Mitja lluna a dalt del cel
com un far encès dins l’alba.
Silenci.
Matins foscos de l’hivern,
fanals de claror molt blanca.
Carrers deserts; lentament,
la ciutat just es desvetlla.
Arbres nus prop del passeig
i fulles mortes a terra.
Els ocells dormen als nius.
I jo, com una ombra més,
entre la son i el desànim
camino cap a la feina.
No em queda sinó avançar.
Sento a dins un fred glacial;
somnis?, il·lusions?, desigs?
Com la lluna a dalt del cel,
inabastables. Silenci.
Com la vida, que és dels altres
i que a mi no em correspon.
Vinga, va, que és tard,
un pas davant l’altre,
no miris enrere,
no pensis, no facis,
camina i ja està.
Silenci...
......
En un caixer de la rambla
hi dormen dos indigents;
capitalisme i misèria
jaient sota el mateix sostre.
Desferres de ronya i mantes,
de cartrons i tetra-briks.
I m’aturo, i miro endins.
Era jo la qui em queixava?
Quin sentit podrà tenir
per a ells, cap nova albada?
I de sobte, em sento viva,
conscientment afortunada
de tenir llar i diners,
i salut, i qui m’estima.
De veure com, lentament,
es va deixondint el dia.
Sento un ocell matiner
refilant des d’una branca.
Mitja lluna a dalt del cel,
amable, bella i propera.
S’encén el blau, i la llum
es filtra per les escletxes.
Montse Galionar (dins 4 Veus)
