Ens queda un
bri de blau en la penombra.
Saps, amic?,
dins la gelor profunda de l’hivern,
allà on vam
soterrar el desig amb pany i clau,
allí on vam
escampar les cendres d’aquell foc,
hi he
descobert, de sobte, un llampurneig inesperat.
No, no és que
hagin retornat les nostres minves de gener, (*)
ni tremoli de
passió a dins la cambra on, barbollaire,
em vas fer
creure el teu amor a cops d’orgasmes.
Tampoc ens
abracem arran de mar, sota els estels,
ni ens cremen
a la boca els besos compartits milers de voltes.
De fet, fa
molts anys que no hi pensava,
ni en tu, ni
en mi, ni en l’agònic declinar d’aquell bell somni...
Però aquest
vespre, amic, ens hem tornat a veure
enmig d’un riu
de gent; temorosos i incrèduls,
feliços,
diferents, impàvids i sorpresos...
El déu atzar
de Nietzsche, confabulant l’encontre.
Avui, davant
de tu, m’he adonat sense recança
que el record
ens feia néixer un somriure sense obstacles,
com dos
infants seriosos que juguen a mirar-se
directament
als ulls, una estona llarga, llarga,
fins que no
poden més, i esclaten a riure a cor que vols,
i s’estimen i
enjogassen, i riuen més encara.
He sentit un
afecte nou per tu, impol·lut, ple de tendresa,
com un
paisatge blanc després de la nevada.
Hem saludat
cordialment el temps passat, sense negar-lo,
sense culpes,
ni retrets, ni converses pendents ni malentesos.
conscients que
ens hem fet grans, que l’amistat perviu...
I és que amic,
ara ho veig clar; tot i l’embat,
va romandre un
bri de blau en la penombra,
que ara s’ha
expandit, joiós i més brillant.
L’hivern és un
cel clar, que foragita l’ombra.
Montse
Galionar (dins 4 Estacions)
(*) En
referència al poema de Joan Maragall, Minves de Gener
Molt bonic el teu poema, com tots els teus. L'hivern és una estació molt maca, encara que tingui mala fama. Una abraçada.
ResponEliminaMoltes gràcies, Joan! Sí que és maca aquesta estació; convida a la introspecció, al viatge endins, a sortir-ne amb més amplitud de mires.
EliminaUna forta abraçada!
Fa molt temps pensava què passaria si, al cap de molt temps, em retrobava per sorpresa, inesperadament, amb un antic amor que m'havia deixat molta petja. El mal que faria veure que no estava amb mi, sinó que seia en el mateix local, en una altra taula, i amb algú altre. No sé, eren coses que se'm feien molt difícils de concebre. Perquè era jove i encara no havia passat per tantes altres experiències vitals. Al final aprenem a relativitzar molt, a prendre'ns les coses de maneres que no pensàvem. Però els records, ai els records! Aquests sí que no ens els treu ningú.
ResponEliminaXexu, és molt interessant el que dius. Suposo que hi ha dos factors essencials que determinen la nostra resposta després d'una retrobada: la intensitat dels sentiments que ens van unir i el temps transcorregut. Per exemple, en aquest poema, el reencontre es va produir al cap d'uns 6 anys, però els sentiments no tenien les arrels gaire fondes. En canvi, en la història que vaig explicar a "volta el món...", els sentiments havien estat intensíssims però havien passat 40 anys des d'aleshores... En tots dos casos va ser una vivència molt positiva. Ara bé, un sentiment molt intens i un període de temps insuficient mai aconseguiran que una hipotètica retrobada sigui reeixida...
EliminaUna forta abraçada!
Quantes coses belles amaga l'hivern.
ResponEliminaQuantes sensacions belles conserva la memòria.
Quantes poesies precioses que ens regales, Montse.
Molt d'acord amb els teus dos primers punts, Xavier, i moltes gràcies pel tercer! M'has et posar vermella...
EliminaUna forta abraçada!
Conèixer, ja, d'abans aquest poema augmenta el plaer de llegir-lo. Saber previament el final de la història deixa, gaudir millor de cada vers. És preciós el poema i molt bonic el final de la història. Crec que has fet allò que sovint es tan difícil, un poema que ens identifiqui a molts, si no a tots.
ResponEliminaL'hivern és un cel clar que foragita l'ombra... és tant preciós de forma i de sentit!!!
Gràcies, Carme. Trobo que separant els nostres poemes del conjunt del llibre i veient-los d'un en un, i em passa amb els de totes quatre, em semblen millors. No es fan ombra els uns amb els altres. I a més, em porten molts bons records!
EliminaUna forta abraçada!
La composició de l'hivern dins "Les quatre estacions" de Vivaldi sempre ha estat la meva preferida. Per alguna cosa deu ser. La més apassionada, quan tot hauria de trobar-se mort.
ResponEliminaQuina història tan bonica, Galionar. Ja em va encantar la primera vegada que la vaig llegir i em torna a encantar en rellegir-la ara.
ResponEliminaEls retrobaments sempre solen ser agradables... "El record ens feia néixer un somriure sense obstacles", molt bonic el poema sobretot el paragraf d'on he tret aquest vers!
ResponEliminaM'agrada l'hivern, amb les seves nits tan clares, els dies frets i assoleiats, també els dies emboirats i amb el paisatge nevat.
Et deixo un petit fragment d'un poema de Toni Jiménez:
"L'hivern durà un mantell blanc,
a les altes serralades
i el sol d'or revifarà,
les planures emboirades".
Bon vespre, Montse.
Moltes gràcies, M. Roser! La bellesa sempre hi és, només cal estar predisposats a poder-la veure... I sovint hi ha massa preocupacions que ens n'allunyen.
EliminaGràcies també per aquests bonics versos de Toni Jiménez, que no coneixia.
Una forta abraçada!
Els últims versos, aquestes quatre línies finals, m'encanten. Per si sols són un regal poètic.
ResponElimina"I és que amic, ara ho veig clar; tot i l’embat,
va romandre un bri de blau en la penombra,
que ara s’ha expandit, joiós i més brillant.
L’hivern és un cel clar, que foragita l’ombra"
Bona tarda Montse.
Moltes gràcies, Pere; l'autèntic regal per a la persona que escriu és que els seus texts puguin arribar a ser un regal per al lector.
EliminaUna forta abraçada!