dissabte, 28 de maig de 2011

Importes a algú?

(Nota: Aquest article l’ha inspirat una frase que una persona amiga em va escriure, fa un temps, en una carta: “¿I tu com ho saps, que no interesses a ningú?” Espero que, encara que amb una mica de retard, aquest relat li serveixi de resposta.)

LA DANSA DE LES MIRADES FURTIVES
La meva memòria guarda un record entranyable d’aquell pis on vaig viure bona part de la infantesa i de l’adolescència. En aquell temps els habitatges encara no es construïen en sèrie i tenien un encant especial, eren únics i irrepetibles. El meu pis havia estat originàriament una casa senyorial del segle XIX, amb celler, cavallerisses, dues plantes habitables, salons i àmplies alcoves, pintures als sostres i mosaics elaborats… Els propietaris, en morir, van deixar-la en herència a una institució benèfica, que la va reformar i convertir en quatre pisos que després es van llogar als treballadors de la fàbrica.
Nosaltres habitàvem el segon. Era un pis llarg i lluminós, amb una façana principal senyorívola abocada a una plaça molt cèntrica. La part del darrere, força més modesta, acabava en un petit terrat i s’integrava en un conjunt paisatgístic de patis interiors, d’arquitectura anàrquica i improvisada, on convivien les velles parets esquerdades amb els coberts d’uralita, les baranes de ferro rovellat amb les novíssimes galeries amb tancaments d’alumini. Els darreres de les cases limitaven amb la part posterior de les cases de la rambla. Cada espai d’aquell singular món tenia una personalitat molt marcada, una configuració irrepetible. Hi havia terrats minúsculs carregats d’andròmines al costat d’àmplies terrasses emblanquinades i pulcres, safareigs on algunes dones encara rentaven a mà, teulades ennegrides pels anys i la humitat, on sempre hi rondava algun gat pidolaire… Els testos florits lluïen a totes les baranes, i les persianes verdes protegien les finestres a les hores del sol. Els patis de les plantes baixes eren també molt diferents entre ells: el d’un bar de la rambla servia de magatzem, sempre ple de caixes de cervesa, el de la casa del metge destil·lava aires de grandesa i tenia una font artificial enmig. En un altre hi creixia un llimoner, i en el de més enllà hi havia un gronxador on una colla d’infants sempre s’hi barallaven… Els ocells hi cantaven tot el dia…
El terradet de casa era esquifit i poca cosa, i amb prou feines hi tocava el sol. Però a mi m’agradava sortir-hi a les tardes i asseure-m’hi a llegir, a dibuixar o a escriure, i durant les meves freqüents nits d’insomni hi contemplava el cel i somiava amb d’altres móns remots… Eren estones de solitud agradable, i els meus ulls es passejaven per l’extensió de balconades fins allà on eren capaços d’abastar…
Una d’aquestes tardes d’estiu em va arribar subtilment, després amb més claredat, el so d’una melodia deliciosa. Era les 4 estacions de Vivaldi. D’aquella música que transportava l’aire, no en sabia determinar la procedència. Però vaig sentir que les seves notes m’embolcallaven i que sota el seu influx, el paisatge prenia una tonalitat més resplendent. L’endemà va ser una simfonia de Beethoven. I així un dia rere l’altre: al meu petit racó hi arribaven Schubert, Mozart, Haydn, Bach…, fins que una tarda, finalment, en vaig descobrir l’origen. En un dels finestrals, hi havia un xicot d’uns 17 o 18 anys que estava llegint, i la música provenia del seu pis. Em vaig sentir embadalida per aquell xicot que també preferia la intimitat del terrat abans que sortir amb els amics, que escollia la companyia dels clàssics i dels llibres, i que demostrava unes preferències musicals exquisides. De vegades notava els seus ulls fixos sobre meu. Jo, amb la timidesa dels 15 anys, era incapaç d’aguantar aquella mirada gaire estona, però em sentia íntimament feliç, molt feliç…
Aquelles estones van anar convertint-se en el nucli central dels meus desigs; un ritual que es repetia cada tarda: jo sortia al terrat, ell m’hi esperava, posava la música més forta i començava la dansa de les mirades furtives…
Vaig saber que es deia Antonio, que havia arribar feia poc temps a la ciutat amb els seus pares, i que estudiava COU al mateix institut que jo. Era discapacitat físic a causa de la polio, i els veïns el tenien per una bellíssima persona. En una cama hi duia un mecanisme molt complicat sense el qual li hauria estat impossible caminar.
L’Antonio era alt i musculós; suportava dures sessions de gimnàs per recomanació facultativa i de cintura per amunt feia goig de veure. Tenia els cabells negres, ondulats, uns ulls foscos i brillants que li parlaven sols, i un somriure seductor que desarmava. Quan ens creuàvem pel carrer ens miràvem fit a fit, però no ens dèiem mai res; ningú no ens havia presentat, i no hauria estat correcte… Com més me n’anava enamorant, més creixia el meu dilema: si li deixo entreveure el meu afecte, es pensarà que ho faig moguda per la llàstima o la compassió. I bé sabia Déu que no era així, de cap manera…
El Salvador, un bon company de la colla de sardanes, íntim amic del meu veí, contínuament s’hi referia, sempre amb el seu to burleta habitual: mira que l’Antonio només em parla de tu, mira que et vol conèixer, mira que un dia t’esperarà al portal i no vegis què et farà… Jo no em volia creure res, m’ho prenia tot com una broma del meu amic dansaire, però els meus incipients somnis sensuals van començar a prendre forma en els braços de l’Antonio amagats en el portal…
Mentrestant, continuava l’innocent flirteig des del terrat, amb la música protagonista, les mirades entrecreuades, amb la il·lusió creixent i un inútil intent de contenir-la…
Un dia que passejava amb el Salvador, vam veure l’Antonio atansar-se cap a nosaltres a gran velocitat. Feia pena, veure’l córrer amb la seva coixesa. Va arribar davant nostre sense alè, sense que res justifiqués aparentment aquella absurda carrera… El meu amic, llavors, enjogassat com sempre, me’l va presentar. Com aquell qui presenta dues persones que no s’han vist mai a la vida i que s’ignoren totalment. Ens vam donar la mà i ens vam somriure, i devíem dir alguna frase de rigor; llavors la gent no es petonejava tant com ara. Fins molt més endavant no vaig saber que la presentació ja l’havien planejada feia temps, i que esperaven el moment propici…
Això ens va atorgar llicència per, almenys, saludar-nos formalment cada vegada que ens trobàvem, però poca cosa més. Jo encara puc sentir la vermellor de la cara fins a les orelles, la vergonya i el mal fer tan innats en mi. Ni m’atrevia a mirar-me’l directament als ulls, com si només pogués fer-ho a través de la distància dels terrats… Crec que no vam arribar a mantenir ni una sola conversa en tot aquell temps…
Jo em tenia en un baix concepte i no m’atrevia a pensar que, realment, pogués agradar-li. Ell era més gran, més madur, més preparat… Tot i que aquell curs m’havia fet bastant famosa a l’institut gràcies a un parell de premis literaris, mai no havia cregut que això servís per interessar a ningú, ans al contrari, tenia la impressió que els xicots em veien encara més inaccessible…
I encara molt menys pensava que ningú pogués enamorar-se de mi a través dels meus poemes, que van circular per l’institut i als quals molta gent va tenir accés…
Paral·lelament, un altre detall al qual no veig donar cap importància va ser que un amic de l’Antonio em fes moltes fotografies quan ballàvem sardanes, cosa que trobava divertit. I tampoc no hi vaig saber veure segones intencions…

A poc a poc, l’estiu es va acabar; van arribar els primers freds i els desigs no van trobar camí més enllà dels somnis. Ja no podia sortir amb els llibres al terrat. Les finestres tancades no deixaven escapar la música furtiva… Mai l’Antonio no va fer cap intent d’aproximació, ni em va aturar pel carrer, ni me’l vaig trobar esperant-me a cap portal. I jo, com a alumna avantatjada de persona assenyada (és a dir, perdedora i covarda), vaig empassar-me la frustració amb amargor i silenci. Senzillament, havia bastit castells a l’aire, m’havia cregut el que no era, i en realitat no li havia importat mai.
I ens vam anar fent grans. Cadascú va anar seguint camins diferents, amb més o menys encerts, escrivint a poc a poc les inèdites pàgines de la nostra pròpia història…
Però uns anys més tard, per aquells atzars amb què et sorprèn la vida, vaig saber, per la pròpia mare de l’Antonio, que el seu fill havia estat desesperadament enamorat de mi. Que a causa del seu defecte físic mai no va gosar de dir-m’ho, convençut que l’hauria rebutjat. Que havia tingut la paret de la seva cambra tota plena de fotografies meves ballant sardanes, i que gràcies a la intercessió d’un professor de literatura, tenia tots els meus poemes recopilats i enquadernats en un llibre de tapes vermelles… “Però és clar, tu no ho sabies”, em deia, compungida, aquella dona…
Aquella revelació inesperada no tan sols em va deixar molt trista, sinó que vaig sentir-me traïda i estafada. Perquè durant aquell temps d’adolescència jo també m’havia estimat l’Antonio amb una passió infinita, i vaig haver d’oblidar-lo convençuda que no li havia importat mai. Perquè ell mai no va ser capaç de dir-m’ho. La seva vida i la meva, qui sap, potser s’haurien entrellaçat molt bé, perquè en la base de l’ànima hi havia moltes coses en comú… Possiblement el meu destí hauria seguit uns viaranys molt diferents, potser l’autoestima hauria estat una altra, potser hauria interpretat d’una altra manera l’aventura de l’amor…
Però res de tot això no va ser possible, simplement perquè en un moment determinat, una persona va decidir guardar silenci i va ser incapaç de dir a algú que li importava. I allò que s’ignora és, a tots els efectes, com si no existís. Tots dos vam ser-ne els perdedors.
Des d’aleshores m’ho he preguntat sovint: ¿quantes ocasions dec haver desaprofitat, a la vida, per amagar el que sentia, quants trens he deixat escapar per falta de diàleg? He pogut constatar en pròpia pell que es perd molt més amb el silenci que no pas arriscant-se a mostrar els sentiments, sobretot quan es calla per por a fer el ridícul, per prejudicis establerts, per blindar-nos davant els fracassos… La meva actitud ara ha canviat. Tant hi fa que la resposta obtinguda no sigui la que m’agradaria escoltar. No serveix de res, que algú t’importi, si aquesta persona no ho acaba sabent mai. Ni serveix de res ser important per a algú, si aquesta persona no és capaç de demostrar-ho…
Per això crec amb fermesa que ens hem d’arriscar a mostrar els nostres sentiments. Podem sortir-ne ferits, és cert, però és l’única manera de viure la vida plenament. No ens servirà de res assabentar-nos que algú potser ens va estimar, quan ja no siguem a temps de viure aquell amor; ja no ens les podrem dir, les coses, quan estiguem morts…
Tot això és el que hauria pogut explicar-li al meu amic, fa unes setmanes, quan em va preguntar: “I tu com ho saps, que no interesses a ningú?” Porser si algun dia llegeix aquest relat, serà capaç d’entendre-ho.
Galionar


18 comentaris:

  1. A mi si que m'ha vingut be el legir-te. També hi podria posar històries real que com que me les he guardat ja no son culpables i alabades.
    la timides... i altres coses que ronden per dins ens tallen ales i no volem en el moment adeqúat... I així passa el temps i els propòsits i no realitzem el que podria ser beneficiós.
    des de que soc per aquí, a pesar de tot el que m'ha vingut al damnut he procurat obrir al màxim ... per que l'aire entri i doni vida. Avui escric i recito i faig fotos i no em sap greu que tothom sàpiga el que faig si es que ho vol saber.
    Crec que la vida en la compliquem moltes vegades pel que diran,,,
    /// molt bon relat i ja que tu has dit jo també... gràcies per donar-me aquesta ocasió de sincerar-me. Anton.

    ResponSuprimeix
  2. Magnífic el teu relat Montse, ja saps que m'agrada molt llegir-te, em relaxa i em fa sentir bé.
    Difícil sincerar-nos, despullar tots el nostres sentiments quan de vegades la maror que portem endins no ens deixa arribar a bon port . Crec que et conteste amb uns versos de Feliu Formosa, que expliquen d'una manera mot lírica la complexitat de tots aquestos sentiments que no trauen cap:

    Queda l'esguard, encara no seré,
    d'uns ulls color de mel.

    Queda el ressó del pas lleu que ha apartat apartat
    de mi el teu cos esbelt.

    Queda l'enyor del que mai no he ofert
    i un cami pel decert.

    Per cert i deixant tanta tracendència ara a un raconet, quin dau més guay que has posat al blog. ës genial!!!

    ResponSuprimeix
  3. desert, of course!!! BRRRRRRRRRRR!!!!!

    ResponSuprimeix
  4. Anton, gràcies per la teva sinceritat. Moltes vegades necessitem que la vida ens posi a prova per comprendre que no podem perdre més temps, perquè aprenem a conèixer el seu valor. A mi em va caldre l'experiència traumàtica d'una malaltia greu, l'oportunitat de viure aquest temps afegit, per fer coses que no hauria ni pensat abans. Quan estimo m'agrada dir-ho i que m'ho diguin, malgrat tots els malgrats i tot el que puguin dir de mi. En conseqüència, em sento molt millor amb mi mateixa ara que no pas fa 10 anys.
    Gràcies per haver-me llegit i per la companyia. Una forta abraçada.
    Joana, també el comentari per a l'Anton és extensiu per a tu. T'agraeixo la paciència de llegir-me. Potser per aquest pudor que ja he perdut, no em fa cap mena de vergonya sincerar-me de les coses del passat, d'un passat ja molt llunyà en el temps, que alguna paraula ens retorna quan fins i tot ja l'havíem oblidat.
    Molt adequats els versos de Feliu Formosa. Em quedo especialment amb aquest: "Queda l'enyor del que mai no he ofert i un cami pel desert".
    Ah, aquest dau s'està escampant pels espai. Només hi has de clicar a sobre i seguir les instruccions per fer-te'n un a la teva mida.
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  5. M'ha agradat llegir aquest relat reflexiu. Tal vegada perquè he pogut identificar-me en uns fets i una manera d'actuar i de viure tan diferent a la d'ara. Abans amagàvem molt els sentiments; m'atreviria a dir que ens obligaven a fer-ho, especialment a les dones, quan ens enamoràvem. M'atreviria a dir amb un punt d'ironia que no podíem permetre que la moral "es distraguès". Sortosament, hem importat a algú i algú ens ha important. Persones diferents, en diferents èpoques han sentit i ens han fet sentir amor romàntic, amic, filial...
    Saps? Penso que això és l'important: haver sentit i que hagin sentit; encara que hagi estat en silenci. A voltes no ha pogut ser d'una altra manera.
    Una abraçada, Montse.

    ResponSuprimeix
  6. A mesura que anava llegint he anant recordant una frase amb la qual encapçalaves el teu espai.
    "T'ho dic ara perquè quan estiguem morts no ens ho podrem dir" (més o menys deia això). I aquesta frase va ser una de les coses que em va acostar al teu espai o blog. Ja veus.

    ResponSuprimeix
  7. Vaig arribar a tu, fa tres anys perquè em van captivar els teus textos tan acurats en la forma, tan rics en matisos i tan profunds en contingut. I sempre m’ha cridat l’atenció la teua generositat al compartir tanta i tan rica vida. Generositat i coratge perquè mai t’ha guanyat el silenci ni la por; arrisques i jugues sense trampes; ets autèntica i transparent.
    I tu dius que ets covarda i perdedora? I tens dubtes sobre si, potser, no interesses a ningú?
    Des de l’admiració he arribat a l’estima profunda per tu i et done les gràcies per haver-me deixat entrar en la teua vida.
    Gràcies infinites pel regal que, a través de les paraules, ens fas arribar cada setmana. Sempre són una immillorable oportunitat per reflexionar, gaudir i compartir estones del tot enriquidores amb la companyia tan bona i agradable que sempre es pot trobar al teu espai.
    Una forta abraçada,
    amparo

    ResponSuprimeix
  8. Hola, Pilar, certament vam viure una època ràdicalment oposada a l'actual: per exemple, era impensable saludar o iniciar una conversa amb algú si no ens l'havien presentat prèviament. També era temps d'una hipocresia tremenda. El relat es remunta a un temps llunyà que recordo amb tendresa. Afortunadament, la vida ens ha mostrat molts paisatges des d'aleshores. I estic d'acord amb tu: haver sentit i que hagin sentit. És clar que millor haver-ne estat conscients en el seu moment...
    Novesflors, m'has fet emocionar de valent amb això que m'has dit; aquesta frase és la meva brúixola de navegació. La tenia a dalt del títol a l'anterior blog que van tancar, i en iniciar aquest vaig intentar posar-la-hi, però no me'n vaig sortir. I ara està a la columna de la dreta, però passa inadvertida. Ara que conec més el funcionament de l'espai, intentaré que aparegui novament a l'encapçalament. T'agraeixo moltíssim aquesta deferència envers el meu espai; crec que l'atracció va ser recíproca, perquè el teu ha estat per a mi com un referent des que un bon amic teu me'l va fer conèixer.
    Amparo, també les teves paraules són infinitament commovedores. Vas arribar al meu espai juntament amb Novesflors en el temps, i sou dues persones a qui admiro moltíssim. Dius que jugo i arrisco... Sí, ho faig així, no sé si per bé o per mal; algú acostumava a dir-me que em llançava de l'avió sense parcaigudes, a tall d'admiració, i em vaig pegar una trompada impressionant. Covarda i perdedora? Valenta? Potser poc intel·ligent de vegades. Però m'encanta compartir amb tu i amb tots vosaltres aquests bocins de vida que es poden explicar, amb la seguretat que la majoria dels sentiments que hem sentit alguna vegada ens són comuns a gairebé tots. Si les paraules uneixen, benvingudes siguin les paraules i tots els sentiments que en elles s'expressen!
    Gràcies per la vostra companyia i una gran abraçada!

    ResponSuprimeix
  9. Intens i preciós relat, sóc de les que pensa que sempre importem a algú i que en moments determinats és quan podem apreciar-ho.

    Em deia l'altre dia una de les meves millors amigues que està travessant per una greu malaltia "no sàvia que era important per tanta gent" i jo li vaig respondre " tampoc mai havies tingut necessitat saber-ho o t'ho havies plantejat" i penso que és una mica això.

    Personalment mai m'he plantejat tampoc si puc ser important per a ningú, n'hi ha prou amb saber que per mi si ho són, sóc d'aquelles que sempre despullo els meus sentiments, encara que alguna vegada perquè no dir-ho ho he fet amb qui no ho mereix, però en qualsevol cas això és problema dels demès perquè jo ho faig amb la millor de les meves intencions.

    I una de les meves frases abanderades és que amb l'edat es perd la necessitat d'haver de quedar bé, i és cert, ens presentem tal com som, posem els sentiments al sol i els judicis o prejudicis pels que prefereixen passar per la vida de puntetes.

    I a la teva llista de persones a les quals importes em fas un forade't eh?

    Petonet bonica

    ResponSuprimeix
  10. La teva història està molt ben escrita, i al llegir-la sentim com a pròpia.
    Aqui no hi ha perdedors, simplement és que la vida està plena de silencis. Mai sabem amb seguretat si algú pensa en nosaltres ... i aqui està la gràcia.

    Bon dia Galionar.

    ResponSuprimeix
  11. "Tant hi fa que la resposta obtinguda no sigui la que m’agradaria escoltar. No serveix de res, que algú t’importi, si aquesta persona no ho acaba sabent mai. Ni serveix de res ser important per a algú, si aquesta persona no és capaç de demostrar-ho…"

    1000 x 1000 d'acord amb tu.
    Aquesta és una lliçó que ja tinc apresa des de fa molts anys.

    M'ha agradat molt el text.

    ResponSuprimeix
  12. Hola Galionar veig que recordes la geografia física i personal amb tot luxe de detalls. Veritablement parles d'una altra època, ni millor ni pitjor, però sí diferent. La resposta a la teva pregunta, jo diria i dic que és SÍ. Sempre importem a algú, però com tu molt bé dius, de vegades ens passem tota una vida sense saber-ho...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  13. Marta, gràcies per les teves paraules. També jo amb l'edat relativitzo la importància de voler quedar bé amb els altres. Ja no necessitem l'aprovació de tercers per sentir-nos acceptats en cap col·lectiu ni falta que ens fa. Sí, segur que sempre som importants per a algú, i que els altres ho són per a nosaltres; només que de vegades sap greu no haver-ho sabut a temps. Aquest temps, precisament, és un valor que no pot recuperar-se. Els meus millors desigs per a la curació de la teva amiga. Ah, i mil gràcies per formar part de les persones a les quals importo! Tingues per segur que tu també formes part de la meva.
    Pere, gràcies per haver-te agradat el text. Si ha aconseguit transmetre alguna cosa ja em dono per ben pagada; males lletres sòn aquelles que deixen indiferent... Sí, hi ha massa silencis a la vida, Pere, no sé si per gràcia o per desgràcia. Ah, la vida, aquesta gran desconeguda...
    Filadora, gràcies també a tu per trobar el text agradable. M'alegro que estiguis d'acord amb la frase. Jo també vaig aprendre la lliçó, molts anys després dels esdeveniments que he narrat. A una certa edat, mostrar-se vergonyosa és gairebé un insult cap a nosaltres mateixes.
    Onatge, tu la tens present també aquella casa, oi? Quins records...! Ara, m'han dit que està totalment reformada, però sortosament a la xarxa de la memòria romandrà intacta per sempre més. Sí, el dia a dia ens demostra que importem a algú i que ens importen els altres, però mira que és trist, en algun cas, no saber-ho mai o saber-ho massa tard...
    Gràcies a tots per acompanyar-me i una abraçada molt gran!

    ResponSuprimeix
  14. Està tan ben explicat... la vida feta de silencis que sovint han estat inútils, però Galionar... com ja t'han dit altres persones per aquí dalt sóc de les que està convençuda que tots importem a algú. Potser tens raó que si no ho saps no serveix de gaire... però importem sempre, i si sabem això, sens e recuperar la vida que ja ha passat podem recuperar el present. Sempre el present.

    Preciós el relat, preciós! I tan real, pels que hem viscut una altra vida!

    ResponSuprimeix
  15. Gràcies, Carme. Sí, el present el tenim amb nosaltres i no l'hem de desaprofitar mai. Tot el pòsit de vivències anteriors han de servir per fer aquest present més abellidor.
    Sí, les coses abans eren així, per als que ja n'hem fet 50. Per a la gent jove, segurament seria al·lucinant no atrevir-se a fer el primer pas. Però amors, desamors, experiències i fracassos continuen essent els mateixos, d'una manera o de l'altra. I és que algunes coses són inherents a la pròpia persona, sigui del segle que sigui.
    Gràcies per la companyia i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  16. Molt ben escrit, Galionar, i ben reblat per la paraula de la música.

    ResponSuprimeix
  17. Tots ens penedim de que un dia varem deixar de dir a algú que l'estimavem. Que era algú molt important a la nostra vida. Molts cops ja és massa tard. Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  18. Gràcies, Jordi, per acompanyar-me. I t'agraiexo també que hagis sabut apreciar la música; és una de les sonates de Mozart que més m'estimo.
    Sí, Joan, sempre hi ha coses que hauríem pogut fer millor... Però és això l'aprenentatge de la vida, oi? Gràcies per llegir-me.
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix