Esclata entre el
silenci sagrat del monestir un repic de campanes cada nova albada; el seu eco
ressona enmig de les muntanyes amplificant-ne el so.
Són 3/4 de 6 del
matí.
Els ocells,
celebrant l’inici de llum que trenca la negror de l’horitzó, xisclen i volen, criden
i canten amb gran alegria. Diries que és un cor d’àngels baixats del cel, amb
mil veus diverses i acoblades les unes a les altres amb perfecta harmonia. Però
quin terrabastall que fan...!
Però només són 3/4 i mig de 6 del matí...
Un dels ocells
angelicals la identitat del qual ignoro, arrossega un trauma d’infantesa perquè
hauria volgut ser un despertador amb alarma en una altra vida, i per apaivagar
la seva frustració repeteix incansable davant la finestra, sense possibilitat
humana de desactivar-lo: tit tit tit; tit tit tit: tit tit tiiittt...
Alegria! Quina
pau per a l’esperit! Quina càrrega brutal de serenor, passar uns dies de repòs
al monestir...!
M’endormisco
novament amb el cap sota el coixí, gaudint intensament dels sorolls que em
regala l’exuberant natura; la son no triga a embolcallar-me... Però tot d’un
plegat sona altra volta l’esclat de les campanes, que cal exultar la vida, que
cal anar a pregar, que la vida és bella!
Són les 6 del
matí.
I en una
sincronització perfecta, es posa en marxa el generador que aquest any m’ha
tocat en sort a sota la finestra: room-room-room...! Estoic, disciplinat complidor
de la seva comesa, indemne a la pluja i les ventades, romandrà fidel a la seva
tasca fins a quarts de 12 de la nit.
Un batalló de
cotxes-escombradora s’engeguen a l’uníson, en harmoniosa comunió amb el seu
entorn; amb una horeta, si hi ha sort, deixaran asèptica la plaça per als nous
visitants d’avui. I màquines, motors, campanades i ocells sé que treballen per
a mi, per al meu benestar, per alegrar-me el dia, per contribuir al meu
entreteniment, amb un venturós delit de no permetre’m ni un moment de silenci,
no fos cas que m’enyorés i em comencés a penedir d’haver escollit uns dies de
repòs a les muntanyes...
Són les 8 del
matí.
I jo ja estic
dutxada, ja m’he pres dos cafès per desvetllar-me, ja tinc el llit fet, ja he
escoltat les notícies per la ràdio, ja m’he rentat les tasses i els plats de l’esmorzar...
I agafo el meu bastó plegable i em perdo pels camins de Montserrat...
Sense pressa
però sense pausa, riuades de turistes envaeixen el monestir com una plaga d’insectes
sorgits de sota terra; el cremallera els escup a la superfície amb una agilitat
metòdica. Cada vegada el núvol de gent compacta en moviment és més nombrós.
Blancs com la llet, vermells com les gambes argentines, o amb els ulls
ametllats... El murmuri ambiental va guanyant decibels, es torna eixordador, s’expandeix
per la contrada...
Són, més o
menys, les 11 del matí, però també serà igual a les 12, a la 1, a les 2, a les
3...
I els putos
visitants s’hi estaran fins ben passades les 6 de la tarda, quan poc a poc seran engolits novament per la boca del l’estació
del cremallera que els conduirà altra vegada al seu destí d’origen...
Després de dinar
intento agafar el son; ha estat tan curta i tan accidentada la nit... Tasca
impossible: dues escoles s’han instal·lat a la plaça per dinar, tot menjar-se l’entrepà,
i xisclen i s’esgargamellen com si la seva veu no se’ls hagués d’acabar mai. I
sí, tots alhora. I no hi ha ni ordre ni concert ni cap professor que els
avisi...
Abandono el
nucli central de la meva cel·la per segona vegada i me’n vaig a les muntanyes.
No torno fins que, desagraïda de mi, i sense valorar la rica varietat de sons amb
què l’indret m’obsequia, l’ambient sembla haver recuperat una mica de
tranquil·litat...
Entre una cosa i
una altra, es fan les 10 de la nit...
I no dono per a
més, me’n vaig a dormir. A ¾ de 6, la natura en estat pur estarà amatent a l’altre
costat de la finestra per tal de despertar-me...
Però hi ha una
parella a la cel·la del costat que celebra la vida amb persistent insistència, sense
gens de respecte a l’indret sagrat, i a sobre el transformador es converteix en
un “solo” que sense l’acompanyament dels ocells es fa ronc i antipàtic...
Ja és quasi
mitja nit quan se’ls acaba l’esma a tots plegats, i per fi fan un mutis. Ooooh,
no m’ho crec! Però llavors, seguidament, uns quants empleats del monestir es
reuneixen a la plaça fent tabola entre riures i converses, abans de retirar-se
a les seves habitacions...
Són les 12 de la
nit, l’hora de les bruixes, i per sort, ja podré dormir!
Però un gat
desaforat i boig miola que miola des de la plaça, al davant de les finestres;
va perdut? Té gana? Potser va calent? Entre les bromes del son trencat, em
sembla el plor d’una criatura abandonada i fa que m’espanti, i que em costi
força empalmar novament el son...
Són les 2 de la
matinada.
Per sort, encara
queden 3 hores ben bones fins que les primeres campanes del matí esclatin entre
el silenci sagrat del monestir. Encara poden passar tantes coses...
Oh, beneït sigui
el Déu que ha creat tanta bellesa i que ens ofereix el goig de compartir-la! No
ho dubtéssiu pas, eh?, l’any vinent tornaré a Montserrat!
