diumenge, 4 de febrer de 2018

L'hivern és un cel clar, que foragita l'ombra.


Ens queda un bri de blau en la penombra.
Saps, amic?, dins la gelor profunda de l’hivern,
allà on vam soterrar el desig amb pany i clau,
allí on vam escampar les cendres d’aquell foc,
hi he descobert, de sobte, un llampurneig inesperat.
No, no és que hagin retornat les nostres minves de gener, (*)
ni tremoli de passió a dins la cambra on, barbollaire,
em vas fer creure el teu amor a cops d’orgasmes.
Tampoc ens abracem arran de mar, sota els estels,
ni ens cremen a la boca els besos compartits milers de voltes.
De fet, fa molts anys que no hi pensava,
ni en tu, ni en mi, ni en l’agònic declinar d’aquell bell somni...

Però aquest vespre, amic, ens hem tornat a veure
enmig d’un riu de gent; temorosos i incrèduls,
feliços, diferents, impàvids i sorpresos...
El déu atzar de Nietzsche, confabulant l’encontre.

Avui, davant de tu, m’he adonat sense recança
que el record ens feia néixer un somriure sense obstacles,
com dos infants seriosos que juguen a mirar-se
directament als ulls, una estona llarga, llarga,
fins que no poden més, i esclaten a riure a cor que vols,
i s’estimen i enjogassen, i riuen més encara.
He sentit un afecte nou per tu, impol·lut, ple de tendresa,
com un paisatge blanc després de la nevada.
Hem saludat cordialment el temps passat, sense negar-lo,
sense culpes, ni retrets, ni converses pendents ni malentesos.
conscients que ens hem fet grans, que l’amistat perviu...

I és que amic, ara ho veig clar; tot i l’embat,
va romandre un bri de blau en la penombra,
que ara s’ha expandit, joiós i més brillant.
L’hivern és un cel clar, que foragita l’ombra.

Montse Galionar  (dins 4 Estacions)

(*) En referència al poema de Joan Maragall, Minves de Gener

14 comentaris:

  1. Molt bonic el teu poema, com tots els teus. L'hivern és una estació molt maca, encara que tingui mala fama. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Joan! Sí que és maca aquesta estació; convida a la introspecció, al viatge endins, a sortir-ne amb més amplitud de mires.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Fa molt temps pensava què passaria si, al cap de molt temps, em retrobava per sorpresa, inesperadament, amb un antic amor que m'havia deixat molta petja. El mal que faria veure que no estava amb mi, sinó que seia en el mateix local, en una altra taula, i amb algú altre. No sé, eren coses que se'm feien molt difícils de concebre. Perquè era jove i encara no havia passat per tantes altres experiències vitals. Al final aprenem a relativitzar molt, a prendre'ns les coses de maneres que no pensàvem. Però els records, ai els records! Aquests sí que no ens els treu ningú.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xexu, és molt interessant el que dius. Suposo que hi ha dos factors essencials que determinen la nostra resposta després d'una retrobada: la intensitat dels sentiments que ens van unir i el temps transcorregut. Per exemple, en aquest poema, el reencontre es va produir al cap d'uns 6 anys, però els sentiments no tenien les arrels gaire fondes. En canvi, en la història que vaig explicar a "volta el món...", els sentiments havien estat intensíssims però havien passat 40 anys des d'aleshores... En tots dos casos va ser una vivència molt positiva. Ara bé, un sentiment molt intens i un període de temps insuficient mai aconseguiran que una hipotètica retrobada sigui reeixida...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Quantes coses belles amaga l'hivern.
    Quantes sensacions belles conserva la memòria.
    Quantes poesies precioses que ens regales, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Molt d'acord amb els teus dos primers punts, Xavier, i moltes gràcies pel tercer! M'has et posar vermella...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Conèixer, ja, d'abans aquest poema augmenta el plaer de llegir-lo. Saber previament el final de la història deixa, gaudir millor de cada vers. És preciós el poema i molt bonic el final de la història. Crec que has fet allò que sovint es tan difícil, un poema que ens identifiqui a molts, si no a tots.

    L'hivern és un cel clar que foragita l'ombra... és tant preciós de forma i de sentit!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. Trobo que separant els nostres poemes del conjunt del llibre i veient-los d'un en un, i em passa amb els de totes quatre, em semblen millors. No es fan ombra els uns amb els altres. I a més, em porten molts bons records!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. La composició de l'hivern dins "Les quatre estacions" de Vivaldi sempre ha estat la meva preferida. Per alguna cosa deu ser. La més apassionada, quan tot hauria de trobar-se mort.

    ResponSuprimeix
  6. Quina història tan bonica, Galionar. Ja em va encantar la primera vegada que la vaig llegir i em torna a encantar en rellegir-la ara.

    ResponSuprimeix
  7. Els retrobaments sempre solen ser agradables... "El record ens feia néixer un somriure sense obstacles", molt bonic el poema sobretot el paragraf d'on he tret aquest vers!
    M'agrada l'hivern, amb les seves nits tan clares, els dies frets i assoleiats, també els dies emboirats i amb el paisatge nevat.
    Et deixo un petit fragment d'un poema de Toni Jiménez:

    "L'hivern durà un mantell blanc,
    a les altes serralades
    i el sol d'or revifarà,
    les planures emboirades".

    Bon vespre, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, M. Roser! La bellesa sempre hi és, només cal estar predisposats a poder-la veure... I sovint hi ha massa preocupacions que ens n'allunyen.
      Gràcies també per aquests bonics versos de Toni Jiménez, que no coneixia.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. Els últims versos, aquestes quatre línies finals, m'encanten. Per si sols són un regal poètic.

    "I és que amic, ara ho veig clar; tot i l’embat,
    va romandre un bri de blau en la penombra,
    que ara s’ha expandit, joiós i més brillant.
    L’hivern és un cel clar, que foragita l’ombra"

    Bona tarda Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Pere; l'autèntic regal per a la persona que escriu és que els seus texts puguin arribar a ser un regal per al lector.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix