diumenge, 12 de juny de 2011

Racó de juny

"…El savi no s’asseu per lamentar-se sinó que, alegrement, es posa a reparar els danys fets…"
(Shakespeare)
Oh sapientíssim mestre de les lletres, el més gran entre tots els grans, no seré jo qui qüestioni l’encert de les vostres ensenyances sobre tan important afer. És més, fins i tot estic disposada a dur-les a la pràctica, a experimentar les excelses bondats d’aixecar-se de la cadira i posar-se a treballar per apedaçar amb Loctite els trencaments de l’ànima... Però ai, sapientíssim mestre, això de pretendre que, a sobre, ho faci alegrement..., homeeeee...!
Deixeu-me reivindicar almenys, amb tot el meu sentit respecte, el dret a estar trista mentre duri l’intent de reparació. Encara que mai em sigui atorgat, per immerescut, l’estadi de saviesa al qual vós feu esment.

Farewell, thou art too dear for my possessing,
And like enough thou know’st shy estimate.
The charter of thy worth gives thee releasing;
My bonds in thee are all determinate.

For how do I hold the but by thy granting,
And for that riches where is my deserving?
The cause of this fair gift in me is wanting,
And so my patent back again is swerving.

Thyself thou gav’st, thy own worth then not knowing,
Or me to whom thou gav’st it else mistaking;
So thy great gift, upon misprision growing,
Comes home again, on better judgement making.

Thus have I had thee as a dream doth flatter:
In sleep a king, but waking no such matter.
William Shakespeare, Sonets

Adéu, ets massa car perquè puguis ser meu,
i és probable que tu ja sàpigues què vals.
Carta de llibertat et dóna el valor teu;
i han caducat els meus lligams i els meus avals.

Com et puc retenir si no te’m vols lliurar?
I per aquest tresor, ¿on és el mèrit meu?
La causa d’aquest do ja no la sé trobar,
i ara el meu privilegi no és meu, sinó que és teu.

Te’m vas donar sense conèixer el teu valor
o bé, respecte a mi, vas caure en un engany,
així el teu gran regal, creixent d’aquest error,
torna altre cop a tu, sense un judici estrany.

Per tant, t’he posseït com en un somni rosa:
dormint, un rei: però, despert, una altra cosa.
William Shakespeare, Sonets (Traducció de Salvador Oliva)

16 comentaris:

  1. Precioses paraules de Shakespeare, preciosa música antiga espanyola, suggerent barqueta hissada a la platja en un dia incert, com incerta és la vida i agosarats hem de ser els que per ella navegam, i de les destrosses hem d'aprendre i fer les reparacions necessàries, amb alegria, o sense emperò amb determinació.
    Gràcies.
    Petons

    ResponSuprimeix
  2. El que donis de tu, es transformarà en la teva riquesa.
    Carlos Nessi

    En el moment de morir només t’emportes allò que has donat.
    Luciana Prennushi

    La rialla és la distància més curta entre dues persones.
    George Bernard Shaw

    Estimar és trobar la riquesa pròpia fora d’un mateix.
    Alain

    Mira m’ha donat per enviar-te que tot i que no són meves les comparteixo plenament...


    Estima i viu plenament, no et deixis aturar per cap barrera social o imposada pels homes o per qualsevol creença estúpida. Viu!

    Des del far una abraçada que no és més que la teva.
    onatge

    ResponSuprimeix
  3. Potser l’alegria, estimada amiga, no haja de vindre de l’esforç per reparar els danys; més bé l’alegria, tal vegada arribarà quan hàgem adquirit la consciència de l’alliberament que suposa haver aconseguit la distància suficient d’aquella persona, cosa, sentiment, pressió, angoixa,… que encara hagués pogut causar major prejudici si l’haguérem hagut d’aguantar més temps a prop nostre.
    El treball, l’esforç i l’esgotament que pot produir la reparació dels danys crec que acabarà pagant la pena. Una vegada ben assegurada la reparació… a qui li quede temps per viure que ho faça, perquè s’ho ha guanyat de debó.
    I, sobre el valor de les persones, jo crec que sempre està en relació directament proporcional al desconeixement que sobre aquest aspecte té el posseïdor de la vàlua en qüestió. Hi ha coses sobre les quals quasi val més ser-ne ignorant per tal de fer-les prevaldre.
    Una molt forta abraçada,
    amparo

    ResponSuprimeix
  4. Després de llegir el comentari de Amparo, no sé què dir-te. Sembla que sense saber-ho, m'ha furtat les paraules que m'haguera agradat dir jo, encara que mai ho hauria fet d'una manera tan exacta, precisa i discreta.
    Doncs això, montse , el que diu Amparo!!!
    Una molt forta abraçada!!!

    ResponSuprimeix
  5. Els estudiosos diuen que, els seus poemes d'amor reflexen que era homosexual. No sé per qué t'escric aizò ara. ha sigut la primera idea que m'ha vingut al cap.
    El que crec és que suposo que le caracter de cada ú influeix molt. A mi, per exemple, les tristors em duren poquíssim. Per això em fa riure que aquell que tu saps, escrigui de mi que sóc un amargat. Ara bé. Tothom té dret als seus moments de tristor. però em de vigilar que no es facin crònics. Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  6. La teua resposta a Shakespeare em sembla genial.

    ResponSuprimeix
  7. L'amor no es pot reclamar, no es guanya, no es compra; és un acte d'entrega.
    Aquest sonet em recorda una altra obra de Shakespeare; la tragèdia "El rei Lear". Aquest, vol dividir el seu regne entre les seves tres filles. La divisió tindrà en compte quant l'estimen i la més jove es nega a jugar.
    L'amor verdader no té preu. Quan se li posa, es prostitueix.
    Bona tria per a la reflexió, Montse!

    ResponSuprimeix
  8. Que puc posar-te aquí davant aquests monstre que escriu... l'estimar deuria ser voler, simple. De vegades volem imposar i aleshores... Deixem que estimar és entregar-se i que vingui el que vingui... Podem estimar tant o quant... Si ho hem de medir... anton.

    ResponSuprimeix
  9. Ara no sé com explicar-ho, però m'agrada la frase de Shakespeare, m'agrada molt la teva resposta i també el sonet.

    I és que hi ha moments i moments, potser a cops la reparació és pugui fer amb alegria, potser quan serem molt savis tots... :) però també hi ha l'alegria de la reparació, la de veure'ns capaç de retrobar-la ni que sigui al final de la reparació.

    Una abraçada ben forta!

    ResponSuprimeix
  10. Jaume, m'agrada la paraula que has emprat: determinació. És igual si l'alegria està fora de lloc, si la tristesa fa més nosa que favor: és la determinació el motor que ha de fer avançar la nostra vida endavant. M'agrada que t'agradi la música que he escollit.
    Onatge, gràcies per les frases que aportes, tant les de collita pròpia com les que tenen un altre nom propi. Una vegada més, queda demostrat que l'estimació és el motor del món i de les nostres vides, si volem que aquestes valguin realment alguna cosa.
    Amparo, em passa com a la Joana, que no sóc capaç d'afegir res més després de les teves encertadíssimes paraules. Tots ho hem experimentat alguna vegada, i segur que fem nostre el contingut de les teves afirmacions. Sí, després de l'esforç de desenrunar i de tornar a construir, és tota una odissea trobar forces i temps per continuar vivint... Sort que comptem amb les abraçades energètiques, que sovint ajuden tantíssim.
    Joana, d'acord totalment amb el que dius de les paraules d'Amparo; el mateix Shakespeare se n'hauria tret el barret, si les hagués llegit.
    Joan, en el llibre d'on he tret el poema també sembla fora de dubte les inclinacions sexuals del poeta. Per sort, el sentiment de l'amor, l'estima, l'atracció, no fa distincions de sexes quant a la textura i la intensitat dels sentiments. Tens sort de vèncer fàcilment els estats de tristesa; personalment no puc dir el mateix. Aquella persona que et considera un amargat és que no et coneix gens ni mica, o que es veu reflectit ell mateix en el mirall quan creu mirar-te a tu.
    Novesflors, m'alegra que t'agradi la meva resposta al poeta; trobo que se la mereixia, oi?
    Pilar, ara no tinc present el text del Rei Lear, però segur que està a la biblioteca del meu fill i la cercaré. No, la veritable estima no té preu, afortunadament. Si es pogués comprar amb diners, potser no hi hauria tants desafortunats... O potser encara n'hi hauria més.
    Anton, sí, aquesta vegada l'autor ens sobrepassa a tots. Estimar, la cosa més simple i més complexa del món... Estic d'acord amb la teva afirmació: lliurar-se per amor i que vingui el que vingui!
    Carme, el sonet és Shakespeare 100%, amb ell és impossible equivocar-se. La meva frase era una mica xorrada; vaig pensar en la resignació que normalment companya les nostres reparacions quan ens decidim a efectuar-les..., i va ell amb allò de fer-ho amb alegria! Però d'acord amb tu; l'alegria la sentim quan hem finalitzat la feina.
    Gràcies per ser-hi i una abraçada molt gran!

    ResponSuprimeix
  11. De xorrada res, a mi m'agrada la teua resposta.

    ResponSuprimeix
  12. M'emporte el dau, crec que no falle!!!

    ResponSuprimeix
  13. Quina inspiració, senyor, jo que estic tan espessa...tinc sana enveja! Rodó!

    ResponSuprimeix
  14. Jo més aviat apedaçaria tot maleïnt, perquè ja és comprovat que dir quatre penjaments descansa més l'esperit. És com quan surt alguna cosa malament a l'ordinador, que dius dos o tres disbarats i quedes lleuger. Això sí, han de ser en veu alta o no fan efecte. Com aquell pagès que així que renegava la mula es posava en marxa tot seguit.
    De res.

    ResponSuprimeix
  15. Joana, benvinguda al club dels daus! Un gran invent, eh?
    Gràcies, Zel; més que inspiració, va ser indignació en llegir la frase de Shakesperare i imaginant-me aplicant-la; la resta va sortir sola. La inspiració la deixo per al poeta i el seu magnífic sonet. No t'amoïnis per l'espessor; tots els núvols acaben desapareixent, ja ho veuràs.
    Olga, sí que sóc renegaire, sí, i conec els seus efectes terapèutics! A més, el clero també ho practica: vaig tenir un professor de religió, als 12 anys a l'institut, que quan s'emprenyava directametne es cagava en déu! Això sí, després ens demanava perdó cada vegada.
    Gràcies per la companyia i una gran abraçada!

    ResponSuprimeix