Uns dies de vacances

Necessitada d’un període de descans, àvida de retrobar-me amb mi mateixa i amb el món que m’envolta, m’he agafat uns dies de vacances i parteixo cap a Montserrat, en un voluntari, il·lusionant i molt desitjat període de repòs i solitud.

Sé que no podia escollir un lloc millor per a tals afers; de ben petita els pares ja em van ensenyar a estimar la muntanya on passàvem les vacances cada estiu. Hi he tornat al llarg dels anys amb la família, primer només amb la parella, després amb els fills, sempre en visites d’un sol dia, hi he soterrat les cendres del pare... I ara ha arribat el temps de reprendre aquelles estades en solitari, en una intimitat plaent, escollida, bella.

No sóc una persona especialment creient, però crec que religiositat i espiritualitat són dues coses ben diferents i que no estan renyides l’una amb l’altra. I en una etapa de canvis vitals profunds, sé que aquesta estada representarà un enriquiment i una renovació importantíssims per a mi.

L'estudi on m’allotjaré no disposa de connexió a internet, per això no podré visitar els vostres espais durant un parell de setmanes; ens veurem més endavant.

I ja ho sabeu, si algú s’anima a visitar-me, serà molt ben rebut!

Us deixo un poema de molts anys enrere, quan vaig descobrir el meu Déu particular pels camins d’una Vall de Boí verge encara de pistes d’esquí i d’apartaments salvatges, quan a trenc d’alba la força de la Creació es feia palesa d’una manera encegadora i contundent per les muntanyes.

Un petó i fins a la tornada!

DESPERTA LA VALL
Caminet de la muntanya,

drecera que véns i vas:

¿no has vist passar Déu a l’alba,

no l’has vist, tu, passar pas?

M’han dit que tan punt es lleva

es passeja amunt i avall,

i al cel que n’era tan negre

l’inunda de colors blaus.

Bufa en els cims ben fort l’aire,

esclaten les aus xisclant;

tota la vall s’esborrona

al refrec del seu passar.

M’agradaria amagar-me,

fer-me pols al teu costat,

caminet, així el veuria

per si és com em van contar.

Jo crec que deu ser un poeta

enamorat de la vall

i de tan bé que s’hi troba

ja no n’ha volgut marxar.

També jo m’hi quedaria

per sempre, en el pic més alt,

i gaudir d’aquelles forces

que tan sols tinc aquí dalt.

Caminet, demà quan baixi,

li dius que m’hi vull quedar;

que enmig de gorgs i muntanyes

mon cor hi resta atrapat;

que també vull ser poeta,

que també estimo la vall.

Galionar 

Fins a sempre, bonico!

A reveure, Sr. José

“… A partir de hui, el cel brillarà amb més intensitat a les nits perquè una nova estrella va camí AMUNT. Ja s’ha alliberat del seu cos. Ha trobat la pau definitiva. A nosaltres mai ens abandonarà perquè ens ha donat el millor exemple amb el seu AMOR, BONDAT I OPTIMISME…”  (Amparo, 2 de juny de 2012)

Parteixo cap a Burjassot per a acomiadar-me de tu, Sr. José, i per fer una abraçada molt gran a la teva filla Amparo. Avui, però, el meu vell poema d’amor vull que sigui per a tu. Te'l recito a poc a poc, mentre constato que, efectivament, a dalt del cel hi ha un estel que brilla més que els altres.

 

EL TEU NOM A DINS LA NIT

Com una suavíssima carícia, l’aire tebi de la nit

recorre el cel amb el teu nom a dintre –jo l’hi havia dit-,

i embolcalla cada estel i el fa més nítid.

Embriac de passió, incapaç d’abraçar tanta bellesa

el firmament tremola, i s’esquinça del plaer de posseir-te.

I jo, confosa en la foscor i a prop dels arbres,

envejo ferventment la seva sort

tot murmurant també el teu nom, com un prec a l’infinit...

Galionar

 

Pedro Miguel Obligado

Pedro Miguel Obligado, el poeta de la melancolia, és un dels millors i poc coneguts poetes argentins de la primera meitat del segle XX. Els seus versos m'han servit per posar paraules, de vegades, als meus sentiments. Per a més informació, us remeto a l’article de qui fou un bon amic d’aquesta casa, en Joan Carles Planells.

http://jcplanells3.wordpress.com/2006/09/30/autores-olvidados-14-pedro-miguel-obligado-poeta-argentino/

ÍNTIMA 

¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
He derrochado en vano mi bondad y cariño,
como quien echa flores a un arroyo que pasa;
he puesto el corazón ante todas mis cosas,
como escudo, y lo han roto con violencia los golpes;
he querido tener una casa en las nubes,
donde abrir una puerta, fuese ver una estrella;
y el viento se ha llevado las nubes y los astros…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma.

¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
No encuentro quien me quiera; ¿no es cierto que parece
una frase tan sólo para la poesía?
Y es la verdad: no encuentro…Yo he visto la mirada
celeste del cariño; pero la he visto siempre
como se ve una estrella caer sobre la tierra
y que nunca desciende donde estamos nosotros…
He observado caricias que extenuaban dos manos;
y he oído palabras que eran besos con nombre,
como unos pajaritos que iban para otra selva…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma.

¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
Y la vida se vuela, y la paso diciendo
lo que dicen: – ¡qué hueco!- En silencio me marcho.
La maldad y el desprecio, las vilezas y el odio,
no han sido mis torturas; tú, sólo, Indiferencia,
cual hija de la nada, me cerraste la vida
con tu puerta de mármol, a donde tantas veces
como una aldaba inquieta golpeó mi corazón…

Tú, sorda, no sabías lo que yo te decía,
y te pusiste el dedo en los labios: – Silencio -…
Te pedí: – Deja que entre a la vida. Yo busco
quien me quiera…- No oías y cerraste la puerta…
Y me he quedado solo, así como esos perros
que vagan por las calles, rogando con sus ojos
humanos, que los lleven al calor de un hogar…
Y me he quedado solo, como una hoja mustia
barrido por el viento, en una primavera…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma… 

Pedro Miguel Obligado 

Liebster Blog

“...Amb quantes persones, quan hi parles, sents que el món s’ha detingut al seu voltant perquè escolten realment fascinades el que dius?...”  (Robin S. Sharma)

Tinc una grata sorpresa en assabentar-me que en el bloc CARPE DIEM m’espera un premi per al meu espai.  Liebster blog. Què dimonis deu voler dir això de liebster? (jo, d’alemany, ufff...). Ha de tenir un significat positiu, sens dubte. Gràcies a Internet puc saber de seguida que sí, que tant pot significar amor com estimat, com en aquest cas un bloc que t’agrada.

I me’n sento honorada, naturalment. Sempre és gratificant saber que allò que escrius i que has decidit compartir públicament ha agradat a algú i que t’ho fan saber amb aquest tipus de reconeixement. Moltíssimes gràcies, Dafne!

Ara sóc jo qui n’hauria de nominar cinc més, de blocs. Tasca difícil, perquè sobrepassen amb escreix aquest nombre els que per a mi són estimats. Han de tenir menys de 200 seguidors. això ja n’exclou uns quants. No sé si els que jo pugui escollir estaran d’acord amb la filosofia de rebre un premi virtual, i no voldria fer-los sentir incòmodes. Així doncs, sense cap compromís per part de ningú, i amb total llibertat d’afegir-se al joc o no, esmentaré 5 blocs que per a mi són importants, conscient que me’n deixo molts més que igualment podrien formar part de la llista.

Fa 4 anys que vaig iniciar la meva aventura blocaire. Al principi, des d’una altra plataforma que va tancar deixant-nos amb el cul a l’aire i des de fa aproximadament un any i mig a Blogger. En aquells primers inicis, una persona em va recomanar un bloc. Un bloc de poesia i creació literària, deliciós com un jardí de somnis on la sensibilitat, l’elegància i la bellesa omplen cada racó de l’espai. Va ser la meva primera gran troballa, el meu referent, i no he deixat mai de passejar-m’hi; es tracta de l’espai de NOVESFLORS.

Un altre bloc deliciós, descobert més recentment, és el d’una dona entranyable, menuda, senzilla i sàvia; una mestra vocacional d'afinada sensibilitat que amb el seu espai sap transmetre considerables dosis d’optimisme i de lluminositat. De totes les seves entrades, m’agraden especialment les que rememoren temps passats, de la infantesa, on la seva capacitat narrativa aconsegueix fer-te sentir, olorar, i fins i tot tocar els paisatges, els costums, la gent d’antany. Es tracta de l’espai PETITESES, de la M. Roser.

I com no mencionar un bloc, també relativament nou per a mi, d’un home que possiblement no coneixeré mai però amb qui sento que m’uneix una còmplice sensibilitat. En Pere, el seu autor és un gran seductor; des de l'Empordà sedueix amb les paraules, amb els versos, amb els seus teatres, amb la música, i sobretot amb la bellesa i profunditat dels comentaris que regala als nostres espais. Es tracta de l’espai CALLE ARQUÍMEDES.  

Un altre jove seductor de 80 anys, amb un bloc excepcional, és l’Anton Fortuño, amb el seu espai REBAIXES. Una riquesa de poemes, creacions artístiques, contes, bocins de vida blasmada per ser compartida amb tots nosaltres. Amb ell, a estones compartim somriures, a estones l'acompanyem en el plor, i sempre ens fa emocionar.  L’Anton, un supervivent de mil batalles, amb qui la paraula amistat es converteix en un luxe impreuable.

I finalment no vull deixar d’esmentar un bloc, potser no tan conegut com es mereixeria, d’un excel·lent col·leccionista de punts de llibres. En ell s'hi poden trobar veritables obres d'art, seleccionades amb bon gust i molta cura  Tota una riquesa de la qual és un goig poder gaudir. Es tracta de l’espai SENYAL DE PLANA, del vilanoví Jaume Sendra.

Bé, ja n’he esmentat cinc,  i encara hauria volgut parlar del teu, del teu, del teu i de tants d’altres... Ara només em resta recordar que si algun dels nominats s'apunta a continuar difonent el premi, haurà de copiar la imatge de l'encapçalament, enllaçar 5 espais que li agradin i fer-ho saber als seus propietaris.

Avui m’acomiado amb Luigi Boccherini i el seu Fandango. Aquesta peça, com a música de fons, va inaugurar aquell meu primer bloc ara fa 4 anys. És una música que em recorda els llaços d'amistat que a voltes s'estableixen entre els amics i amigues blocaires; el seu inci no crida especialment l'atenció, però a mesura que evoluciona es fa cada vegada més intensa, fins al punt que la seva melodia queda gravada al nostre cor i ja no deixem d'estimar-la.

Altres temps...

 

Dibuix de Carme Rosanas



Un post de la Carme Rosanas, ALTRES TEMPS, m’ha fet recordar aquest poema que vaig escriure entre els 12 i els 13 anys. En ell em planyia de la pèrdua de la infantesa, i curiosament també el toll d’aigua hi tenia un certa rellevància. En fi, amb aquesta mostra “d’optimisme nat” en una edat tan tendra, no es podia esperar que la meva actitud posterior davant la vida fos del tipus “alegria de la huerta”...

Ei, llegiu-lo tenint en compte que el va escriure una Montse-nena, perquè no és precisament un candidat al Nobel de literatura.

AQUELL TEMPS TAN ESTIMAT

Cerco enmig de les tenebres

aquell temps tan estimat.

S’ha perdut i ja no el trobo;

qui sap on s’haurà amagat.

Sense ni jo adonar-me’n

se’m va escapar de les mans.

On carai és que no el trobo,

aquell temps tan estimat?

Era feliç; no ho sabia,

mai no me’n vaig adonar;

i ara per fi ho descobreixo,

ara que ja se n’ha anat.

On carai és, que no el trobo,

aquell temps tan estimat?

Podia jugar amb les nines,

o fer l’enze pel carrer;

ara, renoi, les coses

que em diria qui em veiés!

On carai és, que no el trobo,

aquell temps tan estimat?

Jo confiava en les persones:

un petó?, te’n dono tres.

Ara en desconfio massa

i això és dolorós i lleig.

On carai és, que no el trobo,

aquell temps tan estimat?

Abans, il·lusions tenia,

somnis bells per quan fos gran;

ara arriba el temps de ser-ho

i ja han fugit, ja han volat.

On carai és, que no el trobo,

aquell temps tan estimat?

He fet clots, he furgat soques,

i no el veig en cap racó.

És que l’he perdut per sempre?

No, això sí que no!

abans, partiré un capvespre,

amb el sol, dins l’horitzó.

Vine, infància meva, vine,

no em deixis soleta, no!

Aquell temps que jo cercava

resta ja molt lluny del cor.

Un mal dia de tempesta

es va fondre a dins d’un toll.

Pobra Montse, i ella plora

pel que ja és sols un record!

Galionar (13 anys)

Després de la tempesta (Marcel Riera)

Després de la tempesta, la lluna sobre el mar,

rodanxona i rogenca, els grills dintre la nit

i la nit que s’aquieta sobre els boscos i els pobles,

que encara regalimen i que aigualits s’adormen.

Els llums ran de carrer, encesos i en filera,

i els arbres encalmats que es toquen l’un amb l’altre

I es fonen amb la fosca. La calma sota els llums,

amb el brunzit somort de mosquits i falenes,

les ombres del brancam que branda i es contempla

als tolls fent pampallugues, i el degoteig de l’aigua

aciençat i múltiple que tamborina a terra

des de l’extrem brillant de cada fulla neta.

La lluna que s’ha inflat, rodona com un cove,

més groga que vermella, i un retruny molt llunyà

que ens diu que la tempesta se’n va, se’n va, se’n va.  

Marcel Riera – Llum d’Irlanda (Premi Carles Riba 2011)

Els intensos vincles que m’uneixen amb Irlanda van ser els responsables que m’aboqués a la lectura d’aquest poemari amb la curiositat i amb la fruïció de retrobar el rastre de tants records i de tantes sensacions viscudes en aquell país. Una terra, en paraules del poeta, de “pluja, sol estantís, nuvolam, clariana, tempesta, plugim i arc iris en deu minuts”, però també de dòlmens, ramats blanquinosos, boscos, fades i fonts, penya-segats i pedres, moltes pedres, enmig de camps verdíssims amb els quals la boira juga a cuit i a amagar.

És un dels millors llibres de poemes que he llegit en molt temps. De l’autor, i per vergonya meva, no en sabia res, però ara, després d’haver conegut els seus versos, no em serà mai més indiferent. De fet, ja l’estimo una mica, perquè estimo la seva Llum d’Irlanda, que ha estat també la meva.

Un llibre molt especial

Aquest any, en vigílies de Sant Jordi, us vull presentar un llibre molt, molt especial per a mi. Bé que hauria pogut parlar-vos d’alguna altra obra llegida recentment i que m’ha agradat; per exemple, podria esmentar la Memòria d’ulls pintats, de Lluís Llach, que malgrat la meva reticència inicial causada per la fama del seu autor, em va entusiasmar; també podria parlar-vos de la novel·la de Kate Morton, El jardí oblidat, que vaig devorar amb plaer, o del darrer llibre de David Jou, La poesia de l’Infinit, que tot just he començat a fullejar...

Però no. Ni tampoc us parlaré d’aquells llibres d’anys passats on m’havien publicat narracions diverses, i que em faria caure en allò que la gent que em coneix ja sap que detesto: fer-me propaganda a mi mateixa.

Del llibre de què avui us parlo n’existeix tan sols un únic exemplar. Un magnífic exemplar artesanal, publicat per l’escola El Barranquet, de Godella (València). El seu títol: POEMES DE TARDOR.

Els seus autors van ser els propis alumnes de segon cicle de l’esmentada escola, sempre guiats per la seva estimada mestra, la "senyoreta" Amparo, gràcies a la generositat de la qual, va ser possible que jo el pogués tenir a les mans.

El recull va formar part de l'exposició de "Llibres d'Aula", que l'escola celebra cada any amb motiu de la Setmana del Llibre.

I aquí la increïble sorpresa: enmig de les seves pàgines, mentre gaudia dels poemes dels alumnes i d’algun altre poeta consagrat com Marc Granell, entre il·lustracions entusiastes i molt boniques..., vaig trobar-me amb el meu poema NOVEMBRE.

Atès que de tot plegat no en tenia ni la més remota idea, us en podeu imaginar l’impacte. El gest tan delicat d’una persona amiga que el va considerar prou adient per formar part d’un recull tan especial, em va provocar una tremenda emoció, i alhora una satisfacció molt gran.

Pensar que romandrà ja per sempre a La biblioteca del Barranquet, com a patrimoni de l'escola i com a herència per a les generacions que vindran, i saber que un poema meu ha tingut el privilegi de formar-ne part perquè algú el va trobar al bloc i li va agradar, és com si m’haguessin atorgat el guardó literari més important a què hagués pogut somiar. Perquè efectivament, aquelles coses que donen sentit a la vida no tenen res a veure amb les riqueses materials, sinó que sorgeixen directes des del fons del cor. Una vegada més, gràcies, Amparo!

No, no el trobareu a la venda, ni és previst fer-ne cap més còpia. Però aquest any és, sense cap dubte, el llibre més important de què us podia parlar.

Amics, amigues, que passeu  una magnífica Diada de Sant Jordi!

Amor...?

D'una conversa entre amigues:

Amor...?

Un bri de follia, de joia, de somni,

un pols d’esperança, de cel, de passió

que en les hores amargues del vespre

no sé si són goig o són plor...

Amor...?

Potser, decepció...

(Galionar)

I aleshores parlà l'amiga Amparo:

“...Amor és tot això que esmentes: follia, joia, somni, esperança, cel, passió, vespre i matinada, dolcesa i amargor, goig i plor,... vida i mort, llum i obscuretat, soroll i silenci, ... a la fi, decepció. Potser les expectatives van molt més lluny de les possibilitats reals de l'amor o és que aquest es pot entendre de tantes maneres com practicants d'ell hi existisquen sota la capa del cel...” 

I afegí:

"...Fàcil és dir que s'estima. Molt difícil, estimar i deixar que ens estimin.
Endinsar-se pels camins de l’amor és un gran risc. No voler-los ni xafar, una llàstima grandíssima.
Jo crec que cal arriscar-se tot i sabent que la dualitat dolcesa-amargor està més que assegurada...”

I vosaltres, amics, amigues, què en diríeu, de l’amor?

La finestra indiscreta (amb permís de Hitchcock)

Tot donant la benvinguda al mes d’abril, us deixo aquesta narració per si algun dia de Setmana Santa plou massa, us avorriu i us ve de gust llegir-la.

LA FINESTRA INDISCRETA

Els vaig arribar a matar, senyor jutge? De debò que no? Lloat sia Déu, doncs; no sap el pes que m’ha tret del damunt… Què diu, que no és cap jutge, vostè? Ai, ai, un altre metge…! Miri, escolti bé el que li dic: n’estic tipa de tants metges i no vull veure’n cap més. Tinc gana i vaig bé de ventre, i si em costa caminar és per culpa de les cames. De vegades potser se m’aigualeix una mica la memòria, però que jo sàpiga no faig pas catúfols, encara. Ben mirat, als meus anys estic prou eixerida, no troba? Quants diria que en tinc? Ui, tiri, tiri, sí que s’ha quedat curt; vuitanta-cinc i ben fets; oi que no ho sembla? Sí que l’escolto sí, digui’m. Que diu que què? Vaja, la gent se n’assabenta molt de pressa de les coses; com hi ha món…! No sé pas on anirem a parar amb tanta xafarderia…

Ai verge santíssima!, i és clar que no tenia cap intenció de matar-los; jo només volia que tinguessin un ensurt… Vaja, ja ho sé, que em vaig precipitar, però la idea era bona i com que a mi em vénen així de cop… A més, ves què hi feien allí dins d’aquell cotxe, davant de tothom…! Devien haver perdut el senderi… I no li ho digui a ningú, eh? però fins i tot es grapejaven. I no estaven pas casats ni res, els poca-vergonyes…!

Vaig pensar: Quima, ara els escarmentaràs. I al capdavall vaig ser jo qui es va espantar; molt però molt, eh?, que encara tremolo tota, quan hi penso. Sap què va ser el primer que va passar-me pel cap, després de fer-ho?: ara vindrà un municipal a buscar-me; em tancaran a la presó i em moriré d’angúnia. I tot per un rampell de vella, com hi ha món…!

Sí que els coneixia, sí. I tant que els coneixia…! A ella la vaig clissar de seguida per aquells cabells tan bonics de color de coure. Perquè jo, de jove, també els hi tenia, sap? Llarguíssims com si no s’haguessin d’acabar mai i amb uns cargols esplendorosos que el vent sempre m’embullava… El meu Martí, que al cel sia, me’n deia de coses boniques dels meus cabells… Deia que estaven embruixats perquè canviaven de color al llarg del dia; quan la llum de migjorn hi queia de ple, lluïen com l’aram acabat de polir; al capvespre, s’enfosquien com si també per a ells arribés el crepuscle… Pobre Martí, si me’ls veiés ara, tan blancs i tronats… Però no tan sols pels cabells era atractiva, ho era per tot plegat; una pell blanca de seda, la boca granada, l’òval de la cara perfecte… Veu el meu?, boterut com una patata i amb més arrugues que un camp acabat de llaurar… Que troba que té personalitat,el meu rostre? Au, au, calli; ves per on es despenja, vostè ara… Així doncs, deu ser per no malbaratar aquesta personalitat, que mai no em grapegen, a mi! Però tinc ulls a la cara, i més escaients que els d’ella, tot sigui dit; blaus i ben blaus i no d’un verd apagat com els seus. I… sap què? Quan llegeix es posa ulleres; si no la veuen, és clar…

Doncs sí senyor; s’estaven allà dintre abraçats, petonejant-se. I una altra cosa: no li ho digui a ningú, eh?, però a ell se li evidenciava molt el ja m’entén el que vull dir. Bé, tampoc és que m’hi fixés gaire, però es veia que estava excitat; que la tenia grossa, vaja. I ella, tan ben feteta, imagini’s. Era atractiva, no es pot negar; alta no gaire, però ben feta sí. I duia un vestit molt escaient; cenyit de cos i de faldilla llarga. Ara, sap? hi tenia una obertura de mitja cuixa fins a baix. Ja devia estar feta expressament per provocar, que Déu em perdoni si peco. I també duia un mocador virolat al coll, que li va anar lliscant per l’esquena i va acabar fet un garbuix en el fons del seient…

Ara, no es pensi: si la mosseta era maca, el manso no es quedava enrere, no. S’assemblava a aquell artista del “Viento que se lo llevó”; com ara ell però sense bigoti, no sé si m’entén: alt i cepat com un toro, amb uns ullassos negres i els cabells ban clenxinats… Ah, i amb una renglera de dents que feia goig de veure. Era tot un Adonis. El que em disgustava era que tingués les mans peludes; em feien una mica de fàstic, sap? Però vaja, ja diuen que “el hombre y el oso…”

M’agradava mirar-los cada tarda des de la finestra. M’asseia al davant, després de la becaina, i au, a escoltar tot el que deien. M’estimaven molt, sap?, i sempre m’explicaven coses: sabia qui eren, què feien… Coneixia la seva vida tan bé com la meva. Sap que ella, pobreta, es va quedar sense pare ni mare? Era una orfeneta de disset anys que vivia amb dues ties velles i malcarades. La mantenien a canvi de fer-la treballar com un escarràs a la botiga d’herbes que regentaven. La seva existència era un infern, però ella ho suportava amb una abnegació exemplar. Em feia plorar més, pobra noia…

Quan trobava una estona lliure, es tancava a la cambra i escrivia poesies. Ja se n’havia inventat un plec així de gros, però no les mostrava a ningú perquè era una incompresa. A la nit, escoltava la ràdio. Li agradava molt el programa de l’Higínio Bienvenido, un locutor eixerit i popular gràcies a “l’hora de les bruixes”, un espai cultural que presentava a mitja nit. Quan en un dels seus programes va anunciar que formaria part del jurat d’un concurs literari, ella va decidir participar-hi d’immediat. Es va empescar uns poemes que tractaven de les flors i de l’olor que feien. A mi no m’agradaven, francament, però ja sóc vella i no hi entenc gaire, de rimes…

I aquí va començar l’embolic. Quan ell va tenir entre les mans els versos de la Mª. Adelaida (es deia Mª. Adelaida, sap?), va quedar literalment seduït per la sensibilitat d’aquella autora anònima que signava els treballs amb el pseudònim “Sufrimiento”. Va endevinar que es tractava d’una noia jove i bonica. I se’n va enamorar. Cegament, amb passió, incondicionalment… Gràcies a les magnífiques dots d’oratòria que posseïa, va convèncer la resta del jurat perquè la votessin i van proclamar guanyadora l’obra, en perjudici d’altres de molta més qualitat. Sí miri, de vegades és injusta la vida, què hi farem… És clar que l’amor tot ho disculpa, oi? Un amor tan obsessiu, que se li feia molt difícil esperar la data del repartiment de premis per a conèixer-la; l’havia idealitzada de tal manera que ni viure no podia, pensant en ella. Se la imaginava amb una veu tan fina com un cor d’àngels en ple madrigal; amb un esperit fràgil i delicat que només ell sabria conrear… Passarien la resta dels seus dies en un paradís de felicitat i poesia, envoltats en flors eternes que farien olor… La duria a treballar a la ràdio, a prop seu, i presentarien plegats “l’hora de les bruixes”. Hi llegirien poemes d’ella, i d’altres que ell li compondria… I enmig de cada intervenció, es besarien amb desfici cada vegada que els xicots del control estiguessin distrets… Divagant pel món dels somnis, en la soledat de l’estudi, els micròfons que s’alçaven de la taula de les tertúlies, arrogants i majestuosos, se li apareixien com uns fal·lus gegantins que augmentaven la seva excitació… No podia més. Havia d’esbrinar qui era “Sufrimiento”. Però per desventura seva, les pliques eren custodiades per la secretària del jurat, una conca cinquantina, lletja com un pecat i germana del rector de la parròquia. I miri si les guardava bé, que les duia subjectades a la cotilla amb agulles imperdibles. S’imagina un lloc més segur i que mai no potinejaria ningú que tingués dos dits de seny? Però ai, no era precisament el seny el més clar del pobre Higínio en aquells moments. Així doncs, una nit resolgué commoure l’eixut cor de donya Amanda, la secretària. Envià a passeig el programa cultural i es presentà a la vella rectoria tot polit i amb una toia de flors a les mans. Li obrí la porta la mateixa Amanda a punt d’anar-se’n al llit. Estava més horrible que de costum, pensà l’Higínio en veure-la amb una estranya xarxa als cabells. El rector ja dormia. Davant unes tàctiques seductores tan ben preparades, davant les flors, davant l’absurditat de la situació, poc més pogué fer la secretària que deixar-lo entrar i caure desmaiada a la catifa, incapaç de superar l’impacte que tot plegat li causava. Perquè no ho sabia ningú, però feia molt temps que l’estimava, i no precisament amb amor de mare o de tieta. Però això, és clar, era un secret inconfessable. Ell, veient-la fora de combat, aprofità l’ocasió per cercar la plica sense massa miraments; la trobà i l’obrí emocionat. I llegí aquell nom que li semblà bellíssim. Adelaida, Maria Adelaida… Va jurar no oblidar-lo mentre visqués. Tornà a deixar el sobre on l’havia trobat i s’escapolí enmig de les ombres nocturnes, com un delinqüent.

L’endemà, quan a trenc d’alba el rector es disposava a baixar per dir la primera missa, se sorprengué dels cants que sortien de l’habitació de la germana. I llavors la va veure: ballant lànguidament tot entonant “la vie en rose”; arrossegant la camisa de dormir per terra, la mirada perduda i un somriure beatífic a la cara. La pobra conca creia haver viscut de debò un somni meravellós i era feliç. Però malauradament, el rector també s’ho va creure. Enfurismat, la sacsejà per les espatlles tot cridant: “Digues qui ha estat, per Satanàs que m’ho diràs!” Al que ella, dolçament i evocadora, respongué cantant: “Aaay, Higiiiniooo de mi vidaaa…!” N’hi hagué prou perquè el mossèn oblidés la missa de set i tan sols pensés a venjar l’honor de la sang fraterna. Amb un fuet de fer penitència a la mà i el ciri pasqual a l’altra; amb la sotana arremangada, arrencà a córrer pels carrers deserts bramant com un esperitat: “Et mataré, et juro que et mataré!” I els veïns es despertaven, i obrien les finestres, i es preguntaven què li devia passar al mossèn per armar tant de xivarri en hores tan novelles. I creient-lo víctima d’un atac de bogeria, feren venir una ambulància plena d’infermers que se l’enduren. No volgueren escoltar les explicacions que, entre renecs, intentava donar-los. I el tancaren en un centre de salut mental on encara el tenen en observació. Ves, pobre home, oi?

A l’Higínio, mentrestant, la llum del dia el sorprengué assegut a la cadira on s’havia deixat caure només arribar a casa, després de l’odissea nocturna. Estava desolat. Fou tanta l’emoció en saber el nom de l’estimada, que s’havia descuidat de llegir l’adreça i el telèfon. I ara es trobava tan perdut com abans. Qualsevol intent per a controlar els nervis resultava inútil i no disposava de prou capacitat de reflexió per decidir què fer. Finalment, s’alçà de la cadira i sortí al carrer. Començà a caminar d’esma, sense saber on anava; s’endinsà per barris de la ciutat que amb prou feines coneixia. Al cap de molta estona, esgotat, va aturar-se al davant d’un herbolari i pensà que una mica de valeriana li aniria prou bé. De la porta estant se sentia una agradable olor de farigola seca. Una dona tirant a vella en feia manolls, lligant-los amb bocins de cordill. En veure entrar un client, s’adreçà a la rebotiga tot cridant: “Adelaida, surt a atendre aquest senyor”. I agafi’s fort, perquè ara ve el moment més emotiu de la història: com la lluna quan fa el ple, una noia bellíssima va sorgir de darrere la cortina i avançà cap al taulell. Imagini’s!Naturalment, en situacions com aquesta, és normal que un home, per molt home que sigui, pugui quedar garratibat i esmaperdut, i semblar una mica idiotet, pobret. El van haver de fer seure en una banqueta i donar-li un vas d’aigua. Quan ja tornava a aquest món només podia pronunciar un mot: Adelaidaaa, Adelaidaaa…! Ella reconegué la veu. Sí… L’hora de les bruixes… No era possible… Aquella veu li adreçava cada nit les úniques paraules agradables que coneixia el seu cor. Hi havia somiat tant…! I ara, l’atzar disposava que a la veu se li afegís un cos. I valga’m Déu quin cos! I pensar que li havia tingut de clavar un parell de clatellots per tal de retornar-lo… Ara es desfeia en carícies envers aquell rostre, suplicant: “Perdona’m vida meva, perdona’m!”. Ell, gairebé recuperat, podia també donar forma a aquell prodigi de sensibilitat i tendresa, alhora que també pensava: “I quin cos, valga’m Déu!”. I aixecant-se de la banqueta, es fongueren en una abraçada molt llarga i emocionant. Ai, que vaig plorar de gust, aquella tarda…!

Després no sé ben bé què devia passar perquè vaig estar tres dies molt empiocada i la jove no em va deixar llevar, però jo diria que es van prometre formalment, tot i l’enuig de les ties; no troba que és el més probable? Sap?, quan em va passar la calipàndria i vaig poder tornar a la finestra, ja feia estona que s’estaven a dins del cotxe. Es feien unes rebregades una mica indecents, i cada vegada se’ls veia més fogosos. I com ja li havia comentat, a ell se li evidenciava l’atribut. I miri, la veritat és que vaig començar a sentir-me violenta. El meu cap cavil·lava, cavil·lava: encara ho faran tot davant meu, aquests dos, amb el pas que van!; i el romanticisme què, eh? Tot d’un plegat, ella va començar a potinejar-lo amb mà hàbil i precisa, i ell li ficava la seva pel tall de la faldilla. Em tenien escandalitzada; no sabia cap a on mirar. Jesús, Maria i Josep, quina vergonya! Aleshores, ell (ja sé que si em sentís ho negaria), va retirar la mà sobtadament dels interiors de la noia i es va descordar la bragueta. I ell pot negar-ho si vol, però jo li asseguro que se “la” va treure; tot i que quasi no va ensenyar-la, perquè ella de seguida li va tenir els dits al damunt… aleshores em vaig cansar de guaitar i se’m va ocórrer la idea d’escarmentar-los. Vaig furgar-me les butxaques de la bata i vaig trobar-hi una caixa de trons que havien sobrat de Sant Joan. I els en vaig tirar deu o dotze al bell mig de l’automòbil, tan fort com vaig poder. Llavors, de cop i volta, tot va fer “boooumm”, un boooumm esgarrifós, escolti; no sé pas què devia passar; potser van entrar guspires al motor del cotxe, o vaig fer alguna cosa malament; no li ho sabria dir; el cas és que va esclatar la finestra. Tot plegat feia por. El menjador ple de fum; xiscles i vidres trencats; corredisses dels veïns, pudor de cremat… I no quedava res: ni parella, ni cotxe, ni carrer. Vaig creure que els havia matat. El món em va desaparèixer de sobte i em van haver de portar al llit…

I a partir d’aquell moment, sense com va ni com costa, la meva jove es va anar tornant histèrica. No va parar de lamentar-se ni de rondinar fins que el tòtil del meu fill li va fer cas. “Que si la mamà només ens dóna disgustos, que si em farà tornar boja, que els nens, pobrets, quedaran traumatitzats i no en tenen cap culpa, que fins aquí hem arribat i que, o ella o jo”. Van fer venir un metge i després van cridar-ne un altre; tot era fer-me preguntes i jo entestada a no dir res. Però finalment, els molt poca-vergonyes m’ho van fer xerrar tot de dalt a baix. I només acabar-los-ho d’explicar, van esclatar a riure com uns poca-penes.–Aneu errada, Quima, aneu errada–, em deia el que manava més. –Vostè com ho sap, si no hi era?––És que, Quima, allò que vos contemplàveu cada tarda no era ben bé una finestra; vos us miràveu el culebrot del canal trenta-cinc. –Que diu que què? –Que miràveu un culebrot, dona, un serpentot, que ara estan molt de moda; i amb les vostres bones intencions, vau aconseguir carregar-vos el televisor a còpia de petards.

I llavors sap què vaig fer, jo? Doncs em vaig ofendre, ves, i així, tota tibada, li vaig contestar: Un moment, senyor setciències, un moment. Jo, de vella sí que en sóc, però encara no desbarro. Es pensa que no he estat mai casada? A fe de Déu que allò que vaig veure no era pas cap serpentot; es tractava d’una titola més grossa que una botifarra de pagès i que una trompa d’elefant! I no sé si li ho havia d’haver dit, no; perquè es va esverar i de seguida va fer venir el meu fill i la jove, i amb cara de circumstàncies van decidir ingressar-me en aquesta residència. De res no em va servir gemegar i plorar, ni que els digués que allò era casa meva i no me’n traurien. Em van portar aquí dient que era pel meu bé, que hi estaria més tranquil·la i vigilada. I ja em veu ara, havent de compartir l’habitació amb una companya sorda com una tàpia que sempre diu que no, i envoltada de mossetes amb bates blanques que, això sí, d’agradables ja en són, ja; una mica massa pesades i tot; només fan que recordar-me la sort que he tingut de comptar amb una família tan considerada que m’ha dut a un lloc tan selecte com aquest. I miri, vol que li parli amb franquesa? Em sembla que m’agradarà estar aquí. Sap per què? Perquè he fet un gran descobriment. Veu la sala llarga, la que té tantes cadires? Hi ha una finestra així de gran, magnífica, maca de debò. I m’han dit que a l’altra banda hi surt una parella que passen moltes penalitats perquè s’estimen i no es poden casar perquè de petits havien begut llet de la mateixa dida i figura que són com una mica germans… Però no li ho digui a ningú, eh?, que si saben que l’he vista, potser no m’hi deixaran guaitar. I ara, si em permet, potser que me n’hi vagi una estoneta. Passi-ho bé, senyor metge, encantada d’haver-lo conegut. I si un dia vol que tornem a fer-la petar, doncs… Ja sap on trobar-me! 

Galionar