“…En les profunditats de l’hivern,
finalment, he après que en el meu interior hi habita un estiu invencible…”
(Albert Camús)
Un peu rere l’altre, camina, camina,
malgrat que les forces no et siguin fidels;
la neu del camí dificulta els teus passos
i sents el cos fràgil com un caramell...
El fred de l’hivern et corglaça el somriure
i el món pesa tant que no pots més amb
ell...
Però no t’aturis, no miris enrere;
com canta el poeta, avant, sempre avant!
No sents el miracle? Allà, cel enllà,
una estela de llum ha esquinçat la fosca
i ja s’entreveuen paisatges més bells.
Aviat, molt aviat, la neu serà fosa,
fruitaran els arbres, els camps seran
verds,
i l’estiu invicte que al teu cor s’oculta
florirà de nou, com la Nit de Reis.
Avança, no paris, un pas rere l’altre.
Davant teu hi ha el sol, i aquella mar tan
blava
que et gronxa els capvespres, sense fer
soroll...
Montse Galionar
Costa d'aprendre, que tots portem dins un estiu invencible. Potser ens costa gairebé tota la vida fins que no som grans, no el comencem a veure amb una mica e seguretat. O potser ni això, potser encara alguna circumstància adversa ens el pot fer perdre de vista. Però si sabem que hi és, ens serà més fàcil retrobar-lo.
ResponEliminaEl teu poema ens dóna ànims per avançar, la teva cita d'Albert Camus ens dóna la direcció i el sentit d'aquest avançar.
Un racó de gener, acollidor i esperançat, malgrat el fred... el recordarem.
Una abraçada, estimada.
Carme, aquest any els Racons han volgut tornar, després de fer vacances des del 2013. Ells m'ho han demanat...
EliminaCosta molt creure en el nostre estiu invencible, Carme. Jo hi vull creure, però sóc com aquells metges que recomanen deixar el tabac als seus pacients però que entre visita i visita corren a un altre despatx a fer unes quantes calades...
Una forta abraçada!
Que maco, i que positiu. De vegades ho veiem tot negre, però una veu positiva que ens ajudi a seguir sempre és molt d'agrair!
ResponEliminaMe n'alegro que ho vegis així, Xexu. Tot allò que ens pugui aportar una mica d'optimisme en un moment determinat, benvingut sigui!
EliminaUna forta abraçada!
Endavant, sempre endavant.
ResponEliminaCom diu Marc Granell en el seu poema, Novesflors, Avant, sempre avant! És l'únic camí possible, i què coi, no hem de defallir!
EliminaUna forta abraçada!
Et farem cas i caminarem, sense pressa, malgrat la neu de vegades ens impedeix avançar i hem de parar per agafar aire, encara que sigui fred...
ResponEliminaUn poema preciós, jo en aquest silenci del sol i la mar blava, també hi poso un gran mantell blanc de neu!!!
Aquesta bonica foto l'has fet tu? És que te la volia pispar...
Petonets com petits flocs de neu.
No, M. Roser, la fotografia és manllevada d'Internet. De fet, la tenia guardada però ni tan sols recordo d'on la vaig treure. Així que també pots utilitzar-la, si vols.
EliminaCelebro que t'agradi el poema. Una mica de dosi extra d'esperança no ve mai malament.
Una forta abraçada!
Endavant, sempre endavant!
ResponEliminaHe escrit sense llegir els comentaris i pot semblar que he fet un copia i enganxa del que t'ha escrit novesflors...però no.
ResponEliminaVes per on, llegir-te m'ha dut al mateix pensament que el seu.
Un petó!
Marta, és normal; el missatge del poema és justament aquest: avant, sempre avant, com diu Marc Granell en uns versos. Una bona amiga que em va fer conèixer l¡obra de Marc Granell és qui ara necessitaria aquest missatge amb urgència, tot i que no sé si li servirà de res. Les paraules de vegades poden salvar-nos, i d'altres ser incapaces d'assumir tota la responsabilitat que se'ls demana...
EliminaUna forta abraçada!
una mica d'estiu dins l'hivern. Aquest poema, ja ho és.
ResponEliminaQue l'hivern no ens sigui gaire llarg Montse. Tenim motius per ser optimistes.
Gràcies, Xavier. De vegades hem d'esforçar-nos força per reconèixer l'estiu que portem a dintre...
EliminaQue els fats escoltin el teu optimisme i facin realitat els desitjos! Jo, ja ho saps, m'ensorro bastant abans i sempre cal estirar-me amunt...
Una forta abraçada!
positiu i encoratjador , moltes gràcies Galionar a veure si em puc encomanar d'optimisme
ResponEliminaGràcies a tu, Elfree, per la teva interpretació del poema. Som molts, em sembla, que necessitem aquest optimisme que ens falta...
EliminaUna forta abraçada!
Fem camí, ni un pas enrere!
ResponEliminaBonic poema, molt positiu.
Aquesta és l'única veu vàlida, la de la natura, guia nostra. I visca l'hivern, que fa els interiors càlids i amables.
EliminaPel que deies al meu comentari sobre la no-lectura i mínim interès pels teus escrits que et demostren a casa, encara hi podria afegir el cas de la meva amiga Lola, de Rubí, viuda (que també ha escrit un llibre i col·labora en una revista). Quan té els dos fills i parelles a dinar, diu que les converses dels quatre passen flotant per sobre seu com si ella fos invisible, i que si intenta dir alguna cosa, de seguida es tornen a tancar sobre el seu cap. Té 87 anys, els fa dinars saborosos, és bona i lúcida conversadora, pero el teixit còmplice de les dues joves es fa i refà a través d'ella.
Olga, aquest exemple que m'expliques no fa més que refermar, tristament, el que ja comentàvem al teu blog. Aquestes setmanes nadalenques no han estat gens fàcils per a mi, i una de les sensacions més persistents que m'han acompanyat ha estat la de no parar de donar-ho tot i que els mèrits se'ls emportin els altres... Sempre ajuda saber que no només em passa a mi...
EliminaUna forta abraçada!
Gràcies, Glòria. Ni un pas enrere, i ara menys que mai!
ResponEliminaUna forta abraçada!
M'agrada que també ho digués el Camús.
ResponEliminaDe vegades costa de trobar el petit motor, però sovint -i quan menys t'ho esperaves- hi ha algú que t'hi ajuda.
Un rellotge, una escalfor ben trobada.
Gràcies.
Ben cert, Jordi; el motor sorgeix quasi sempre quan menys t'ho esperes, allà on no el cercaries mai. Per això hauríem de mantenir viva l'esperança en el defalliment. Fàcil de dir, però no tant a l'hora d'aplicar-ho...
EliminaUna forta abraçada!