deshonor moixonal.  
 

Fins que un dia, patriotes,

planegen tirar-lo a baix,

per si d’un bon cop s’hi queda.

Que tranquils deuran estar!  
 

Dos l’empenyen pel darrere,

dos l’empenyen pel davant,

i l’altre, ben fort, li crida:

-au borinot, fes-te mal!  
 

Però, per aquelles coses,

un xicotet va passar

i en veure que, pobret, queia,

amb les mans el va parar.  
 

Li va fer un vestit de llana,

vora el pit el va escalfar;

tan feliç l’ocell hi estava

que pogué tornar a cantar.  
 

I ara li neixen més plomes,

ara es torna fort i sà;

ara és l’enveja més grossa

dels qui el volgueren matar.
Galionar

 

Ignició

“...Llavors vam dir: despullem-nos!...” 

Jo et volia despullar per dintre,

tu volies que em tragués la roba...

Malgrat tot, vaig intentar desvestir-me per dins,

però tu vas començar a despullar-te per fora.

Patada als calçotets, sense contemplacions,

que amb l’impuls van volar per l’aire...

I em vas deixar nua del tot, sense tocar-me...

Galionar (itineràncies 2012)

 

Bon dia, tristesa...

Era a finals d’un mes de gener, ja fa uns quants anys, que vaig escriure aquest poema com a comiat a una anciana amb qui no havia parlat mai, però que gràcies a la seva quotidiana presència en una finestra i al somriure que sempre em regalava, aconseguia fer sortir el sol als meus dies més enterbolits.

Ella ara ja no hi és, ni tampoc la seva finestra. Als terrenys on s’ubicava casa seva ara s’hi aixeca un edifici d’habitatges minúsculs i impersonals. Però tot sovint, quan passo pel davant, encara la nostàlgia d’un record bonic em fa companyia. 

REMEMBRANÇA

Bon dia, tristesa;

l’he vist tot passant,

aquella velleta

de cabells tan blancs.

Des d’una finestra

em somriu, guaitant;

que n’és de bonica

amb la neu al cap!

No en sé del seu viure

ni del seu passat,

mes… què ufanós el dia

si la trobo allà;

tan maca i tan tendra,

carregada d’anys.

Oh, Déu, com l’envejo!,

si em pogués donar

sols una guspira

de la seva pau…!

Somnio a vegades

poder-m’hi enfilar;

lleugera com l’heura

saber-hi arribar,

i dir-li preciosa,

besar-li les mans.

Voldria i no goso;

i és que saps, tristesa?,

a voltes ja em raca

que em tinguis tan presa…

…….

Quelcom no és normal;

fa jorns que no s’obren

els porticons grans.

Una estranya angoixa

fustiga el meu cap

com el vent que arrasa;

el gener és tan llarg…

Al cel, una roina

brolla com un plany;

la meva velleta

ja s’està apagant…

…….

Pels volts de la tarda

de sobte, he trobat

una esquela blanca

penjada al portal…

…….

I ara, quan aguaito

vers el finestral,

un doll de tendresa

s’esmuny, cel enllà…

Galionar
............

...I diu la Carme Rosanas:
M'emociona molt el teu poema... m'emociona i el valoro molt com un moment íntimament viscut i repetit i valuós i l'imagino també en sentit contrari:

Bon dia tristesa,
sempre veig passar,
aquella noieta
de cabells daurats.

Des de la vorera
somriu i alça el cap.
Que n'és de bonica
no m'oblida mai.
No sé del seu viure
ni del seu passat
però el dia és alegre
si la veig passar.
Tan maca i tan tendra
misteri a l'esguard.

Oh! Déu com l'envejo
si em pogués donar
sols una guspira
del seu alenar.
Somio a vegades
poder-hi baixar,
caminar amb ella
lleugera com va.
I dir-li preciosa
et vull abraçar... 

Moltíssimes gràcies, Carme!

Evanescent

258è joc literari de Jesús M. Tibau.  Imatge de Vicent Pellicer

Evanescent,

polièdrica nostàlgia.

Paisatge incert...
(Galionar)

Difuminat
el conegut paisatge
queden les ombres...
(Carme)

Escala els cims
d´aigua i vent.
Vine amb mi i
dormim-nos sabent
que només aquí
fugim del temps.
(Enric)

Boira al matí,
cobricel de muntanyes.
Albiro els cims.
(M. Roser)

20 d'octubre: dia de la cultura cubana

Homenatge als artistes, creadors i intel·lectuals cubans. 

 

Un retrobament inesperat

I avui, amics, amigues, toca narració llarga. No, no fugiu, que no us vull torturar:  l’he deixada mig amagada i podeu passar d’ella si no cliqueu l’enllaç. Sé que els relats no són gaire idonis per als blocs, però avui tinc un motiu ben especial per voler publicar aquest:

Quan el vaig escriure, deu fer cosa d’uns quinze d’anys, vaig inspirar-me en un imaginari reencontre amb una amiga d’infantesa. Hi vaig incloure alguna anècdota real que possiblement ella recordarà.

I com ve succeint-me en aquests darrers temps, novament he tingut la grata sorpresa de retrobar aquesta amiga, després de moltíssims anys de no saber-ne res. Una altra vegada, dos camins que van separar-se fins a fer-se invisibles, ara han tornat a convergir en el moment oportú. Sempre és el moment oportú per celebrar l’amistat i per celebrar la Vida.

Ah, i m’ha fet arribar aquesta entranyable fotografia d’aquells temps!

No us vull dir pas qui sóc, ni tampoc qui és ella. De fet, poc importa. Però sí que reconeixereu la "madre Cinta", la que surt fugaçment a la narració. És la monja de la cresta. Quins temps tan estimats, valga’m Déu!

Per a la meva amiga, doncs, vagi avui aquesta narració, ja que algun follet entremaliat  van voler que també en fos protagonista.  
 

UN PASSEIG PER LA CULTURA

Reina santíssima, quina manera de ploure!, potser més val que no entri; tal com porto les sabates embrutaré aquesta moqueta tan polida... No hi fa res, diu? Bé, doncs, si es així ja ho crec que passo!, a veure si mentrestant s’aclareix una mica. I que s’hi ha posat amb ganes, eh?, sort n’hem tingut de trobar aquesta sala d’exposicions oberta; vaja, el mèrit és seu que l’ha vista abans que jo, que si no m’arriba a fer senyals des de la porta, hauria passat de llarg. Que xopes hem quedat!, agafarem una calipàndria... Vol un caramelet d’eucaliptus? Tingui, prenguin un parell, que van molt bé per a la tos i em temo que falta ens faran...

Disculpi’m si l’observo amb tanta insistència, però la seva cara em resulta familiar. Segur que no ens coneixem d’alguna cosa? Júlia, es diu?, ai, no ho sé... Ara que hi penso, calli: no deu ser pas la Júlia Murgades, la que venia a les monges? Oh, com hi ha món, quina alegria, si sembla impossible! Julieta, nena, carinyo, que potser ja no et recordes de la mossa més xerrameca de la classe? De la teva amiga més amiga, sempre juntes amunt i avall fent enrabiar la “madre” Cinta! Sí dona, que ens castigava sense pati i la perseguíem agenollades fent veure que ploràvem, amb la cantarella de: “Madre, perdónenos, que no sabemos lo que nos hacemos!”, i al final acabàvem rodolant totes dues per terra de tant aguantar-nos el riure! És clar que sóc la Carmeta, i doncs?, qui podria ser, si no? Valga’m Déu, tan petit com és el món i sense haver-nos tornat a veure mai més; estic molt emocionada... Noia, no has canviat gens; t’has engreixat una mica, però fas tant de goig com sempre. Es nota que t’han provat, tots aquests anys. Ens hem d’explicar tantes coses...    (continua)   

Udazken Koloretan

Un bell cant per acompanyar aquesta tarda de pluja, de nostàlgia i de calma.

 

 

En els colors tardorencs,

viatjant a través dels perfums dels camps,

t’evoco i sóc en tu. 

 

A l’ombra de l’arbre nu,

amb colors groguencs i roigs

hi jau la fullaraca; tot reposa.

 

En plego una fulla, és tan simple i tan bella!

Tan senzilla en la seva mort,

sembla encara posseir la vitalitat de l’arbre.

La seva dignitat en caure

m’esperona a cantar-te.

 

Novament, contemplo l’arbre;

quins pensaments, potser, el preocupen...?

Talment sembla que dibuixi el somriure de l’eternitat,

en la benevolència del seu lliure esdevenir. 

 

I sembla que se’n rigui

dels somnis conreats

en el cor del temps que m’esclavitza. 

 

En els colors tardorencs,

viatjant a trevés dels perfums dels camps,

t’evoco i sóc en tu:

tan senzill en l’hora de la mort,

tan simple partint sense un adéu.

 

Benito Lertxundi  (Traducció lliure)

Màgica nit a Can Cabeça Nou

Les 8 del vespre. A tocar de Can Cabeça Nou.

Bella, serena, la nit incipient,

desplega el mantell del tot serà possible

i generosa ens acull, a nosaltres,

viatgers d’altres contrades. 

La lluna ha estat la primera d’arribar-hi.

Els estels, però, potser triguin una estona;

just el temps que necessitin els poetes

per encendre’ls amb la seva flama. 

Tardor, benvinguda!  

(No publico les fotografies de les persones que van intervenir en la lectura de versos i textos, ja que no els he demanat permís per a fer-ho, però sí que de manera simbòlica hi són totes presents.)

 

 

Ous d’agraïment: 

Primer ou: per al nostre primer recitaire, en Jordi Dorca. Va ser una mica més que un plaer desvirtualitzar un amic blocaire de qui gairebé no en coneixia la seva vessant de poeta. No em vas decebre, Jordi!

Segon ou: per al nostre segon recitaire, el Joan Avellaneda. Desconegut per a mi, vaig descobrir un poeta seriós amb una obra sòlida, selecta i treballada.

Tercer ou: per a la nostra tercera recitaire: la Montse Aloy, Cantireta. Una dona encantadora i  senzillota, d’una personalitat desbordant, amb uns poemes capaços de fer esborronar les pedres.

Quart ou: per a la resta de persones que també van recitar textos, poemes propis o aliens, i que van contribuir a encendre més estels al cel de la nostra nit: Glòria, Sílvia, Enric, Helena, Joana Navarro des de lluny, i els altres que em deixo. I també per als qui es van descuidar els papers al cotxe (M. Roser, no miro a ningú), o no van pensar a portar-los, o els va fer vergonya intervenir...

Cinquè ou: per a tot el grup de gent que es va aplegar a Can Cabeça Nou per saludar la tardor, i amb qui vaig compartir la vetllada. Una colla extraordinària. I també per al Josep, que va brindar-se a fer-me de xofer, tot i no compartir els meus interessos poètics.

Sisè ou: per a la meteorologia, que va estar en tot moment a favor nostre. Ni una gota de pluja, ni cap ràfega de vent, una temperatura a la carta...

I la caixa sencera, amb tots els ous a dintre: per als impulsors d’aquesta trobada, els increïbles, simpatiquíssims, generosos Cinto Borràs i Núria Pujolàs, que van fer possible una vetllada com aquella i que gràcies a la seva iniciativa i treball desinteressat em van regalar la possibilitat de viure una de les nits més boniques de la meva vida.

A tots ells,

GRÀCIES!

Tardoral poètica a Can Cabeça Nou

Us imagineu una manera més bella de celebrar l'inici de la tardor? M'agradaria poder compartir-la amb tots vosaltres. Animeu-vos!

Tardoral poètica a Can Cabeça Nou

a Corró d'Amunt, Vallès Oriental,

el dia 21 de setembre a les 21h
 

Donaran la benvinguda a la tardor, per ordre d'actuació:
 

Jordi Dorca  (blog Adverbia)
 

Montserrat Aloy  (blog Cantireta)
 

Joan Abellaneda  (blog 2012 Esquitxos) 
 

Tot seguit s'obrirà el torn de síl·labes, mots i paraules a totes les persones que vulguin compartir poemes o microrelats.

Qui vulgui quedar-se a sopar (entrepà i beguda) pot fer-ho per 5 euros i enviant la confirmació prèvia d'assistència a l'adreça nuriapujolas@gmail.com, des de la qual rebreu les instruccions necessàries per poder arribar al lloc de la trobada.

TARDORS

"...És un dia immòbil i daurat, però hi ha com un tel en la seva transparència matinal, una levíssima declinació de la llum. És la primera peresa del sol, madur com un préssec tardà, amb un tremolor de pell espessa que aviat ha de badar-se. Els ulls esperaven encara la blancor calenta del cel de l’estiu, i es donen de seguida a la mirada nova, que ja pressent grocs desmaiats i ocres sangonosos, fulles que s’encartonaran submisament, com les mans enterrades.

La primera tardor pot durar només uns instants, unes hores. Després, tornaran la calor i la llum cega i la set vegetal, la temorosa sequedat de les fulles verdes, el pes mineral de les tardes, la suor de l’insomni... Uns quants dies més, fins que una pluja jove i furiosa serà la humitat que necessiten les coses per néixer. Perquè la tardor neix també, com neix la malenconiosa alegria de no necessitar més esperances. La tardor entra en la sang que vol descans, dóna raó al cor escèptic, pau al cor crèdul, i ajau sobre la terra la pacífica bèstia de l’oblit. El seu nom diu que ja és tard, però encara rima amb la por generosa.

La tardor no fa olor de final. Un vespre l’aire ens porta un fil de fum i sabem endevinar l’olor del foc pacífic, que és quasi la més antiga que tenim en el record, perfum de llenya pobra que només cremava per fer viure. Un dia de vent gris, retrobem en el jersei de llana una altra vella olor, maternal i obscura, i algú que va estimar-nos molt respira al costat nostre. Un vi negre i poderós, de terres altes, ens torna l’olor d’animal que feien els raïms trepitjats. Una tarda feliç, els remolins de fulles mortes fan olor de cançó de postguerra. A la tardor, els records són més antics i més lents, sembla que vénen a perdonar-nos, i dins del seu temps, sentim que és possible tornar a començar.

Hi un estat tardorenc de l’ànima, potser més atent als matisos, més subtil que l’exaltació primaveral. A la primavera, els perfils s’ofeguen de colors i s’esborren, no es veu l’esquelet de la vida. La tardor descarna el món, però li dóna una altra bellesa, més íntima, més quieta, no sé si més trista, perquè no vol enganyar-nos: els cels grisos, les fulles roges, les branques nues no venen promeses. A la tardor, entres a casa més sol, i hi trobes una hospitalitat sense avarícia; les teves persones i les teves coses et retenen, i t’agrada que es quedin fora, molt lluny, les exageracions de la naturalesa.

La tardor pinta els interiors de tonalitats càlides, carnals; els prepara per a la conversa amable, la confidència, l’amor. “Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma”, diu un protagonista de Gabriel Ferrater, i ens commou més que la bellesa dels crepuscles aquesta llum que agonitza en una cambra, i fa olor, i no pot ser indiferent...”

Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)

Sempre hi ha un primer dia...

Participació al Joc literari 252 de Jesús M. Tibau

(Caaalma, sobretot, que no s’adoni de la meva preocupació. Però… uf, quin fart de patir! Com li anirà aquest primer dia a l’escola? Em trobarà a faltar? Tindrà ganes de plorar? Gosarà demanar permís per anar a fer pipí? Es menjarà l’entrepà a l’hora del pati? Es relacionarà amb els altres alumnes...?)

-Vinga, que el matí passarà de seguida i jo estaré aquí esperant-te quan surtis! Ja saps que t’estimo molt. I tot això és pel teu bé! Ànims, mama, ànims, que mai no és tard per aprendre i a l’escola de cuina t’ho passaràs pipa! I serem tan feliços, a casa, quan hagis aprovat la primera assignatura...!