dijous, 4 d’octubre de 2012

Un retrobament inesperat

I avui, amics, amigues, toca narració llarga. No, no fugiu, que no us vull torturar:  l’he deixada mig amagada i podeu passar d’ella si no cliqueu l’enllaç. Sé que els relats no són gaire idonis per als blocs, però avui tinc un motiu ben especial per voler publicar aquest:
Quan el vaig escriure, deu fer cosa d’uns quinze d’anys, vaig inspirar-me en un imaginari reencontre amb una amiga d’infantesa. Hi vaig incloure alguna anècdota real que possiblement ella recordarà.
I com ve succeint-me en aquests darrers temps, novament he tingut la grata sorpresa de retrobar aquesta amiga, després de moltíssims anys de no saber-ne res. Una altra vegada, dos camins que van separar-se fins a fer-se invisibles, ara han tornat a convergir en el moment oportú. Sempre és el moment oportú per celebrar l’amistat i per celebrar la Vida.
Ah, i m’ha fet arribar aquesta entranyable fotografia d’aquells temps!
No us vull dir pas qui sóc, ni tampoc qui és ella. De fet, poc importa. Però sí que reconeixereu la "madre Cinta", la que surt fugaçment a la narració. És la monja de la cresta. Quins temps tan estimats, valga’m Déu!
Per a la meva amiga, doncs, vagi avui aquesta narració, ja que algun follet entremaliat  van voler que també en fos protagonista.  
 
Reina santíssima, quina manera de ploure!, potser més val que no entri; tal com porto les sabates embrutaré aquesta moqueta tan polida... No hi fa res, diu? Bé, doncs, si es així ja ho crec que passo!, a veure si mentrestant s’aclareix una mica. I que s’hi ha posat amb ganes, eh?, sort n’hem tingut de trobar aquesta sala d’exposicions oberta; vaja, el mèrit és seu que l’ha vista abans que jo, que si no m’arriba a fer senyals des de la porta, hauria passat de llarg. Que xopes hem quedat!, agafarem una calipàndria... Vol un caramelet d’eucaliptus? Tingui, prenguin un parell, que van molt bé per a la tos i em temo que falta ens faran...
Disculpi’m si l’observo amb tanta insistència, però la seva cara em resulta familiar. Segur que no ens coneixem d’alguna cosa? Júlia, es diu?, ai, no ho sé... Ara que hi penso, calli: no deu ser pas la Júlia Murgades, la que venia a les monges? Oh, com hi ha món, quina alegria, si sembla impossible! Julieta, nena, carinyo, que potser ja no et recordes de la mossa més xerrameca de la classe? De la teva amiga més amiga, sempre juntes amunt i avall fent enrabiar la “madre” Cinta! Sí dona, que ens castigava sense pati i la perseguíem agenollades fent veure que ploràvem, amb la cantarella de: “Madre, perdónenos, que no sabemos lo que nos hacemos!”, i al final acabàvem rodolant totes dues per terra de tant aguantar-nos el riure! És clar que sóc la Carmeta, i doncs?, qui podria ser, si no? Valga’m Déu, tan petit com és el món i sense haver-nos tornat a veure mai més; estic molt emocionada... Noia, no has canviat gens; t’has engreixat una mica, però fas tant de goig com sempre. Es nota que t’han provat, tots aquests anys. Ens hem d’explicar tantes coses...    (continua)   

20 comentaris:

  1. Quins records! Quantes anédotas! Quants anys!
    Sempre és una alegria trobar-se amb "velles" amigues d'infància. Sembla que no han passat els anys!

    Aferradeta!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Lluneta, quins records...! En cosa de 3 anys he recuperat persones a qui feia potser 35 anys que no havia tornat a veure... Això de viure també té les seves coses maques.
      Una abraçada!

      Suprimeix
  2. Ets la de les ulleres? hehe Quina il·lusió que fan aquests retrobaments, em fa molta gràcia com reprodueixes la conversa!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sílvia, sí, sóc la de les ulleres que fa una ganyifa i que està mig acotada. Bé, normalment m'agradava més riure, però és poossible que el sol m'anés directament als ulls.
      M'encantava inventar aquesta mena de converses; donen molta joc.
      Una abraçada!

      Suprimeix
  3. Ha, ha, ha, ha, quin relat tan fresc, m'ha agradat molt, les dents i el peu, ha,ha,ha, talment una imatge apropiada per a un quadre dalinià, encara em pense que estic rient.
    I en la foto, crec que sé qui ets...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Novesflors, doncs un dia t'hauria d'explicar tot el que hi ha de veritat en aquesta narració, perquè en algunes anècdotes la realitat va superar la ficció:)
      Una abraçada!

      Suprimeix
  4. Si que és un relat divertit, Galionar! M'has fet riure :D
    Una abraçada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria. Només per haver-lo llegit fins al final ja te les mereixes.
      Una abraçada!

      Suprimeix
  5. El record dels anys de col·legi i de la gent que em voltava ja forma part de la meva geologia interna, de les meves capes i substrats. En podria escriure la bíblia, i per això entenc que t'hi trobis de gust.
    Pensa que tots els escriptors han publicat les seves mempories d'infantesa i adolescència, ja ho he dit altres vegades: Tolstoi, Capote, Bassani, Joyce... això sí, ben escrites. Endavant.
    Olga

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Olga, pels teus ànims. Però les meves memòries d'infantesa serien d'un interès ben minso, i no torturaré ningú amb elles... Ho deixo per als bons escripors, això.
      Una abraçada!

      Suprimeix
  6. Jo també, darrereament, estic trobant persones, amistats "perdudes". Penso que és un senyal de que em faig vell...
    La historia tan divertida penso que ja te l'havia llegit. Em recorda a una tieta que tenia, especialista en ficar la pota. Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Joan, doncs si això és senyal de fer-se vell, m'agrada aquesta etapa de la vellesa, tot i que no me'n sento gens.
      La narració és possible que la coneguis per haver-la llegit en algun llibre dels premis literaris penedesencs. Era la preferida de Joan Carles Planells, que per cert el dia 10 celebraria el seu aniversari. Serà un dia trist i dur per a mi. T'agrairé que el recordis en les teves oracions.
      Una abraçada!

      Suprimeix
  7. El retrobament va sempre acompanyat de records. Imagino que aquest t'ha dibuixat somriures, ja que en parles.
    M'ha agradat trobar-te, retrobar-te, trobar-vos. ^0^

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi també, Pilar, m'ha agradat molt, i comprovar que la teva mare se sentia a gust i tenia ganes de conversar amb nosaltres. És molt maca, i tu també.
      Aquesta amiga que estava amb mi, la Fanny, la vaig retrobar fa 3 anys, després de 30 sense veure'ns, i va ser com si haguéssim estat juntes el dia abans. És amb qui m'escapo a Vilanova de tant en tant, quan enyorem el mar. És com tu, positiva i alegre, el contrapunt que necessito per anar tirant.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. Respostes
    1. Montse, estic llegint el teu relat, però et poso un primer comentari, perquè no et pensis que passo...Has vist, tu el vas escriure, com si el retrobament amb l'amiga fos una mica l'excusa per escriure un text i després, us vau trobar de veritat, és ben curiós.
      Jo diria que de la foto , tu ets la segona de la dreta de la fila de dalt...Continuarà.(el comentari)
      Segueixo llegint...
      Petonets.

      Suprimeix
    2. Veig que la Slvia és més fisonomista que jo...
      Ja he acabat de llegir el teu relat. L'he trobat molt divertit i m'he fet uns bons tips de riure...
      Ei noia ,mira que dir-li a una amiga que fa temps que no veus, que s'ha engreixat...
      Si em poso al lloc de la teva protagonista, m'hi identifico amb algunes coses. Per exemple, a mi els museus també m'avorreixen una mica i no suporto les persones que van de sobrades, com si hi entenguessin molt de pintures i potser no en saben ni un borrall. Perquè jo en gaudeixi ha de ser l'obra d'un artista molt especial...
      Les escales mecàniques també són un malson per mi, sobretot al baixar i ja no diguem les les tormentes...

      Jo en trauria una conclusió, que mai hem de criticar res, sense saber de quin pal va l'altra persona, sinó correm el risc de ficar-nos de peus a la galleda!!!

      Més petonets.

      Suprimeix
  9. Gràcies, Roser, per la teva atenció en el relat! El vaig fer barrejant moltes converses reals que havia anat sentint arreu: pel tren, passejant, en botigues, en sales d'exposicions..., i també arran d'algunes experiències viscudes (saps que quan vaig anar al MNAC vaig pujar totes les escales a peu perquè creia que les escales menàniques no funcionaven?). Hi ha gent tan xerrameca com la meva protagonista; les persones grans, per fer-te saber que estaves maca, acostumaven a acompanyar-ho amb un elogi sobre l'augment de pes, amb la consegüent ràbia de l'al·ludida! Jo tampoc sóc una entesa en art, però sí que conec força bé el Romànic, perquè he passat força temps a la Vall de Boí. I en sales d'exposicions he sentit a més d'un grup rient de mala manera perquè no entenien les obres, fins i tot sense saber que l'autor els estava escoltant... Ah, i una vegada em vaig trobar una dentadura postissa en els lavabos d'un restaurant! Així doncs, em vaig divertir de valent ajuntant-ho tot plegat en una narració, que en aquest cas seria una mena de collage ben atapeït.
    Una forta abraçada, M. Roser!

    ResponSuprimeix
  10. Be, com l'amiga retrobada que soc, reitero les gràcies per pensar en mi fa 15 anys. Qui sap on era jo llavors...
    Es una passada retrobar-se amb amics, després del gran buit que ha fet el temps, i sentir que els estimes. Això vol dir que mai els he deixat d'estimar... quines coses !
    Sobre el relat, he rigut molt. Ets una gran relataire ... Sort aquesta nit !!

    ResponSuprimeix
  11. Hola, Teranyina, l'espai t'acull amb els braços oberts i jo encara més.
    Les voltes, cruïlles, envitricolls i laberints pels quals ens ha fet circular la vida haurien estat inimaginables quan érem només unes nenes. I mirat a vol d'ocell tot plegat, com si d'un sol cop d'ull beslluméssim la vida sencera, ens adonem de les moltes connexions, de vegades invisibles, que sempre ens han unit. I també ens adonem que l'estima sempre hi ha estat present. I fins i tot els anys buits deixen de tenir importància.
    Celebro que el relat t'hagi fet riure. Gràcies per tot i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix