Olga, per molts anys!

Algú que amb el mestratge de l’Olga Xirinacs ens deixa penetrar en la intimitat de la seva cambra i ens permet gaudir de la música dolcíssima dels seus mots, mereix més que ningú el reconeixement unànime del seu país i el màxim guardó que aquest pugui atorgar-li.

Avui, dia del seu aniversari, és un bon moment perquè sigui escoltada la nostra reivindicació. 

  PER MOLTS ANYS, OLGA. A TRAVÉS DELS TEUS LLIBRES HEM APRÉS A ESTIMAR-TE.

“...Les tulipes que vam portar de Lausana floreixen, rotundes i flamejants, i en aquesta hora del matí, sota el mullim de la rosada, es fan més dolces. Són grogues i vermelles, un tast dels immensos jardins on el silenci i el passeig podrien fornir converses infinites, com les del poeta Llacuna, que ens espera a les avingudes celestials per reprendre aquell tema encetat un dia de juny, vora unes altres aigües.

En la contemplació de les tulipes intervenen diferents factors que modifiquen les impressions: llum, sorolls, qualitat de l’aire, el color de la terra i la verdor dels arbres i arbusts circumdants. Si és llum de matí a primera hora l’estampa és lleugera, àcida, neta, precisa i prometedora. A la tarda, la llum s’ha endolcit per la bonior de les abelles, l’avinguda de les boires i els pensaments que reposen al fenàs, gastats.

Els sorolls del matí són els dels ocells feinejant: pardals, caderneres i mallerengues. Els lladrucs no s’han fet encara empegueïdors. I, el gran perill, la gran lacra dels silencis, l’agressió de les motos de cross, no ha fet acte de presència; és solament una amenaça.

La qualitat de l’aire és transparent, d’ala, d’espiadimonis, d’ull de nàiade, de bassiol tranquil, de pensament no encetat, d’ametlló tendral. A la tarda l’aire ha madurat com un albercoc de galta goluda, baixa de la muntanya per al repòs nocturn i arrossega tot el fast de les sedes a peu de llit. És un desig satisfet.

El pes de la terra és dens, però al matí reposa assuaujat, abeurat, amarat, entatxonat de filets bavosos, marqueteria subtil, teranyines perlades. No s’ha alçat encara la memòria dels templers, que corrien fins al cim, des d’on es contempla Mallorca, diuen. Grises creus de pedra per aventures arriscades, glorioses, mortes. Però la terra de tarda porta la mansuetud dels ermitans del Glorieta, que beneïen el pa de la humilitat i ensenyaven de lletra als noiets i noietes de la rodalia, els temps amagats del 36-39.

Creixen corones de vidalbes, xuclamels, estepa, brucs rosa i blancs, argelagues, falgueres i coscolls. Per aquí ja no es fan margallons, que venten l’aire amb els ditets afuats.

La contemplació de les tulipes passa de la tendresa de Laausana fins a l’aspror de Mont-ral, on en aquest moment es pon el sol per darrera els Motllats.

Al recinte universitari de Lausana hi ha una torre amb un rellotge de sol que porta escrit: “Jo sols assenyalo les hores clares”. Vaig escriure “Contra temps” sota el guiatge de les sentències escrites als rellotges de sol. La inquietud del pas del temps, la vaig trobar expressada implacable i serena en el poema de Ronsard: “Je vous envoie un bouquet que ma main...” i em va quedar gravada als meus sediments calcaris. Proust és un altre lúcid observador del temps que se’n va, i dels qui marxem amb el temps. I les fites al camí són les sentències als rellotges de sol, a les eres, als llindars d’algunes

portalades.

Al capvespre, a la llum de tulipes elèctriques, les mans de porcellana feinegen apaivagant la febre, tallant verdura en piques i ribells, disposant plats i gots per al sopar, persignant-se per al rosari que comença, penjant l’americana al rebedor o iniciant la classe nocturna. Pot haver-hi algú que, efectivament, mediti a la claror d’una tulipa.

Però les tulipes de Lausana són saba d’una pau i una civilitat que hem perdut cada vegada més. L’”aurea dicta” des de les clares torres arriba aquí com una glopada llorda, sorollosa i rústega...”

Olga Xirinacs, Música de cambra (Totes les primaveres) - Ed. Destino, abril de 1982