Gràcies, amic meu...

Gràcies amic meu, per deixar-me abocar a la teva finestra i poder contemplar com Venus, l’estrella de l’alba, es gronxa penjada dels fils invisibles de la Lluna i silenciosament s’estimen, i ensenyar-me a pintar en el gran llenç de la nit l’espurna brillant que fa reviure els cors orfes d’esperança...

Gràcies amic meu per ser-hi sempre, o quasi sempre, i dibuixar amb la llum paisatges secrets dins la nit, entre la foscor més densa que tan sovint ens envolta.

Gràcies, amic meu, per haver-me ensenyat a mesurar, dels dos astres, la incommensurable distància que els separa tot i semblar tan propers. Gràcies per haver-me mostrat les dues cares de la Lluna.

Gràcies, amic meu, per aquest ball de Carnaval a deshora, on definitivament han caigut totes les màscares.

Gràcies, amic meu...

Les corrandes de la sogra

Ai, que s’acosta Sant Valentí i a alguns els agafa amb la fletxa rovellada per la falta d’ús, i en lloc de disparar al cor es mullen les sabates!

Ai, que n’hi ha que encara no saben distingir la diferència entre l’amistat i l’amor tot i ser granadets, i veuen assetjaments en tota regla davant la voluntat de fer-los costat en els moments difícils!

Ai, que n’hi ha que arrenquen a córrer només d’imaginar-se que podria caçar-los una dona tan granadeta com ells, i que ja es veuen ocupant el lloc del nuvi en aquests versots mal forjats!

És clar que, què pot esperar-se d’un sant ressentit perquè sap que ens cau molt millor el seu rival Sant Jordi a l’hora de celebrar la Festa de l’Amor?  

LES CORRANDES DE LA SOGRA

Visca la gresca, fort el brogit!

Farem la gran festa, diumenge a la nit.

Se’ns casa la sogra, ha trobat marit!

(Quedarà mort, el pobre, quan la vegi al llit.)

Té tantes berrugues, que no es pot trobar

un trosset de cuixa per passar la mà;

la pitrera penja per sota del braç,

li espanta les mosques de tant boleiar.

De dents veritables no n’hi queda cap,

i els pèls del bigoti li tapen el pap.

Em peto de riure només de pensar

quan al dormitori se n’hagin d’anar:

porta set cotilles per dur protegits

els greixos del fred, que ja té prou marcits.

(Perquè per la tele escolta el Picó

que amatent l’avisa quan el temps no és bo.)

Esperem que aguanti, el marit, demà,

que tots se li moren a mig consumar.

Deixant aquest tema, farem festa gran.

Que toquin els músics, que duri l’encant!

La sogra se’ns casa, porteu el xampany,

que vull engatar-me i que em duri tot any!

Montse Galionar

L'amor és un paraigua sense obrir (Albert Guasch)

Un dels meus somnis d’amor intensos de quan era molt jove, era el d’un romàntic encontre amb la persona estimada pel carrer, sota una intensa pluja, amb la invitació de compartir paraigua. Tot i que ja fa temps que els somnis han quedat enrere, aquest poema de l’Albert Guasch m’ha fet reviure amb una dolça tendresa aquella joventut en què tot podia ser possible...

Amb l’Albert, un excel·lent poeta de la Bisbal del Penedès, havíem coincidit fa més de 20 anys en els Premis Literaris Penedesencs, quan tots dos hi participàvem i hi guanyàvem premis. Fins i tot compartim obra en alguns llibres. Va ser un goig retrobar-lo fa un parell d’anys en una trobada literària al cafè del Coro a Vilafranca, i des de llavors no he deixat de seguir el seu blog, que us recomano.

Gràcies, Albert, per deixar-me el poema!  

L'AMOR ÉS UN PARAIGUA SENSE OBRIR

L’espera és un paraigua obert

quan no arriba la pluja

i només se t’hi fica el vent.

I l’agafes ben fort mentre desitges

que l’amor s’hi aixoplugui com a sota d’una ala

i que es faci el miracle

de les exuberàncies de l’aigua.

L’espera és un paraigua eixut.

El desconsol és un paraigua

perdut en algun lloc plujós

on tothom sap de pluges i resguards.

Cap paraigua que passa no és el teu.

Ningú no te’l rescata ni retorna,

ni te’n durà cap altre el teu amor.

El desconsol és un paraigua nu.

L’amor és un paraigua sense obrir.

És la complicitat del núvol

quan estén la seva aura encobridora.

És la pluja suau que deslliga els cabells

i amara els llavis molls.

És aquesta set nostra,

el deler insaciable de les fonts

que ens revénen per dins.

L’amor és un paraigua a quatre mans.

Albert Guasch Ribas

Avui l'enyorat Ovidi compliria 75 anys. Sempre viu dins nostre.