dilluns, 28 de maig del 2012

Pedro Miguel Obligado

Pedro Miguel Obligado, el poeta de la melancolia, és un dels millors i poc coneguts poetes argentins de la primera meitat del segle XX. Els seus versos m'han servit per posar paraules, de vegades, als meus sentiments. Per a més informació, us remeto a l’article de qui fou un bon amic d’aquesta casa, en Joan Carles Planells.


ÍNTIMA 
¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
He derrochado en vano mi bondad y cariño,
como quien echa flores a un arroyo que pasa;
he puesto el corazón ante todas mis cosas,
como escudo, y lo han roto con violencia los golpes;
he querido tener una casa en las nubes,
donde abrir una puerta, fuese ver una estrella;
y el viento se ha llevado las nubes y los astros…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma.


¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
No encuentro quien me quiera; ¿no es cierto que parece
una frase tan sólo para la poesía?
Y es la verdad: no encuentro…Yo he visto la mirada
celeste del cariño; pero la he visto siempre
como se ve una estrella caer sobre la tierra
y que nunca desciende donde estamos nosotros…
He observado caricias que extenuaban dos manos;
y he oído palabras que eran besos con nombre,
como unos pajaritos que iban para otra selva…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma.


¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
Y la vida se vuela, y la paso diciendo
lo que dicen: – ¡qué hueco!- En silencio me marcho.
La maldad y el desprecio, las vilezas y el odio,
no han sido mis torturas; tú, sólo, Indiferencia,
cual hija de la nada, me cerraste la vida
con tu puerta de mármol, a donde tantas veces
como una aldaba inquieta golpeó mi corazón…


Tú, sorda, no sabías lo que yo te decía,
y te pusiste el dedo en los labios: – Silencio -…
Te pedí: – Deja que entre a la vida. Yo busco
quien me quiera…- No oías y cerraste la puerta…
Y me he quedado solo, así como esos perros
que vagan por las calles, rogando con sus ojos
humanos, que los lleven al calor de un hogar…
Y me he quedado solo, como una hoja mustia
barrido por el viento, en una primavera…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma…
 
Pedro Miguel Obligado 

9 comentaris:

  1. Acabo d'escoltar una cançó trista i ara aquest poema trist... i tot plegat m'entra ben endins, Galionar. Potser massa.

    Una abraçada que consoli les solituds.

    ResponElimina
  2. Mare de déu, quina solitud té aquest home. Li passen els anys patint ... la indiferència.
    Això produeix un sentiment d'angoixa, pitjor que el desamor.

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
  3. No coneixia aquest poeta...Aquest Intima, que ens presentes tu, l'he trobat colpidor, però m'ha agradat. Realment això de poeta de la malenconia, li va que ni pintat...
    Totes aquestes preguntes sobre la solitud, no troba qui les hi respongui...I despulla la seva ànima, i ens mostra les seves emocions i sentiments més íntims...I a ell el principal turment, no li ha causat pas l'odi, sinó la incomprensió i, sobretot, la indiferència...
    I la queixa de cada final d'estrofa:" I sin embargo tengo, como todos, un alma"... En buscaré més coses. Gràcies per la informació.
    Molts petonets

    ResponElimina
  4. D'una bellesa tristíssima, tot plegat. Tanmateix, darrera la fulla mústia i abandonada, també hi veiem sortir el sol. Ara mateix l'hi veiem.
    PS: me'n vaig a escriure una coseta sobre les vocals tòniques de Pedraforca.

    ResponElimina
  5. Carme, la vida és trista de vegades; massa trista, potser. I també hi ha grans poetes amb la capacitat de fer sentir ben endins els sentiments que ens canten. Aquest, sens dubte, n'és un d'ells...

    Pere, no sabem si la solitud d'aquest poeta va ser cíclica o constant. Però si l'anomenen el poeta de la melancolia deu ser per algun bon fonament. Crec que les seves paraules arriben molt endins, perquè qui no s'ha sentit alguna vegada (no cal tota la vida) de la mateixa manera que ell?

    M. Roser, celebro que t'hagi agradat. A mi em va semblar un poeta excel·lent, que expressa uns sentiments perfectament identificables. La indiferència és el pitjor dels rebuigs, i tant que sí! L'estrofa final sobre l'ànima em parla de les vegades que hem cregut no merèixer la manca de sensibilitat per part dels altres, i que potser ens ha ferit de debó. Vaig intentar traduir aquest poema al català durant molts dies, però no em van agradar els resultats.

    Jordi, certament, és molt bell i és tristíssim. No sé si l'escriure poesia el va salvar d'alguna cosa, al poeta, però és possible. Que vagin bé les vocals tòniques del Pedraforca; aquest matí he rebut un correu d'un proveïdor, a l'ajuntament, on em deia que "el forn no està per brioixos". I he pensat en tu, que reculls frases peculiars.

    A tots gràcies i una molt forta abraçada!

    ResponElimina
  6. Molt trist, però molt bonic. Buscaré més coses d'aquest poeta. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  7. Molt punyent, i, alhora, molt bell, aquest poema. La creació poètica com a recer vital.

    ResponElimina
  8. Uff, cala for, molt endins... esperit romàntic en estat pur

    ResponElimina
  9. Joan, el nostra amic Planells me'l va "presentar", juntament amb la poeta Rosario Castellanos, i una vegada més va ser un bon mestre. Tenia un llibre de col·leccionista sobre aquest autor, heretat del seu pare, i que havia de ser per a mi un dia, però se'l va vendre en un dels seus moments desesperats...

    Novesflors, crec que va ser un escriptor a qui el fet d'escriure li va salvar la vida en moltes ocasions. Altra tema seria si és vida, viure d'aquesta manera...

    Hola, Carina, i tant si arriba endins el poema! Fa mal i tot. Només un gran poeta pot transmetre tant.

    Gràcies per la vostra visita i una abraçada gran!

    ResponElimina