dilluns, 25 de febrer del 2013

Lluna plena de febrer


Digues...
...Per què em vas demanar la lluna, si no tenies lloc on guardar-la...?


24 comentaris:

  1. Fins i tot a l'hora de demanar un desig s'ha de pensar una mica en les conseqüències. M'ha agradat la frase.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xexu. La frase no és meva, però avui la necessito talment com si ho fos.
      Una abraçada!

      Elimina
    2. A mi també m'ha agradat la frase. Molt!

      M'has fet pensar que a vegades som nosaltres que oferim la lluna, i potser, en realitat ens havien demanat molt menys, precisament perquè no tenien on guardar-ho. I ens quedem amb la lluna a les mans i allà on havia d'anar no hi cap. :)

      O no potser si que la demana algú tot i no tenir lloc on posar-la...

      Elimina
    3. Potser sí, Carme, que encara dura l'efecte "Torre de Babel", i per més que ho intentem no podem entendre'ns mai perquè parlem amb llenguatges diferents i inintel·ligibles... No ho sé, amiga, no ho sé.
      Una abraçada!

      Elimina
  2. Caram, una bona reflexió...Potser no hem de voler allò que no som capaços de fer-ho nostre...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que és veritat, M. Roser, cal reflexionar una mica més abans de prendre decisions. Però no sempre s'està en condicions de fer-ho...
      Una abraçada!

      Elimina
  3. Era un ximple i no la mereixia, la va guardar en un cove i la va perdre per sempre.

    Bona nit Galionar.
    Recorda que els cors robats en nits de lluna plena ... no els tornen mai :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament era així, Pere. En tot cas, ella va ser prou ingènua per creure que encara servia per oferir alguna cosa i possiblement s'hagi quedat sense lluna, sense esperança i sense vida.
      Contemplaré l'astre brillant amb prevenció, aquesta nit, no fos cas que...
      Bona nit, Pere, i una abraçada!

      Elimina
  4. Entre tu i en Pere m'heu fet pensar molt...no sé si millor serà que no la demani ni que l'ofereixi, que es quedi on és i pugui explicar-li els meus secrets cada nit.

    Els desitjos s'han de pensar una, dues, tres, i mil cops abans de formular-se, que després els Déus juganers fan del que s'ha dit allò que no s'esperava.

    Aferradetes ben fortes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluneta, tu, per al·lusions, ets qui ho té més clar: que la lluna es quedi allà on és i que ningú ens privi de parlar-li quan ho necessitem...
      Estic amb tu que potser ée millor controlar els impulsos en certa mesura i pensar més bé les coses..., tot i que de vegades tampoc no és garantia de res...
      Una abraçada!

      Elimina
  5. A mi la lluna ja m'està bé on està. La trobo tan bonica...
    No sabria que fer-ne si me la regalessin, em posarien en un bon embolic!
    Més val que ens regalin coses més senzilles i que ens fan feliços: paraules dolces, rialles, petons, bombons...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, deixem-la doncs allà on és aquesta nit i que tothom en pugui gaudir! Sí, quedem-nos amb regals més humils però tremendament més valuosos: amb l'amistat, amb la vostra amistat, per exemple.
      Una abraçada!

      Elimina
    2. :)
      Gràcies, Galionar!
      Aixó que m'has dit és molt bonic.

      Elimina
  6. Ah, quina frase tan veritable. Jo sóc de les que sempre he oferit la lluna, però a l'hora de rebre-la he hagut de girar la mirada al cel la majoria de vegades. I la veritat és que ja m'hi he acostumat i ja em va bé així, la del cel és insuperable.

    I a la imatge, la mar es mou!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, expresses molt bé amb les teves paraules uns sentiments que més d'una de nosaltres deu conèixer a la perfecció. Sí, millor no desviar la mirada vers llunes falses i cercar l'única, autèntica i inimitable al lloc on li pertoca: a dalt del cel.
      I sí, la mar es mou! Deu ser pel màgic influx d'aquesta lluna.
      Una abraçada!

      Elimina
  7. Després de la neu em deixo inundar per la lluna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, totes les forces de la natura trobaran lloc d'estada al teu cor, si aquest està predisposat a acollir-les. D'aquí a dos dies serà la pluja qui ens visitarà.
      Una abraçada!

      Elimina
  8. ja fa uns quants anys que la lluna és l'objectiu de càpsules, banderes, búsquedes d'aigua i minerals...La lluna ja no és el que era.
    ¿Ja saps que el "Claro de luna", era el bordell on anava en Beethoven? Em sap greu trencar la poesia amb aquests comentaris.
    Millor dedicar-nos a mirar la lluna plena a les nits, sobre elmar, la plana, la ciutat...Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Joan, que bo; no la sabia, aquesta annècdota! Beethoven anat de putes? És clar que, per què no? Eeen tot cas, el seu Clar de lluna és una de les obres més belles, tristes i romàntiques que he sentit mai... I no és cap secret que per amor els humans som capaços de crear meravelles...
      Una abraçada!

      Elimina
  9. Galionar avui, quan he plegat de treballar, fora al carrer m'esperava una gran lluna plena taronja i enorme! Difícil de guardar, fàcil d'admirar!
    Petonet!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Judit, és veritat; és tan fàcil d'admirar, la lluna, que més val queixar-la allà on és, a l'abast de qui la necessiti!
      Una abraçada!

      Elimina
  10. Giulietta Guicciardi era una comtessa austríaca, alumna i enamorada de Beethoven. Ell li va dedicar el Clar de Lluna Op. 27 n. 2. Si anava a un bordell d'aquest nom, em penso que no té res a veure amb la peça.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, gràcies per la teva aportació. El debat sobre l'origen del Clar de Lluma, doncs, em sembla que queda obert entre el Joan Josep i tu, ambdós notables intèrprets de piano (bé, al Joan Josep l'he sentit tocar l'orgue més que el piano)i bons professors de música. A mi, personalment, m'agrada més la versió que tu apuntes, ja que la peça sembla escrita per un enamorat més que no per un bordellaire.
      Una abraçada!

      Elimina