dissabte, 9 de juny de 2012

Uns dies de vacances


Necessitada d’un període de descans, àvida de retrobar-me amb mi mateixa i amb el món que m’envolta, m’he agafat uns dies de vacances i parteixo cap a Montserrat, en un voluntari, il·lusionant i molt desitjat període de repòs i solitud.
Sé que no podia escollir un lloc millor per a tals afers; de ben petita els pares ja em van ensenyar a estimar la muntanya on passàvem les vacances cada estiu. Hi he tornat al llarg dels anys amb la família, primer només amb la parella, després amb els fills, sempre en visites d’un sol dia, hi he soterrat les cendres del pare... I ara ha arribat el temps de reprendre aquelles estades en solitari, en una intimitat plaent, escollida, bella.
No sóc una persona especialment creient, però crec que religiositat i espiritualitat són dues coses ben diferents i que no estan renyides l’una amb l’altra. I en una etapa de canvis vitals profunds, sé que aquesta estada representarà un enriquiment i una renovació importantíssims per a mi.
L'estudi on m’allotjaré no disposa de connexió a internet, per això no podré visitar els vostres espais durant un parell de setmanes; ens veurem més endavant.
I ja ho sabeu, si algú s’anima a visitar-me, serà molt ben rebut!
Us deixo un poema de molts anys enrere, quan vaig descobrir el meu Déu particular pels camins d’una Vall de Boí verge encara de pistes d’esquí i d’apartaments salvatges, quan a trenc d’alba la força de la Creació es feia palesa d’una manera encegadora i contundent per les muntanyes.
Un petó i fins a la tornada!

DESPERTA LA VALL
Caminet de la muntanya,
drecera que véns i vas:
¿no has vist passar Déu a l’alba,
no l’has vist, tu, passar pas?
M’han dit que tan punt es lleva
es passeja amunt i avall,
i al cel que n’era tan negre
l’inunda de colors blaus.
Bufa en els cims ben fort l’aire,
esclaten les aus xisclant;
tota la vall s’esborrona
al refrec del seu passar.
M’agradaria amagar-me,
fer-me pols al teu costat,
caminet, així el veuria
per si és com em van contar.
Jo crec que deu ser un poeta
enamorat de la vall
i de tan bé que s’hi troba
ja no n’ha volgut marxar.
També jo m’hi quedaria
per sempre, en el pic més alt,
i gaudir d’aquelles forces
que tan sols tinc aquí dalt.
Caminet, demà quan baixi,
li dius que m’hi vull quedar;
que enmig de gorgs i muntanyes
mon cor hi resta atrapat;
que també vull ser poeta,
que també estimo la vall.
Galionar 

17 comentaris:

  1. Envegeta que em fas estimada... i feliç que puguis estar amb tu mateixa i retrobar la teva pau...

    Que bé que m'aniria, ami també!

    No sé si podré escapar-me, però creu-me si et dic que miraré l'agenda amb molta cura per trobar un forat... si pugés, un matí, com podria trobar-te? :)

    ResponSuprimeix
  2. Perdona el despiste... un cop comprovat, ja sé com localitzar-te! :) El meu mòbil m'ho ha dit a cau d'orella. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  3. No saps com t' entenc Montse,jo penso com tu, que la religiositat i l'espiritualitat són dues coses ben diferents i ojala tingues jo una mica de temps per mi perque faria el mateix.

    Arriba al teu fons i retrobat en tots aquells racons que sovint per mil raons passem de llarg.

    Petonet

    ResponSuprimeix
  4. Et trobaé a faltar......Fanny

    ResponSuprimeix
  5. Endavant Montserrat que aquestes muntanyes et carreguin de molta energia positiva, gaudeix de la plenitud que sempre es troba en aquest lloc.
    Una abraçada i bona estada.
    Jaume.

    ResponSuprimeix
  6. Hola Montserrat,hace mucho que no doy señales de vida, todo está bien pero llevo una temporada con pocas ganas de casi nada, os suelo leer pero me voy en silencio y como suelo decir sin hacer ruido, también hace bastante que no actualizo.

    Hoy he querido comentar porque me ha alegrado mucho lo que nos cuentas, ya sabes que yo suelo hacerlo una vez al año y mientras pueda es algo de lo que no quiero prescindir, es posible que este año haga doblete, ya veremos

    El que te vayas a Montserrat me ha recordado mis subidas de hace ya tantos años, cuando era una cría y subíamos con la Parroquia, son recuerdos que no se olvidan por años que pasen

    Un abrazo muy muy fuerte y espero que sean unos días de lo más provechoso para tí, ten por seguro que te tendré en el pensamiento

    ResponSuprimeix
  7. A mi també m'agradaria poder desconnectar del dia a dia, encara que fos per poc temps.
    Veure tot un xic des de fora, amb més distància per aclarir idees i aprofitar la solitud per ordenar allò que no està bé.
    Lluny dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials és més fàcil parlar amb un mateix, n'hi ha molts que ... fa temps que no ho fan.

    Bones nits Galionar :)

    ResponSuprimeix
  8. Quina preciositat de poema, Galionar... és bellíssim, senzill, emotiu.

    Que aquests dies a Montserrat t'omplin d'energia!! :-))

    ResponSuprimeix
  9. He visitat Montserrat un parell de vegades tot i que no hi he fet mai nit i aquelles muntanyes són impressionants. Crec que en tornaràs renovada.
    Aprofita els dies que hi seràs. T'acompanyarem de pensament.

    ResponSuprimeix
  10. Una parte den mí se alegra y otra no tanto; me alegro de que hayas decidido rencontrarte...no imagino mejor marco para conseguirlo. Pero más me gustaría que no necesitaras la búsqueda.
    Todos lo necesitamos, y si es este tu momento, aprovecha la ocasión.
    Te deseo todo el disfrute que mereces en ése marco al que tantas cosas parecen unirte, pero ante todo, que tu búsqueda se fructífera.
    Aquí estaré a tu vuelta.
    Muchos besos, amiga.

    ResponSuprimeix
  11. Que passis uns dies magnífics. Jo ja tinc reservada una setmana a l'agost a Poblet. Bé, jo diria que la religiositat sense espiritualitat es tansols ideologia. Hi ha per desgràcia tanta ideologia i tan poca espiritualitat pel món...! Una abraçada i fins aviat: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  12. Doncs que vagin molt i molt rebé aquests dies de retirada del món de les presses i els nervis. Descansa, relaxa't i gaudeix lentament de totes les hores del dia. No saps l'enveja que em fas...

    Per cert, el poema m'ha posat la pell de gallina. I és que tot allò que tracti amb amor i tendresa de les nostres muntanyes a mi em roba el cor i em posa la pell de gallina. No hi ha res més omnipotent, per a mi, que les muntanyes alçant-se davant meu.

    Gaudeix de retrobar-te i de Montserrat.

    ResponSuprimeix
  13. Sens dubte, tornaràs més creativa que mai. Amb molta força. T'esperarem aquí. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  14. Abans he llegit el post de la Carme d'homenatge a Verdaguer, i el teu poema m'ha fet pensar en algun dels seu. Francament bonic!

    Que l'estada a Montserrat amb la pau i l'espiritualitat d'aquestes muntanyes, t'ajudin a retrobar-te com dius tu, per enriquir-te interiorment. Que aquesta solitud escollida sigui ben reconfortant per tu.
    Molts petons i fins la tornada.

    ResponSuprimeix
  15. fa dies que penso en tu...
    tots els esperits necessiten renovar-se, no encaixonar-se en la religiositat,,,
    On volem la Fe, l'Esperança, l'Amor ?
    Fes un bon recés i que et sigui profitós, però mai pararas la teva evolució pensa el que pensis.
    El cos necessita dormir per acullir nova força, l'esperit... quin plat de recapte li portaràs que li faciliti un nou escenari o continuar amb el que ja teniem...
    Ens farem preguntes, ens entusiasmarem o renunciarem que pensem equivocats... sempre la voluntat a de desentranyar el que el nostre >JO ( quants en tenim?)
    en emplata ... que tinguis uns bons dies.
    Amb l senzillesa que has escrit aquest poema, creus que necessites netejar impureses dins ton esperit.
    Quants dobles sentits hi han dins de cada frase... Em quedo amb el gust de ser a la vall i veure la nuvolada que passa...
    ................. Anton.

    ResponSuprimeix
  16. Tant de bo, pogués tenir un espai de temps per sentir com la vida passa, assaborint-la en solitud; gaudir-la sense les maleïdes presses.
    Reposa, descansa i retroba´t, de ben segur que la teva ànima en sortirà enfortida.
    Petonssssssssss cap a la teva desconnexió, i esperarem que tornis!!!
    La música tot un toc, que amb el poema fan encara més especial aquest post!!!

    ResponSuprimeix
  17. Carme, si un altre any puc repetir, cosa que desitjo amb totes les forces, esperaré la teva visita. Ja ho saps, decideix-te a imitar-me en l’escapada, que val la pena!

    Marta, si algun dia en tens l’oportunitat, et recomano l’experiència amb coneixement de causa!

    Fanny, tenim moltes coses per explicar-nos; a veure quan podem quedar.

    Jaume, una abraçada molt, molt, molt gran, i per a la Carme també.

    Soqui, ha sido muy, muy provechoso a nivel interno. Y más cuando las oportunidades de aislarse del entorno cotidiano son más bien escasas.

    Pere, si les circumstàncies ho poden permetre, tot és qüestió de proposa-s’ho. De vegades un mateix queda parat d’haver tirat algunes decisions endavant i comprovar després que no s’ha ensorrat el món...

    Assumpta, m’agrada que hagis sabut interpretar el poema. Sí, he tornat plena d’energia per una bona temporada!

    Novesflors, molt agraïda per les teves paraules. Celebro que coneguis l’indret. Però el millor de tot és poder-lo gaudir de bon matí o avançada la vesprada, quan l’aglomeració de gent ja ha desaparegut i quedes només tu mateixa enfrontada amb la muntanya.

    Tyrma, no pateixis, que la meva cerca de pau no estava propiciada per cap esdeveniment negatiu, sinó per refermar un equilibri ja existent. Sí, han estat unes vacances molt positives a tots nivells.

    Joan Josep, és certa la teva reflexió. Els dies allà dalt han estat magnífics; llàstima que una caiguda de la mare a Vilafranca amb una trompada a l’espatlla m’han fet tornar abans d’hora, però no ha estat res greu.

    Porquet, crec que compartim la mateixa passió per les muntanyes, però jo no tinc la teva capacitat excursionista. Només em vaig atrevir amb l’ascensió a Sant Jeroni, que va ser una experiència sublim però que em va deixar feta una coca...

    Jordi, he tornat molt bé, però contràriament al que dius, gairebé no vaig necessitar escriure. Tot el que jo podia dir ja estava escrit en el paisatge, en els sons, en les olors. Jo només n’era una espectadora admirada i respectuosa.

    M. Roser, he seguit fil per randa tots els teus desigs. I el teu llibre que m’esperava a la tornada ha estat un motiu més de felicitat.

    Anton, quines boniques reflexions, les teves! De vegades no cal fer cap recés important; només cal deixar fluir la bellesa davant nostre, amarar-se d’ella tot essent-ne un espectador privilegiat...

    Dafne, de vegades les obligacions familiars no ens permeten el luxe d’un viatge solitari; llavors cal esperar el moment propici per a fer-lo. N’estic segura que un dia o altre també t’arribarà el moment.

    Moltíssimes gràcies a tots vosaltres, amics i amigues, encara que amb una mica de retard, i una abraçada molt gran!

    ResponSuprimeix