dimecres, 16 de novembre de 2011

El Déu que caigué del cel

Finalment s’esdevindrà demà! Demà dijous a mig matí, els ulls d’en Magí veuran per primera vegada el món des de l’exterior de la panxa de sa mare. Una cesària programada posarà fi a uns mesos difícils i delicats que ell ha superat amb unes tremendes ganes de viure. Com us podeu imaginar, no m’arriba la pell a la camisa. No puc dormir. És massa tard per compartir els meus neguits amb ningú. Quins nervis!
D’aquí a unes hores s’instal•larà a casa el seu germanet de 18 mesos, en Llorenç. Entre això i les visites a l’hospital estaré uns quants dies allunyada del bloc. Mentrestant, perquè no us avorriu, us deixo en companyia d’un conte que m’estimo molt. En honor a aquesta preciosa criatura que és a punt de néixer li he canviat el nom del protagonista: el fins ara Ramonet passa a dir-se Maginet. Aquest conte, que té ja uns quants anys, va ser guardonat amb un premi important i havia de ser publicat en paper, però per manca de pressupost això no va ser possible.
Tampoc no va ser possible la il•lustració que m’hauria agradat per a aquesta història. Per això, si a algú de vosaltres li sobra algun dibuix d’un nen embadalit mirant per la finestra, mentre un déu a l’estil Fernando Krahn aterra amb un paracaigudes, li agrairé que me’l faci arribar i el posaré en lloc dels núvols que de moment il•lustren el conte.
Desitgeu-nos sort a tots plegats!

Gràcies, M. Roser
EL DÉU QUE CAIGUÉ DEL CEL (CONTE)
Aquesta és la història d’en Maginet, un vailet de set anys eixerit com un pèsol, que té moltes ganes de jugar. Va a l’escola i li agrada retrobar-se cada matí amb els seus entremaliats companys, però això d’haver d’estudiar... ja són figues d’un altre paner. I té una mania que treu de polleguera a pares i mestres: li agrada badar. Qualsevol niciesa pot ser una magnífica oportunitat per evadir-se del món on viu i perdre’s entre les bromes de la imaginació fructífera que posseeix. Aquella tarda, quan a mig berenar va adonar-se que havia començat a ploure, corregué cap a la seva cambra a contemplar des de la finestra els remolins de colors que l’aigua dibuixava sobre el paviment de la plaça, al voltant del forat del desguàs que l’engolia.
I allà el tenim, encisat, el petit nasset enganxat als vidres. L’aigua de la pluja, pensà, semblava que cantés aquella cançó que li havien ensenyat a l’escola, un cànon de diverses veus que harmonitzaven tan bé. Les gotetes que lliscaven per unes teules mig trencades de la casa del davant, es precipitaven a terra tot cantant rítmicament: clinc, xap, xap, xap; clinc, xap, xap, xap... mentre l’aigua que s’escolava per una canal torta i rovellada ho feia amb una veu estrepitosa: pataxip, pataxap; pataxip, pataxap... Paral•lelament, l’immens degotall que venia del cel murmurava dolçament: zzzzzzzzzzzzzz...
Unes quantes fulles seques, arrossegades per la pluja, aviat es transformaren en petites granotetes amb paraigües, que saltaven divertides damunt els tolls d’aigua, esquitxant-se les unes a les altres. En Maginet fins i tot podia sentir el seu cant, entrellaçant-se amb l’anterior melodia: rac, rac, raaac, pataxip, pataxap, clinc, clinc, zzzzzzzzzzzz... Cada goteta, un somni de diferents colors emmirallats per la dèbil claror dels fanals de la plaça; uns eren rosats, d’altres blavosos; potser nacarats, o lilosos... Les granotetes, verdes i de color de coure, no paraven de fer tombarelles... Fins que altra volta el desguàs s’ho cruspia tot com un ogre despietat, i de nou, un món de remolins anava prenent vida al seu voltant...
No es recordà més del berenar, ni del llum encès de la cuina, ni dels deures que s’esperaven plens de mandra a dins la cartera... Des sobte, alguna cosa estranya li féu aixecar el cap i oblidar la improvisada orquestra. Ostres! Què era allò que baixava del cel? Un paracaigudes blanc! Oh, i a sota hi anava enganxat una mena d’home. Un home de debò, vaja, o bé que ho semblava; amb una barba blanca i llarga que li feia de vestit, i uns ulls d’aspecte cansat i molt blaus. Devia ser vell, però no com un vell qualsevol, no; semblava més aviat un dibuix com els que hi havia al llibre que li mostrava la iaia velleta quan s’entestava a voler fer-li aprendre el Parenostre. I duia una corona de sant. Bufaaa, pensà en Maginet, si porta una corona il•luminada!
Admirat, el vailet obrí la finestra de bat a bat a aquella mena d’aparició que, encara per l’aire, s’anava atansant fins aturar-se davant d’ell.
-Ajuda’m a entrar, Maginet; ajuda’m a entrar, que em volta el cap, cada vegada que aterro!
En Maginet, obedient, acostà una cadira a la finestra per tal que l’estrany personatge pogués saltar a dins la cambra més fàcilment, i li allargà les mans per ajudar-lo.
-OOOh, però qui ets tu; d’on véns? Què hi feies allà fora? Que no t’has adonat de com plou?
-Que d’on vinc? Del cel, fillet, del cel; no veus l’aurèola? I ja ho sé que plou, ja; mira com vaig de moll!
Atemorit, el nen preguntà:
-No... no seràs pas un “cristu”, oi que no?
-Què coi, un “cristu”! Jo sóc déu, home, déu; és que no t’han ensenyat qui sóc jo, a catequesi?
-No, perquè no sé què és això de “catac-catac-quetesis”.
El déu sospirà resignat, tot pensant: ai els vailets d’avui en dia!
I desempallegant-se del paracaigudes, començà a explicar la seva aventura.
-Mira, vet-ho aquí que estava aposentat en el núvol inflat amb què viatjo sempre que vull inspeccionar la Terra. Venia molt preocupat, perquè he vist un reguitzell de fills meus allà mateix on fa vint-i-un segles em vaig reencarnar, que s’estomacaven de valent amb unes armes estranyíssimes, una mena d’elefants metàl•lics que disparaven foc per la trompa. I m’he dit: què bèsties són! Tan agradable que resulta morir-se de mort natural, calentet i a dintre el llit, i ells allà, vinga violència, vinga fer-se mal! No sé pas si en el cel hi quedarà lloc per una altra remesa d’ànimes tan gran! Perquè noi, mira que arribeu a ser colla, eh, el humans? Jo en vaig crear dos, només dos! Si m’hagués imaginat que us multiplicaríeu d’aquesta manera, no hi hauria pas anat, a pastar fang! Possiblement, m’hauria dedicat a la pintura a l’oli, de debò que sí!
-Bé, tal com et deia, noiet, davant d’una visió tan desagradable, he manat al núvol que es dirigís cap a un indret més tranquil. Sobre la Mediterrània ja m’he adonat que ens apropàvem perillosament a una massa de cúmulonimbus, però avesat com estic a fer miracles, he cregut que ens en lliuraríem. Sí, sí, creu-t’ho! Ells, que venien de l’oest i jo que viatjava de l’est, amb diferents temperatures, ens hem apropat tant que: pumba! A fer punyetes el núvol. Tan sols aigua i molts llampecs. I trons, tant que m’espanten els trons! I sort n’he tingut de portar el paracaigudes, que si no jo també hagués fet: pumba! I mai més no s’hauria parlat de mi.
-Doncs, per què no et compres unes ales com les dels angelets?
-Ja en tenia unes, ja; però sóc al•lèrgic a les plomes i cada vegada que me les posava deixava anar uns esternuts que trontollaven cel i terra. Així que les vaig regalar.
En Maginet xalava. Xalava de valent amb aquell déu tan estrany i amigable, que s’havia presentat d’una manera sorprenent mentre a fora plovia i que xerrava pels descosits, tot eixugant-se la barba amb la tovallola del Barça que el noi feia servir per anar a la piscina. De sobte, però, es posà seriós. Recordà alguna cosa i potser volia callar-la, però ingenu i tafaner com era de mena, acabà preguntant:
-Però tu, senyor déu, ets una persona molt dolenta, oi? I llavors si el papa i la mama saben que ets aquí, s’enfadaran molt i em castigaran, i potser diumenge no em deixaran anar a fer castells, i...
-Ei, ei, ei, para el carro, vailet! D’on rediantre has tret que sóc un dolent, jo? Qui te l’ha dita, tal cosa?
-El papa.
-El teu pare, t’ho ha dit? Valent renegat deu estar fet el teu pare, vet-ho aquí!
-Ei, no l’insultis el meu pare, eh? Que és el pare més llest del món, perquè ho sàpigues. I també el més fort, i el més valent, i el que sap fer més coses!
-Està bé, està bé; au fillet, explica-m’ho, per què diu el teu pare que sóc dolent, jo.
-Perquè... s’hi caga.
-Per... quèèè?
-Sí, sí, perquè s’hi d’això!
-I per què s’hi d’això, pobre de mi?
-Perquè ets dolent i fas que li passin coses que ell no vol.
-Coses...? Jo...? Com ara quines?
-Doncs, per exemple, quan li cau la pipa a terra, encesa, i les espurnes del tabac li cremen la camisa, i fa un escampall de cendra a la catifa, ell diu: “Mecàsunséu”. I la mare ho deixa tot corrents per plegar la brutícia i es posa nerviosa, i el renya: “Ja podries anar amb més compte, ja!”; i el pare crida, i torna a dir: “Mecàsun...”!
-Però fillet, jo no hi tinc res a veure, si el teu pare és un manasses!
-I quan se li nega l’all-i-oli què, eh? Tampoc en tens la culpa, quan acaba llançant la massa per la cuina i el morter sobre la taula amb un cop molt fort? Llavors també s’hi caga, i moltes vegades seguides! I si ho fa, senyal que és veritat que tu li fas fer!
Aquell déu cada vegada estava més esverat.
-I el dia que, en obrir l’armari, es va donar una trompada molt forta contra la porta i se li van trencar les ulleres bifocals, tan cares que eren, què, eh? També va ser culpa teva, perquè quan la mare, esglaiada en veure els vidres per terra i el nas del pare tan vermell, va dir: “Però ara què farem?”, el pare va contestar: “Doncs cagar-se en ... i anar a l’oculista!” I jo, per culpa teva, em vaig quedar sense la playstation-3 nova i sense anar de colònies...
En Maginet callà una estona, traient un morret com d’ofès, tot mirant de reüll el personatge, que no se’n sabia avenir. El déu va sentir pena d’aquell noi, i bonatxó que era de mena, va cuitar a consolar-lo:
-Au amiguet, que no ho tens ben entès això. I és clar que m’estima la gent! Cagar-se en mi ve a ser com dir una paraula màgica que els allibera en un instant de tots els nervis acumulats. Quan els en passa alguna de grossa, ho diuen ben fort i s’asserenen. És a dir, que encara els faig un favor, ajudant-los a apaivagar-se.
El nostre amic no ho havia entès del tot, però una mica més convençut, ja feia més bona cara.
-Però tu, doncs, per què t’ho deixes dir, eh? Si t’insulten i no t’hi tornes, o bé ets un covard o una “nena”. A mi un dia un company em va dir “gilipolles” i li vaig clavar una hòstia...!
-Doncs mira, jo no m’hi torno perquè sóc un calçasses, ves, i potser una mica tòtil i tot. Perquè sóc massa vell per manar; perquè n’estic fart dels mals tractes que em feu a la Terra; fart de vigilar-vos des de núvols que fan: patapaf!; fart de fer miracles i de conviure amb arcàngels que només em destorben. M’agradaria engegar-ho tot a rodar... jubilar-me d’una vegada per totes!
-OOOh, tan divertit que deu ser, -digué en Maginet amb els ulls oberts com dues taronges-. Passar-te la vida fent el que et doni la gana i no tenir deures; volar com en Superman i jugar a futbol amb tots els morts ressuscitats; donar empentes als angelets antipàtics perquè caiguin del núvols... Que m’hi deixaràs anar una estona algun dia, eh, senyor déu? Vaaa, digues que sí. M’agradaria mooolt!
Veient el nen tan entusiasmat, al déu se li ocorregué una idea divina. Estigué rumiant una mica i a la fi, amb cara de còmplice li proposà el següent pacte:
-Mira, Maginet, de debò t’agradaria fer de déu a dalt del cel?
-Oh, i tant que sí. Seria el que m’agradaria més, més, més del món!
-Doncs mira, si hi estàs d’acord, puc fer l’últim miracle de la meva vida. Puc convertir-te en déu i jo adoptaré la teva forma humana de nen, i viuré com tu, a casa teva. Ningú no s’adonarà del canvi. Tu volaràs cap al cel i seràs l’amo absolut de l‘Univers. Podràs fer i desfer a la teva manera, inventar-te tots els miracles que et passin pel cap.
-De debò que ho dius de veritat?
-I tant que ho dic de veritat. Els déus no mentim mai.
-I no hauré d’estudiar mai més?
-És clar que no; posseiràs tots els coneixements del món.
-I ningú no em renyarà si faig allò que em surti dels nassos, ni em diran mai més badoc?
-I tant que no. Seràs tu qui manarà els altres.
-I menjaré només el que em vingui de gust?
-Per descomptat, home!
-Sííí, sí que ho vull! Corre, déu, fes el miracle! Un instant, que vaig a fer pipí, i ja estaré llest per marxar.
I al cap d’una estona, una figura blanca, com una volva de neu, s’esmunyia cap al cel amb tota la força i la magnificència d’un déu jove, acabat d’estrenar.


Ha plogut molt, des d’aleshores; el temps transcorre de pressa. Ara bé, el nou déu-Maginet no ha perdut encara el costum de badar. I de vegades també fa una mica el trapella, aprofitant-se del poder dels miracles. Per això, d’ençà d’aquell dia, és bastant habitual trobar-se amb situacions un xic estranyes. Pot succeir, per exemple, que enmig d’una xafogosa tarda estiuenca, de sobte comenci a nevar. O que als nostres mars i oceans l’aigua se’ls torni dolça. També pot ser que polítics d’esquerres apareguin insòlitament a la dreta, o que països immensos capgirin els seus governs en un tres i no res.
I de qui creieu que va ser la idea de construir un tren d’alta velocitat entre Madrid, Sevilla i algunes altres capitals, però que és incapaç d’enllaçar-nos amb la resta d’Europa perquè no arriba a la frontera? Elemental, amics, elemental...
El que potser encara no sabeu és què va fer l’ara Maginet-déu quan es va quedar sol a la cambra, convertit ja en un humà. Com que, fet i fet, ja no s’havia de comportar com un sant, va voler realitzar la primera malifeta de la seva nova vida. Era una necessitat imperiosa, incontrolable, d’experimentar una nova sensació. Amb el gest resolt i la cara de murri, tragué el cap per la finestra; lentament alçà els ulls vers els seus antics dominis, i cridà amb tota la força de tants anys de contenció:
-Mecàsuuunséééuuuuuuu...
La seva veu fortíssima s’anà estenent per l’espai, ressonant entre valls i muntanyes, escolant-se pels racons més inhòspits, per monestirs i masies, girant frenèticament al voltant de la Terra. Pertot arreu es podia escoltar la remor de l’eco repetint incansablement: séééuuuu, séééuuuu... séééuuuu...
I parant bé l’orella, encara avui podem sentir-la, perquè quan les paraules tenen intenció d’aturar-se, en Maginet des del cel els hi dóna una empenta i han de seguir voltejant. És, si fa no fa, una més de les entremaliadures d’un déu de set anys, eixerit com un pèsol, que regnarà durant segles i segles.
Amén.
Galionar

13 comentaris:

  1. Me alegro muchísimo y entiendo que no puedas dormir, tiene que ser una alegría muy grande
    Seguro que todo va a ir bien y estos días podrás disfrutar de Llorenç, y por supuesto también él de la seva àvia

    Un beso muy muy fuerte y os tendré en mi pensamiento estos días

    ResponSuprimeix
  2. Tornaré a llegir el conte, que ara vaig una mica de pressa... i també miraréa veure si trobo el nen embadalit! ;)

    Que tot vagi molt bé i que gaudiu de les emocions tendríssimes d'una nova personeta a la família.

    T'envio una abraçada molt gran, bonica!

    ResponSuprimeix
  3. Felicitats i que tot vagi be. A disfrutar-ho.
    Joan Carles.

    ResponSuprimeix
  4. Que l'espera sigui molt curta!
    Segur que el Magí estarà molt content que un conte preciós dugui el seu nom.
    Uas abraço.

    ResponSuprimeix
  5. M'ha agradat molt aquest conte! Quin déu més divertit.

    En Magí quan sigui gran estarà ben orgullós!

    ResponSuprimeix
  6. Ha,ha,ha,ha. Quin conte tan fresc. M'ha agradat molt.

    QUE HI HAJA MOLTA SORT I QUE BEN AVIAT TINGUEU AMB VOSALTRES EN MAGÍ, TALMENT UN ÀNGEL.

    ResponSuprimeix
  7. Benvolguda Montserrat desitjo qeu demà mare fill i àvia forgeu el dia amb una abraçada...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  8. Espero que tot ha anat bé i ets l'àvia més feliç del món. Molt bonic el conte. Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  9. Jo també, Montserrat. Espero que tot hagi anat molt bé. Et suposem molt enfeinada però alhora molt il·lusionada.
    Ara mateix acabaré de llegir el conte. Demà o demà-passat te'n diré alguna cosa. Gràcies. I a gaudir.

    ResponSuprimeix
  10. Galionar,
    Cinc destacats del conte,
    1. El diminutiu MAGINET.
    2. El paracaigudes blanc (gairebé papal) de Déu esdevingut home (per segona vegada, oi?).
    3. L'al·lèrgia a les plomes.
    4. La màgia del cagar-se en.
    5. La neu estiuenca.
    I n'espero un sisè:
    6. El Déu-Maginet participant en una fita castellera.
    Així siga.
    I moltes refelicitats.

    ResponSuprimeix
  11. Galionar, suposo que a hora d'ara ja ets tornes a ser àvia, no cal dir que et cau la baba...Moltes felicitats i espero que tot hagi anat molt bé, avui dia la medicina fa meravelles...
    Moltes gracies per aquest conte tan reeixit que ens has deixat, miraré si trobo una foto...
    Una abraçada per a tu i un petonet a la maneta del petit nadó,
    M. Roser

    ResponSuprimeix
  12. Gràcies a tots vosaltres, amics i amigues, pels vostres desigs i les vostres paraules que acompanyen. Sí, tot va anar molt bé, i en Magí ja és entre nosaltres! Una alegria immensa, personal, col·lectiva i intransferible. I un cansament brutal per part meva, sobretot a causa d'anar tot el dia al darrere del seu germanet de 18 mesos, que entre ell i els viatges a l'hospital no em deixen temps per a res més.
    Sempre és bonic celebrar el miracle de la Vida, principalment en moments tan convulsos com els actuals, on tot sembla capgirat.
    M'alegro també que us agradés el conte. Un conte per a nens grans, podríem dir. Qui no ha tingut ningú a casa que constantment tingués a la boca aquest renec?
    Jordi, gràcies pels teus cinc destacats, El sisè té possibilitats de complir-se, perquè el seu pare és casteller. En tot cas, si d'aquí una pila d'anys encara hi som, ja t'ho faré saber.
    La propera entrada, no sé quan, serà més curta: un poema més seriós dedicat també a aquest esdeveniment entranyable.
    Una forta abraçada, amics, i gràcies novament per fer-me companyia!

    ResponSuprimeix
  13. Preciós......l'enhorabona i per molts anys els teus nets et puguin robar temps........Fanny

    ResponSuprimeix