dissabte, 30 de juny de 2012

Dietari d'estiu - Primera becaina

"...Escriurem l'estiu, amb lletres o amb silencis, amb somriures i amb mirades afamades de bellesa i de calma. O potser l'estiu ens escriurà a nosaltres i explicarà coses inesperades que encara no sabíem..." (Carme Rosanas)
Imatge de Maria Rosa Ferré
Ens diu adéu el juny. S’acomiada de nosaltres amb les últimes cuetades d’una extenuant onada de calor i amb el llast d’uns incendis paorosos que devasten el paisatge dels països catalans amb una fam insaciable.
Finalitza un mes de juny irrepetible per a mi, tan brutalment enriquidor, amb tantes vivències i experiències per narrar que paradoxalment m’han deixat gairebé sense recursos per escriure/descriure/analitzar/autoanalitzar-me. Un període de temps intensíssim quant a coneixement i aprenentatge personals, on el binomi mort-amor ha estat present en cadascuna de les situacions viscudes.
He estat incapaç d’escriure quan més necessitat en tenia, quan l’huracà dels sentiments em sacsejava l’ànima, perquè tot ho descobria ja blasmat en algun lloc: en uns ulls estimats o en el cel blau, en unes mans que se’m donaven o en el mar, en els xiscles dels ocells o el tany de les campanes; en el plor i en l’abraçada, i en cada lletra de la paraula Amistat... Quedi, doncs, reclòs a la intimitat del cor allò que no han sabut exterioritzar les paraules.
No aprofundiré tampoc sobre la meva estada a Montserrat, principalment per no ser reiterativa i no castigar els benvolents lectors amb reflexions avorrides. M’he frenat a temps davant un article llarg i petulant on en els primers paràgrafs ja les etzibava així:
 “... El meu jorn s’inicia molt aviat, a les muntanyes. A partir de les 5,30 em desperta una forta piuladissa d’ocells, un cant de bon dia talment una escolania paral·lela amb veus celestials, que deu haver inspirat més d’un artista, més d’una composició musical. És un cant d’una harmonia perfecta interpretat per ocells de moltes menes, on dominen els rossinyols per sobre els altres. Tot plegat amb una eixordadissa molt gran, amb una bellesa harmònica incomparable. La negror de la nit desapareix i les primeres clarors de l’alba van despertant la vida novament.
I aleshores, de sobte, comencen a tocar les campanes del monestir cridant a matines, i són els rossinyols i les campanes qui canten plegats, i res no pot reprimir l’impuls de saltar del llit, obrir la finestra i donar gràcies al nou dia. Em sento molt petita en aquells moments, conscient de l’ínfim lloc que en realitat ocupo en la Creació, però alhora molt gran i molt conscient del privilegi de poder ser-hi i de ser partícip de tot això que m’és regalat....”  


La vida, però, no s’aturava i anaven passant coses. Mentre un llibre, “Sota un vel de cendra”, de l’entranyable M. Roser Algué arribava a casa meva i esperava pacientment el meu retorn sobre la taula (un llibre sorgit de l’incendi de l’any 1998 a les comarques del Solsonès i el Bages i que va arrasar una part del seu paisatge d’infantesa), un altre incendi cremava al Garraf i arrasava les terres i la cabana de l’oncle Santiago, destruint així també una part agradable de la meva infantesa. Mentre encara sentia en pròpia pell el dolor d’una bona amiga per la pèrdua d’un ésser estimat, una jove vida de 34 anys, la Judit, filla del Jaume (autor del bloc “Senyal de plana”) i de la Carme, s’extingia, deixant sense consol la família i els amics. Mentre tot havia d’estar controlat a casa durant la meva absència, la mare pateix una caiguda que condiciona el meu retorn a deshora...
I la vida continua inexorablement, al marge de les meves reflexions de pa sucat amb oli, de les vivències personals més o menys profundes, de meditació i retrobament...
Constato que la meva veu poètica ha entrat en un període de letargia. Sento que no em trobo en aquest cicle, ara. De vegades en el nostre viatge pel riu de la vida cal nedar amb energia, a contracorrent si cal, mentre que d’altres vegades cal deixar-se endur pel corrent sense oposar resistència. Crec que és aquest darrer cas el que ara em representa. I no perquè em trobi immersa en cap mena de crisi existencial ni me’n passi cap de grossa, sinó perquè des de la placidesa alguna part de mi em demana mantenir ben oberts els sentits a tot allò que em ve de fora, capturar-ne l’essència i amerar-me’n, no posar barreres als paratges mentals i estar oberta, sense pressions de cap mena, a qualsevol demanda vital de creació el dia que aquesta arribi.
Acaba el mes de juny, comença el juliol amb focs d’artifici al cel. Trons, llamps, tempestes, calamarsa... La lluna es fa gran, molt gran, i l’estiu és com un full en blanc on tot és encara per escriure...

20 comentaris:

  1. La vida continua inexorablement. Eixa és la conclusió.
    Sembla que el món també s’ha d’aturar quan alguna vida estimada deixa d’existir i… al cap d’unes hores torna a rompre el dia. I, cada vegada que això succeïx, cada vegada que l’albada torna a fer acte de presència, el qui encara alena ha de continuar vivint encara que el seu cos semble que no vaja a respondre i la seua ànima semble haver-se’n anat en la nit eterna del qui emprengué el camí a l’infinit.
    La vida continua inexorablement. I quan més coses tenim a dir (almenys eixa és la impressió que sentim allà dintre) menys paraules trobem per expressar … RES.
    Potser ara no siga bon moment per expressar; potser hem de deixar i deixar-nos envair per les emocions, pels sentiments: ara por, ara buit, ara desesperació, ara serenitat, …
    Abatuts pels embats de la VIDA i de la MORT, esgotats i rendits als peus del seu poder i encara sense voler acabar d’admetre l’arbitrarietat de les seues decisions sembla que no ens queda cap altre camí que no mostrar resistència, que no tractar de voler canviar res, que esperar a que ens retorne la paraula i s’emporte un silenci que ara és precís manifestar.
    La vida continua inexorablement.
    Una abraçada ben forta,
    amparo.

    ResponSuprimeix
  2. Una entrada molt emotiva Montse, a vegades com diu l' Amparo el mes complicat es transmetre en paraules el fons d' un mateix i resultaria molt mes facil una abraçada on donar-nos sencers plens de tot el que sentim en aquell moment.

    La vida es una gran incongruencia, fa temps que em vaig adonar d' aixo pero es cert alló que ningu es mort mentre es parli d' ell i s'el recordi encara que l'absencia a vegades pesi molt.

    Petonet bonica i bon estiu.

    ResponSuprimeix
  3. Ho dius molt bé ... tot està per escriure.
    Ja ho farem no hi ha pressa, fes com jo: llegeix a l'ombra, els peus a l'herba.

    Bona nit Galionar :)

    ResponSuprimeix
  4. Gràcies, Montse....potser sí que és la lluna.....encara que no trobis paraules no deixis mai d'escriure, quan les trobes, son encertades i sempre ajudes a algú.......una abraçada

    Fanny

    ResponSuprimeix
  5. Això dels cicles creatius és ben interessant. I curiós. I a voltes sorprenent.

    ResponSuprimeix
  6. Hola Montse, quina reflexió tan acurada i plena de sentiments de tots colors...L'he llegida vàries vegades i cada una d'elles em regalava algun nou matís que no havia descobert...
    Veig que el juny del 2012, serà un mes que no oblidaràs per la riquesa de vivències que has tingut, m'agrada molt tenir-hi un petit raconet...
    I no sempre escribim quan volem, sinó quan podem, perquè se'ns obre la finestra dels sentiments i van fluint les paraules. Però penso que no tot s'ha d'exterioritzar, sovint va bé quedar-se alguna cosa, perquè faci saó emocional...
    Veig que l'estada a Montserrat també ha estat molt profitosa per a tu, i ens ho expliques amb aquesta prosa poètica d'una bellesa incomparable, que ens eleva cel amunt,com el teu concert matinal...
    Em permets una brometa? Em sembla que el rossinyol a l'hora de matines, no, que canta al capvespre...Devia ser l'alosa(Romeu i Julieta)la dels refilets a l'alba.
    Saps, Prats de Rei, aquell poble dels records infantils? Doncs s'ha cremat tot l'entorn, i fa molta tristesa...
    Però com molt bé dius tu, la vida continua i de vegades va bé deixar-se portar una mica, nedar sempre contra corrent, és molt cansat...
    Ja li falta poquet a la lluna perquè, tot mirant-la, pensem que voldríem un bon estiu per a tothom.
    Un petó reflexiu.

    ResponSuprimeix
  7. Escriurem l'estiu, amb lletres o amb silencis, amb somriures i amb mirades afamades de bellesa i de calma.

    O potser l'estiu ens escriurà a nosaltres i explicarà coses inesperades que encara no sabíem.

    Gràcies per aquest escrit, estic d'acord amb la M Roser i amb el que diu d'ell.

    Una abraçada forta, Montse!

    ResponSuprimeix
  8. Doncs desprès de llegir-te, si dius que la poesia se t'escapa...¿qué serà quan no s'escapi? A alguns ens passa que com més forts són els nostres sentiments, més ens costa transmet'els. No trobem les paraules i les que trobem ens semblen tan pobres...
    La Roser aposta per l'alosa. Jo, a la matinada diria que són les merles...
    Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  9. Amparo, és així mateix; esperar que alguna cosa molt endins (digues-li cor, ànima, esperit, voluntat o pura supervivència) decideixi que és el moment de reaccionar i d'alçar-se de nou. Deixant que el corrent decideixi per nosaltres però vigilant de no ofegar-nos. I quan les paraules decideixin sortir, ja ho faran, sense forçar-les. (Per cert, avui tens el mòbil parat o bé la bústia plena de missatges, pot ser?)
    Gràcies, Amparo, i una abraçada molt gran!

    ResponSuprimeix
  10. Marta, molt d'acord amb tu; hi ha moments en què les paraules poden sonar fins i tot ridícules per inoportunes, i qualsevol gest por dir moltes més coses... La vida, cosa molt complexa, noia!

    Seguiré el teu consell, Pere; de vegades s'avança molt més fent una bona parada que no pas volent córrer massa...

    Fanny, gràcies; si m'ajudo a mi mateixa ja faig prou; com vols que les meves paraules ajudin els altres?

    Jordi, suposo que tot té la seva explicació científica, però per a mi això dels cicles creatius és d'una complexitat insondable.

    Gràcies i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  11. M. Roser, ostres, quina vergonya! Mira que equivocar-me d'ocell...! Amb tot, recordo un llarg article de Josep Pla sobre els rossinyols on afirmava haver-los escoltat de dia algunes vegades, i està documentat que també canten a trenc d'alba, quan la claror és encara pobra. Jo juraria que havia sentit rossinyols, però podien ser perfectament aloses, i potser les merles, com diu el Joan Josep. Sí, perquè recordo una annècdota de nena amb els pares, precisament a Montserrat, en què parlaven del cant de la merla i la meva cosina i jo vam riure moltíssim perquè vam entrendre "el cant de la merda"...
    Vaig seguir l'incendi de Prats de Rei, M. Roser, i també vaig pensar en tu. Ara els que em preocupen són els de València perquè hi tinc gent estimada, allí.
    Gràcies, bonic,a i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  12. Carme, quines paraules tan boniques, les teves! Les posaré encapçalant aquest post. Això si no marxa la llum, perquè ara mateix està caient el cosí germà del diluvi universal...

    Joan, com he comantat abans amb la M. Roser, davant el dubte dels rossinyols aposto per les merles. Però també hi havia altres cants d'ocells diferents. Bé, si has estat de vegades a Montserrat ja ho deus haver pogut escoltar.
    Gràcies a tots dos i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  13. Són tantes les coses que es podrien dir, en determinades etapes de la vida, que les paraules emmudeixen per manca d'espai. Segur que és això el que et passa, però ja aniran ocupant-ne el que els hi correspon; tal i com han fet aquestes últimes que ens regales, plenes de tot.
    A mi sempre m'ha agradat molt el silenci i quan aquest comença a faltar-me, el busco sigui on sigui.
    Tingue's un bon estiu, Montse.
    T'abraço molt fort.

    ResponSuprimeix
  14. Pilar, ja no em preocupo si les paraules emmudeixen. De fet, cada vegada em preocupo per menys coses. Que els esdeveniments segueixin el seu curs natural; no tinc ni ganes ni energia per lluitar contra res. El que em sigui donat, serà ben rebut; la natura és sàvia i cal confiar en ella.
    Molt bon estiu també per a tu, gràcies per la companyia i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  15. Vergonya jo Montse, està vist que no et pots refiar moltes vegades de les dites populars, però ara m'he informat...
    Els rossinyols, normalment, canten cap el tard i a la nit, però a la primavera, també ho poden fer de dia, en canvi gairebé no es veuen mai.
    L'alosa canta a la matinada i les merles, solen cantar tot el dia, però amb més alegria quan surt el sol i quan es pon i és molt fàcil veure-les.
    Segur que tots els ocells que vas sentir, refilaven d'allò més bé, tan se val el nom que tinguin...
    És clar que la informació d'estar per casa, de vegades ens juga males passades...sniff
    Petons ben refilats.

    ResponSuprimeix
  16. De vegades els sentiments omplen tant que les paraules no hi troben lloc. De vegades són les paraules les que ens troben a nosaltres.

    Bona setmana i bon estiu!
    Bessets.

    ResponSuprimeix
  17. M. Roser, doncs deixem les culpes de banda i dediquem-nos només a gaudir del cant magnífic dels ocells, d'acord, bonica? Jo, que per no ser ni sóc de pagès, tinc un buit considerable pel que fa al nom dels ocells, de les flors i dels arbres. Me'n dono vergonya però en sóc conscient. Una altra vegada els ho preguntaré: perdona, tu com et dius? I qui sap, potser em sabrà respondre...

    Hola, sa lluna, tens raó; de vegades hauríem d'inventar noves paraules, nous llenguatges per poder expressar segons quins sentiments. I quan menys t'ho esperes, les paraules semblen tenir vida pròpia i escriuen el poema mentre que tu només n'ets espectador. Caldrà deixar fluir les coses i segur que l'encertarem.

    Gràcies per la vostra companyia i una abraçada molt gran!

    ResponSuprimeix
  18. Jo també estic aturada creativament parlant, potser perquè estic intranquil·la per la situació economicosocial i el futur general i el dels nostres fills, no sé, no trobe l'assossec necessari per escriure. De tota manera pense que l'impuls creador que plasmem escrivint va i ve, no podem (o jo no puc) mantenir una tensió creadora constant, la qual cosa no vol dir que haja desaparegut. Mentrestant, intentem viure els moments que valguen la pena, que això deixa un solatge que en algun moment fluirà.

    ResponSuprimeix
  19. Hola, Novesflors, comparteixo plenament el teu punt de vista. Em tranquil·litza saber que no sóc jo sola qui es troba en aquesta situació i t'agraeixo la reflexió sobre la tensió creadora constant. Crec que em sento millor.
    Gràcies per les teves paraules i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix