dissabte, 29 de setembre del 2012

Udazken Koloretan

Un bell cant per acompanyar aquesta tarda de pluja, de nostàlgia i de calma.
 

 
En els colors tardorencs,
viatjant a través dels perfums dels camps,
t’evoco i sóc en tu. 
 
A l’ombra de l’arbre nu,
amb colors groguencs i roigs
hi jau la fullaraca; tot reposa.
 
En plego una fulla, és tan simple i tan bella!
Tan senzilla en la seva mort,
sembla encara posseir la vitalitat de l’arbre.
La seva dignitat en caure
m’esperona a cantar-te.
 
Novament, contemplo l’arbre;
quins pensaments, potser, el preocupen...?
Talment sembla que dibuixi el somriure de l’eternitat,
en la benevolència del seu lliure esdevenir. 
 
I sembla que se’n rigui
dels somnis conreats
en el cor del temps que m’esclavitza. 
 
En els colors tardorencs,
viatjant a trevés dels perfums dels camps,
t’evoco i sóc en tu:
tan senzill en l’hora de la mort,
tan simple partint sense un adéu.
 
Benito Lertxundi  (Traducció lliure)

diumenge, 23 de setembre del 2012

Màgica nit a Can Cabeça Nou

Les 8 del vespre. A tocar de Can Cabeça Nou.

Bella, serena, la nit incipient,
desplega el mantell del tot serà possible
i generosa ens acull, a nosaltres,
viatgers d’altres contrades. 
La lluna ha estat la primera d’arribar-hi.
Els estels, però, potser triguin una estona;
just el temps que necessitin els poetes
per encendre’ls amb la seva flama. 
Tardor, benvinguda!  

(No publico les fotografies de les persones que van intervenir en la lectura de versos i textos, ja que no els he demanat permís per a fer-ho, però sí que de manera simbòlica hi són totes presents.)

 
 
Ous d’agraïment: 

Primer ou: per al nostre primer recitaire, en Jordi Dorca. Va ser una mica més que un plaer desvirtualitzar un amic blocaire de qui gairebé no en coneixia la seva vessant de poeta. No em vas decebre, Jordi!

Segon ou: per al nostre segon recitaire, el Joan Avellaneda. Desconegut per a mi, vaig descobrir un poeta seriós amb una obra sòlida, selecta i treballada.

Tercer ou: per a la nostra tercera recitaire: la Montse Aloy, Cantireta. Una dona encantadora i  senzillota, d’una personalitat desbordant, amb uns poemes capaços de fer esborronar les pedres.

Quart ou: per a la resta de persones que també van recitar textos, poemes propis o aliens, i que van contribuir a encendre més estels al cel de la nostra nit: Glòria, Sílvia, Enric, Helena, Joana Navarro des de lluny, i els altres que em deixo. I també per als qui es van descuidar els papers al cotxe (M. Roser, no miro a ningú), o no van pensar a portar-los, o els va fer vergonya intervenir...

Cinquè ou: per a tot el grup de gent que es va aplegar a Can Cabeça Nou per saludar la tardor, i amb qui vaig compartir la vetllada. Una colla extraordinària. I també per al Josep, que va brindar-se a fer-me de xofer, tot i no compartir els meus interessos poètics.

Sisè ou: per a la meteorologia, que va estar en tot moment a favor nostre. Ni una gota de pluja, ni cap ràfega de vent, una temperatura a la carta...

I la caixa sencera, amb tots els ous a dintre: per als impulsors d’aquesta trobada, els increïbles, simpatiquíssims, generosos Cinto Borràs i Núria Pujolàs, que van fer possible una vetllada com aquella i que gràcies a la seva iniciativa i treball desinteressat em van regalar la possibilitat de viure una de les nits més boniques de la meva vida.
A tots ells,
GRÀCIES!

dimarts, 18 de setembre del 2012

Tardoral poètica a Can Cabeça Nou

Us imagineu una manera més bella de celebrar l'inici de la tardor? M'agradaria poder compartir-la amb tots vosaltres. Animeu-vos!


Tardoral poètica a Can Cabeça Nou
a Corró d'Amunt, Vallès Oriental,
el dia 21 de setembre a les 21h
 
Donaran la benvinguda a la tardor, per ordre d'actuació:
 
Jordi Dorca  (blog Adverbia)
 
Montserrat Aloy  (blog Cantireta)
 
Joan Abellaneda  (blog 2012 Esquitxos) 
 
Tot seguit s'obrirà el torn de síl·labes, mots i paraules a totes les persones que vulguin compartir poemes o microrelats.

Qui vulgui quedar-se a sopar (entrepà i beguda) pot fer-ho per 5 euros i enviant la confirmació prèvia d'assistència a l'adreça nuriapujolas@gmail.com, des de la qual rebreu les instruccions necessàries per poder arribar al lloc de la trobada.



TARDORS
"...És un dia immòbil i daurat, però hi ha com un tel en la seva transparència matinal, una levíssima declinació de la llum. És la primera peresa del sol, madur com un préssec tardà, amb un tremolor de pell espessa que aviat ha de badar-se. Els ulls esperaven encara la blancor calenta del cel de l’estiu, i es donen de seguida a la mirada nova, que ja pressent grocs desmaiats i ocres sangonosos, fulles que s’encartonaran submisament, com les mans enterrades.
La primera tardor pot durar només uns instants, unes hores. Després, tornaran la calor i la llum cega i la set vegetal, la temorosa sequedat de les fulles verdes, el pes mineral de les tardes, la suor de l’insomni... Uns quants dies més, fins que una pluja jove i furiosa serà la humitat que necessiten les coses per néixer. Perquè la tardor neix també, com neix la malenconiosa alegria de no necessitar més esperances. La tardor entra en la sang que vol descans, dóna raó al cor escèptic, pau al cor crèdul, i ajau sobre la terra la pacífica bèstia de l’oblit. El seu nom diu que ja és tard, però encara rima amb la por generosa.
La tardor no fa olor de final. Un vespre l’aire ens porta un fil de fum i sabem endevinar l’olor del foc pacífic, que és quasi la més antiga que tenim en el record, perfum de llenya pobra que només cremava per fer viure. Un dia de vent gris, retrobem en el jersei de llana una altra vella olor, maternal i obscura, i algú que va estimar-nos molt respira al costat nostre. Un vi negre i poderós, de terres altes, ens torna l’olor d’animal que feien els raïms trepitjats. Una tarda feliç, els remolins de fulles mortes fan olor de cançó de postguerra. A la tardor, els records són més antics i més lents, sembla que vénen a perdonar-nos, i dins del seu temps, sentim que és possible tornar a començar.
Hi un estat tardorenc de l’ànima, potser més atent als matisos, més subtil que l’exaltació primaveral. A la primavera, els perfils s’ofeguen de colors i s’esborren, no es veu l’esquelet de la vida. La tardor descarna el món, però li dóna una altra bellesa, més íntima, més quieta, no sé si més trista, perquè no vol enganyar-nos: els cels grisos, les fulles roges, les branques nues no venen promeses. A la tardor, entres a casa més sol, i hi trobes una hospitalitat sense avarícia; les teves persones i les teves coses et retenen, i t’agrada que es quedin fora, molt lluny, les exageracions de la naturalesa.
La tardor pinta els interiors de tonalitats càlides, carnals; els prepara per a la conversa amable, la confidència, l’amor. “Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma”, diu un protagonista de Gabriel Ferrater, i ens commou més que la bellesa dels crepuscles aquesta llum que agonitza en una cambra, i fa olor, i no pot ser indiferent...”
Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)

dissabte, 15 de setembre del 2012

Sempre hi ha un primer dia...

Participació al Joc literari 252 de Jesús M. Tibau
(Caaalma, sobretot, que no s’adoni de la meva preocupació. Però… uf, quin fart de patir! Com li anirà aquest primer dia a l’escola? Em trobarà a faltar? Tindrà ganes de plorar? Gosarà demanar permís per anar a fer pipí? Es menjarà l’entrepà a l’hora del pati? Es relacionarà amb els altres alumnes...?)
-Vinga, que el matí passarà de seguida i jo estaré aquí esperant-te quan surtis! Ja saps que t’estimo molt. I tot això és pel teu bé! Ànims, mama, ànims, que mai no és tard per aprendre i a l’escola de cuina t’ho passaràs pipa! I serem tan feliços, a casa, quan hagis aprovat la primera assignatura...!

dimarts, 11 de setembre del 2012

Oda a Espanya (Joan Maragall)

 
Escolta, Espanya,
la veu d’un fill
que et parla en llengua
no castellana;
parlo en la llengua
que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua
pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa
dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries
i els teus records,
records i glòries
només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te
molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes
vida és la sang,
vida pels d’ara
i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves
en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies
a mort els fills,
te satisfeies
d’honres mortals,
i eren tes festes
els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos
marxar replens
dels fills que duies
a que morissin:
somrients marxaven
cap a l’atzar;
i tu cantaves
vora del mar
com una folla.

On són els barcos?
On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes,
no tens ningú.
Espanya, Espanya,
retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t
de tant de mal;
que el plô et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya?
No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua
que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Joan Maragall

 

dimecres, 5 de setembre del 2012

Tornar a sentir aquella veu...


Quan fa dos anys, a primers de setembre vaig obrir el meu espai, Sentir una veu molt endins va ser el primer poema de collita pròpia que vaig penjar. Com ja sabeu, la majoria dels poemes que escric serveixen per explicar històries, més que per endinsar-se en una introspecció farcida de metàfores. Ho faig així perquè no en sé més. Crec que Sentir una veu...  n’és una mostra.
Aquest estiu, en un indret privilegiat, vaig tenir la sorpresa, l’honor i el plaer d’escoltar aquest mateix poema recitat per un estimat amic poeta, en un cercle íntim de persones entranyables. Va ser talment un somni, una experiència irrepetible, com sentir una veu molt endins en la nit, enmig dels boscos de la vall de Ribes. Per això he volgut reprendre novament el curs blocaire tornant a publicar, amb el vostre permís, els mateixos versos que alguns de vosaltres ja coneixereu.
Amics, benvinguts al temps daurat del setembre!  
 
(Primer la música, si us plau, i us farà més transitable el poema.) 
 
SENTIR UNA VEU MOLT ENDINS...  
Sentir una veu molt endins que crida, que clama,
que crema, que cerca paraules per sortir a la llum;
que difícil, quin dilema decidir
si cedir al seu prec de llibertat per obrir-se camí
o si fer-la romandre a l’abim del meu ésser, incendiant,
rosegant, ofegant el desig de resposta als perquès ancestrals...
Aquesta nit, més que mai el dubte és intens.
És tot tan incert... I els mots, si poguessin, què voldrien dir?
Quelcom s’ha esberlat. Quan per fi convergiren
el sí terrenal amb el món dels desigs,
quan l’ésser de carn va enfrontar-se als mil laberints,
quan tot va ser res i una forma humana furgava silencis
cercant mots adients, el somni es desféu,
i jo, poc a poc, també amb ell... Havia estat bell
l’instant de comprendre que en versos anònims
allò que escoltava era l’eco de la pròpia veu.
Em parlaven d’estadis plaents als sentits i creences,
de dies i platges, d’estius i d’estels,
de conquestes, de reptes, d’eufòries, de música...
I jo hi habitava, en la llar d’aquells versos dolcíssims,
i ells eren amb mi, florint dintre meu...
Plena d’ells, sense por, em vaig lliurar a l’aventura
d’encerclar universos, d’abraçar paraules,
descodificant missatges en fulls de paper...
Quan per fi una nit, desafiant l'òrbita dels astres,
vam trobar-nos tots dos pels camins de la vall,
frec a frec, cos a cos, fit a fit, pam a pam,
érem dos estranys, divergents, antagònics,
viatgers d’altres móns. Va mostrar-se fred, reservat i distant,
dissimulant potser, una emoció massa intensa.
Davant nostre, un gran mur de perjudicis que no vam travessar
(o potser eren temors, o neguits, o bloqueigs, o certeses incertes...)
Em vaig equivocar.
Un comiat implícit d’adéu, molt de gust i fins mai, una curta abraçada
enmig del camí, sota el cel, amb la pluja
i els arbres, i un poble allà al fons, com a muts testimonis...
Que trist el retorn, dins la nit, fins al pou del meu jo,
que intens aquell fred que em cremava; quin buit tan profund,
tot i res, llegenda d’amor ara ja condemnada
a una fi d’implacables fracassos bastits de punyents realitats,
lluny del somni daurat d’aquell temps d’estiu... 

Després d’un gran temps de silenci, n’he rebut notícies:
un nou recull de versos, dedicat, i una carta extensa.
És vell i malalt i em confessa que se li ha fet tard,
que he viscut en ell com a amor impossible, que va ser covard... 
 
I entre el bosc infecund de tants mots inútils, he agafat el llibre,
li he acaronat les pàgines, n’he besat els versos.
Rierols de llàgrimes escampen la tinta del meu nom escrit
a la primera pàgina... I el premo ben fort al pit, sobre la brusa blanca.
I vull cridar-li a la nit, al no-res, als estels, a la mort i a la vida,
però els mots, ja callen...
Galionar 

divendres, 31 d’agost del 2012

El millor "piropo" que m'han dit mai

 
Un dels barems més implacables a l’hora de tenir consciència del pas del temps en la nostra persona és la presència o absència de floretes (en castellà, piropos), que al llarg de la vida ens han anat acompanyant pel carrer. Alguns d’espontanis i divertits, la majoria barroers i sense gràcia, acostumaven a tenir el seu punt àlgid durant l’adolescència, podien ser freqüents entre els 20 i 30 anys, per anar minvant progressivament fins desaparèixer del tot, mentre que els nostres aniversaris anaven caient l’un darrere l’altre. És possible que actualment no es practiqui tant, això dels piropos, com 30 anys enrere, que hi hagi altres llenguatges per expressar el mateix que aleshores; no es veuen paletes enfilats a les bastides, moltes de les noies joves demostren prou caràcter com per replicar amb contundència qualsevol insinuació de mal gust... Però bé, això ens ho hauria de ratificar aquesta nova fornada de dones que estrenen cada dia el món.
Tot i haver estat una adolescent tímida i no precisament una dona de bandera, també en tinc un bon repertori, de piropos, en el meu historial. Alguns m’havien fet molt feliç, d’altres bastant desgraciada:  “Rossa, els collons em fan bossa quan et veig tan formosa”; “Senyora, si em dóna la filla li pinto la cuina" (aquest anant amb la mare); un de molt cruel als 14 anys (rostre amb acne, sobrepès, cap cot, ulleres lletges): “Oye, gorda, dónde vas con esa cara de sargento retirao”, i una anècdota de fa pocs anys que sense ser cap floreta posa de manifest l’implacable pas del temps, que tot cal dir-ho, no representa cap problema per a mi perquè em sento força còmoda amb la meva edat: anant pel carrer, un noiet em veu d’esquena i se m’acosta: “Ei, tia, quina hora és?” En girar-me queda tot confós i llavors em fa: “Pe..., perdoni senyora, que em pot dir quina hora és, si us plau?” Em sembla que les meves riallades es devien sentir per tot el carrer de la Parellada i fins i tot per mitja rambla. El pitjor és que durant una bona estona vaig anar rient sola pel carrer i la gent es devia pensar que m’havia tornat boja.
Tot aquesta dissertació sobre els piropos i el pas del temps potser no calia. El veritable motiu d’aquesta entrada era explicar-vos que he rebut, fa pocs dies, un dels millors comentaris dedicats al meu espai. A més, m’ha arribat de la mà d’un poeta de debò, d’un admirat i no sé si prou reconegut poeta. Una bellíssima manera de dir que li agrada el meu blog, i en conseqüència d’oferir un enorme ram de flors, o de “piropos”, a la Montse més profunda, la que viu a dins d’aquest cos madur que ja no atreu mirades libidinoses pel carrer; una elegant mostra de reconeixement a tot allò que he anat blasmant al meu espai durant aquest temps, i que disculpeu la vanitat per part meva, però m’ha fet sentir una altra vegada com aquella adolescent d’antany, ja sense vergonya, la noia més feliç del món.  
 
"...IMAGINA'T QUE ETS DALT D'UNA MUNTANYA I CRIDES ALS QUATRE VENTS QUE LA POESIA EXISTEIX I QUE VAL LA PENA DE VIURE-LA. AIXÒ ÉS EL TEU BLOG..."  
 
Gràcies, Joan Guasch, i salut i molts anys de vida per a la teva Habitació de la memòria.


dijous, 16 d’agost del 2012

Nominada als Cats? Collooooons...!


GRÀCIES!
En una mini incursió a la xarxa enmig de les vacances m’he assabentat que l’Espai de Galionar es troba entre els nominats als premis CATS 2012, en la categoria de bloc literari. Una sorpresa inesperada i que agraeixo de tot cor, especialment a totes aquelles persones que li han fet confiança al meu espai. Aquest reconeixement ja representa un premi per a mi; un premi important, un estímul i una motivació per continuar endavant amb l’escriptura, sobretot tenint en compte que coincideix en un moment personal de dubtes i preguntes sobre el sentit de tot plegat, i que bufen mals temps per a la poesia en el més endins. Són quatre anys ja d’activitat blocaire si sumem els dos blocs (l’anterior de windows live i l’actual) i ha plogut molt, massa, durant aquest període de temps. És la mateixa Montse la que va endinsar-se pels viaranys de la xarxa amb il·lusió, temor, una punta d’inconsciència i un excés de candidesa, i la que ara escriu aquestes ratlles? De ben segur que no. Ni les motivacions, evidentment, tampoc són les mateixes.
El millor de tots aquests anys? Sens dubte vosaltres, les persones que hi ha darrere de cada espai, que tant heu aportat a la meva vida i que m’heu regalat, en alguns casos, la vostra incondicional amistat.
Gràcies novament, i amb el vostre permís, continuo fent el mandra i prenent el sol una temporadeta més.
Imatge: Salvador Ventura
BON ESTIU!


divendres, 20 de juliol del 2012

El Llibre de les mosques


L’havia llegit feia 20 anys, però pràcticament no me’n recordava gens (quines jugades més bèsties, els records, de vegades!). Ha estat aquest estiu, arran de la mort de l’Emili Teixidor, que he recuperat el Llibre de les mosques i m’hi he submergit amb molta més atenció que la primera vegada, i també amb molt més plaer. A còpia que avançava en la seva lectura, la memòria m’anava retornant el seu argument, com si entrés de nou en un paratge on ja havia estat feia molts anys.
Ens trobarem amb què el Llibre de les mosques són en realitat dos llibres: l’un, antic, sobre els vicis del clergat; l’altre, més modern, sobre la naturalesa del mal. I ens farem amics també de l’Eulàlia, la jova mestre del poble que es veurà embolicada en un assumpte carregat de misteri i d’interessos. Quan passats molts anys l’Eulàlia torna al poble, s’adonarà de com ha anat canviant la idea de transgressió, des de la mentalitat tancada del franquisme fins als nostres dies.
Per a aquells que encara no l’hagueu llegit, o que ja ho hagueu fet però tingueu tan mala memòria com jo, us el recomano vivament. L’únic inconvenient que hi he trobat ha estat el cos de la lletra, massa petita en l’edició de què disposo, tot un contratemps si els vostres ulls, com els passa als meus, reclamen a crits un període de repòs.
Amb ell us desitjo un bon estiu, que gaudiu de tantes “petites morts” com us sigui possible, però això sí, que ens tornem a retrobar tots ben vius després de les vacances.


“La rosa és el símbol de l’amor, no pas per la seva flor –hi ha moltes flors tant o més belles que la rosa- sinó per les seves espines. L’amor punxa, fa mal, és una barreja indestriable de pètals de vellut i esgarrinxades. Perquè ens oblidem del nostre jo i fins i tot perdem la consciència i la identitat, cal una excitació insuportable que ens alliberi de nosaltres mateixos i ens transporti a altres nivells, inclosos els de la fantasia. Els millors amants intueixen que tot amor morirà, que la passió és una variació profana dels oficis de tenebres sagrats. Només l’acceptació del dolor ens permet assumir d’avançada aquesta transitorietat, aquesta pèrdua d’una sensació que voldríem eterna. L’amor és cec, però el dolor li treu la bena dels ulls i el fa intel·ligent, conscient, visible. Tots els enamorats exigeixen proves, disciplines, compromisos, pactes, límits, gestos, codis privats, renúncies, ascetisme, patiments... per arribar a la petita mort –com es diu de l’èxtasi amorós- final. El dolor crea un espai fred d’allunyament entre els amants que d’altra manera podrien consumir-se aviat cremats pel foc de la passió amorosa, s’ofegarien en l’atracció massa intensa de l’impuls afectiu. La felicitat és una mica inconscient, només el dolor perdura per sempre en la memòria. No hi ha res pitjor que la indiferència, el desinterès que ens transforma en no-res; l’amor i la seva espina de dolor ens fan sentir únics, privilegiats, valorats per damunt o per dessota de la vàlua que ens concedim. En el plaer de l’amor demanem una limitació. El dolor ens retorna el reflex de la incomunicabilitat, de la unicitat, de l’aïllament a què ens tanquen tots els sentiments.”   (De El llibre de les mosques, d’Emili Teixidor)

dilluns, 16 de juliol del 2012

Moltes felicitats a les Carmes, Carmiñas, Carmelas...


I molt especialment felicitats a tu, CARME, pels moments que col·lecciones amb nosaltres i pel tresor de la teva amistat.