Els tràngols de la Quima

Els vaig arribar a matar, senyor jutge? De debò que no? Lloat sia Déu, doncs; no sap el pes que m’ha tret del damunt… Què diu, que no és cap jutge, vostè? Ai, ai, un altre metge…! Miri, escolti bé el que li dic: n’estic tipa de tants metges i no vull veure’n cap més. Tinc gana i vaig bé de ventre, i si em costa caminar és per culpa de les cames. De vegades potser se m’aigualeix una mica la memòria, però que jo sàpiga no faig pas catúfols, encara. Ben mirat, als meus anys estic prou eixerida, no troba? Quants diria que en tinc? Ui, tiri, tiri, sí que s’ha quedat curt; vuitanta-cinc i ben fets; oi que no ho sembla? Sí que l’escolto sí, digui’m. Que diu que què? Vaja, la gent se n’assabenta molt de pressa de les coses; com hi ha món…! No sé pas on anirem a parar amb tanta xafarderia…

Ai verge santíssima!, i és clar que no tenia cap intenció de matar-los; jo només volia que tinguessin un ensurt… Vaja, ja ho sé, que em vaig precipitar, però la idea era bona i com que a mi em vénen així de cop… A més, ves què hi feien allí dins d’aquell cotxe, davant de tothom…! Devien haver perdut el senderi… I no li ho digui a ningú, eh? però fins i tot es grapejaven. I no estaven pas casats ni res, els poca-vergonyes…!

Vaig pensar: Quima, ara els escarmentaràs. I al capdavall vaig ser jo qui es va espantar; molt però molt, eh?, que encara tremolo tota, quan hi penso. Sap què va ser el primer que va passar-me pel cap, després de fer-ho?: ara vindrà un municipal a buscar-me; em tancaran a la presó i em moriré d’angúnia. I tot per un rampell de vella, com hi ha món…!

Sí que els coneixia, sí. I tant que els coneixia…! A ella la vaig clissar de seguida per aquells cabells tan bonics de color de coure. Perquè jo, de jove, també els hi tenia, sap? Llarguíssims com si no s’haguessin d’acabar mai i amb uns cargols esplendorosos que el vent sempre m’embullava… El meu Martí, que al cel sia, me’n deia de coses boniques dels meus cabells… Deia que estaven embruixats perquè canviaven de color al llarg del dia; quan la llum de migjorn hi queia de ple, lluïen com l’aram acabat de polir; al capvespre, s’enfosquien com si també per a ells arribés el crepuscle… Pobre Martí, si me’ls veiés ara, tan blancs i tronats… Però no tan sols pels cabells era atractiva, ho era per tot plegat; una pell blanca de seda, la boca granada, l’òval de la cara perfecte… Veu el meu?, boterut com una patata i amb més arrugues que un camp acabat de llaurar… Que troba que té personalitat,el meu rostre? Au, au, calli; ves per on es despenja, vostè ara… Així doncs, deu ser per no malbaratar aquesta personalitat, que mai no em grapegen, a mi! Però tinc ulls a la cara, i més escaients que els d’ella, tot sigui dit; blaus i ben blaus i no d’un verd apagat com els seus. I… sap què? Quan llegeix es posa ulleres; si no la veuen, és clar…

Doncs sí senyor; s’estaven allà dintre abraçats, petonejant-se. I una altra cosa: no li ho digui a ningú, eh?, però a ell se li evidenciava molt el ja m’entén el que vull dir. Bé, tampoc és que m’hi fixés gaire, però es veia que estava excitat; que la tenia grossa, vaja. I ella, tan ben feteta, imagini’s. Era atractiva, no es pot negar; alta no gaire, però ben feta sí. I duia un vestit molt escaient; cenyit de cos i de faldilla llarga. Ara, sap? hi tenia una obertura de mitja cuixa fins a baix. Ja devia estar feta expressament per provocar, que Déu em perdoni si peco. I també duia un mocador virolat al coll, que li va anar lliscant per l’esquena i va acabar fet un garbuix en el fons del seient…

Ara, no es pensi: si la mosseta era maca, el manso no es quedava enrere, no. S’assemblava a aquell artista del “Viento que se lo llevó”; com ara ell però sense bigoti, no sé si m’entén: alt i cepat com un toro, amb uns ullassos negres i els cabells ban clenxinats… Ah, i amb una renglera de dents que feia goig de veure. Era tot un Adonis. El que em disgustava era que tingués les mans peludes; em feien una mica de fàstic, sap? Però vaja, ja diuen que “el hombre y el oso…”

M’agradava mirar-los cada tarda des de la finestra. M’asseia al davant, després de la becaina, i au, a escoltar tot el que deien. M’estimaven molt, sap?, i sempre m’explicaven coses: sabia qui eren, què feien… Coneixia la seva vida tan bé com la meva. Sap que ella, pobreta, es va quedar sense pare ni mare? Era una orfeneta de disset anys que vivia amb dues ties velles i malcarades. La mantenien a canvi de fer-la treballar com un escarràs a la botiga d’herbes que regentaven. La seva existència era un infern, però ella ho suportava amb una abnegació exemplar. Em feia plorar més, pobra noia…

Quan trobava una estona lliure, es tancava a la cambra i escrivia poesies. Ja se n’havia inventat un plec així de gros, però no les mostrava a ningú perquè era una incompresa. A la nit, escoltava la ràdio. Li agradava molt el programa de l’Higínio Bienvenido, un locutor eixerit i popular gràcies a “l’hora de les bruixes”, un espai cultural que presentava a mitja nit. Quan en un dels seus programes va anunciar que formaria part del jurat d’un concurs literari, ella va decidir participar-hi d’immediat. Es va empescar uns poemes que tractaven de les flors i de l’olor que feien. A mi no m’agradaven, francament, però ja sóc vella i no hi entenc gaire, de rimes…

I aquí va començar l’embolic. Quan ell va tenir entre les mans els versos de la Mª. Adelaida (es deia Mª. Adelaida, sap?), va quedar literalment seduït per la sensibilitat d’aquella autora anònima que signava els treballs amb el pseudònim “Sufrimiento”. Va endevinar que es tractava d’una noia jove i bonica. I se’n va enamorar. Cegament, amb passió, incondicionalment… Gràcies a les magnífiques dots d’oratòria que posseïa, va convèncer la resta del jurat perquè la votessin i van proclamar guanyadora l’obra, en perjudici d’altres de molta més qualitat. Sí miri, de vegades és injusta la vida, què hi farem… És clar que l’amor tot ho disculpa, oi? Un amor tan obsessiu, que se li feia molt difícil esperar la data del repartiment de premis per a conèixer-la; l’havia idealitzada de tal manera que ni viure no podia, pensant en ella. Se la imaginava amb una veu tan fina com un cor d’àngels en ple madrigal; amb un esperit fràgil i delicat que només ell sabria conrear… Passarien la resta dels seus dies en un paradís de felicitat i poesia, envoltats en flors eternes que farien olor… La duria a treballar a la ràdio, a prop seu, i presentarien plegats “l’hora de les bruixes”. Hi llegirien poemes d’ella, i d’altres que ell li compondria… I enmig de cada intervenció, es besarien amb desfici cada vegada que els xicots del control estiguessin distrets… Divagant pel món dels somnis, en la soledat de l’estudi, els micròfons que s’alçaven de la taula de les tertúlies, arrogants i majestuosos, se li apareixien com uns fal·lus gegantins que augmentaven la seva excitació… No podia més. Havia d’esbrinar qui era “Sufrimiento”. Però per desventura seva, les pliques eren custodiades per la secretària del jurat, una conca cinquantina, lletja com un pecat i germana del rector de la parròquia. I miri si les guardava bé, que les duia subjectades a la cotilla amb agulles imperdibles. S’imagina un lloc més segur i que mai no potinejaria ningú que tingués dos dits de seny? Però ai, no era precisament el seny el més clar del pobre Higínio en aquells moments. Així doncs, una nit resolgué commoure l’eixut cor de donya Amanda, la secretària. Envià a passeig el programa cultural i es presentà a la vella rectoria tot polit i amb una toia de flors a les mans. Li obrí la porta la mateixa Amanda a punt d’anar-se’n al llit. Estava més horrible que de costum, pensà l’Higínio en veure-la amb una estranya xarxa als cabells. El rector ja dormia. Davant unes tàctiques seductores tan ben preparades, davant les flors, davant l’absurditat de la situació, poc més pogué fer la secretària que deixar-lo entrar i caure desmaiada a la catifa, incapaç de superar l’impacte que tot plegat li causava. Perquè no ho sabia ningú, però feia molt temps que l’estimava, i no precisament amb amor de mare o de tieta. Però això, és clar, era un secret inconfessable. Ell, veient-la fora de combat, aprofità l’ocasió per cercar la plica sense massa miraments; la trobà i l’obrí emocionat. I llegí aquell nom que li semblà bellíssim. Adelaida, Maria Adelaida… Va jurar no oblidar-lo mentre visqués. Tornà a deixar el sobre on l’havia trobat i s’escapolí enmig de les ombres nocturnes, com un delinqüent. 

L’endemà, quan a trenc d’alba el rector es disposava a baixar per dir la primera missa, se sorprengué dels cants que sortien de l’habitació de la germana. I llavors la va veure: ballant lànguidament tot entonant “la vie en rose”; arrossegant la camisa de dormir per terra, la mirada perduda i un somriure beatífic a la cara. La pobra conca creia haver viscut de debò un somni meravellós i era feliç. Però malauradament, el rector també s’ho va creure. Enfurismat, la sacsejà per les espatlles tot cridant: “Digues qui ha estat, per Satanàs que m’ho diràs!” Al que ella, dolçament i evocadora, respongué cantant: “Aaay, Higiiiniooo de mi vidaaa…!” N’hi hagué prou perquè el mossèn oblidés la missa de set i tan sols pensés a venjar l’honor de la sang fraterna. Amb un fuet de fer penitència a la mà i el ciri pasqual a l’altra; amb la sotana arremangada, arrencà a córrer pels carrers deserts bramant com un esperitat: “Et mataré, et juro que et mataré!” I els veïns es despertaven, i obrien les finestres, i es preguntaven què li devia passar al mossèn per armar tant de xivarri en hores tan novelles. I creient-lo víctima d’un atac de bogeria, feren venir una ambulància plena d’infermers que se l’enduren. No volgueren escoltar les explicacions que, entre renecs, intentava donar-los. I el tancaren en un centre de salut mental on encara el tenen en observació. Ves, pobre home, oi?

A l’Higínio, mentrestant, la llum del dia el sorprengué assegut a la cadira on s’havia deixat caure només arribar a casa, després de l’odissea nocturna. Estava desolat. Fou tanta l’emoció en saber el nom de l’estimada, que s’havia descuidat de llegir l’adreça i el telèfon. I ara es trobava tan perdut com abans. Qualsevol intent per a controlar els nervis resultava inútil i no disposava de prou capacitat de reflexió per decidir què fer. Finalment, s’alçà de la cadira i sortí al carrer. Començà a caminar d’esma, sense saber on anava; s’endinsà per barris de la ciutat que amb prou feines coneixia. Al cap de molta estona, esgotat, va aturar-se al davant d’un herbolari i pensà que una mica de valeriana li aniria prou bé. De la porta estant se sentia una agradable olor de farigola seca. Una dona tirant a vella en feia manolls, lligant-los amb bocins de cordill. En veure entrar un client, s’adreçà a la rebotiga tot cridant: “Adelaida, surt a atendre aquest senyor”. I agafi’s fort, perquè ara ve el moment més emotiu de la història: com la lluna quan fa el ple, una noia bellíssima va sorgir de darrere la cortina i avançà cap al taulell. Imagini’s!Naturalment, en situacions com aquesta, és normal que un home, per molt home que sigui, pugui quedar garratibat i esmaperdut, i semblar una mica idiotet, pobret. El van haver de fer seure en una banqueta i donar-li un vas d’aigua. Quan ja tornava a aquest món només podia pronunciar un mot: Adelaidaaa, Adelaidaaa…! Ella reconegué la veu. Sí… L’hora de les bruixes… No era possible… Aquella veu li adreçava cada nit les úniques paraules agradables que coneixia el seu cor. Hi havia somiat tant…! I ara, l’atzar disposava que a la veu se li afegís un cos. I valga’m Déu quin cos! I pensar que li havia tingut de clavar un parell de clatellots per tal de retornar-lo… Ara es desfeia en carícies envers aquell rostre, suplicant: “Perdona’m vida meva, perdona’m!”. Ell, gairebé recuperat, podia també donar forma a aquell prodigi de sensibilitat i tendresa, alhora que també pensava: “I quin cos, valga’m Déu!”. I aixecant-se de la banqueta, es fongueren en una abraçada molt llarga i emocionant. Ai, que vaig plorar de gust, aquella tarda…!

Després no sé ben bé què devia passar perquè vaig estar tres dies molt empiocada i la jove no em va deixar llevar, però jo diria que es van prometre formalment, tot i l’enuig de les ties; no troba que és el més probable? Sap?, quan em va passar la calipàndria i vaig poder tornar a la finestra, ja feia estona que s’estaven a dins del cotxe. Es feien unes rebregades una mica indecents, i cada vegada se’ls veia més fogosos. I com ja li havia comentat, a ell se li evidenciava l’atribut. I miri, la veritat és que vaig començar a sentir-me violenta. El meu cap cavil·lava, cavil·lava: encara ho faran tot davant meu, aquests dos, amb el pas que van!; i el romanticisme què, eh? Tot d’un plegat, ella va començar a potinejar-lo amb mà hàbil i precisa, i ell li ficava la seva pel tall de la faldilla. Em tenien escandalitzada; no sabia cap a on mirar. Jesús, Maria i Josep, quina vergonya! Aleshores, ell (ja sé que si em sentís ho negaria), va retirar la mà sobtadament dels interiors de la noia i es va descordar la bragueta. I ell pot negar-ho si vol, però jo li asseguro que se “la” va treure; tot i que quasi no va ensenyar-la, perquè ella de seguida li va tenir els dits al damunt… aleshores em vaig cansar de guaitar i se’m va ocórrer la idea d’escarmentar-los. Vaig furgar-me les butxaques de la bata i vaig trobar-hi una caixa de trons que havien sobrat de Sant Joan. I els en vaig tirar deu o dotze al bell mig de l’automòbil, tan fort com vaig poder. Llavors, de cop i volta, tot va fer “boooumm”, un boooumm esgarrifós, escolti; no sé pas què devia passar; potser van entrar guspires al motor del cotxe, o vaig fer alguna cosa malament; no li ho sabria dir; el cas és que va esclatar la finestra. Tot plegat feia por. El menjador ple de fum; xiscles i vidres trencats; corredisses dels veïns, pudor de cremat… I no quedava res: ni parella, ni cotxe, ni carrer. Vaig creure que els havia matat. El món em va desaparèixer de sobte i em van haver de portar al llit… 

I a partir d’aquell moment, sense com va ni com costa, la meva jove es va anar tornant histèrica. No va parar de lamentar-se ni de rondinar fins que el tòtil del meu fill li va fer cas. “Que si la mamà només ens dóna disgustos, que si em farà tornar boja, que els nens, pobrets, quedaran traumatitzats i no en tenen cap culpa, que fins aquí hem arribat i que, o ella o jo”. Van fer venir un metge i després van cridar-ne un altre; tot era fer-me preguntes i jo entestada a no dir res. Però finalment, els molt poca-vergonyes m’ho van fer xerrar tot de dalt a baix. I només acabar-los-ho d’explicar, van esclatar a riure com uns poca-penes.–Aneu errada, Quima, aneu errada–, em deia el que manava més. –Vostè com ho sap, si no hi era?––És que, Quima, allò que vos contemplàveu cada tarda no era ben bé una finestra; vos us miràveu el culebrot del canal trenta-cinc. –Que diu que què? –Que miràveu un culebrot, dona, un serpentot, que ara estan molt de moda; i amb les vostres bones intencions, vau aconseguir carregar-vos el televisor a còpia de petards.

I llavors sap què vaig fer, jo? Doncs em vaig ofendre, ves, i així, tota tibada, li vaig contestar: Un moment, senyor setciències, un moment. Jo, de vella sí que en sóc, però encara no desbarro. Es pensa que no he estat mai casada? A fe de Déu que allò que vaig veure no era pas cap serpentot; es tractava d’una titola més grossa que una botifarra de pagès i que una trompa d’elefant! I no sé si li ho havia d’haver dit, no; perquè es va esverar i de seguida va fer venir el meu fill i la jove, i amb cara de circumstàncies van decidir ingressar-me en aquesta residència. De res no em va servir gemegar i plorar, ni que els digués que allò era casa meva i no me’n traurien. Em van portar aquí dient que era pel meu bé, que hi estaria més tranquil·la i vigilada. I ja em veu ara, havent de compartir l’habitació amb una companya sorda com una tàpia que sempre diu que no, i envoltada de mossetes amb bates blanques que, això sí, d’agradables ja en són, ja; una mica massa pesades i tot; només fan que recordar-me la sort que he tingut de comptar amb una família tan considerada que m’ha dut a un lloc tan selecte com aquest. I miri, vol que li parli amb franquesa? Em sembla que m’agradarà estar aquí. Sap per què? Perquè he fet un gran descobriment. Veu la sala llarga, la que té tantes cadires? Hi ha una finestra així de gran, magnífica, maca de debò. I m’han dit que a l’altra banda hi surt una parella que passen moltes penalitats perquè s’estimen i no es poden casar perquè de petits havien begut llet de la mateixa dida i figura que són com una mica germans… Però no li ho digui a ningú, eh?, que si saben que l’he vista, potser no m’hi deixaran guaitar. I ara, si em permet, potser que me n’hi vagi una estoneta. Passi-ho bé, senyor metge, encantada d’haver-lo conegut. I si un dia vol que tornem a fer-la petar, doncs… Ja sap on trobar-me! 

Montse Galionar