Sense defallir.

Concurs del 69 d'en Joan Gasull

Dibuix de la Carme Rosanas

AQUESTES CRIATURES...!

-La nena ens va enxampar l’altra nit mentre ho fèiem. Va obrir la porta de l’habitació sense trucar i ens va dir: No puc dormir! Després, mirant-nos amb els ulls esbatanats  va preguntar: Mama, què fas, al revés?

-I com va reaccionar, el teu home?

-Molt malament. Va ser el primer que li va explicar la nena, quan va arribar l’endemà de viatge. I ara vol que ens divorciem...

Montse Galionar
                                                                       (Les bases, aquí)

La meva terra...

Avancem

serenament,

amb el pas ferm,

cap als cims de l’esperança,

per camins de llibertat.

 - (...) Tinc por, David. Estimo el meu país amb un amor desesperat, amb totes les meves forces,  i vull que sigui una nació lliure, sobirana, vull que se’n surti. Però com més s’apropa el dia més creixen les meves incerteses. Potser veig Catalunya com si fos aquell alpinista consumat l’objectiu del qual és fer el cim, que és la seva màxima aspiració, que sap que el farà algun dia, però a qui les condicions meteorològiques i l’experiència recomanen no intentar de moment l'ascensió, sinó esperar el moment oportú, fins que torni la bonança a la muntanya... Potser veig com un suïcidi col·lectiu el pas que estem disposats a fer en aquests moments, sense que això vulgui dir renunciar de cap manera a poder-lo fer algun dia... 

-Comprenc els teus dubtes sobre la situació actual. Som un país molt dividit (sempre tan dividit, i així ens ha anat en la història), i és possible que la cosa no vagi prou bé, Montse. Ja veurem què passa. Però hem de ser valents. Crec que com més gran sigui el nombre de vots per la independència, més clar quedarà a Europa que alguna cosa no funciona bé a Espanya, i alguna cosa es podrà fer. Però potser m'equivoco...  T'adjunto uns poemes en anglès que he escrit per si poden ajudar a conèixer algunes de les nostres inquietuds. Ja ho saps: la paraula, una de les poques armes de què disposem els poetes...

-Cert, David, que sigui ella, la paraula, qui atiï l’esperança,  que sigui el vent que inflarà les veles de la nau que ens permetrà arribar a la nostra Ítaca...

 -Bon setembre, Montserrat. Ens veurem el dia 11 a la Meridiana.  I canviarem impressions després del 27S.

-Ens hi veurem, poeta. Gràcies i bon setembre!

WHY WE NEED TO LEAVE THIS SPAIN 

How sick we are of being menaced, insulted and unheard

by this Spain which takes from us such dizzying amounts each year!

How fed up we are with its arrogance, intolerance, contempt!

How tired we are of Spain as an unfair barrier

between us and Europe,

as a hindrance to our development and structures,

as a blockage to our voice and presence in the world,

as a burden to our language, as a dismemberment of our culture,

as an hostile rejection of our history, our nation and our laws! 

How sick we are of Spain as an obsessive possession of Madrid,

of its lurking network of relentless and corrupted powers!

There was the possibility of a Spain much better than this one,

rooted on cooperation and diversity, plurilingual, plurinational,

a fair sum of efforts and voices, but they will never allow for it,

because they boast themselves as their only and eternal owners.

Dialog and diversity were on the Constitution,

but they killed its soul, and the more they kill its soul

the more preposterously they require the literal fulfilment

of its betrayed and meaningless remains. 

How exciting it is, instead, to build something new,

more reasonable and lively, a wider future,

not against Spain, not against Europe, not against reason,

but trying to participate in them from a deeper freedom,

with higher efficiency and on fairer grounds.

How emboldening is to share the energy of an engaged crowd,

to struggle democratically to decide on our future and needs. 

We want something new, we need something better;

we are committed to it. We want to be empowered for it.

David Jou

Si alguna tarda...

Si alguna tarda estàs sol,

envoltat de fosques boires,

tot entreteixint cabòries

mentre a fora crema el fred,

treu el cap per la finestra

i fes un crit a la tempesta,

perquè l’aire, a batzegades

a mi em dugui el teu ofec.

Si tens por de tenir por,

si ja et resten poques forces,

si els teus pensaments són orfes,

si ets sents ocell sense niu,

pensa en mi una altra volta,

pica fort la meva porta,

que amb les ales ben obertes

jo t’oferiré caliu.

Montse Galionar

Alins (la Vall Ferrera), estiu a l'arribada, tardor en el comiat.

Alins (la Vall Ferrera), dia d’arribada, temps d'estiu. A tocar del balcó, el gaudi d'aquesta atàvica erecció romànica que m'acompanyarà durant una inoblidable setmana. Aquest any, fugint de la festa major vilafranquina.

Tempestes de mots atien

 les hores calmes,

 dins el silenci pregon

 de les muntanyes.

 Cruïlla de camins;

 l'atzar descansa

 en la pau de la vall,

 que és foc i bàlsam...

Temps de tardor que plana sobre la Vall Ferrera quan me n'acomiado després d'uns dies d'una intensitat irrepetible. Gràcies Alins, gràcies Hostal Montaña, gràcies als àngels que m'hi esperaven  per haver-ho fet possible!