 |
| Il·lustració de la Carme Rosanas |
És ell, follet
o grumet, qui ens hissa les veles:
el desig.
Aquest vent amorós, huracanat a voltes.
O potser sigui
el desfici d’un bes, la tendresa d’algun vers
qui ens empeny
a l’altra riba, la dels somnis.
Perquè saps?,
tot i l’hivern,
fa molt temps
que visc en tu
i no hi ha
llar més cobejada que el teu cor,
ni repòs, ni
caliu, ni aixopluc si no hi habito.
És ell, follet
o grumet, qui ens hissa les veles,
i del fred de
l’absència en fa dolça primavera.
Montse Galionar (dins 4 estacions)
És que per més fred que faci, si tenim la sort de viure al cor d' algú, sempre hi trobarem el caliu d'un cel ple de somnis...
ResponEliminaPetonets, Montse.
El caliu de l'ànima, M. Roser, mai s'hauria d'apagar, i llavors l'altre fred, el de fora, passaria de llarg sense notar ni tan sols la seva presència.
EliminaUna forta abraçada!
Crec que tots portem alguna cosa a dins, ja sigui la que parla el poema, el desig i l'amor i alguna altra mena d'amor més nostre, més interior, més universal, que pot fer de l'hivern i del fred i de l'absència, dolça primavera... això mentre tenim forces. I espro que durin les forces...
ResponEliminaSegur que sí, Carme; i si algun dia ja no som capaços de trobar les forces, llavors ens quedaran els poemes que ens aproximaran els somnis...
EliminaUna forta abraçada!
Montse, ho expliques tan bé que poca cosa s'hi pot afegir.
ResponEliminaDins de l'hivern (metafòric i real) hi habita el desig de primavera.
Molt encertat en Vivaldi per il·lustrar, amb el seu tremolós violí, el fred de l'hivern.
Gràcies Xavier. Sempre, sempre dins l'hivern hi ha un desig de primavera. Més enllà d'aquest desig hi trobem la realitat, no sempre tan abellidora...
EliminaUna forta abraçada!
El recorde molt bé, el poema, tan encisador i tan cert, i l'aquarel·la, que ens va agradar especialment a totes...
ResponEliminaMolt bons records, Novesflors, que guardem en un raconet del cor per sempre més.
EliminaUna forta abraçada!
El desig et mou !
ResponEliminaEl seu motor és imparable, Artur. Si falla, estem morts.
EliminaUna forta abraçada!
"i no hi ha llar més cobejada que el teu cor,/ ni repòs, ni caliu, ni aixopluc si no hi habito": la llar de la poesia. Sense ella sí que "no soy nada".
ResponEliminaBen cert, Helena, el poema podria fer referència perfectament a aquest amant nostre que es diu Poesia.
EliminaUna forta abraçada!