diumenge, 27 de novembre de 2011

Racista? No racista? Crònica d'uns fets lamentables

Dissabte al migdia. Dia de mercat a Vilafranca. El cel està tapat i un vent fred es deixa sentir de tant en tant amb força. Aprofitem una tímida ullada de sol per treure a passejar en Llorenç, que passa uns quants dies a casa mentre els seus pares són a l’hospital amb el germanet petit que acaba de néixer.
Ens aturem a la plaça Penedès, just al centre de la vila, atapeïda en aquesta hora per la gent que passeja entre les parades de roba del mercat. Allà hi ha els gronxadors que més agraden al menut. L’avi penja la seva bossa al cotxet, una d’aquestes bosses grans, anomenades popularment mariconeres, on acostuma a portar-hi sempre mitja casa a dintre, i asseu el nen al gronxador. S’hi estan una bona estona jugant. Jo, mentrestant, m’assec davant seu, en un banc de la plaça, amb el cotxet a la meva dreta, un braç recolzat a sobre.
Al cap d’una estona, un jove magrebí es planta a la meva esquerra i em pregunta alguna cosa que no entenc. En veure’l, algun ressort intern dispara l’alarma de la desconfiança i em fa deixar el cotxet per aferrar-me amb les dues mans a la bossa que duc penjada a l’espatlla. El jove magrebí repeteix la seva pregunta; ara entenc que em demana si hi ha alguna fruiteria pel aquell carrer. Amb una mà ben aferrada a la bossa, li indico amb l’altra el carrer on, efectivament, hi ha la botiga que em demana. M’ho fa repetir un parell de vegades i finalment marxa. Jo, alleujada, torno a recolzar el braç dret sobre el cotxet en un gest protector. En Llorenç i el seu avi continuen jugant i rient al gronxador.
I jo, tota sola al banc, començo a sentir-me culpable. Culpable per haver tingut la reacció de desconfiança envers aquell xicot, pensant que potser volia robar-me. Culpable per haver condemnat abans d’hora una persona d’una altra raça, i em sento plena de remordiments, plena de contradiccions. Sóc racista, em pregunto? Sí, possiblement més del que jo mateixa em pensava, i això em fa sentir ben malament.
Al cap de 5 minuts, avi i nét s’acosten cap allà on sóc, i en anar a asseure el nen al cotxet, m’adono que la bossa de l’avi ha desaparegut. L’esglai, podeu imaginar-vos-el, em deixa paralitzada. Allà dins hi havia de tot, des de diversos jocs de claus fins a tota la documentació, a part dels diners i un munt de paperassa vària. El que ha passat és claríssim: la meva prevenció envers el jove marroquí no havia estat debades: és sabut que treballen per parelles, i mentre un em va distreure per l’esquerre, l’altre va aprofitar el moment en què vaig deixar el cotxet per sostreure-hi la bossa, amb una sang freda i un ofici dignes de lladres de guant blanc. Quanta impotència, quanta ràbia, que tonta, tonta, tonta em vaig arribar a sentir! Semblava ben bé impossible que allò m’estigués passant a mi. A sobre calia dissimular; el més important, en aquell moment, era mantenir la calma, no esverar-se per no espantar un menut de 18 mesos. I una vegada mig aconseguit això darrer, córrer cap a l’ajuntament per presentar la denúncia. Pel camí trobem una parella de la policia local que conec, i els explico els fets. Ells a la vegada em comenten que estan a la porta del Casino vigilant una altra parella de delinqüents que han entrat allà i que han comès diversos furts. Aquesta vegada, però, són peruans. Mentre parlem, un altre membre del cos policial vestit de carrer surt del Casino per informar dels moviments dels sospitosos. Una patrulla els espera en una altra sortida posterior.
Arribem a l’ajuntament, on un policia en atén i pren nota del robatori. A sobre el taulell hi ha, pel cap baix, mitja dotzena de moneders i carteres, tots furtats aquell matí i recuperats sense els diners però amb la documentació intacta. El policia està trucant als propietaris. Ens informa que a part dels magribins i els peruans, altres bandes procedents de països de l’Est estan també actuant al mercat, però que amb les retallades pressupostàries no disposen de prou efectius per patrullar per la vila. Darrere nostre, un matrimoni gran i una senyora de mitjana edat entren desesperats perquè també els acabaven de robar els moneders. Creixen els llaços de solidaritat entre nosaltres.
El policia ens dóna les instruccions pertinents que cal seguir. Primer de tot, anul•lar la targeta Visa en un caixer automàtic (les caixes, en ser dissabte, estan totes tancades). Ens costa Déu i ajut aconseguir-ho, però al final ens en sortim. Mentrestant, en Llorenç es comença a posar nerviós, perquè és evident que capta la nostra crispació. Ens han aconsellat esperar un parell de dies per posar la denúncia formal davant els mossos d’esquadra; encara és possible que recuperem la bossa i no calgui fer de nou tots els documents. Ens trucaran de seguida si apareix.
M’enduc el Llorenç a casa; a ell almenys no li ha passat la gana ni se li ha regirat l’estómac, i reclama el seu dinar. L’avi es queda una estona més pel carrer, amb la vana esperança de trobar les seves pertinences en alguna paperera...
No ha passat ni una hora que ja sona el telèfon. És de l’ajuntament. Sembla que ha aparegut la bossa en una cafeteria. La propietària l’ha trobat llençada a terra i ha avisat al consistori. Ens diuen que podem anar a recollir-la en aquell bar. Hi anem immediatament, i ens trobem amb dues noies joves i encantadores que ens expliquen com l’han recuperada. Comenten que és habitual trobar bosses al voltant de l’establiment, i que els lladres acostumen a quedar-se només amb els diners. Comprovem les pertinences, hi és tot: claus, targetes, documents, etc., llevat dels diners i d’una butlleta de la Primitiva. Se’ns obren les portes del cel: no caldrà canviar els panys ni tornar a fer de nou tota la documentació. Hem estat de sort.
Com a mostra d’agraïment, els encarrego un centre floral amb un petit escrit perquè els hi facin arribar. La mestressa de la floristeria, a qui comento el cas, em posa al corrent de com recentment també van entrar a robar-los a la botiga tres nord-africans: en aquest cas, ella i la seva filla també van sospitar dels individus, però van estar vigilant els que es van quedar a prop de la porta. Paradoxalment, va ser el més simpàtic, el que inspirava més confiança i el que en teoria les distreia, qui es va colar darrere el taulell i els va furtar les bosses a totes dues, mare i filla... També em parlava de la incredulitat i de la tremenda impotència que van sentir.
Moltes, moltes coses en què pensar en el meu cap.
Camí de tornada, un grup d’unes 8 o 10 persones de fora de la vila, amb aspecte d’estar de cap de setmana col•lapsen l’àmplia vorera xerrant animadament, aliens a la nosa que fan als altres vianants. Els he de demanar que sisplau ens deixin passar, a mi i al cotxet, com qui suplica un favor, i encara els dono les gràcies després, com si m’haguessin atorgat una concessió especial. Em miren per sobre de l’espatlla i semblen molestos per la meva interrupció.
Aquest gest de menyspreu és la gota que fa vessar el vas, i llavors tota la tensió i la ràbia acumulada esclaten de cop. Penso que n’estic tipa, farta de no poder expressar-me mai en el moment adequat com seria de justícia fer-ho, sempre a causa d’alguna força major, sempre per prudència, sempre aparentment per covardia... Em vaig haver de reprimir en el moment de descobrir que m’havien furtat la bossa per no espantar en Llorenç. Em vaig sentir culpable per malpensar d’uns malparits que ens van fer viure una angoixa que només poden entendre els qui han passat per la mateixa situació. Vaig donar les gràcies als impresentables que ocupaven la vorera per haver-me deixat passar en lloc d’engegar-los a la merda... I m’adono que al llarg de la meva vida en moltes altres ocasions he actuat així: justificant els qui m’han fet mal i autoinculpant-me a sobre per si he pogut ofendre amb les meves legítimes reivindicacions, esperant unes disculpes que lluny d’arribar han estat substituïdes per arrogància, duresa i orgull, i m’agafen unes ganes terribles de revoltar-me contra tot i contra tothom.
De gent de la qual ens hem de prevenir n’hi a tot arreu, i de tots els colors, classes socials i condicions. Una bona mostra és la recent notícia dels quatre exdirectius de Caixa Penedès que s’embutxacaven uns honoraris escandalosos, als quals finalment sembla que se’ls farà justícia. Aquests són una altra mena de lladres a gran escala que caldria tractar en un altre tipus d’article. Però al marge d’aquest fet, sembla que totes les bandes que actuen a mercats, comerços i habitatges estan sobradament fitxades i haurien d’haver estat retornades al seus països d’origen ja fa temps. Cal ser tan permissius amb aquells que ens perjudiquen greument, sigui per la causa que sigui? Sóc racista? No sóc racista? Sóc estúpida per no parlar quan toca? Sóc covarda de tan prudent, sóc prudent de tan covarda? Sóc una barreja indesxifrable de tot plegat? O sóc, senzillament, humana?
Crec que estem avançant a passos gegantins cap a escenes com la d’aquest curt de l’Oest americà, i que us deixo en un intent de desdramatitzar la cosa. Perquè definitivament, cada vegada em costa més creure en la humanitat, i conseqüentment, en mi mateixa.


17 comentaris:

  1. No, no ets racista i el raonament és molt senzill: tu series incapaç d'extrapolar i generalitzar l'odi circumstancial que sents cap als membres de la comunitat a la qual pertanyen aquests individus. No tots els magrebins, romanesos, etc..... són uns delinquents, ni tots els gitanos són traficants de drogues. Pel sol fet de que n'hi hagi que són ciutadans normals no es pot generalitzar. Si un estat deporta a un delinquent AL SEU PAIS no és racista perque els que no ho són han de patir. La teva prevenció inicial que després es va veure recolzada pels fets és una reacció normal que tu no controles.
    Queda't tranquila i no et sentis malament. Tot el que t'ha passat entra dins la normalitat i tots ens hem sentit com tu alguna vegada.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  2. És clar que part de la gent que ha arribat al nostre país ho ha fet intentant sortir de la marginació en la que viuen als seus països. Un cop aquí es troben en la mateixa situació que allà o pitjor. La sortida que els queda? Delinquir.

    Dir que una part (no tots, evidentment) de l'immigració que ha arribat es mou en la marginalitat i en la manca de recursos absoluta que els aboca a la delinqüència no és ésser racista, és dir les coses objectivament. La correcció política també fa molt mal en aquest sentit.

    Si volem esmenar aquestes situacions s'ha de parlar clar, com tu ho has fet en aquest post.

    I clar, els nostres delinqüents autòctons no ens fotran mà a la cartera literalment, que ho faran a través del que anomenen els mercats, els comptes corrents i els moviments borsaris. Les conseqüències? Les mateixes o pitjors. Robar béns privats per al seu propi lucre personal.

    Algú pensa fer alguna cosa tant per aquests, com per aquells? (Ah, si us plau, i amb lemes de "primer els de casa" no anem enlloc, al contrari, generem crispació i radicalització)

    ResponSuprimeix
  3. Ets humana, molt humana !!!!!!

    Fanny

    ResponSuprimeix
  4. He patit doblement en llegir-te. Un patir doble, entre el debatre de les idees i el patir de debò en aquests casos. Em sap molt de greu. Suposo que no et deu haver tret del disgust, però escriure-ho et pot haver anat bé.
    Que sigui millor la setmana que ara comença.

    ResponSuprimeix
  5. Estic d'acord amb tot el que diu el Porquet. Els que s'enriqueixen i s'emporten els diners a paradisos fiscals són menys culpables que un magribí que roba els diners (només els diners, ni tan sols les targetes de crèdit!) d'una bossa de mà? No ho crec, el que passa és que la molèstia concreta i immediata per a nosaltres és molt més gran (anul·lar les targetes, anar a posar la denúncia pertinent, tornar a fer tots els tràmits per a la domunentació, canviar el pany de casa...) però davant uns ulls objectius i ètics, quin delicte és més perniciós?
    No et martiritzes, ets, senzillament, humana, i, a més, una bona persona.

    ResponSuprimeix
  6. Buf! Quin trasbals! Estic d'acord amb el que s'ha dit abans.

    A mi també em sap greu, per tu. Quan m'ha passat alguna cosa d'aquestes em sap greu sobretot per la desconfiança que creix en cadascun de nosaltres. I jo no sóc gens desconfiada... i no m'agrada ser-ho.

    Però això no té a veure amb el racisme, crec jo.

    Quan algú li sap greu d'haver desconfiat (sense saber que havia desconfiat amb raó) com tu has fet. Crec que només això demostra que no ets racista i que ets bona persona.

    Ens ho posen complicat per no ser desconfiats, entre tots, ens ho posen ben complicat.

    I tampoc crec que hi hagi covardia en cap cosa de les que expliques. Prioritats sí. La tranquil·litat i la seguretat d'un infant és prioritària. Prudència també. Caldria haver-te discutit amb els que ocupaven la vorera? Tothom pot opinar el que vulgui. Jo opino que no. Que no tenies res a guanyar, excepte augmentar el mal humor que ja tenies per tot plegat.

    Endavant amb les bones persones, Montse! Regalar flors a qui ha estat amable amb tu! Genial! Doncs al final acaba, tot amb una amabilitat mútua. Elles t'avisen i tu ho agraeixes. Res com això per curar-nos dels mals rotllos.

    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  7. Els fets que expliques són per desgràcia cada dia més freqüents, però és un problema pur i dur de delinqüència i com a tal ha de ser tractat.
    Ara bé, el món està ple de racistes ... silenciosos, per allò de que és políticament incorrecte dir-ho. Potser ser racista és quelcom natural, inherent a la condició humana, i sinó llegim la història de la humanitat.

    Bona nit Galionar.

    ResponSuprimeix
  8. Saps que jo sóc andalús. Vaig neixer a Córdova, encara que els meus pares són catalans. Quan era petit, els sospitosos de lladres, eren els andalusos, els murcians etc...es a dir, com ara, els inmigrants. Aquesta gent que ha vingut d'altres païssos, amb moltes penes, alguns troben més fàcil la delinquència que el trevall. I ara, amb l'atur, fa que alguns o demanen almoïna o han de robar. Això és un fet. Veure això no és ser racista. Ser-ho és aprofitar això per descalificar els moros, els negres i la gent de l'est, a l¡estil del senyor Anglada. És ficar-los tots en el mateix paquet.
    Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  9. Gràcies, amics i amigues, per les vostres opinions i raonaments, coincidents tots i alhora tranquil•litzadors, i per la forma de tractar un tema tan complex i delicat com aquest. Sóc conscient que no s’ha de generalitzar mai, i he procurat no fer-ho, per això he intentat explicar els fets cronològicament, tan fidedignament com he pogut, així com també els meus pensaments, dubtes, pors i reaccions amb la màxima sinceritat possible. És evident que cal fer alguna cosa urgentment contra la misèria de tantes persones que hi ha al nostre país, però crec que no s’han de posar al mateix sac els qui roben com a únic mitjà de subsistència i els qui s’hi dediquen professionalment amb bandes organitzades. Enmig de tot això, aquí estem nosaltres pagant-ne els plats trencats, fent-nos un munt de preguntes, dubtant de tot i de tothom.
    És tranquil•litzador saber que allò que em qüestionava sobre determinades actituds i que em feia dubtar de la honestedat de la meva naturalesa, és compartit per altres persones i que es tracta d’una reacció normal donades les circumstàncies. En fi, amics i amigues, esperem que la setmana comenci amb un caire més positiu per a tots.
    Gràcies novament per ser-hi i una abraçada molt gran.

    ResponSuprimeix
  10. Entenc i faig meus tots els teus interrogants. No et facis mala sang, però, davant els fets que vas viure. Sortosament no va ser la cosa pitjor. Hi ha casos en què han estirat de la bossa d'una persona gran i l'han fet caure, amb totes les conseqüències que se'n deriven d'un acte vandàlic.
    Esperem que es prenguin mesures davant aquests fets, gens injustificables.
    Pel que fa al tema de Caixa Penedès, ho trobo encara pitjor, ja que es tracta de lladres de "guant blanc"...I espera, que ara sortiran tots els consellers i quedaràs bocabadada amb els cognoms.
    Una abraçada. amiga, amb el desig que l'ensurt et suavitzi com més aviat millor.

    ResponSuprimeix
  11. Pilar, ens hem creuat els comentaris. També per a tu és vàlid el que he dit anteriorment. Sí, encara en vam sortir força ben parats, per sort, perquè hauria pogut ser pitjor. El que dolen més són els danys morals, no pas els econòmics, i aquests van ser considerables.
    I sé, és escandalós això de Caixa Penedès. En sentirem a parlar, els propers dies. Aquests sí que espero que paguin per tot el que han fet i no quedi diluït com el cas Millet.
    Una forta abraçada, maca, i gràcies pr ser-hi!

    ResponSuprimeix
  12. No ets raciste, perque racistes ho som tots. La diferencia ès en quin grau ho som. En hi ha que ho son com el vodka (alta graduació), d´altres més moderadamente (com el vi) i d´altres molt poc (com la cervesa). Fins hi tot els que diuen que no ho son (sense alcohol), ho son en un infinitessimal tant per cent (la cervesa sense alcohol també du alcohol...). L´important ès sapiguer vence les tentacions d´irracionalitat. Instintivament tots sentim desconfiança cap l´estrany que s´ens acosta, aixó ens fa humans. Ens tornem inhumans quan ens hi revoltem sense motius. El que t´ha passat ès molt llogic i comprensible, i per tant no t´has d´espantar. Si algú está lliure de pecat, que tiri la primera pedra (ho diu la Biblia, no ho dic jo). Trobo mès irracionals els impresentables que no et deixaven passar i et miravenpers sobre de l´espatlla (bona patada a la pebrotera...), ja veus tú.
    Joan Carles.

    ResponSuprimeix
  13. Joan Carles, el símil que fas del racisme amb l'alcohol més molt bo, i els teus raonaments molt encertats. Haurem de procurar no caure en la irracionalitat i que la falta d'humanitat no ens guanyi. Entre tots heu aconseguit tranquil·litzar-me una mica envers a mi mateixa, i us ho agraeixo.
    Ara, això de la patada a la pebrotera... homeeeeeeeeee! :)
    Una forta abraçada, Joan Carles!

    ResponSuprimeix
  14. Els grans lladres estan aconseguint el que volen: que mitja societat desconfiï de l'altra mitja. El que vas sentir, aquella impotència, és humana. Com ha dit en Tamburini, els últims d'arribar a una societat són els que més difícil ho ténen i, per supervivència, s'apunten al bàndol que els és més productiu, parlem de la petita delinqüència. Si tots els milers de milions que han robat els peixos grossos s'haguéssin invertit en la societat, de ben segur que aquestes coses no passaríen tant. Els furtadors són una gran molèstia, els gtans lladres uns tumors que, d'alguna manera, caldria extirpar.

    ResponSuprimeix
  15. Joan, ho tenim ben difícil, entre tot plegat. Perquè entremig dels lladres de guant blanc i els qui roben per necessitat ens hi trobem un bon nombre de persones honrades, que prou difícil ho tenim per tirar endavant, i que rebem per totes bandes. S'està generant un descontentament i una desconfiança tan grans en la nostra societat que no sé pas com acabarà tot plegat, com acabarem tots plegats. Però bé, no perdem l'esperança.
    Gràcies pel teu comentari i una forta abraçada.

    ResponSuprimeix
  16. Galionar , ahir vaig llegir el post i vaig pensar que era un tema una mica feixuc i havia de reflexionar-hi...
    Per descomptat que em sap molt de greu el mal tràngol que vas haver de passar...
    És molt difícil dir qui és racista i qui no, penso que hi ha matisos, però si que hi ha una tendència general a posar sota sospita els nou vinguts. Penso que de persones bones i no tant bones n'hi ha a tot arreu i no és just que els encolomem tots els desastres que passen. I el fet que arribin aquí i no trobin feina, no necessàriament els ha de dur a delinquir...
    Jo que he visitat algunes presons, he trobat nois d'aquí que havien fet coses ben espantoses.
    Penso però que més que racistes , som classistes. Si venen forasters plens de diners i ben abillats tothom els fa la gran barretada, sense que importi el país d'on provenen, en canvi als que venen fugint de la misèria,tothom els fa vores, però exactament igual que a la gent d'aquí si són d'un nivell social molt baix...
    Si és molt possible que una gran majoria siguem descendents de gent qua ja fa molts anys van arribar aquí i si van quedar durant segles!!!
    Una forta abraçada,
    M. Roser

    ResponSuprimeix
  17. Avui em deia una companya de feina psicòloga que el fet de desconfiar dels altres és una reacció innata en els éssers humans, una defensa natural contra possibles perills, i que és patrimoni de tothom. Ara bé, la nostra racionalitat ha de treballar aquest acte reflex i ajustar-lo a la realitat, a la vida, a cada instant, i hem de saber sobreposar-nos a ell. Potser per tot plegat, almenys m'he pogut espolsar una mica de culpabilitat de sobre...
    Jo no poso en dubte la legitimitat de qualsevol persona de qualsevol país a intentar sobreviure, i més si es troba en una situació precària. Una cosa és intentar comprendre-ho, però una altra és com ens sentim visceralment després de patir les conseqüències d'una agressió per robatori, la impotència i la indifensió davant un problema la resolució del qual hauria d'estar en mans de qui ens governen. Sí, és un tema molt complex que donaria peu a una conversa de moltes hores...
    Gràcies per compartir el teu temps amb m'espai, M. Roser. i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix