Vagi per
endavant el meu respecte i la meva admiració incondicionals als mestres i
professors que estimen la seva feina, la majoria dels quals duen a terme una
labor excel·lent tot i estar sotmesos a una pressió no sempre favorable per al
desenvolupament de la seva tasca docent. De vegades, però, es produeixen
situacions com aquestes, sobre les quals prefereixo no opinar i relatar-ne
només els fets.
Durant la meva estada
a Montserrat, un dia vaig fer el camí de la Cova, i per cert que em vaig cansar
de valent. Feia molta calor, amb un sol que queia a plom, i calia pujar i
baixar moltes escales durant el trajecte. L’havia recorregut força vegades sense
esforç, molts anys enrere, i vaig poder constatar que les meves cames ja no
estan per segons quines pallisses...
Allí vaig
trobar-me amb un grup d’alumnes d’una escola de Barcelona que hi eren
d’excursió. Es tractava d’una escola privada, segons vaig poder llegir en l’escut
del jersei que duien, i deurien tenir entre 12 o 13 anys, tot i que alguns nois
ja feien veu de pollastrot. Anaven ja de tornada amunt, cap al monestir, i la
majoria esbufegaven i es queixaven d’estar cansats, però corrien, s’empaitaven
i feien gresca. Gent jove, pa tou. Jo me’ls mirava asseguda, reposant en un
voral del camí, a l’ombra, tot deixant-los passar. Un parell de professores els
acompanyaven, força pijes i tontetes elles, i no em van caure gaire bé perquè
anaven xerrant entre elles despreocupadament, “passant” olímpicament dels
alumnes que tenien al seu càrrec i que de mica en mica s’anaven quedant enrere.
Vaig poder sentir que planejaven una vetllada amb un parell de mascles, a la
nit, sota les estrelles i tocant la guitarra, amb intencions claríssimes de
lligar. Llavors, força més endarrerits, uns quants nois i noies van adonar-se
que faltava un company. Van aturar-se de
seguida, es van alarmar una mica, van parlar entre ells sense saber què fer, i
llavors en un revolt llunyà va aparèixer un noi molt gras, amb una clara deficiència,
caminant torpement, que es recolzava a les roques de la muntanya per seguir
avançant. Quan algun altre noiet de la colla va voler-se fer el graciós amb
allò del “venga, que es pa hoy”, les companyes el van fer callar de manera
fulminant, i totes van tirar avall, a cercar el pobre infeliç, que no podia amb
la seva ànima. Unes noies li van donar la mà amb paraules encoratjadores, algú
li va agafar la motxilla de l’esquena i la hi va dur. Van oferir-li aigua, van
alentir la marxa, i a poc a poc van anar tirant amunt, i el noi, mig ofegat,
somreia agraït, amb una mirada molt neta.
Vaig sentir que alguna de les noies
més decidides comentava a les altres, indignada, tot criticant les professores:
Vaya faena que le han hecho esas guarras al pobre Carlos (nom fictici), en to
de dur i merescut retret, ja que aquell trajecte no era per pujar-lo caminant una criatura en
aquelles circumstàncies. Amb l’agreujant, a més, que hi ha un funicular que
cobreix el trajecte i l’haurien pogut agafar. Les noies cridaven des de feia
estona a les mestres perquè s’aturessin, que Carlos tenia problemes, però l’única
resposta d’elles va ser, amb un aire indolent i fastiguejat: “Venga; nosotras
sí podemos y somos más viejas”, i van continuar amunt sense ni verificar què
passava, tot prosseguint la seva particularíssima conversa... Em va fer molt
mal el cor, a mi i a un parell més de persones que com jo reposaven assegudes
en un marge i que també van ser involuntàries espectadores de l’escena, i amb
qui després ens vam mirar sense dir res, sabent que compartíem idèntics
pensaments.
Aquell fet em va
trasbalsar. Deia tan poc a favor d’aquelles educadores que els hauria de caure
la cara de vergonya, mentre que la humanitat dels companys i companyes de
Carlos em va refermar la idea que no hem perdre l’esperança en el jovent que
puja, davant el qual massa vegades ens mostrem escèptics...
Uns dies més
tard, ja de tornada a casa, vaig compartir aquesta vivència amb una excel·lent persona
del món de l’ensenyament, mestre vocacional que estima la seva feina.
Amb coneixement de causa avalat per molts anys en l’ofici, aquest va ser el seu
punt de vista:
“...Sobre el que m’expliques de les mestres tan
“sensibles” i “humanes” a més de professionals de “pro”,... sols he de dir-te
que ja ho crec que en conec de gent d’aquestes característiques. Gent que es
mereix que els toqui “EL GORDO” de la loteria de Nadal i que se’n vagin a casa
seva o de creuer, o a passejar eternament per les botigues més “in” del planeta
i que deixin l’escola i els qui l’habiten lluny i lliure de la seva nefasta
presència.
Encara que a aquesta gentussa no els ve ni una ni mitja
inspecció, ni són denunciades mai per ningú, ni se’ls envermelleix la cara, ni
res de res perquè tenen gran habilitat per saber quedar bé davant qui saben que
els podria suposar algun risc. Amb l’alumnat... ni el respecten, ni el tenen en
compte, ni els importa. Gentussa, Montse, gentussa!
Això no hi ha qui ho solucioni. Aquestes actituds, la
gent les porta ben endins i les practiquen amb aquells a qui consideren més
dèbils sense tenir en compte el paper tan important o tan nefast que poden
jugar en la seva vida. Són les típiques indivídues a qui els molesten els
alumnes en l’escola. Aquelles que, quan comença cada setembre el curs escolar,
van observant àvidament les vacances que tindran aquell curs, els possibles
ponts o aqüeductes que podem “muntar-nos”, i tot deixant anar un sospir resignat,
diuen els primers dies de treball allò de: Quines ganes que s’acabi el curs!
En definitiva, això és donar-li voltes i més voltes a un
fenomen anomenat POCA-VERGONYA...”
Sabeu ara què m’agradaria?
Que tant de bo les dues indivídues haguessin aconseguit els seus propòsits
libidinosos, i que quan haguessin estat ben enforquillades, les titoles
llogateres se’ls haguessin convertit en uns cactus gegantins atapeïts de punxes
que els haguessin fet detestar per sempre les ganes de cardar.
Per sort, una
flor no fa estiu, i ara més que mai voldria retre el meu particular homenatge
als docents que, amb tota la dignitat del món, deixen ben amunt el llistó de l'ensenyament. Per a ells el meu respecte, admiració i estima, i per a ells també
aquest fragment d’”Elogi del viure”, de Joan Maragall, que de segur no podrien
fer mai seu les dues distingides professores que planejaven una nit de somni i d’insomni sota les
estrelles, tot lligant i tocant la guitarra, mentre deixaven a la seva sort els
seus nois.
"...Estima el teu ofici, la teva vocació, la
teva estrella, allò pel que serveixes, allò en que realment, ets un entre els
homes, esforçat en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que
poses, de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un
emperador que regeix automàticament els seus estats; fas més que el que inventa
teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític,
que l' agitador, que el que governa.
Pots desdenyar tot això i l' adobament del món. El món s' adobaria bé tot sol, només
que cadascú fes el seu deure amb amor, a casa seva... "
Joan Maragall
.jpg)
