divendres, 22 d’abril del 2011

Conte de Sant Jordi

A tu que em llegeixes, a tu que m'estimes, a tu que em segueixes... A tu, bon amic, bona amiga, per a tu el meu conte i els millors desigs per Sant Jordi.

L'ALQUIMISTA DE PARAULES
Hi havia una vegada un full de paper, orfe de llibre, que s’havia extraviat en el temps i que vagava perdut, incapaç de retrobar, per si sol, el lloc on pertanyia. Empès per les ventades, clivellat pels raigs del sol, xopat per mil tempestes i amagant-se dins la fosca de les nits profundes… I viatjava errant, d’ací cap allà, intentant encabir-se infructuosament en qualsevol tom enquadernat, on tots els fulls eren al seu lloc, perfectament numerats, amb una coherència lògica dels uns amb els altres, amb una continuïtat exacta des del pròleg fins al punt final…
El full sense llibre aprofitava els remolins de l’aire per viatjar fins a les biblioteques, i les visitava totes, des de les més humils i petites fins a les prestigioses i més grans; penetrà delerós en tots els llibres arranats en els prestatges, en els que jeien damunt les taules, en els que restaven per terra esperant ser col·locats… S’intentà escolar a dins de cadascun, i de tots en fou rebutjat. No encaixava en cap d’ells, perquè el seu lloc només podia estar en el seu propi llibre, aquell del qual un dia es perdé sense saber com. Però això el full ho ignorava; no era capaç d’entendre que la seva creació sí que tenia sentit, que només estava fora de context, i que tan sols li calia trobar la seva autèntica història per tornar a ésser…
No, ell no ho comprenia, només era conscient que per si sol, no servia per a res. I desitjava, vanament, ser acceptat pels altres fulls, sense ni tan sols conèixer quin missatge duien els seus mots, ignorant el significat de les paraules que, mig esborrades pels anys, restaven encara visibles a la seva superfície…
I fent-se fonedís entre el color groguenc de les fulles dels arbres que cobrien els carrers a la tardor, s’infiltrava en els jardins senyorívols de la part noble de la ciutat, i entrava a les cases d’amagat, i en cercava tots els llibres provant sort; s’escolava per sota els porticons de les vitrines, on riquíssims toms a resguard de la pols dormien el son dels segles, inútils i oblidats; també n’era rebutjat. I furgava a dintre les bosses dels estudiants per veure si s’adeia amb algun llibre de text, i fins i tot provà sort en les revistes amagades dels adolescents que intentaven esbrinar la vida en pàgines de pornografia….
Es feia invisible per arribar a les cuines, on les mestresses de casa guardaven els secrets de les viandes en quaderns de tapes fortes i greixoses. S’enfilà fins a les golfes més rònegues i empolsinades, on vells baguls contenien algunes joies literàries perdudes en l’oblit, diaris íntims de generacions enrere, amb el paper esgrogueït, castigats per la humitat. Entrà i sortí de moltes, moltes cases, i els seus intents de retrobar el seu lloc eren sempre debades.
Pels volts de Nadal es feia passar per targeta amb missatge de pau, àvida de ser rebuda, i viatjava dins el ventrell de cuiro d’una bossa de carter. I així li fou fàcil recórrer la ciutat de cap a cap, visitant totes les llars, provant sort entre els llibres de contes que havia de cagar el tió. I s’arremolinava a prop les estufes per fer-se passar el fred, vigilant que no el veiessin i el posessin a cremar per atiar les flames, com havia vist que els succeïa a d’altres fulls com ell.
A l’estiu, es feia papallona. I guiant-se pels sospirs de les donzelles que festejaven a la llum de la lluna, entrava per les finestres i furgava entre els lligalls de les cartes d’amor apassionades i tendres, per si afortunadament hi pertanyia…
I un dia l’atzar el va conduir fins a la cambra d’un home que escrivia, i cautelós, discretament apartat de la taula on treballava, quedà corprès i admirat d’aquells ulls somniadors que expressaven tantes coses, d’aquell rostre que esguardava la finestra amb melangia, d’aquells dits que feien córrer la ploma tot omplint fulls i més fulls de versos. I d’aquells papers, talment com un miracle, en sorgia un fum d’esquitxos d’estrelletes que s’enlairaven cap al cel, que s’expandien en l’aire i que queien novament sobre la gent com una pluja fina de lletres, i aquells que en restaven tocats es convertien en éssers delerosos de ganes de llegir, de ganes d’estimar, de ganes d’oferir-se llibres i carícies… I desitjà àvidament ésser posseït per l’esperit del poeta, i volgué ser un full en blanc i pujar a aquella taula; no ser res i ser-ho tot sota les mans d’aquell que era savi en els secrets de la creació, sota les mans d’aquell que podia tornar-lo a una vida plena de sentit…
Era el mes d’abril, i les roses s’obrien, descarades i esplèndides, complaent-se en la seva pròpia seducció. I el poeta feia versos, enfollit, intentant apaivagar l’incendi que li cremava la sang, intentant explicar el perquè d’aquell neguit que el pertorbava…
Lliurat incondicionalment als seus anhels, el full de paper restà molt a prop de l’home, i s’esborronà de plaer quan aquest, veient-lo a terra, l’agafà entre les seves mans i l’acaronà, tot netejant-li la pols. I entre aquelles lletres malmeses pel temps i els avatars, pogué entreveure’n uns versos, uns versos esparsos, tan bells com no havia somniat mai. Conformaven retalls d’un poema que anà balbucejant en veu alta, i tots dos quedaren captivats de tal magnificència…


Ara el full comprengué quin era el seu origen. Havia estat creat del treball, la inspiració i el delit d’un alquimista de paraules, d’algun trobador d’antany; per això era un manuscrit i no s’assemblava a les pàgines dels altres llibres. Ell pertanyia a una altra estirp, a la dels poemes extraviats en el temps, després que potser el seu creador se n’hagués acomiadat per oferir-los al vent, o lliurar-los als déus del mar per tal que el seu missatge arribés a alguna banda…
El poeta l’estimà a l’instant; i en un acte d’amor suprem el posseí: ell i l’home romanien junts, mentre que en un full a part s’engendrava un nou poema a partir d’aquells versos, una nova història que perduraria en els anys, que perpetuaria la llavor del seu origen. I sentí que no li calia buscar més, que ja podia donar per tancat el seu cicle. Per això, acabat l’acte d’amor, el vell paper s’extingí sota les mans del poeta i es convertí en un fumerol de pols d’estrelles que s’enlairà cap al cel, que s’expandí en l’aire i que s’anà dipositant sobre els llavis dels amants com gotes de rosada…
Galionar 


17 comentaris:

  1. Uauuuuuuuuuuu!
    m'has deixat amb la boca oberta!
    que bonic!!!

    ResponElimina
  2. També aquest conte, aquest homenatge a la creació, a la paraula escrita, als sentiments que brollen des de la sensibilitat més gran de la mà que els ha creat, haurien de trobar un lloc entre les prestatgeries més estimades dels amics blocaires!!!

    Sempre eres i seràs una gran alquimista de la paraula, saps arribar a l'amic lector, captivar-lo, delectar-lo i encomanar-li la teua passió!!!

    Que tingues una molt bona diada de Sant Jordi i que et regalen molts llibres!!!

    Abraçades ben sentides

    ResponElimina
  3. Gràcies, Montse!
    La composició del post és una meravella.
    Bona Diada de Sant Jordi!

    ResponElimina
  4. I com et llegeixo, t' estimo i et segueixo bona diada per tu també, plena de colors i aromes.
    Petonet

    ResponElimina
  5. Preciós, Montse, Gràcies i feliç diada!!!!!......Fanny

    ResponElimina
  6. Filadora, m'alegra que t'hagi agradat. Gràcies per la visita!
    Jaume, gràcies a tu per acompanyar-me i llegir-me!
    Joana, gràcies pel teu entusiame. Ja m'agradaria ser una bona alquimista de les paraules, ja; però ja ho saps, les paraules no sempre ens obeeixen...
    Pilar, gràcies a tu també per haver trobat acollidora l'estada al meu post i per haver-te agradat el conte.
    Marta, gràcies per seguir-me, estimar-me i llegir-me. Ja saps que tot això és recíproc per part meva.
    Fanny, gràcies per les teves paraules i per haver-me llegit.
    Amb el desig que hagueu tingut una feliç diada de Sant Jordi, rebeu una abraçada molt gran.

    ResponElimina
  7. El conte és deliciós, i te'n felicito.
    És un conte de veritat, dels de camí, d'aquells que s'aventuren de grat o per força- a buscar alguna cosa meravellosa o acollidora. Generalment la troben.
    Bona Pasqua.

    ResponElimina
  8. Bona Pasqua. M'ha agradat molt el teu conte. M'ha fet pensar en l'anaguet lleix. Aquelles persones que guarden grans valors i no ho saben...Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  9. M’agrada’t molt aquest conte de Sant Jordi, l’alquimista de paraules, et felicito per la teva narració.També m’agrada el dibuix del començament.
    Bona Pasqua.
    Jaume.

    ResponElimina
  10. Gràcies, Olga, m'alegro que el conte t'hagi complagut. Les teves paraules de mestra són molt importants per a una alumna que està a les beceroles.
    Joan, igualment et dic. No havia pensat en l'aneguet lleig, però ara que ho dius...
    Jaume, gràcies per la teva visita i per les teves paraules. Si el conte us ha fet passar una estona agradable, em dono per ben pagada.
    Bona Pasqua a tots vosaltres i una abraçada molt gran.
    Per cert, a mi la Pasqua m'ha dut una grandíssima notícia que es materialitzarà a mitjans de novembre. Però fins d'aquí a unes setmanes no us en puc dir res. Sapigueu, però que sóc molt feliç!
    Una altra abraçada, va!

    ResponElimina
  11. Quina història més bonica! Un full de paper que s'assembla una mica a nosaltres... a vegades costa tant de trobar el lloc que ens pertoca, però quan el trobem, com el full, un instant pot ser com una vida. Si l'estimem, l'instant, com fa el poeta.

    ResponElimina
  12. Hola, Carme, gràcies per les teves paraules. Jo també penso que hi ha instants que bé valen tota una vida, i que el seu record ens acompanyarà sempre.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  13. Encara que sigui una mica tard... et desitjo MOLTES FELICITATS!! i que acabis de passar un dia ben feliç! I els que segueixen també!

    ResponElimina
  14. Carme, moltíssimes gràcies. El dia del sant ha anat força bé, però el partit Madrid-Barça que ara mateix ha acabar encara ha estat molt millor!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  15. Quina meravella has escrit... és una història preciosa... i convida a no rendir-se mai, encara que sembli que som un paper que va pel món aïllat de la resta... el full de la teua història mai es va cansar de buscar, i de buscar-se a si mateix...

    Un abraç Montse :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ximo! Que fàcil dir això de no rendir-se mai però que difícil portar-ho a la practica... Amb tot, sóm aquí per intentar-ho, oi? :)
      Una forta abraçada!

      Elimina