No tinc veu

Amb el permís de l’Helena Bonals, que amb una petita tergiversació del seu poema me n’ha inspirat un altre de més llarg, basat exclusivament en somiejos personals.

Gràcies, Helena!

 “...No crec en Déu, no crec en els horòscops, no crec en l'homeopatia, no crec en el canvi climàtic. Només crec en el meu llapis, la meva ploma, i la meva espurna...”  (Helena Bonals)

“...Hi ha vegades que no crec ni tan sols en el meu llapis, ni en la meva ploma, ni en la meva espurna...” (Montse Galionar)

Se m’encallen les paraules a la boca,

en el cor, en la ment, en l’esperit.

Ja no tinc veu. N’he dit tantes, ja, de coses,

abans de descobrir que no han servit...

Saps que la teva força està en la ploma,

que només a través d’ella potser t’estimaran.

Fins i tot de tant en tant ho aconsegueixes...  

(Oh, digníssims cavallers,

l’estima i estimar, creieu que és el mateix...?)

Enlluernes i et sublimen, s’enamoren dels teus versos,

i exultes d’alegria perquè creus que t’han entès.

Germina l’amistat, l’amor platònic, la il·lusió,    

i et sents forta i valenta, i ho tens tot...

Fins que un dia veus que et canten les absoltes,

com si haguessis estat per a ells com un bell somni...

Confessen no tenir-ne prou amb els teus mots

ni amb la forma tan sublim com enamores.

Els falta la presència del teu cos, ai las!,

els besos tangibles, l’abraçada i el teu sexe.

Si això no ho vols donar, per què han de perdre el temps?

La teva flama, encesa? La bufen i ja està...

(Oh, digníssims cavallers,

l’estima sense sexe, penseu que no existeix...?)

Quan ja no pots creure en res més,

ni en el llapis, ni en la ploma,

i el vent ha apagat la teva espurna,

i ni els somnis et serveixen,

quin sentit tindrà llavors la poesia...?

Potser haurem de creure en altres coses,

com ara Déu, els horòscops,

el canvi climàtic i potser,

l’homeopatia!

Montse Galionar