Dolça pau al monestir de Montserrat (una altra visió un xic irreverent)

Esclata entre el silenci sagrat del monestir un repic de campanes cada nova albada; el seu eco ressona enmig de les muntanyes amplificant-ne el so.  

Són 3/4 de 6 del matí.

Els ocells, celebrant l’inici de llum que trenca la negror de l’horitzó, xisclen i volen, criden i canten amb gran alegria. Diries que és un cor d’àngels baixats del cel, amb mil veus diverses i acoblades les unes a les altres amb perfecta harmonia. Però quin terrabastall que fan...!

Però només són 3/4 i mig de 6 del matí...

Un dels ocells angelicals la identitat del qual ignoro, arrossega un trauma d’infantesa perquè hauria volgut ser un despertador amb alarma en una altra vida, i per apaivagar la seva frustració repeteix incansable davant la finestra, sense possibilitat humana de desactivar-lo: tit tit tit; tit tit tit: tit tit tiiittt...

Alegria! Quina pau per a l’esperit! Quina càrrega brutal de serenor, passar uns dies de repòs al monestir...!

M’endormisco novament amb el cap sota el coixí, gaudint intensament dels sorolls que em regala l’exuberant natura; la son no triga a embolcallar-me... Però tot d’un plegat sona altra volta l’esclat de les campanes, que cal exultar la vida, que cal anar a pregar, que la vida és bella!

Són les 6 del matí.

I en una sincronització perfecta, es posa en marxa el generador que aquest any m’ha tocat en sort a sota la finestra: room-room-room...! Estoic, disciplinat complidor de la seva comesa, indemne a la pluja i les ventades, romandrà fidel a la seva tasca fins a quarts de 12 de la nit.

Un batalló de cotxes-escombradora s’engeguen a l’uníson, en harmoniosa comunió amb el seu entorn; amb una horeta, si hi ha sort, deixaran asèptica la plaça per als nous visitants d’avui. I màquines, motors, campanades i ocells sé que treballen per a mi, per al meu benestar, per alegrar-me el dia, per contribuir al meu entreteniment, amb un venturós delit de no permetre’m ni un moment de silenci, no fos cas que m’enyorés i em comencés a penedir d’haver escollit uns dies de repòs a les muntanyes...

Són les 8 del matí.

I jo ja estic dutxada, ja m’he pres dos cafès per desvetllar-me, ja tinc el llit fet, ja he escoltat les notícies per la ràdio, ja m’he rentat les tasses i els plats de l’esmorzar... I agafo el meu bastó plegable i em perdo pels camins de Montserrat...

Sense pressa però sense pausa, riuades de turistes envaeixen el monestir com una plaga d’insectes sorgits de sota terra; el cremallera els escup a la superfície amb una agilitat metòdica. Cada vegada el núvol de gent compacta en moviment és més nombrós. Blancs com la llet, vermells com les gambes argentines, o amb els ulls ametllats... El murmuri ambiental va guanyant decibels, es torna eixordador, s’expandeix per la contrada...

Són, més o menys, les 11 del matí, però també serà igual a les 12, a la 1, a les 2, a les 3...

I els putos visitants s’hi estaran fins ben passades les 6 de la tarda, quan poc a  poc seran engolits novament per la boca del l’estació del cremallera que els conduirà altra vegada al seu destí d’origen...

Després de dinar intento agafar el son; ha estat tan curta i tan accidentada la nit... Tasca impossible: dues escoles s’han instal·lat a la plaça per dinar, tot menjar-se l’entrepà, i xisclen i s’esgargamellen com si la seva veu no se’ls hagués d’acabar mai. I sí, tots alhora. I no hi ha ni ordre ni concert ni cap professor que els avisi...

Abandono el nucli central de la meva cel·la per segona vegada i me’n vaig a les muntanyes. No torno fins que, desagraïda de mi, i sense valorar la rica varietat de sons amb què l’indret m’obsequia, l’ambient sembla haver recuperat una mica de tranquil·litat...

Entre una cosa i una altra, es fan les 10 de la nit...

I no dono per a més, me’n vaig a dormir. A ¾ de 6, la natura en estat pur estarà amatent a l’altre costat de la finestra per tal de despertar-me...

Però hi ha una parella a la cel·la del costat que celebra la vida amb persistent insistència, sense gens de respecte a l’indret sagrat, i a sobre el transformador es converteix en un “solo” que sense l’acompanyament dels ocells es fa ronc i antipàtic...

Ja és quasi mitja nit quan se’ls acaba l’esma a tots plegats, i per fi fan un mutis. Ooooh, no m’ho crec! Però llavors, seguidament, uns quants empleats del monestir es reuneixen a la plaça fent tabola entre riures i converses, abans de retirar-se a les seves habitacions...

Són les 12 de la nit, l’hora de les bruixes, i per sort, ja podré dormir!

Però un gat desaforat i boig miola que miola des de la plaça, al davant de les finestres; va perdut? Té gana? Potser va calent? Entre les bromes del son trencat, em sembla el plor d’una criatura abandonada i fa que m’espanti, i que em costi força empalmar novament el son...

Són les 2 de la matinada.

Per sort, encara queden 3 hores ben bones fins que les primeres campanes del matí esclatin entre el silenci sagrat del monestir. Encara poden passar tantes coses...

Oh, beneït sigui el Déu que ha creat tanta bellesa i que ens ofereix el goig de compartir-la! No ho dubtéssiu pas, eh?, l’any vinent tornaré a Montserrat!