Un llibre molt especial

Aquest any, en vigílies de Sant Jordi, us vull presentar un llibre molt, molt especial per a mi. Bé que hauria pogut parlar-vos d’alguna altra obra llegida recentment i que m’ha agradat; per exemple, podria esmentar la Memòria d’ulls pintats, de Lluís Llach, que malgrat la meva reticència inicial causada per la fama del seu autor, em va entusiasmar; també podria parlar-vos de la novel·la de Kate Morton, El jardí oblidat, que vaig devorar amb plaer, o del darrer llibre de David Jou, La poesia de l’Infinit, que tot just he començat a fullejar...

Però no. Ni tampoc us parlaré d’aquells llibres d’anys passats on m’havien publicat narracions diverses, i que em faria caure en allò que la gent que em coneix ja sap que detesto: fer-me propaganda a mi mateixa.

Del llibre de què avui us parlo n’existeix tan sols un únic exemplar. Un magnífic exemplar artesanal, publicat per l’escola El Barranquet, de Godella (València). El seu títol: POEMES DE TARDOR.

Els seus autors van ser els propis alumnes de segon cicle de l’esmentada escola, sempre guiats per la seva estimada mestra, la "senyoreta" Amparo, gràcies a la generositat de la qual, va ser possible que jo el pogués tenir a les mans.

El recull va formar part de l'exposició de "Llibres d'Aula", que l'escola celebra cada any amb motiu de la Setmana del Llibre.

I aquí la increïble sorpresa: enmig de les seves pàgines, mentre gaudia dels poemes dels alumnes i d’algun altre poeta consagrat com Marc Granell, entre il·lustracions entusiastes i molt boniques..., vaig trobar-me amb el meu poema NOVEMBRE.

Atès que de tot plegat no en tenia ni la més remota idea, us en podeu imaginar l’impacte. El gest tan delicat d’una persona amiga que el va considerar prou adient per formar part d’un recull tan especial, em va provocar una tremenda emoció, i alhora una satisfacció molt gran.

Pensar que romandrà ja per sempre a La biblioteca del Barranquet, com a patrimoni de l'escola i com a herència per a les generacions que vindran, i saber que un poema meu ha tingut el privilegi de formar-ne part perquè algú el va trobar al bloc i li va agradar, és com si m’haguessin atorgat el guardó literari més important a què hagués pogut somiar. Perquè efectivament, aquelles coses que donen sentit a la vida no tenen res a veure amb les riqueses materials, sinó que sorgeixen directes des del fons del cor. Una vegada més, gràcies, Amparo!

No, no el trobareu a la venda, ni és previst fer-ne cap més còpia. Però aquest any és, sense cap dubte, el llibre més important de què us podia parlar.

Amics, amigues, que passeu  una magnífica Diada de Sant Jordi!

Amor...?

D'una conversa entre amigues:

Amor...?

Un bri de follia, de joia, de somni,

un pols d’esperança, de cel, de passió

que en les hores amargues del vespre

no sé si són goig o són plor...

Amor...?

Potser, decepció...

(Galionar)

I aleshores parlà l'amiga Amparo:

“...Amor és tot això que esmentes: follia, joia, somni, esperança, cel, passió, vespre i matinada, dolcesa i amargor, goig i plor,... vida i mort, llum i obscuretat, soroll i silenci, ... a la fi, decepció. Potser les expectatives van molt més lluny de les possibilitats reals de l'amor o és que aquest es pot entendre de tantes maneres com practicants d'ell hi existisquen sota la capa del cel...” 

I afegí:

"...Fàcil és dir que s'estima. Molt difícil, estimar i deixar que ens estimin.
Endinsar-se pels camins de l’amor és un gran risc. No voler-los ni xafar, una llàstima grandíssima.
Jo crec que cal arriscar-se tot i sabent que la dualitat dolcesa-amargor està més que assegurada...”

I vosaltres, amics, amigues, què en diríeu, de l’amor?

La finestra indiscreta (amb permís de Hitchcock)

Tot donant la benvinguda al mes d’abril, us deixo aquesta narració per si algun dia de Setmana Santa plou massa, us avorriu i us ve de gust llegir-la.

LA FINESTRA INDISCRETA

Els vaig arribar a matar, senyor jutge? De debò que no? Lloat sia Déu, doncs; no sap el pes que m’ha tret del damunt… Què diu, que no és cap jutge, vostè? Ai, ai, un altre metge…! Miri, escolti bé el que li dic: n’estic tipa de tants metges i no vull veure’n cap més. Tinc gana i vaig bé de ventre, i si em costa caminar és per culpa de les cames. De vegades potser se m’aigualeix una mica la memòria, però que jo sàpiga no faig pas catúfols, encara. Ben mirat, als meus anys estic prou eixerida, no troba? Quants diria que en tinc? Ui, tiri, tiri, sí que s’ha quedat curt; vuitanta-cinc i ben fets; oi que no ho sembla? Sí que l’escolto sí, digui’m. Que diu que què? Vaja, la gent se n’assabenta molt de pressa de les coses; com hi ha món…! No sé pas on anirem a parar amb tanta xafarderia…

Ai verge santíssima!, i és clar que no tenia cap intenció de matar-los; jo només volia que tinguessin un ensurt… Vaja, ja ho sé, que em vaig precipitar, però la idea era bona i com que a mi em vénen així de cop… A més, ves què hi feien allí dins d’aquell cotxe, davant de tothom…! Devien haver perdut el senderi… I no li ho digui a ningú, eh? però fins i tot es grapejaven. I no estaven pas casats ni res, els poca-vergonyes…!

Vaig pensar: Quima, ara els escarmentaràs. I al capdavall vaig ser jo qui es va espantar; molt però molt, eh?, que encara tremolo tota, quan hi penso. Sap què va ser el primer que va passar-me pel cap, després de fer-ho?: ara vindrà un municipal a buscar-me; em tancaran a la presó i em moriré d’angúnia. I tot per un rampell de vella, com hi ha món…!

Sí que els coneixia, sí. I tant que els coneixia…! A ella la vaig clissar de seguida per aquells cabells tan bonics de color de coure. Perquè jo, de jove, també els hi tenia, sap? Llarguíssims com si no s’haguessin d’acabar mai i amb uns cargols esplendorosos que el vent sempre m’embullava… El meu Martí, que al cel sia, me’n deia de coses boniques dels meus cabells… Deia que estaven embruixats perquè canviaven de color al llarg del dia; quan la llum de migjorn hi queia de ple, lluïen com l’aram acabat de polir; al capvespre, s’enfosquien com si també per a ells arribés el crepuscle… Pobre Martí, si me’ls veiés ara, tan blancs i tronats… Però no tan sols pels cabells era atractiva, ho era per tot plegat; una pell blanca de seda, la boca granada, l’òval de la cara perfecte… Veu el meu?, boterut com una patata i amb més arrugues que un camp acabat de llaurar… Que troba que té personalitat,el meu rostre? Au, au, calli; ves per on es despenja, vostè ara… Així doncs, deu ser per no malbaratar aquesta personalitat, que mai no em grapegen, a mi! Però tinc ulls a la cara, i més escaients que els d’ella, tot sigui dit; blaus i ben blaus i no d’un verd apagat com els seus. I… sap què? Quan llegeix es posa ulleres; si no la veuen, és clar…

Doncs sí senyor; s’estaven allà dintre abraçats, petonejant-se. I una altra cosa: no li ho digui a ningú, eh?, però a ell se li evidenciava molt el ja m’entén el que vull dir. Bé, tampoc és que m’hi fixés gaire, però es veia que estava excitat; que la tenia grossa, vaja. I ella, tan ben feteta, imagini’s. Era atractiva, no es pot negar; alta no gaire, però ben feta sí. I duia un vestit molt escaient; cenyit de cos i de faldilla llarga. Ara, sap? hi tenia una obertura de mitja cuixa fins a baix. Ja devia estar feta expressament per provocar, que Déu em perdoni si peco. I també duia un mocador virolat al coll, que li va anar lliscant per l’esquena i va acabar fet un garbuix en el fons del seient…

Ara, no es pensi: si la mosseta era maca, el manso no es quedava enrere, no. S’assemblava a aquell artista del “Viento que se lo llevó”; com ara ell però sense bigoti, no sé si m’entén: alt i cepat com un toro, amb uns ullassos negres i els cabells ban clenxinats… Ah, i amb una renglera de dents que feia goig de veure. Era tot un Adonis. El que em disgustava era que tingués les mans peludes; em feien una mica de fàstic, sap? Però vaja, ja diuen que “el hombre y el oso…”

M’agradava mirar-los cada tarda des de la finestra. M’asseia al davant, després de la becaina, i au, a escoltar tot el que deien. M’estimaven molt, sap?, i sempre m’explicaven coses: sabia qui eren, què feien… Coneixia la seva vida tan bé com la meva. Sap que ella, pobreta, es va quedar sense pare ni mare? Era una orfeneta de disset anys que vivia amb dues ties velles i malcarades. La mantenien a canvi de fer-la treballar com un escarràs a la botiga d’herbes que regentaven. La seva existència era un infern, però ella ho suportava amb una abnegació exemplar. Em feia plorar més, pobra noia…

Quan trobava una estona lliure, es tancava a la cambra i escrivia poesies. Ja se n’havia inventat un plec així de gros, però no les mostrava a ningú perquè era una incompresa. A la nit, escoltava la ràdio. Li agradava molt el programa de l’Higínio Bienvenido, un locutor eixerit i popular gràcies a “l’hora de les bruixes”, un espai cultural que presentava a mitja nit. Quan en un dels seus programes va anunciar que formaria part del jurat d’un concurs literari, ella va decidir participar-hi d’immediat. Es va empescar uns poemes que tractaven de les flors i de l’olor que feien. A mi no m’agradaven, francament, però ja sóc vella i no hi entenc gaire, de rimes…

I aquí va començar l’embolic. Quan ell va tenir entre les mans els versos de la Mª. Adelaida (es deia Mª. Adelaida, sap?), va quedar literalment seduït per la sensibilitat d’aquella autora anònima que signava els treballs amb el pseudònim “Sufrimiento”. Va endevinar que es tractava d’una noia jove i bonica. I se’n va enamorar. Cegament, amb passió, incondicionalment… Gràcies a les magnífiques dots d’oratòria que posseïa, va convèncer la resta del jurat perquè la votessin i van proclamar guanyadora l’obra, en perjudici d’altres de molta més qualitat. Sí miri, de vegades és injusta la vida, què hi farem… És clar que l’amor tot ho disculpa, oi? Un amor tan obsessiu, que se li feia molt difícil esperar la data del repartiment de premis per a conèixer-la; l’havia idealitzada de tal manera que ni viure no podia, pensant en ella. Se la imaginava amb una veu tan fina com un cor d’àngels en ple madrigal; amb un esperit fràgil i delicat que només ell sabria conrear… Passarien la resta dels seus dies en un paradís de felicitat i poesia, envoltats en flors eternes que farien olor… La duria a treballar a la ràdio, a prop seu, i presentarien plegats “l’hora de les bruixes”. Hi llegirien poemes d’ella, i d’altres que ell li compondria… I enmig de cada intervenció, es besarien amb desfici cada vegada que els xicots del control estiguessin distrets… Divagant pel món dels somnis, en la soledat de l’estudi, els micròfons que s’alçaven de la taula de les tertúlies, arrogants i majestuosos, se li apareixien com uns fal·lus gegantins que augmentaven la seva excitació… No podia més. Havia d’esbrinar qui era “Sufrimiento”. Però per desventura seva, les pliques eren custodiades per la secretària del jurat, una conca cinquantina, lletja com un pecat i germana del rector de la parròquia. I miri si les guardava bé, que les duia subjectades a la cotilla amb agulles imperdibles. S’imagina un lloc més segur i que mai no potinejaria ningú que tingués dos dits de seny? Però ai, no era precisament el seny el més clar del pobre Higínio en aquells moments. Així doncs, una nit resolgué commoure l’eixut cor de donya Amanda, la secretària. Envià a passeig el programa cultural i es presentà a la vella rectoria tot polit i amb una toia de flors a les mans. Li obrí la porta la mateixa Amanda a punt d’anar-se’n al llit. Estava més horrible que de costum, pensà l’Higínio en veure-la amb una estranya xarxa als cabells. El rector ja dormia. Davant unes tàctiques seductores tan ben preparades, davant les flors, davant l’absurditat de la situació, poc més pogué fer la secretària que deixar-lo entrar i caure desmaiada a la catifa, incapaç de superar l’impacte que tot plegat li causava. Perquè no ho sabia ningú, però feia molt temps que l’estimava, i no precisament amb amor de mare o de tieta. Però això, és clar, era un secret inconfessable. Ell, veient-la fora de combat, aprofità l’ocasió per cercar la plica sense massa miraments; la trobà i l’obrí emocionat. I llegí aquell nom que li semblà bellíssim. Adelaida, Maria Adelaida… Va jurar no oblidar-lo mentre visqués. Tornà a deixar el sobre on l’havia trobat i s’escapolí enmig de les ombres nocturnes, com un delinqüent.

L’endemà, quan a trenc d’alba el rector es disposava a baixar per dir la primera missa, se sorprengué dels cants que sortien de l’habitació de la germana. I llavors la va veure: ballant lànguidament tot entonant “la vie en rose”; arrossegant la camisa de dormir per terra, la mirada perduda i un somriure beatífic a la cara. La pobra conca creia haver viscut de debò un somni meravellós i era feliç. Però malauradament, el rector també s’ho va creure. Enfurismat, la sacsejà per les espatlles tot cridant: “Digues qui ha estat, per Satanàs que m’ho diràs!” Al que ella, dolçament i evocadora, respongué cantant: “Aaay, Higiiiniooo de mi vidaaa…!” N’hi hagué prou perquè el mossèn oblidés la missa de set i tan sols pensés a venjar l’honor de la sang fraterna. Amb un fuet de fer penitència a la mà i el ciri pasqual a l’altra; amb la sotana arremangada, arrencà a córrer pels carrers deserts bramant com un esperitat: “Et mataré, et juro que et mataré!” I els veïns es despertaven, i obrien les finestres, i es preguntaven què li devia passar al mossèn per armar tant de xivarri en hores tan novelles. I creient-lo víctima d’un atac de bogeria, feren venir una ambulància plena d’infermers que se l’enduren. No volgueren escoltar les explicacions que, entre renecs, intentava donar-los. I el tancaren en un centre de salut mental on encara el tenen en observació. Ves, pobre home, oi?

A l’Higínio, mentrestant, la llum del dia el sorprengué assegut a la cadira on s’havia deixat caure només arribar a casa, després de l’odissea nocturna. Estava desolat. Fou tanta l’emoció en saber el nom de l’estimada, que s’havia descuidat de llegir l’adreça i el telèfon. I ara es trobava tan perdut com abans. Qualsevol intent per a controlar els nervis resultava inútil i no disposava de prou capacitat de reflexió per decidir què fer. Finalment, s’alçà de la cadira i sortí al carrer. Començà a caminar d’esma, sense saber on anava; s’endinsà per barris de la ciutat que amb prou feines coneixia. Al cap de molta estona, esgotat, va aturar-se al davant d’un herbolari i pensà que una mica de valeriana li aniria prou bé. De la porta estant se sentia una agradable olor de farigola seca. Una dona tirant a vella en feia manolls, lligant-los amb bocins de cordill. En veure entrar un client, s’adreçà a la rebotiga tot cridant: “Adelaida, surt a atendre aquest senyor”. I agafi’s fort, perquè ara ve el moment més emotiu de la història: com la lluna quan fa el ple, una noia bellíssima va sorgir de darrere la cortina i avançà cap al taulell. Imagini’s!Naturalment, en situacions com aquesta, és normal que un home, per molt home que sigui, pugui quedar garratibat i esmaperdut, i semblar una mica idiotet, pobret. El van haver de fer seure en una banqueta i donar-li un vas d’aigua. Quan ja tornava a aquest món només podia pronunciar un mot: Adelaidaaa, Adelaidaaa…! Ella reconegué la veu. Sí… L’hora de les bruixes… No era possible… Aquella veu li adreçava cada nit les úniques paraules agradables que coneixia el seu cor. Hi havia somiat tant…! I ara, l’atzar disposava que a la veu se li afegís un cos. I valga’m Déu quin cos! I pensar que li havia tingut de clavar un parell de clatellots per tal de retornar-lo… Ara es desfeia en carícies envers aquell rostre, suplicant: “Perdona’m vida meva, perdona’m!”. Ell, gairebé recuperat, podia també donar forma a aquell prodigi de sensibilitat i tendresa, alhora que també pensava: “I quin cos, valga’m Déu!”. I aixecant-se de la banqueta, es fongueren en una abraçada molt llarga i emocionant. Ai, que vaig plorar de gust, aquella tarda…!

Després no sé ben bé què devia passar perquè vaig estar tres dies molt empiocada i la jove no em va deixar llevar, però jo diria que es van prometre formalment, tot i l’enuig de les ties; no troba que és el més probable? Sap?, quan em va passar la calipàndria i vaig poder tornar a la finestra, ja feia estona que s’estaven a dins del cotxe. Es feien unes rebregades una mica indecents, i cada vegada se’ls veia més fogosos. I com ja li havia comentat, a ell se li evidenciava l’atribut. I miri, la veritat és que vaig començar a sentir-me violenta. El meu cap cavil·lava, cavil·lava: encara ho faran tot davant meu, aquests dos, amb el pas que van!; i el romanticisme què, eh? Tot d’un plegat, ella va començar a potinejar-lo amb mà hàbil i precisa, i ell li ficava la seva pel tall de la faldilla. Em tenien escandalitzada; no sabia cap a on mirar. Jesús, Maria i Josep, quina vergonya! Aleshores, ell (ja sé que si em sentís ho negaria), va retirar la mà sobtadament dels interiors de la noia i es va descordar la bragueta. I ell pot negar-ho si vol, però jo li asseguro que se “la” va treure; tot i que quasi no va ensenyar-la, perquè ella de seguida li va tenir els dits al damunt… aleshores em vaig cansar de guaitar i se’m va ocórrer la idea d’escarmentar-los. Vaig furgar-me les butxaques de la bata i vaig trobar-hi una caixa de trons que havien sobrat de Sant Joan. I els en vaig tirar deu o dotze al bell mig de l’automòbil, tan fort com vaig poder. Llavors, de cop i volta, tot va fer “boooumm”, un boooumm esgarrifós, escolti; no sé pas què devia passar; potser van entrar guspires al motor del cotxe, o vaig fer alguna cosa malament; no li ho sabria dir; el cas és que va esclatar la finestra. Tot plegat feia por. El menjador ple de fum; xiscles i vidres trencats; corredisses dels veïns, pudor de cremat… I no quedava res: ni parella, ni cotxe, ni carrer. Vaig creure que els havia matat. El món em va desaparèixer de sobte i em van haver de portar al llit…

I a partir d’aquell moment, sense com va ni com costa, la meva jove es va anar tornant histèrica. No va parar de lamentar-se ni de rondinar fins que el tòtil del meu fill li va fer cas. “Que si la mamà només ens dóna disgustos, que si em farà tornar boja, que els nens, pobrets, quedaran traumatitzats i no en tenen cap culpa, que fins aquí hem arribat i que, o ella o jo”. Van fer venir un metge i després van cridar-ne un altre; tot era fer-me preguntes i jo entestada a no dir res. Però finalment, els molt poca-vergonyes m’ho van fer xerrar tot de dalt a baix. I només acabar-los-ho d’explicar, van esclatar a riure com uns poca-penes.–Aneu errada, Quima, aneu errada–, em deia el que manava més. –Vostè com ho sap, si no hi era?––És que, Quima, allò que vos contemplàveu cada tarda no era ben bé una finestra; vos us miràveu el culebrot del canal trenta-cinc. –Que diu que què? –Que miràveu un culebrot, dona, un serpentot, que ara estan molt de moda; i amb les vostres bones intencions, vau aconseguir carregar-vos el televisor a còpia de petards.

I llavors sap què vaig fer, jo? Doncs em vaig ofendre, ves, i així, tota tibada, li vaig contestar: Un moment, senyor setciències, un moment. Jo, de vella sí que en sóc, però encara no desbarro. Es pensa que no he estat mai casada? A fe de Déu que allò que vaig veure no era pas cap serpentot; es tractava d’una titola més grossa que una botifarra de pagès i que una trompa d’elefant! I no sé si li ho havia d’haver dit, no; perquè es va esverar i de seguida va fer venir el meu fill i la jove, i amb cara de circumstàncies van decidir ingressar-me en aquesta residència. De res no em va servir gemegar i plorar, ni que els digués que allò era casa meva i no me’n traurien. Em van portar aquí dient que era pel meu bé, que hi estaria més tranquil·la i vigilada. I ja em veu ara, havent de compartir l’habitació amb una companya sorda com una tàpia que sempre diu que no, i envoltada de mossetes amb bates blanques que, això sí, d’agradables ja en són, ja; una mica massa pesades i tot; només fan que recordar-me la sort que he tingut de comptar amb una família tan considerada que m’ha dut a un lloc tan selecte com aquest. I miri, vol que li parli amb franquesa? Em sembla que m’agradarà estar aquí. Sap per què? Perquè he fet un gran descobriment. Veu la sala llarga, la que té tantes cadires? Hi ha una finestra així de gran, magnífica, maca de debò. I m’han dit que a l’altra banda hi surt una parella que passen moltes penalitats perquè s’estimen i no es poden casar perquè de petits havien begut llet de la mateixa dida i figura que són com una mica germans… Però no li ho digui a ningú, eh?, que si saben que l’he vista, potser no m’hi deixaran guaitar. I ara, si em permet, potser que me n’hi vagi una estoneta. Passi-ho bé, senyor metge, encantada d’haver-lo conegut. I si un dia vol que tornem a fer-la petar, doncs… Ja sap on trobar-me! 

Galionar

Pinzellades marinenques

 

Imatge: Amparo Alonso



Aquest poema es fa lletra

quan solca l’aire el capvespre;

un cant d’enyor al meu poble,

als vells mariners de sempre.

I em torna molt, molt enrere,

a la màgia d’aquells anys

quan el sol se m’ajaçava

dins de les aigües del mar…

…….

Altre cop, carrers segueixo

dins d’un barri mariner;

rellentós, d’olors intenses

de velles barques i peix.

Les portalades, immenses,

són fosques, velles també;

i els homes, enmig la tarda

van sargint xarxes i precs.

El carreró estret i negre

sent la salabror del temps.

I els mariners somnien…

Han d’apaivagar el record

dels companys que allà restaren…

Ai reu punyent, llevant fort…!

Restarà l’esguard en l’aire

fitant sempre l’horitzó.

Ulls de mar, saviesa rància;

fermesa, ràbia, temor…

Vell carreró, m’enamores

quan mor la tarda en ta pau!

Una pau que a dolls m’emplena

quan camino, barri avall.

…….

El meu poema es fa lletra

quan solca l’aire el capvespre;

un cant d’enyor al meu poble,

als vells mariners de sempre.

…….

Déu vos guard, vell mariner;

vull demanar-te que em prenguis

algun vespre cap el mar.

Fes-me lloc a dins la barca

entre xarxes i cistells;

que ens gronxin, gentils, les ones

quan les aigües són ja fosques

i la sorra ja fa estona

que reposa…

Vés endins, hissa la vela,

que es faci petit el port;

que es perdin la gent i els barris,

que calli tothom.

Pren-me la mà, mariner;

que aquesta nit sigui eterna,

que algú em senti tremolar.

De nou, vull saber-me viva

quan, a cops de vent, la barca

es confongui en l’horitzó.

A cops de vent, la teva ànima

que prega, renega i canta,

et fa noble, pescador;

perquè no et calen més rostres

del que cada nit li mostres

a aquell per qui vius i mors,

mariner…

…….

El meu poema es fa lletra

quan solca l’aire el capvespre;

un cant d’enyor al meu poble,

als vells mariners de sempre.

…….

Llumenetes de cristall

perdudes en la nit fosca,

no heu sentit un cant molt dolç?

No en són pas nereides d’or

ni el brogit de les onades;

és la veu d’un pescador

que a voltes, d’amor s’esberla

enmig la fosca del mar.

Llumenetes de cristall

espitllerades, precioses;

feu llum a la seva barca

per si li fan por les tenebres

que l’envolten…

Llumenetes de cristall;

el vell mariner us atrapa

i se li escoleu de la xarxa.

Beseu amb cura el seu rostre

perquè es pugui despertar

quan vingui l’alba més blanca.

Llumenetes de cristall…

estels en la nit més calma…

…….

Aquest poema es fa lletra

quan solca l’aire el capvespre…

el cant d’enyor al meu poble.

i als meus mariners de sempre...

Galionar

21 de març: Dia mundial de la Poesia

...I s'inicia una nova primavera.

...Què seria de la nostra vida si no existissin els poetes?
I… què seria de nosaltres sense la promesa d’un nou esclat de vida després de l’hivern?
Sense una promesa de llum després de la tenebra?
Sense una promesa de noves esperances?

...Canta, poeta, canta,

llença els teus mots al vent,

que jo, amb ma fonda tristesa

a tothora escoltaré

per si me’n porta un bri l’aire,

de la teva veu…

Canta, poeta, no paris,

que si emmudeixes, jo sé

que sense la teva saba

de nostàlgia moriré...
Galionar

 

Màrius Sampere, un poeta dels grans, ens ofereix el seu punt de vista sobre la creació literària:

"Continua escrivint, no paris, lliga verbs

am substantius, això és bo, continua, lliga

substantius amb d’altres elements subordinats

al seny, no paris, lliga’ls mitjançant l’ordenació,

la severitat, la bellesa i molts d’altres cordills,

que no puguin desfer-se, lliga’ls

a la columna de la màxima verticalitat, del màxim

diàmetre, entre comes i punts

i punts suspensius, lliga’ls ben fort

a l’antiga columna del poema.

Però no n’hi ha prou, continua escrivint, no paris,

i, sobretot, no vulguis

assolir l’última paraula, l’última paraula

no és enlloc, l’última paraula és aquesta: mai. Saps?

El Verb exhaurí Déu i tu no ets Déu,

doncs no pots exhaurir-te. vés més enllà,

més enllà del verb i el substantiu i el seny

i la columna, no paris, fes

embogir el poema,

embogiu tots dos."

Màrius Sampere

Però malgrat tot, i cada vegada més, miro endins i no puc deixar de fer-me preguntes com aquesta:

Realment, serveix d’alguna cosa, ser poeta?

I no ho sé pas, amics, no sé pas què respondre…

Monika

Arribares d’un país molt fred, lleugera d’equipatge,

però el teu caliu de dona captivà l’amor d’aquell qui m’és preuat.

Al principi va costar una mica entendre’ns;

va caldre emprar llenguatges de bona voluntat,

treballar el diàleg dels somriures, del gest i dels silencis.

Va caldre que estenguéssim una xarxa de llaços invisibles

que ens unissin a tots tres: a tu, a mi i al fill, el teu company.

T’hem obert les nostres portes, i t’hem regalat el mar,

que per tu s’ha vestit de gala, i s’ha fet més blau i més amable,

que també vol seduir-te. I tendrament, tu ens mires agraïda.

La sorra ara té un rastre de petjades

que va des de terres poloneses fins als vorals del meu cor.

Tu, passejant entre l’arena i el mar, allà on es desfà l’onatge

després d’acaronar els teus peus…

T’has fet collarets de petxines, i en un flascó d’estrelles

t’enduus l’aigua, la sal i la brisa, que et perfumaran la pell.

Avui compleixes anys. Lluny d’aquest país, que serà teu per sempre,

però a prop de qui t’estimes. Tornaràs molt aviat, i novament

es conjuminaran els blaus: cel, horitzó i els teus ulls, en l’abraçada del mar.

No importa que el teu niu de naixença hagi caigut de l’arbre;

per l’amor del meu fill, per tu mateixa, en nosaltres hi tens casa oberta.

Nostra llar és ara rica en noves músiques, nous sabors, noves paraules.

Hem esfondrat temors i hem crescut, i hem guanyat una filla.

Allò que ha besat el mar, ningú mai no ho pot malmetre.

Perquè algú molt important va lliurar-te cor i vida,

resta el meu, també, impregnat de tu, Monika.

Galionar

L'infant que s'estava a sota la taula

Avui fa tres mesos de la partida de Joan Carles Planells. Ell, igual que Dalí, va néixer per ocupar el buit que deixà a la família el seu germà mort, i aquesta circumstància el va acompanyar negativament durant tota la vida. Aquest relat és un dels primers que li vaig llegir, un dels que més em va emocionar i el primer que vaig traduir-li.

"...Quan Carolina se n’anava al matí a comprar al mercat, deixava el seu fill a sota la taula del menjador, assegut a terra, jugant amb el cistell de les agulles d’estendre. Amb elles, les seves manetes d’infant de tres anys bastien construccions que de vegades semblaven estranys avions i, d’altres, artefactes purament capriciosos.

Quan Carolina tornava del mercat, deixava el cistell d’anar a plaça a la cuina, i s’afanyava a mirar a sota de la taula, tot aixecant les faldilles de les estovalles que la cobrien: l’infant s’estava allí, silenciós, somrient en veure-la inclinada mirant-se’l. Li mostrava les estranyes joguines que havia estat creant amb les agulles d’estendre mentre ella era a fora, i ella se sentia cofoia del seu fill.

L’infant romania quiet a sota la taula durant l’estona que durava l’absència de la mare. Tenia tota la casa per a ell, però s’estava en aquell lloc com si fos un indret destinat a protegir-lo. (Si va estar nou mesos dins el ventre matern, bé podia estar-se sense cap problema amb prou feines una hora a sota aquella taula...)

La mare descobria, aixecant les faldilles del cobretaula, el rostre somrient del seu fill, la seva figura de criatura de tres anys, com si remembrés el moment en què el va veure per primer cop després del part. Tots dos es miraven, amb la complicitat d’un joc creat per ells dos i jugat segons les seves regles: “La taula on mengem et representa a tu, que em vas portar a dintre”. “La taula sota la qual m’esperes és on et trobaré quan arribi, per veure’t com si et veiés per primer cop”.

Un joc innocent entre mare i fill.

Carolina se sent orgullosa del seu fill. Als 33 anys té un nen preciós. La seva germana l’enveja, tot i que ho dissimuli... La seva germana, que no tindrà mai fills (terra eixorca), mentre que ella en tindrà dos, tot i que... Però almenys n’haurà tingut dos (bona terra).

Al mercat, compra tranquil•la sabent que l’infant juga plàcidament i silenciós sota la taula, que no correrà cap perill perquè li ha ensenyat que la taula és com si fos ella mateixa, la mare, que en té cura i el banya cada dia abans d’anar a dormir, i que el protegirà a tothora si no es mou mai d’allí a sota mentre ella és a comprar.

A casa, el fill resta tranquil, sense temor, perquè se sent protegit i sap que no patirà cap mal allí a sota mentre que, enfeinat, fabrica estranyes joguines per ensenyar-les-hi a la mare quan aquesta torni. I llavors es miraran l’un a l’altre, talment com si tots dos fossin els guanyadors en aquell joc. Quin joc? Tant és, perquè és un joc que té dos guanyadors.

L’infant ja pesa una mica, però Carolina l’agafa amb els seus braços i l’aixeca, aprofitant al màxim el temps de poder fer-ho, perquè quan sigui més gran ja no serà possible: l’infant és encara la seva preciosa joguina, ple de carn, ple de vida, una joguina sortida del seu ventre i que l’ha fet dona, dona de debò; el nen és el seu orgull i la seva raó de viure, i es queda embadalida en veure’l córrer per la casa, amb aquestes estranyes joguines que es fabrica i mirant el seu somriure. Quina criatura tan tranquil•la, tan bona, tan afable que ha regalat al món...

Carolina se l’emporta a la cuina perquè vegi les coses que ha dut del mercat: tomàquets vermells, mongetes verdes... Els ulls de l’infant es passegen per aquests colors tan bonics, tan atractius... No presta atenció als embolcalls de la carn o el peix, tan sols les coses de colors li criden l’atenció perquè podrien ser joguines, perquè són coses boniques i vistoses...

Carolina ho va desant tot al rebost, tot parlant amb el seu fill, el seu tresor. Aquest nen tan silenciós i callat que se la mira amb els ulls grans i amb un somriure quan ella fingeix descobrir-lo a sota la taula... L’espera com l’esperava el gat blanc que va tenir de joveneta a casa dels seus pares..., temps abans que esclatés aquella guerra tan horrible.

Mare i fill comparteixen en silenci les hores plàcides de la tarda, còmplices en aquests silencis i aquests jocs. En fer-se fosc, tornarà el pare i soparan tots junts a la taula, i l’endemà repetiran els jocs.

I un any més tard, poc abans de Nadal, l’infant ja no és a sota de la taula. Un any més tard, poc abans de Nadal, l’infant dorm per sempre més en un lloc fred, obscur, cobert de pedra i molt lluny de casa seva. Gats de colors protegiran per sempre el seu estatge..."

Joan Carles Planells (Relats autobiogràfics) - Traducció: Galionar  (Veure versió original)

Parlaven de l'amor...

Parlaven de l’amor, en la presentació d’un llibre.

D’un amor profund –esperit i matèria, cos i pensament,

que va néixer al caliu de la reciprocitat d’uns versos.

Total, transgressor, passional, insurrecte…

(Som poca gent a la sala, més o menys com sempre,

i ell i ella, els coautors, amb els ulls es besen.)

En parlava l’autora ufanosa, de la seva sort:

dos poetes navegant plegats en una barca de paper

dins un mar on els rems són lligalls de paraules,

i la brisa del sexe els atia les veles…

Ella i ell, escriptors tots dos; compartint cel i terra…

I jo, emmirallada en els mots i en la veu de l’autora,

n’he sentit enveja, i he pensat en nosaltres.

En tu, que saps seduir-me amb versos i llibres,

i en mi, que et retorno l’afecte a través de les cartes.

Qui pot negar l’existència de lligams silenciosos

en aquesta estranya relació de paper i de mots de tinta?

Qui té prou poder per mesurar, amb potestat donada

la textura d’aquest nostre sentiment, i com xifrar-lo?

Qui pot jutjar si és més o si és menys, si és lícit o no,

si és més profund o menys, o més intens…?

Parlaven els autors de compartir la vida, saps?,

i en el gran plaer innarrable de compondre junts.

Jo, aleshores pensava intensament en tu,

i en el joc ocult dels versos que tan sovint m’esguarden.

Versos, sí, formant volums que, amb lletra impresa,

van sempre dedicats a nom d’una altra. I no obstant,

en el meu llibre, el foc de la teva lletra manuscrita

m’hi blasma missatges roents, amb la força i amb la màgia

d’una passió encoberta, absoluta i mig covarda.

I els teus versos eren, dins la nit,

com el bes d’un vell amant cremant els llavis

i la música dels mots, com carícies que sorgeixen dels estels

sota el cel, a prop d’un Déu

que per força ha d’estremir-se de mirar-nos.

Ell, que en sap tant i tant, d’amor

i que el posa de miratge en tots nosaltres…

Parlava l’escriptora de l’amor, i jo somiava

que un dia ens tindríem de debò; i era bell el paradís

que he maleït l’hora d’haver de despertar-me;

i esguardant al meu voltant, sola entre els altres,

la realitat, llavors, se m’ha fet infranquejable…

Galionar

Els signes del zodíac

( O dotze maneres diferents de creuar el carrer)

Que els signes del zodíac tenen personalitats diferents els uns dels altres és cosa sabuda de tothom; cadascun d’ells mostra, a grans trets, una sèrie de característiques particulars. Diuen que els astres ens afecten des del moment del naixement. Heus aquí una petita història en clau d’humor que explica breument com és cada un d’aquests signes.

Per què Àries va creuar el carrer?

Certament per discutir amb algú que passava per l’altra banda.

Per què Taure va creuar el carrer?

Perquè, mira, quan se li posa una idea al cap...

Per què Bessons va creuar el carrer?

Si ni ell mateix ho sap, com voleu que ho sàpiga jo?

Per què Cranc va creuar el carrer?

Perquè s’estava sentint sol i abandonat de l’altra banda.

Per què Lleó va creuar el carrer?

Perquè poguessin gaudir de la seva règia presència també els que estaven a l’altra banda del carrer.

Per què Verge va creuar el carrer?

Ell encara no l’ha creuat; n’està calculant l’amplada, la velocitat dels cotxes, i si aquesta experiència realment val la pena.

Per què Balança va creuar el carrer?

No va necessitar creuar-lo; algú el va deixar a l’altra banda sense que ell li ho demanés.

Per què Escorpí va creuar el carrer?

Només perquè estava prohibit.

Per què Sagitari va creuar el carrer?

Perquè li va semblar una bona idea i li van agafar ganes de fer-ho.

Per què Capricorn va creuar el carrer?

Perquè en realitat ell el que volia era matar-se.

Per què Aquari va creuar el carrer?

Perquè volia aprofitar l’experiència per veure els avanços tecnològics que hi poguessin haver a l’altra banda.

Per què Peixos va creuar el carrer?

Un carrer...? On...?

He de dir que jo, com a Verge, m’hi he sentit força identificada. I vosaltres?

Cartes

Atès que el tema de les cartes ha estat d’actualitat aquestes darreres setmanes en diversos posts de la xarxa, i que jo mateixa en sóc una escriptora convençuda, m’ha semblat oportú oferir-vos aquest text de l’escriptor Pere Rovira, que podria fer meu a ulls clucs perquè m’identifica totalment. Pertany al seu llibre Diari sense dies (1998-2003),  que una vegada més us recomano vivament.

 

"Han de venir de lluny, i el sobre ha d’estar escrit a mà, amb una lletra estimada o desconeguda. Val més que arribin aviat, però no cal que diguin res urgent. No han de ser funcionals; han de ser necessàries. També és indispensable que obrin una continuïtat que no dependrà de la resposta; la carta és un encontre que busca repetir-se. Escrivint-la o llegint-la ens trobem amb algú que no hi és, en un lloc que no és ni el seu ni el nostre i en un temps de ningú.

L’escriptor de cartes sap per a qui escriu, i té dret a creure que serà llegit i, potser, rellegit, al cap de pocs dies. També sap que per a ser escriptor de cartes no cal ser escriptor. No pot, doncs, fer-se certes il·lusions que es fan alguns literats. Per exemple, ha de pensar en el seu lector de demà passat, no en la posterioritat. Aquest lector segur impedeix que l’escriptor de cartes caigui en el gorg del soliloqui delirant: ell escriu perquè està sol i perquè no vol estar-hi. O perquè no vol estar amb qui està i prefereix la companyia d’una absència.

La separació sembla imprescindible. Escriure cartes a algú que podem veure quan volem és entrar en una mena de doble vida absurda. I si algú ve abans que la seva carta, o ens la dóna ell mateix, serà un inoportú que ens farà rebre el paper amb una sospita de falsedat. La literatura de les cartes és estranya, perquè no és, com les altres, un joc entre estranys. S’alimenta d’una soledat potser més cruel, perquè és concreta, que l’escriptura va omplint de la presència impossible d’un lector molt íntim. El cas dels poemes crec que és diferent: un poema, per secret que sembli, sempre mira més enllà del seu interlocutor intern, cap al veritable destinatari, que és el públic. La carta, en canvi, no pot tenir públic, i les que arriben a publicar-se i fan cap a les mans del lector anònim, ens creiem que diuen el que deien, però han quedat destruïdes, ja són una altra cosa.

Estem parlant de la carta com a vehicle de confidències entre dues persones que es fan falta. De cartes així, ¿encara se n’escriuen? No ho sé. Són les que tots busquem quan obrim la bústia de casa, perquè tots trobem a faltar algú. Són les cartes que volem rebre i són les cartes que no enviem. Les cartes que llegiríem a soles, dues, tres vegades, i que contestaríem sense presses, meditant les frases, amb aquelles ganes d’escriure que només la suplantació d’una presència molt volguda ens pot regalar.

Penso en grans escriptors de cartes: Madame de Sévigné, Turguenev, Balzac, Van Gogh… Balzac escrivint cartes d’amor a la senyora Hanska, abans de conèixer-la, i sense haver-la vist mai (“Fa molt temps que li hauria demanat el seu retrat, però hi hauria un no sé què d’injuriós en aquesta petició. No vull cap retrat seu abans de veure-la.”) Turguenev escrivint a la seva adorada Pauline de Viardot durant quasi trenta anys, sabent que la relació no passarà mai de l’amistat (“Els dolors més serens són els més bells…”) Però hi ha milers i milers de cartes desconegudes que potser han emocionat més que aquestes. Cartes de mares, de condemnats, de malaltes, cartes que venien de la guerra, o de la mar, o d’una mina, cartes de por, de venjança, d’alegria… Un catàleg immens dels sentiments dels segles, perdut, oblidat.

No del tot: ¿Qui pot estar segur que no deu res a cap pobre paper atapeït de mala cal·ligrafia? ¿Quants de nosaltres vivim perquè una nit, fa cent hiverns, un home que estava molt cansat va encendre una espelma i va començar a escriure una carta?"

Pere Rovira, del llibre Diari sense dies, 1998-2003