Primavera a deshora

Va ser enmig d’un bell estiu

quan vaig veure esclatar la primavera,

la més sensual, rotunda i fetillera.

I de sobte vaig ser jove, i bonica, i vaig florir...

Va ser en els vespres d’or vermell, a la tardor,

que els pits es badaren per a tu

com les flors de l’ametller, que comencen a esfullar-se...

Va ser quan les tardes s’escurçaven

que els meus dies s’allargaven, pletòrics d’il·lusió,

i els ulls recobraven l’alegria;

quan la llum del cel, del sol, de tu,

m’encegava i m’encenia, i quan el cor, feliç,

exultava ple de mots, t’estimava, i revivia...

Va ser enmig del llarg hivern

quan un vent huracanat de nom incert

se’t va endur del meu costat, així, de sobte;

quan la nit regnà de nou... I els ulls es neguen

en cada record, cada gest, cada estona compartida

que no tornarà mai més...

I ara, que la llum encega novament,

que els arbres han florit, i el dia és llarg,

què en faré d’aquest temps esplendorós

que es passeja davant meu a tall d’escarni?

Tot m’ha estat pres. Ja no cerco explicacions.

Ets dins meu, tan adherit,

que em fas mal, i jo em faig por,

i te’m menges l’oxigen i la vida...

Primaveres d’estiu, focs de tardor;
potser tan sols miratges... 

Galionar