dijous, 8 de desembre de 2011

En la mort de Joan Carles Planells

Carta oberta a l’amic, escriptor i blocaire Joan Carles Planells Reverter, que ens va deixar el 3 de desembre de 2011 i que va ser enterrat ahir, 7 de desembre de 2011.
Fotografia extreta del bloc de Marek
Joan Carles, amic, ei, nano, que sóc al tren, camí de Barcelona; d’aquí a una hora més o menys hauré arribat i podré, finalment, passar una estona al teu costat fent-te companyia. Estic tan alterada i tan nerviosa que actuo, parlo, camino i em bellugo per inèrcia. Tants anys fa que ens coneixem, tantes batalles junts, tan bona sintonia entre nosaltres a través d’aquest món intangible i màgic del significat de les lletres, tantes trucades telefòniques, tantes cartes, tanta admiració mútua, tants treballs compartits de correcció, tantes cites anul•lades a darrera hora perquè t’entrava el pànic i tenies por de decebre’m quan ens trobéssim l’un davant de l’altre... Tan erròniament i amb tanta covardia he fet honor a la frase predilecta que va encapçalar el meu bloc: “Tot això t’ho dic ara perquè quan estiguem morts no ens ho podrem dir”, que hem hagut d’esperar que això s’esdevingués per materialitzar la nostra definitiva trobada...
M’he assabentat de la teva mort fa just unes hores, furgant en l’apartat de necrològiques a internet, perquè en el fons ja l’havia intuïda i t’hi cercava: fins i tot havia confiat les meves pors a una bona amiga. És freqüent en mi, això de veure amb claredat el que s’esdevindrà, i desgraciadament, poques vegades m’equivoco... Et vas acomiadar de mi sense saber-ho el darrer dia de novembre; em va estranyar el teu correu tan dolç, sense cap motiu rellevant, tan serè, i em va quedar gravada la darrera frase, aparentment sense més importància: “Se m’acaba el temps..., de la biblioteca”. Vaig respondre’t tot seguit i allí et vaig enviar la meva darrera abraçada virtual.
No sé quina ha estat la causa del teu òbit, però no era la primera vegada que flirtejaves amb la mort. La teva vida no va ser fàcil, i sovint et quedaves sense energies per continuar lluitant. Hi havíem arribat a temps en alguna ocasió, recordes? Fa tres anys, ara per Nadal, vam haver de donar-te una bona empenta perquè no et rendissis. I no va ser l’única vegada. Tot aquest assumpte ens va apropar més encara, i vaig ser capaç de guanyar-me la teva estimació i la teva confiança, que tant amb comptagotes administraves a la gent. La darrera vegada, fa uns 19 mesos, et va anar d’un pèl sortir-te amb la teva. Posteriorment, vas confessar-me que no m’havies volgut preocupar amb els teus problemes perquè jo acabava de ser àvia del primer nét i no em volies aigualir la festa. I ara no sé si ha passat el mateix: fa només dues setmanes que acabo de ser àvia del segon nen. Em vas felicitar de tot cor; se’t veia relaxat i amb ganes de broma... Et creia estabilitzat, controlat, en mans de professionals, amb la qüestió econòmica resolta gràcies a l’ajuda dels teus familiars... Res em feia sospitar el teu final tan proper, tot i que estava cantat que no envelliries gaire...
Has patit en aquest món, Joan Carles, has patit de mala manera. Tu no en tens la culpa de res; la genètica et va jugar una mala passada: una malaltia psíquica heretada per línia directa va ser present, en major o menor grau, a la teva vida. Però al marge d’això, o malgrat això, has estat una gran persona, una persona bona i un professional molt apreciat en el seu ofici de corrector de textos en llengua castellana; intel•ligent, creatiu, amb una memòria prodigiosa, has estat també un bon escriptor sense padrins i sense gaire sort. Se’t van disputar les millors editorials en els teus bons temps, quan corregies, ho recordes? Però moltes d’aquestes editorials van tancar, o es van anar fusionant, la feina va disminuir dràsticament fins a desaparèixer del tot, i tu no vas poder adaptar-te a les noves circumstàncies; estaves sol, depressions ferotges minvaven la teva capacitat de resposta, va arribar la desesperació i va fer-se fonedissa la bonança econòmica...
El nostre primer contacte va ser a través del teu bloc, planells fact and fiction, que vas iniciar fa justament 6 anys, el desembre de 2005. No sé si has estat mai plenament conscient de l’envergadura del teu espai, amic meu, de la volada que va agafar gràcies al boca-orella. Conté articles d’una qualitat excepcional, treballs d’una erudició inqüestionable, autèntics tresors impreuables... Brillen amb llum pròpia els teus articles sobre literatura de ciència-ficció (tu mateix has estat un excel•lent escriptor d’aquest gènere), sobre cinema, llibres, música, personatges reals i ficticis, sèries de televisió, contes, narracions, i molts més temes que em deixo... Però per sobre de tot, el millor per a mi i per a una part considerable de lectors han estat els teus relats autobiogràfics, un mirall a través del qual et reflecties sense ser-ne potser del tot conscient... A través d’ells vaig entrar en contacte directe amb la teva ànima, molt més rica i preciosa del que tu t’entestaves a deixar entreveure... No sé en quina situació quedarà ara el teu bloc, si restarà obert per sempre o si vas deixar ordres explícites a algú de com actuar si et passava alguna cosa... En tot cas, recomanaria ferventment a qui pugui llegir aquestes ratlles que assaborís un per un i atentament, tots els capítols dels teus relats autobiogràfics. La persona que hi descobriran entre mot i mot no els deixarà indiferent. Un dels relats que més em va trasbalsar, sens dubte, va ser “Loli tomó una decisión”. Hi narraves la història d’un gran amor, que va morir víctima d’una cruel malaltia quan més feliços hauríeu pogut ésser, i és cabdal aquest capítol per entendre el teu ensorrament posterior, del qual no vas ser capaç de remuntar mai més. Un altre gran relat, el primer que vaig traduir-te al català quan volíem tirar endavant aquell projecte del llibre, és "El niño debajo de la mesa", on parles del germà que va morir abans que tu naixessis, i que també en certa manera va marcar la teva infantesa... També, en d’altres ens apropes a la figura del teu pare, el cèlebre pintor surrealista Àngel Planells, amic de Dalí, i el vostres contactes amb aquest geni... Capítol a part mereixen les teves cèlebres sèries policíaques de Harold Smith, que incomprensiblement mai no van estar editades en paper. Els relats fantàstics, la ciència ficció sempre havien estat els teus temes favorits.
No vull pensar-hi, Joan Carles, no vull pensar què representarà a partir d’ara obrir el meu correu un dia, un altre i un altre, i saber que mai més el teu nom apareixerà a la safata d’entrada. No sé com pairé no trobar l’avís de cap entrada nova al teu bloc. En les nostres llargues converses, moltes vegades havies dit que si estaves viu era gràcies al bloc, que ell era la teva única il•lusió, l’únic objectiu de la teva vida... Necessitaves l’aprovació dels nombrosos lectors de tot el món que et seguien i t’admiraven, potser com a compensació per no haver estat reconegut com a escriptor per part d’alguns editors que no van voler publicar la teva obra. Deixes moltíssims lectors orfes de paraules, ho saps, oi, amic meu?
I jo estic tan commocionada que ni ho sé, com em deixes. Només puc recordar que he trobat el teu nom a les necrològiques a mig matí des de la feina, que he estat incapaç de continuar treballant i que he plegat, i que he agafat aquest tren que aviat em portarà al teu costat...
Va ser gràcies a tu que el meu primer bloc va veure la llum. En vas ser pare, mare, padrí i mecenes. Vas creure en mi des del primer moment. I després, ja fora de l’àmbit blocaire, em vas fer traduccions en castellà impecables, mentre que jo et tornava el favor traduint-te textos al català... Quan estaves tan ensorrat i em confessaves la intenció de tancar el bloc, jo sempre et responia el mateix: si tu plegues plego jo. I sempre, sempre, s’esdevenia la teva rèplica indignada: tu ni parlar-ne!, i seguies endavant amb el teu espai, amb els teus articles, amb la teva vida. Ara sóc jo qui no se sent amb humor ni amb ànims ni amb motivació per prosseguir amb el meu. És com si de sobte res no tingués sentit...
D’aquí a una estona seré davant teu, Joan Carles, però no sé si seré capaç de mirar-te directament al rostre. Potser en el darrer moment, quan m’adoni que tot això no és cap malson, preferiré que continuïs essent, per a mi, tal com t’he imaginat sempre...

*  *  *

Amunt, amunt, el taxi enfila el trajecte cap a la muntanya. Des del tanatori de Sant Gervasi la ciutat és bella, molt bella. Tot Barcelona als teus peus, i la mar al fons. El vent és fred, aquí dalt. Quina solitud, Déu meu, a dins i a fora...!
Només una desena curta de persones, totes familiars, t’acomiaden en aquest darrer viatge. Sóc l’única amiga que ha vingut a dir-te adéu. La teva família, exquisida i amable, em posa al corrent de les circumstàncies de la teva mort: un atac cerebral fulminant. Semblen sorpresos en veure’m. Sí, eres una persona que defugia la gent, gairebé no tenies amics. M’adono de la sort que he tingut durant tots aquests anys per haver-me sabut guanyar la teva confiança...
I sí, he entrat al lloc on reposaves, Joan Carles, he pogut contemplar per primera vegada el teu rostre seré, lliure ja de patiment, i ho he fet acompanyada de la Carme, la professora de música, una senyora encantadora amb qui he compartit aquells instants. M’ha agradat molt, molt, poder-me endur aquesta imatge teva, tan plena de pau, amb la certesa que no patiràs mai més. Lluny dels maleficis terrenals, lluny dels fantasmes. Lluny de la por, ni de cap sentiment contradictori.
Sé que dissimules, que no m’ho diràs obertament, però sé que t’ha agradat que t’hagi vingut a veure. No et facis l’orni, eh, murri?, que prou que ens coneixem...!
Tu, a partir d’ara no hi seràs, però les teves lletres romandran vives, presents entre nosaltres. El record dels bells moments intentaran fer suportable la desolació.
Malgrat tot em sento feliç per tu, estimat amic meu; finalment el dur trajecte s’ha acabat. Les maltempsades no tornaran a clavar-te les urpes. T’he reservat un raconet privilegiat dins del cor, i l’amistat que hem compartit serà la teva millor herència. Descansa en pau, amic, ens veurem en la pròxima parada...
Galionar
(Per si us ve de gust entrar-hi, us deixo l’enllaç del post que li vaig dedicar fa un any, en motiu del seu 60è aniversari:  http://galionar.blogspot.com/2010/10/per-molts-anys.html )


36 comentaris:

  1. Montse, jo no el coneixia, però he plorat llegint la teva carta.

    El segon cop avui. Dia de males notícies.

    Una abraçada ben forta, ben forta.

    ResponSuprimeix
  2. T'he hagut de llegir en un parell d'ocasions perquè m'he emocionat, potser perquè sàvia el que Juan Carles representava per a tu, tal vegada perquè m'has fet participi de la gran amistat que compartia-ho i segurament perquè ahir vaig escoltar la teva veu embargada de tristesa.

    El seguia des de fa anys i saps que no tènia tanta relació d' amistat com tenia-ho vosaltres dos però les vegades que varem compartir mails en ell destilava sinceritat i sobretot humanitat.

    Descansi en pau allà on sigui, aquí ens ha deixat la seva obra, els seus escrits, la seva llum i tota la humanitat que encara en el seu patiment va ser capaç de transmetre als altres.

    Ningú mor del tot mentre se'l recorda i ell seguiix molt vu dins nostra.

    Molta força bonica

    ResponSuprimeix
  3. El dolor de l'absència es percep entre les lletres. El teu amic és company de viatge d'una altra amiga, la Teresa, la dona de l'Anton.
    Rep una abraçada molt forta.

    ResponSuprimeix
  4. Unes paraules entranyables i emocionants de comiat a l'amic, llegint-te tots hem participat d'aquest homenatge i és com si també l'haguéssim conegut.

    Bon dia Galionar.

    ResponSuprimeix
  5. Montse, una dolça abraçada.

    Fanny

    ResponSuprimeix
  6. No el coneixia, el teu amic, però m'ha arribat la teua tristesa. Recorde, això sí, aquell teu post amb la frase "si tu plegues, jo també", en referència a tancar els blogs, i crec recordar que em vas impressionar molt i que et vaig escriure perquè perquè no tancares el blog. Ell no volia que ho feres. El que us haveu pogut dir, el que us haveu pogut comunicar mentre haveu tingut contacte, ho haveu guanyat al temps. Descanse en pau.

    ResponSuprimeix
  7. Estimada amiga, sols fa dos dies li enviava les paraules següents a la meua neboda Roser quan compartia amb mi (per primera vegada) uns íntims textos que havia escrit davant algunes pèrdues familiars molt sentides (un cosi de divuit anys, el seu iaio paetrn i la iaia materna –l’estimada tia Conxa-). Hui, les paraules que li enviava a Roser són per tu. No puc expressar d’una altra manera el meu sentiment a la teua meravellosa, profunda, valenta i sentida carta d’acomiadament a Joan Carles. Estic segura que ell no ha necessitat morir per conéixer què portava dins l’AMISTAT que us professàveu, ho va saber mentre vivia, la certesa és total.

    “No deixes d'escriure perquè, a més d'aportar gran riquesa al món dels qui podem compartir amb tu les composicions, és segur que et va aprofitar per sentir certa alliberació i,... crec que també hi ha una intencionalitat de retre-li homenatge a les persones de qui parles i amb les que parles; és com una mena de reconeixement, d'agraïment a la seua presència en la teua vida; és com no voler tallar mai el cordó que segueix unint-te a elles: tant Adri com la iaia Conxa, com el iaio Miguel (també he estat llegint al blog).
    A través de la paraula, podem seguir en contacte amb ells; sabem que no ens responen, que no hi són, però ens neguem a ignorar-los i, per això els parlem, els escrivim; al cap i a la fi, el que tractem és de seguir comunicats. En els fons hi ha una certesa sobre el fet que les nostres paraules , que no són més que l'expressió d'allò que sentim, que necessitem, els van a arribar i d'eixa manera podem sentir-los encara vivint en nosaltres i, a través de nosaltres, vivint al mateix món en què nosaltres hi som.
    Torne a repetir: no pares d'escriure, no et quedes dins tot allò que ets riquesa per provindre d'una ànima sensible i transparent com la teua. I, si et sembla bé, sempre que t'abellisca fer-ho... m'encantarà que pugues compartir-ho amb mi. T'ho agraïsc no saps quant perquè reconec que són textos íntims i que no deu resultar fàcil traure'ls d'eixe espai d'intimitat i protecció que sempre els volem donar a "les nostres coses". Saps que els guardaré sols per mi en un racó molt especial del meu cor, eixe racó al qual has sabut arribar pel camí més directe: el de l'estima i la tendresa.
    Saps que jo també t'estime un muntó i que la teua presència en la meua vida és ja imprescindible.”
    Paraula a paraula, sentiment a sentiment, estimada Montse, aquest missatge per Roser s’actualitza hui per tu. El misteri de les coincidències… recordes?
    Amiga meua, ell ja descansa; nosaltres hem de continuar … sempre endavant.
    Rep una forta abraçada,
    amparo.

    ResponSuprimeix
  8. Carme, m'ha arribat la teva abraçada i l'agraeixo. M'ha sorprès força la notícia de l'esposa de l'Anton; havia notat la seva absència però no en sabia les causes. Massa morts aquests dies, certament...
    Marta, bonica, em van fer molt bé les teves trucades d'ahir, i també les d'altra gent que també van fer-ho. Què més podríem dir que no haguéssim ja tractat? Sí, en Joan Carles era una persona bona i generosa per sobre de tot i de tothom, així com també molt discreta. Havia ajudat a moltes persones, algunes de les quals se'n van aprofitar, i hi ha molta gent anònima que el plorarà si s'assabenta de la seva mort.
    Sí, Pilar, l'esposa de l'Anton i el meu amic van partir gairebé alhora. Totes dues morts han estat molt sorprenents per a mi. Ara finalment la pau els acompanya...
    Pere, ni de bon tros he escrit el que hauria volgut amb la qualitat que ell es mereixia, però després de tota la nit en blanc només he pogut deixar parlar el cor de la manera més directa i més senzilla possible...
    Fanny, una altra per a tu, preciosa!
    Novesflors, recordo molt bé l'article a què et refereixes: va ser al blog vell, fa 19 mesos, després d'un moment molt complicat del meu amic. Però me'n vaig sortir i se'n va sortir: la meva amenaça sempre feia efecte. Sí, amiga, m'ha quedat la sensació d'endur-me una vivència molt maca que ell ha fet possible, tot i la desolació del moment.
    Gràcies molt sincerament a tots vosaltres i una abraçada molt gran.

    ResponSuprimeix
  9. Amparo, estimada, m'ha emocionat profundament el teu text, que ens regales aquí en forma de generós comentari. Què més podria dir-te que no haguéssim ja parlat? Ara més que mai cal ser conscients de la riquesa que ens han sabut aportar algunes persones senzilles però de cor gran; això ens ajudarà a fer més suportable l'absència.
    Una gran abraçada i gràcies, de debò!

    ResponSuprimeix
  10. Acabem de llegir la terrible notícia pel teu comentari al blog de Joan Carles. No tinc paraules, ha estat un shock horrible. Fa molts anys que el coneixíem, sempre a través del seu bloc i del correu electrònic, i he de reconèixer que moltíssimes vegades vaig pensar que havíem de veure'ns algun dia, passejar pel Mercat de Sant Antoni i xerrar una bona estona. Però mai poden deixar-se les coses per demà. Ho sento, ho sento moltíssim, i t'acompanyo sincerament en el sentiment. No puc dir res més.

    ResponSuprimeix
  11. Montse, em sap molt de greu que t'hagis quedat sense l'amic, per altre banda , dom dius tu ell, ha deixat de patir...
    Li has fet tot un homenatge que ben segur des d'on sigui t'agrairà. Et servirà de consol haver-lo acompanyat a la seva darrera morada. Descansi en pau.
    I m'ha vingut a la memòria aquella cançó:
    "Cuando un amigo se va
    queda en el alma un vacio...
    Una forta abraçada,
    M. Roser

    ResponSuprimeix
  12. Como Anteros (mi pareja en la vida real), conocía a Juan Carlos desde que abrió su blog en Spaces y, como tú, tuve la suerte de compartir con él correos y algunos breves retazos de su vida. Leer tus palabras me ha conmovido profundamente, porque resumen en buena parte la amistad que tenía con él.

    Y aquí estoy, con los ojos llenos de lágrimas y pensado que si lo hubiera sabido, nos hubiéramos conocido despidiéndole, porque, como bien dice Anteros, siempre pensamos que acabaríamos charlando el día menos pensado... ¡Cómo no íbamos a ir a despedirle!

    Me viene a la cabeza cuando le conté que me iba a leer todos sus textos personales, esos que tú recomiendas, y me los imprimí para leerlos en los viajes que hacía de Barcelona a Cantabria, ida y vuelta tantas veces... Y me decía: ¡ya son ganas, tampoco es tan interesante! Y no sólo fueron interesantes, fueron el mejor modo de ver qué se escondía detrás de aquella persona que conocí un día por casualidad (Coincido contigo, su blog era y es excepcional).

    Harol, Diógnes... Recuerdo cuando me reñía por hacer las portadas (le hice unas cuantas, no sé si 3 o 4) y yo le decía que me gustaba hacer eso por él, que era un modo de agradecer los buenos momentos que pasaba leyendo sus historias, aunque él se empeñara en decir que no le acababan de convencer, y se merecían una publicación o, como le dije en su día, un blog propio.

    En fin, que no sé qué más decir, si no es que estoy con un disgusto tremendo... :(

    Un beso y un abrazo, Montse.

    ResponSuprimeix
  13. Ana, Anteros, sabia que apreciàveu molt en Joan Carles i que alhora ell us apreciava molt a vosaltres. Tots tres vam fer-li costat en moments puntuals, cosa que va refermar la nostra amistat. Vaig intentar donar-vos la notícia ahir al migdia sense èxit: al bloc d'Anteros no hi vaig poder entrar i al de l'Ana no hi vaig saber trobar cap adreça electrònica. No disposo de compte al facebook, però gràcies al d'una amiga hi vam localitzar l'Ana i des d'allí li vaig deixar un missatge, que probablement no s'ha rebut a causa de la configuració dels permisos.
    Fa una estona se m'ha ocorregut que en alguns dels divertits missatges comunitaris que Joan Carles ens enviava hi sortien les vostres adreces (moltes vegades no tenia en compte d'amagar-les), i anava a cercar-les, però ja he trobat els vostres preuadíssims comentaris aquí, amb la constatació que ja esteu al corrent de la notícia.
    Ana, m'agrada molt saber que coincidim en la valoració dels seus relats autobiogràfics i que van ser precisament aquests els qui ens van permetre conèixer la PERSONA en tota la seva profunditat. Recordo també com n'estava d'orgullós de les portades que li havies dibuixat. Era molt típic d'ell, també, treure importància a la qualitat dels seus relats, dir que no el satisfeien, que no valien la pena..., però en realitat agraïa moltíssim que li féssim arribar la nostra admiració...
    M'imagino que tota la vida lamentarem no haver materialitzat aquesta trobada amb ell que tots teníem ganes de fer però que mai va ser possible; una lliçó a tenir en compte per a d'altres ocasions similars, oi?
    M'uneixo en una forta abraçada a tots dos, Ana i Anteros, i compartirem plegats la nostra tristesa. A reveure, amics!

    ResponSuprimeix
  14. Gràcies, M. Roser, dedicar-li un post en aquestes circumstàncies era el mínim, o l'únic, que podia fer per ell en aquests moments. A mi també em conhorta saber que ja no haurà de patir més, tot i la tristesa que m'ha provocat la seva partida. Sí, amiga, recordo i comparteixo la cançó que m'apuntes; la seva lletra només es com comprendre quan realment t'hi trobes.
    Una forta abraçada.

    ResponSuprimeix
  15. Gracias por tus palabras, Montse... :)

    No recibí nada en facebook, me enteré por tu comentario en el blog de Juan Carlos. Estaba suscrita a sus entradas y comentarios y me llamó la atención que hubiera cuatro comentarios en una misma entrada y pensé: ¿habrá encontrado algo más sobre el autor de Castle? Ya ves tú qué tontería, así que cuando entré a leer los comentarios me quedé fría... ¡¡era lo último que esperaba!!

    Tanto Anteros (Iñaki) como yo pasamos un mal rato ayer, porque le teníamos mucho aprecio. Era obvia su fragilidad, pero también era obvia su calidad como persona: era sensible, educado, inteligente y tenía un gran sentido del humor... :)

    Echaré de menos sus escritos, pero, en su homenaje, volveré a pasar por todas sus publicaciones y leeré todo lo que no leí. Es lo menos que se me ocurre hacer en su memoria.

    Yo también puse unas sencillas palabras en el blog ayer y uno de sus vídeos favoritos... Ya sabes cuánto le gustaba Avril Lavigne.

    http://mundomagenta.wordpress.com/2011/12/08/el-fandom-esta-de-luto/

    Por cierto, mi correo es lopezheredia@hotmail.com donde estaré para cualquier cosa que quieras.

    Un saludo y un abrazo.

    ResponSuprimeix
  16. Igual que en el cas d'Ana, jo també he recuperat el meu bloc per homenatjar el Joan Carles. D'altra banda, estic intentant recuperar tot el seu bloc per tal que no es perdi tot el que hi va escriure. Si necessites res, el meu correu és anteros_01@hotmail.com. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  17. Gràcies, Ana i Anteros. Anoto els vostres correus i em posaré en contacte amb vosaltres privadament. Ana, he passat pel teu blog i he trobat molt emocionant i adequada la cançó que li dediques com a homenatge. Estic d'acord amb tot el que dius d'ell.
    Anteros, em sembla interessantíssim que intentis recuperar el seu blog, de debò. Interessant i necessari; no sabem què passarà amb ell d'ara endavant, i cal preservar la seva obra sigui com sigui. Algú ha de fer-ho.
    Una gran abraçada a tots dos i a reveure, amics.

    ResponSuprimeix
  18. Vaig de bòlid aquests dies. Un a l'hospital i una nit buscant a un altre que va desaparèixer de casa amb un principi d'Altzheimer. Saps que vas esta a 10 mintus a peu de casa meva? M'havies parlat molts cops d'ell i va ser guiada per tú que vaig descubrir el seu blog. No comentava gaire, perquè no tinc ni idea de literatura de ciència ficció i no sabia que dir-hi.
    M'hauria agradat anr amb tú al tanatori de Sant Gervasi, que tinc a 10 minuts. Però no va poder ser.
    M'agrada que l'hagis pogut trobar i l'hagis pogut donar el darrer adèu. Jo t'envio una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  19. Joan Josep, sabia que anaves de corcoll amb els teus malalts i per això no et vaig molestar; de no haver estat així sí que ho hauria fet, perquè a les 4 de la tarda ja havia acabat la cerimònia i m'hauria anat molt bé parlar amb tu en aquells moments. Barcelona és preciosa des d'aquella alçada. Em va agradar que el nostre amic hagués estat traslladat allí; tota la ciutat als seus peus. I avui, al cel hi ha una lluna bellíssima que em fa creure que algú vetlla per mi des d'allà dalt...
    Ja ho veus; la nostra amistat que en un principi em va comportar algunes cabrejades va acabar convertint-se en una cosa essencial en la meva vida. Però ara, tot i la tristesa, sóc feliç perquè sé que reposa en pau.
    Gràcies, Juanjo, i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  20. Després de llegir-te, m'he quedat colpit. Veritablement te l'estimaves. No sé que dir, només que, de sobte, he notat a través de la finestra el fred que fa a fora. La seva memòria quedarà al seu blog i la teva ha de continuar al teu. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  21. M'ha fet impressió el teu comiat, i també me n'ha fet el seu blog, desolat, orfe de llum.
    M'agafo, això sí, al besllum que ens ofereixes. La vibració, com sempre, de les teves paraules.

    ResponSuprimeix
  22. Sí, Joan, amb ell havia experimentat una de les múltiples maneres d'estimar que existeixen i que no tothom sap reconèixer, comprendre i aplicar. Potsr el fred que t'ha arribat és el que no m'ha abandonat des de dimecres...

    Jordi, recordes que em vas ajudar amb la traducció del Conte contramoral, el mes passat? Va ser el darrer text que li vaig publicar; ell n'era l'autor, com recordaràs. Aquest espai en va ple, de la seva petjada; a poc d'obrir-lo, li vaig dedicar un post de felicitació pels seus 60 anys, i hi ha altres coses... El seu bloc el vetllarem perque no desaparegui mai.
    Gràcies per la vostra companyia i una forta abraçada.

    ResponSuprimeix
  23. Conocí a Juan Carlos en su blog y, durante un tiempo lo leí. Recuerdo que una vez le hice un favor y el me lo agradeció en el alma. Descubrí que era una gran persona.
    No lo olvidaré
    Descanse en paz.

    ResponSuprimeix
  24. Pedro, si el escritor era grande, la persona lo era todavía más. Nunca olvidaremos estos años compartidos a través de los blogs.
    En la web Bemonline le han publicado un reportaje que vale la pena leer. Te lo recomiendo.
    Un fuerte abrazo, amigo!

    ResponSuprimeix
  25. Jose Luis de Valencia

    que tragedia tan grande la ausencia de nuestro Juan Carlos, como dice Ana Lopez ni idea teniamos de que estaba enfermo. Yo lo conocí por su bloq, tras leer su obra Maestra y la mejor novela de ciencia ficcion en castellano "el enfrentamiento" lo busqué hace unos o 6 años y me ncontré con que tenia un bloq...maravilloso. Empezamos a cartearnos por Internet, él me agradecia mucho que me gustara tanto el enfrentamiento (fijaos que humilde era que me decia que nadie se acordaba ya de esa novela). le podias preguntar de cualquier cosa y siempre te respondia con un cuidado exquisito, parecia que nos conociera a cada uno de sus internatuicos amigos, sabia como tratarnos, tenia un sentido del humor maravilloso. a mi me enseñó autores como Lawrence Block o Ruth Rendell de los que no tenia ni idea. eso sin contar que era el maximo experto en Philp K. Dck y en Jim Thompson. era brillante siempre pero sobre todo era calido y generoso. Siempre que le mandaba un correo me respondia y si tardaba en responderme mas de un dia me pedia disculpas y todo. no veais cuanto le echo de menos, era mi guia en el mundo de las letras la muscia y el cine . Pero sobre todo era un grandisimo amigo. Yo tambien hubiera querido ir a Brcelona para concerlo e ir juntos a las librerias de viejo, pero me daba verguenza decirle de quedar un día, para mi era tan extraordinario que le tenía muchisimo respeto y no queria molestarle. recuedo que despues de 5 años cartenadonos por internet aun me trataba de Usted (tengo 40 años) pero el ultimo año ya nos tuteabamos con gran felciidad por mi parte.
    Encuentro imposible llenar el enorme hueco que nos deja. hay que intentar republicar "el enfrentamiento" eso le hubiera gustado mucho, también cualqueira de sus cuentos, son maravillosos.
    en fin que a su familia y amigos mi mas sincero pesame, y a Juan Carlos darle als gracias por todo lo que hemos compartido juntos (recuedo que era el unico de mis amigos que nle gustaba Avril Lavigne, y opinaba que era magnifico su ultimo disco Goodbye Lullaby) y por su paciencia y claor humano. Nunca te olvidare

    ResponSuprimeix
  26. José Luís, te agradezco de corazón tus bellas y sentidas palabras, que nos acercan un poco más a la figura de Joan Carles Planells, a su buen hacer y sobre todo a su humanidad. Era un señor en toda regla. Hemos quedado todos un poco huérfanos, pero tenemos que alegrarnos de haber podido compartir con él momentos muy gratos y erniquecedores. No, nunca le olvidaremos.
    Un abrazo y gracias por tu aportación.

    ResponSuprimeix
  27. Hola, yo también le conocía "virtualmente" gracias a su extraordinario blog donde él se volcaba. Lo consultaba cada 2 o 3 días pues lo actualizaba frecuentemente y la única vez que tuvo retraso ha sido por el peor de los motivos...
    Una persona de un talento excepcional y muy poco reconocido.

    También me gustó mucho hace años "El enfrentamiento" y así se lo dije, aprovechando un comentario en su blog, qué él amablemente me agradeció.
    Las veces que le consulté algo, me contestó rápida y amablemente, al igual que cuenta José Luis.
    Espero que nunca se borre su blog, testimonio de sus 6 últimos años.
    Hoy han publicado una extraordinaria semblanza en la web de Literatura Prospectiva:
    http://www.literaturaprospectiva.com/?p=8888

    ResponSuprimeix
  28. Jose Luis de Valencia
    Galionar, decirte que tu carta ha sido muy emocionante y emotiva. fijate que grande era nuestro Juan Carlos que una vez la comenté mi lectura de un libro que me salvó la vida cuando era asdolescente y pensaba en suicidarme (100 años de soledad) y él utilizó esa anecdota en un episosido de Bigune y ...me dedicó el capitulo/episodio. que grande era.
    la verdad es que es troba a faltar moltisim. yo tembien le escribia mucho y darme cuenta que no podre escribirle mas , que ya no me contestara tan amable y dulcemente como lo hacia. te deja un vacio insondable, desde luego. hay tantas y tantas anecdotas para compartir sobre él.... recuerdo que este verano le dije por agosto si no se tomaba vacaciones y con la socarroneria que le caracterizaba me dijo que se debía a sus fans o seguidores si los tenía (humilde hasta el ultimo momento) y lo divertido que era cuando explicaba las putaditas que le hacian para llevar el bloq los de Microsoft, lo mal que se le daba la informatica y como batallaba para tener siempre listo su bloq. .Personas tan buenas como él ,tan caballerosas, tan pacientes, cariñosas sobran los dedos de una mano para contarlas. de veras lo extraño muchisimo, de hecho cuando veo un libro cualquiera pienso en que hubiera opinado nuestro Juan Carlos de él. en fin que nio quede en el olvido, que le queriamos mucho y muchos.

    ResponSuprimeix
  29. No coneixia en Joan Carles, però no cap dubte que es va fer estimar. Una abraçada molt gran i una carta preciosa, plena d'amistat i d'amor.

    ResponSuprimeix
  30. Rubén, el retraso que comentas fue uno de los principales motivos para sospechar que alguna cosa no iba bien. Desgraciadamente, no nos equivocamos.
    Siempre tuvo palabras amables para quienes le consultaban cualquier cosa. Es voluntad de su familia y amigos que su blog continúe activo para que todo el mundo pueda seguir disfrutando de él.

    José Luís, gracias de nuevo por tus palabras. Su sentido del humor irònico-sarcàstico era tal, que a veces era difícil darle el sentido exacto a sus palabras. Sí, le echaremos muchísimo de menos, pero sus escritos y el recuerdo de saber que ha existido nos ayudará a seguir adelante sin él.

    Gràcies, Rits; sí, era una persona molt senzilla, com totes les autèntiques grans persones. Les festes nadalenques s'encaren molt difícils, aquest 2011; ha estat un any de pèrdues de tota mena per a mi, però aquesta sí que no me l'esperava. La vida..., qui ha dit que sigui fàcil? I no obstant això, cal seguir caminant, encara que només sigui per la gent que ens necessita.
    Una forta abraçada a tothom i gràcies novament.

    ResponSuprimeix
  31. Compren que no podia llegir-te abans.
    Hi han amics amb els que fem cami i quan el sendrer es talla... caiem al buit. El record no sé si consola... es tant poc per el que representa un verdader amic,... Més que mai sentgo el teu dolor. Anton.

    ResponSuprimeix
  32. Moltíssimes gràcies, Anton, per la teva presència en un post com aquest, que sens dubte t'ha de resultar dolorós pels records que et comporta. La partida de la teva esposa i la de Joan Carles van coincidir en el temps. En el meu cas, tot i la tristesa, el record és suau, agradable, seré i em fa companyia. Potser perquè sabia que el meu amic anhelava aquest viatge i que amb ell quedava deslliurat de tots els fantasmes que el sotjaven... I jo m'he alegrat per la seva pau eterna.
    Una gran abraçada, amic.

    ResponSuprimeix
  33. No ha subido mi anterior comentario y lo lamento.

    Exquisito, sincero, profundo...no tengo palabras, Monserrat.
    Muchos quisieramos,lo digo básicamente por mi y con sana envidia, que nos dedicaran palabras tan bellas, aunque fuera en la última parada. Sonreirá donde quiera que esté, no me cabe la menor duda.

    Un beso, amiga.

    ResponSuprimeix
  34. Gràcies, Tyrma, i lamento que s'hagi perdut el teu primer comentari; és una cosa que passa amb certa freqüència, als espais.
    La carta? Sincera sense cap dubte; vaig començar-la a fer-la pel tren, i tot va ser tan ràpid que conscientment no hauria estat capaç d'escriure res; va ser el cor qui va fer-ho per mi. Ell, sens dubte, es mereixia les meves paraules i molt més.
    Gràcies, amiga, per la teva companyia. Una abraçada molt gran!

    ResponSuprimeix
  35. Me estrañaba que no publicase y echaba en falta sus visitas y comentarios, pero lo que nunca me podría imaginar el motivo. Publico de muy tarde en tarde y esa es la causa de que hasta ayer no me diera cuenta del comentario a trabes de ti de su muerte.
    Me he dado cuenta de la suerte que tuve de que se fijara en mi y me obsequiara con sus comentarios viniendo de una persona de tanta valia.
    Un abrazo muy fuerte y muchas gracias por el homenaje tan bien mercido que le has hecho.
    Cristina
    http://cristinafra.wordpress.com/

    ResponSuprimeix
  36. Gracias, Cristina, por tus palabras. Ya ves, cinco meses casi de su muerte, y el vacío sigue ahí de mil maneras diferentes. Si se fijó en ti fué sin duda porque lo merecías, ya que no se andaba por las ramas para expresar lo que sentía. Él deseaba marcharse, la vida le dolía demasiado, y queda el consuelo de saber que por fin encontró la paz.
    Un fuerte abrazo, Cristina, y gracias por tus palabras.

    ResponSuprimeix