La meva
col·laboració a la trobada RODA EL MÓN I TORNA AL BLOC
No ho tenia gens
clar, que pogués arribar-hi. Quan la fada-padrina Carme ens va fer la insòlita
i engrescadora proposta, a quatre anys vista, de trobar-nos tots aquí el gener
del 2015, vaig acceptar el repte més que res per no donar la nota, la nota
discordant, podríem dir, i que tan bé se’ns dóna a les persones que tenim tendència
a veure l’ampolla mig buida...
Però sense saber
com ni perquè, ni molt menys per quin gloriós miracle, resulta que el meu bloc segueix
actiu, i he pogut acudir a la cita. I quina alegria, haver-ho aconseguit!
Perquè passen
tantes coses en set anys de vida blocaire...
Sí, set anys ja.
El meu actual espai, el que alguns de vosaltres coneixeu, ja en té més de
quatre, però el va precedir un altre Espai de Galionar en una altra plataforma que va tancar i que em
va obligar a canviar de casa.
Quantes
experiències, en aquests anys...!
Amics virtuals i
desvirtualitzats, persones indispensables ja a la meva vida, llaços d’amistat
que duraran molt temps, algun desencontre desafortunat, algun sentiment que ha
anat més enllà de l’amistat, camí de retrobament amb persones que creia
perdudes per sempre... Gent imprescindible per als bons moments i sobretot per
als que no ho han estat tant, sempre algunes mans disposades a estirar ben fort
i retornar-me a la superfície cada vegada que tocava fons... Dosis de
positivisme impagables que he begut dels espais amics i que tant bé m’han fet; intercanvi
de moltes experiències, el descobriment de grans poetes i magnífics
relataires... Quanta vida, quantes vides que s’amaguen a dins d’un bloc, i quin
goig descobrir-les...!
També moments de
tristesa profunda. Quan alguna persona amiga se’n va i et deixa aquell buit tan
immens... Va ser gràcies a l’escriptor Joan Carles Planells que em vaig
engrescar a obrir el meu espai, i quan fa tres anys va decidir partir sense
deixar-se ajudar més, perquè li feia massa mal la vida, vaig ser plenament
conscient que no tot és virtual en el món blocaire, sinó que al darrere hi ha
persones, persones ben reals. Una redundància sens dubte, però que em va dur a
reflexionar sobre qüestions importants que potser abans m’havien passat per
alt...
El meu bloc vaig
obrir-lo amb la intenció de recopilar i donar a conèixer una sèrie de relats
que fins aleshores formaven part de llibres esparsos compartits amb d’altres
aspirants a escriptors, o en reculls de premis literaris que no interessaven a
ningú. Però ben aviat em vaig adonar que una narració és massa llarga i
farragosa per incloure-la en un post. Aquests demanen textos força més curts,
es basen en la cultura de la immediatesa. Així que n’he acabat publicant molt
poques, de narracions, i m’he decantat força més per la poesia, que és la que m’ha
dut més reconeixement a la xarxa, tot i no haver-me cregut mai especialment
dotada per a aquest gènere. Una de les satisfaccions més grans ha estat quan de
vegades algun lector m’ha fet saber que els meus textos o poemes havien posat
paraules als seus propis sentiments, que havien estat útils a algú, en
definitiva. Diàleg interactiu entre gent de la catosfera, enriquiments mutus,
amistat i companyia, el món blocaire. Tot un univers que fa 7 anys ni sabia que
existia...
Passen moltes
coses a la vida de cadascú de nosaltres, en aquest període de temps. Canvia la
vida o canviem nosaltres; les prioritats, les motivacions o les obligacions
personals i familiars no són les mateixes, i no sempre és possible continuar
amb el bloc actiu. També hi ha èpoques en què anímicament ens és impossible
escriure. O que no hi ha cap idea que vulgui acudir a la nostra crida... En
alguns moments aquest tema m’havia angoixat força, em semblava que m’havia de
justificar si una setmana no podia acudir a la cita de publicar un post nou.
Però amb el temps he aprés també a relativitzar-ho i a tenir clar que, per
sobre de tot, el bloc ha de ser un espai d’esbarjo, d’entreteniment, de trobada
i d’amistat, de plaer en definitiva, i mai pot convertir-se en una obligació
que ens faci patir. Aquest aprenentatge és el que m’ha salvat en més d’una
ocasió de no llançar la tovallola i tancar definitivament, de la qual cosa sens
dubte m’hauria penedit...
El dia que
escric aquest post, vigília de Reis, el meu espai ha arribat a la històrica
xifra de 100.000 visites. Malauradament, no ha quedat constància de qui ha
estat el visitant del número rodó per felicitar-lo o acompanyar-lo en el
sentiment. I això em fa pensar en un altre tema: qui entra a llegir els nostres
blocs? Un dels aspectes més curiosos i divertits és comprovar, gràcies a les
estadístiques, quins han estat els posts més visitats, les paraules més
escrites al cercador. He de dir que, en el meu cas, divergeixen força dels
posts dels quals n’estic més satisfeta. “Vaques, vaques, vaques”, encapçala el
rànquing amb un nombre sensacional de visites, seguit a poca distància pel post
sobre Josep M. de Segarra i les seves Balades de Fra Rupert, però el que sobta
és el nom amb el qual l’han buscat: “Sagarra collons negres, grossos”. Un altre
dels temes més buscats és “Els signes del zodíac”. Pels volts de Sant Jordi, és el
post “Poema d’amor”, també intitulat “Voldria”, qui s’endu el rànquing de
visites. De fet, em sembla que ha estat
uns dels poemes més plagiats de la xarxa, el més compartit en nombroses pàgines
web no sempre indicant-ne l’autoria... Però té la seva gràcia pensar que
algunes parelles d’adolescents (i potser no tant adolescents) es dediquen al
noble art de regalar-se amor gràcies a alguna cosa que un dia vaig escriure...
Però jo també
tinc els meus posts preferits, que no necessàriament han d’haver estat els més
visitats; normalment guarden alguna història personal darrere que els fa
importants:
“Novembre” me
l’estimo molt. El poema amb què canto a la tardor, va ser escollit per formar
part d’un llibre a l’escola El Barranquet, de Godella. Un reconeixement,
aquest, que no oblidaré mai.
“En la mort de Joan Carles Planells”, el més tristíssim post que mai hauria volgut haver d’escriure.
Gràcies a ell i als seus posteriors enllaços, molta gent del món de la
ciència-ficció va poder assabentar-se de la notícia del seu traspàs.
“A una nova vida”, el poema que vaig dedicar al meu nét Magí en el seu naixement.
“El meu balcó”,
amb una magnífica il·lustració de la Carme Rosanas, i que fa referència a una
de les més grates experiències que he viscut gràcies al bloc: el retrobament
amb una persona important amb qui feia molts anys que havia perdut el contacte.
“Hi ha bellesa en la tristesa?” i “Hi ha bellesa en la tristesa? (conclusions)”, on es va
establir un riquíssim canvi d’impressions entre la gent amiga del bloc.
“No conec la pau”, un dels meus posts preferits, no tant pel poema sinó per la magnífica
interpretació de la partitura de Schubert, de l’obra que es va fer famosa
gràcies a Barry Lyndon.
“Parlaven de l’amor”, un poema que porta a dintre moltes coses meves...
“Entre parèntesis”, perquè no tot ha de ser seriós en el blog d’una persona seriosa...
“Pentagrama”, on
un petit poema que es va anar fent gran gràcies a l’aportació de moltes altres
veus amigues...
I així podria
anar seguint...
Dels molts espais
amics que considero imprescindibles, ja em disculpareu si no n’esmento cap, per
no ferir la sensibilitat d’aquells que em pogués deixar. Amb tot, n’hi ha un d’especialment
important per a mi, de contingut marcadament poètic, d’una qualitat excepcional,
l’autora del qual és una dona, i que ha estat el meu referent principal. És un
espai que va néixer el primer trimestre del 2008, gairebé al mateix temps
que el meu. Passejar-se pels seus posts
és com acudir a beure a una font d’aigua fresca, capaç de retornar la vida al
més assedegat dels viatgers. Un bloc on les ones són flors, i les flors
pensaments... La meva incondicional admiració per a aquest bloc i per al cor
que hi batega a dins.
Una altra
pregunta que em plantejo sovint: els blocaires qui som? Som realment la persona
que els altres imaginen quan ens llegeixen? Allò que publiquem, principalment
en els blocs de creació literària, podríem considerar-ho com a autobiogràfic?
Vet-ho aquí potser un dels quids de la qüestió. El poeta sovint marca una
distància entre el jo personal i el jo poètic, i només ell sap què pertany a
cada parcel·la. No necessàriament allò que narrem ha de reflectir les nostres
experiències reals, tot i que cada escriptor hi posa una bona part d’ell
mateix, en la seva obra. Però tot i saber-ho, el cert és que la majoria de
nosaltres donem per fet que allò que llegim es correspon a la realitat, i de vegades
amb la millor intenció del món opinem, aconsellem, consolem, felicitem..., quan
potser en realitat l’altra persona s’està sentint incomodada. És el preu que
cal pagar quan s’escriu públicament, entre la realitat i la ficció, quan ens
arrisquem a publicar segons quins temes que poden crear controvèrsia. Això no
obstant, la intel·ligència, la intuïció i la sensibilitat de bona part dels receptors
dels nostres posts minimitza aquesta possibilitat.
I bé, ja no
m’enrotllo més. Amics, amigues blocaires, gràcies per haver-me fet un lloc
entre vosaltres, gràcies per formar part de la meva vida! Endavant amb els
vostres espais! I que no us faltin mai arguments, creativitat o experiències
per compartir, perquè l'única manera que conec per arribar a la gent a través
de la paraula escrita és tenir alguna cosa per explicar... Si això existeix, la
resta ja ve sola.
Que per molts
anys, amics i amigues blocaires, ens puguem anar trobant i llegint. A tots, una
immensa abraçada!
Montse Galionar
