dissabte, 31 de desembre de 2011

La simfonia dels adéus

La Simfonia número 45 en fa sostingut de Haydin, més coneguda com “Simfonia dels Adéus” (o “de l’Adéu), és una de les obres més originals i divertides de l’immens repertori de la música clàssica.
La peça es va estrenar l’any 1772 al palau d’Esterháza, situat a uns cinquanta quilòmetres de Viena i propietat del príncep Nicholas Esterhàzy, per qui aleshores treballava Haydin. Els tres primers moviments segueixen la pauta habitual d’aquest tipus de composició. També el quart i últim s’inicia d’acord amb el guió canònic, però quan sembla que arriba el seu final comença el que gairebé es podria considerar un cinquè moviment que el professor Tim Blanning explica així: en tant es desplega la cadenciosa melodia, orquestrada amb una gran senzillesa, els músics, tal i com indica la partitura, han d’anar deixant de tocar (però només després de donar prova de la seva destresa amb un solo), apagar la seva espelma i sortir de la sala. A poc a poc, l’orquestra es va reduint de manera que l’última part de l’obra és interpretada només per dos violins amb sordina, encarregats de tancar discretament l’obra. L’1 de gener de 2009, Daniel Barenboim va oferir una versió plena d’humor al concert d’Any Nou de Viena, que es pot trobar fàcilment a Internet.
L’obra resulta difícil d’entendre si no es coneix el context en què es va crear. El príncep Esterhàzy, gran melòman, havia construït al palau d’Esterháza, situat al mig d’un bosc, un gran teatre d’òpera, amb capacitat per més de cinc-centes persones, així com més de cent habitacions per als seus convidats. Els servents i els músics, però, disposaven d’un allotjament molt precari, sense lloc per a les seves famílies, de manera que els músics es desesperaven quan es perllongava més del previst la seva estada al palau. Era impensable fer arribar el seu descontent al príncep... fins que Haydin va trobar la manera de fer-ho amb la seva simfonia. Es diu que Esterhàzy es va donar per al•ludit i que, un cop acabada la interpretació, va dir “si tothom marxa, també ho farem nosaltres” i va ordenar el regrés a la ciutat.
Més enllà de l’anècdota, la composició és una al•legoria amb múltiples sentits, entre ells, un dia com avui, el de l’any que s’acaba, i fins i tot, el de la vida mateixa.
Aquest any, un cop més, hem deixat perdre moltes oportunitats que ens han sortit al pas. Cada full del calendari és un músic que deixa de tocar i una melodia que es perd per sempre més. El dia u de gener, amb el sentit a la vegada cíclic i lineal del temps humà, una nova orquestra tornarà a desplegar-se davant nostre i haurem d’estar atents si volem treure tota la vida que porta a dins cada músic, cada instrument, cada nota, perquè inevitablement també el seu so s’apagarà.
I quan totes les orquestres es desfacin, quan les espelmes deixin de lluir i s’imposi el silenci definitiu, quan ja no quedi ni tan sols Haydin tocant el violí, caldrà tenir un record per al príncep Nicholas, i, com ell, advertir amb humilitat que ha arribat el nostre torn i que és el moment de sortir amb dignitat del teatre.

Autor: César Martín (El 3 de Vuit, del 30 de desembre de 2011)


dimecres, 21 de desembre de 2011

Racó de Nadal

“… Renovem-nos completament cada dia, fem-ho un altre cop, i un altre i sempre…” 
(Tching Thang)

Què seria del Nadal sense els ulls dels infants a la vora, que es claven en els nostres i ens permeten retrobar un atàvic món d’il•lusions, d’honestedat, d’innocència...
Què seria del Nadal sense la presència dels infants que ens empenyen endavant, que ens prohibeixen aturar-nos, com si sabessin que el fred de la nit és a punt de congelar-nos...
Què serà de nosaltres el dia que ni la més petita espurna sigui capaç d’atiar el caliu de la tendresa i la capacitat d’emocionar-nos...
Perquè sempre hi hagi dins nostre una flama que romangui encesa, perquè no haguem de manllevar llàgrimes quan necessitem plorar, perquè puguem reflectir-nos en els ulls dels infants i albirar un món on tot és encara possible...
ELS MEUS MILLORS DESIGS PER A AQUESTES FESTES.

Balma en el focus del llamp,
claror d’infinit en la carn,
tenebra de neu al boscam
i l’hora de cop es fa tendra:
la seda del plor, l’embolcall
de palla, de baf i d’espart,
la minsa claror del fogall,
la grisa sordina de cendra:
un Déu ha nascut a la vall:
val més estimar que comprendre
(David Jou)

dijous, 8 de desembre de 2011

En la mort de Joan Carles Planells

Carta oberta a l’amic, escriptor i blocaire Joan Carles Planells Reverter, que ens va deixar el 3 de desembre de 2011 i que va ser enterrat ahir, 7 de desembre de 2011.
Fotografia extreta del bloc de Marek
Joan Carles, amic, ei, nano, que sóc al tren, camí de Barcelona; d’aquí a una hora més o menys hauré arribat i podré, finalment, passar una estona al teu costat fent-te companyia. Estic tan alterada i tan nerviosa que actuo, parlo, camino i em bellugo per inèrcia. Tants anys fa que ens coneixem, tantes batalles junts, tan bona sintonia entre nosaltres a través d’aquest món intangible i màgic del significat de les lletres, tantes trucades telefòniques, tantes cartes, tanta admiració mútua, tants treballs compartits de correcció, tantes cites anul•lades a darrera hora perquè t’entrava el pànic i tenies por de decebre’m quan ens trobéssim l’un davant de l’altre... Tan erròniament i amb tanta covardia he fet honor a la frase predilecta que va encapçalar el meu bloc: “Tot això t’ho dic ara perquè quan estiguem morts no ens ho podrem dir”, que hem hagut d’esperar que això s’esdevingués per materialitzar la nostra definitiva trobada...
M’he assabentat de la teva mort fa just unes hores, furgant en l’apartat de necrològiques a internet, perquè en el fons ja l’havia intuïda i t’hi cercava: fins i tot havia confiat les meves pors a una bona amiga. És freqüent en mi, això de veure amb claredat el que s’esdevindrà, i desgraciadament, poques vegades m’equivoco... Et vas acomiadar de mi sense saber-ho el darrer dia de novembre; em va estranyar el teu correu tan dolç, sense cap motiu rellevant, tan serè, i em va quedar gravada la darrera frase, aparentment sense més importància: “Se m’acaba el temps..., de la biblioteca”. Vaig respondre’t tot seguit i allí et vaig enviar la meva darrera abraçada virtual.
No sé quina ha estat la causa del teu òbit, però no era la primera vegada que flirtejaves amb la mort. La teva vida no va ser fàcil, i sovint et quedaves sense energies per continuar lluitant. Hi havíem arribat a temps en alguna ocasió, recordes? Fa tres anys, ara per Nadal, vam haver de donar-te una bona empenta perquè no et rendissis. I no va ser l’única vegada. Tot aquest assumpte ens va apropar més encara, i vaig ser capaç de guanyar-me la teva estimació i la teva confiança, que tant amb comptagotes administraves a la gent. La darrera vegada, fa uns 19 mesos, et va anar d’un pèl sortir-te amb la teva. Posteriorment, vas confessar-me que no m’havies volgut preocupar amb els teus problemes perquè jo acabava de ser àvia del primer nét i no em volies aigualir la festa. I ara no sé si ha passat el mateix: fa només dues setmanes que acabo de ser àvia del segon nen. Em vas felicitar de tot cor; se’t veia relaxat i amb ganes de broma... Et creia estabilitzat, controlat, en mans de professionals, amb la qüestió econòmica resolta gràcies a l’ajuda dels teus familiars... Res em feia sospitar el teu final tan proper, tot i que estava cantat que no envelliries gaire...
Has patit en aquest món, Joan Carles, has patit de mala manera. Tu no en tens la culpa de res; la genètica et va jugar una mala passada: una malaltia psíquica heretada per línia directa va ser present, en major o menor grau, a la teva vida. Però al marge d’això, o malgrat això, has estat una gran persona, una persona bona i un professional molt apreciat en el seu ofici de corrector de textos en llengua castellana; intel•ligent, creatiu, amb una memòria prodigiosa, has estat també un bon escriptor sense padrins i sense gaire sort. Se’t van disputar les millors editorials en els teus bons temps, quan corregies, ho recordes? Però moltes d’aquestes editorials van tancar, o es van anar fusionant, la feina va disminuir dràsticament fins a desaparèixer del tot, i tu no vas poder adaptar-te a les noves circumstàncies; estaves sol, depressions ferotges minvaven la teva capacitat de resposta, va arribar la desesperació i va fer-se fonedissa la bonança econòmica...
El nostre primer contacte va ser a través del teu bloc, planells fact and fiction, que vas iniciar fa justament 6 anys, el desembre de 2005. No sé si has estat mai plenament conscient de l’envergadura del teu espai, amic meu, de la volada que va agafar gràcies al boca-orella. Conté articles d’una qualitat excepcional, treballs d’una erudició inqüestionable, autèntics tresors impreuables... Brillen amb llum pròpia els teus articles sobre literatura de ciència-ficció (tu mateix has estat un excel•lent escriptor d’aquest gènere), sobre cinema, llibres, música, personatges reals i ficticis, sèries de televisió, contes, narracions, i molts més temes que em deixo... Però per sobre de tot, el millor per a mi i per a una part considerable de lectors han estat els teus relats autobiogràfics, un mirall a través del qual et reflecties sense ser-ne potser del tot conscient... A través d’ells vaig entrar en contacte directe amb la teva ànima, molt més rica i preciosa del que tu t’entestaves a deixar entreveure... No sé en quina situació quedarà ara el teu bloc, si restarà obert per sempre o si vas deixar ordres explícites a algú de com actuar si et passava alguna cosa... En tot cas, recomanaria ferventment a qui pugui llegir aquestes ratlles que assaborís un per un i atentament, tots els capítols dels teus relats autobiogràfics. La persona que hi descobriran entre mot i mot no els deixarà indiferent. Un dels relats que més em va trasbalsar, sens dubte, va ser “Loli tomó una decisión”. Hi narraves la història d’un gran amor, que va morir víctima d’una cruel malaltia quan més feliços hauríeu pogut ésser, i és cabdal aquest capítol per entendre el teu ensorrament posterior, del qual no vas ser capaç de remuntar mai més. Un altre gran relat, el primer que vaig traduir-te al català quan volíem tirar endavant aquell projecte del llibre, és "El niño debajo de la mesa", on parles del germà que va morir abans que tu naixessis, i que també en certa manera va marcar la teva infantesa... També, en d’altres ens apropes a la figura del teu pare, el cèlebre pintor surrealista Àngel Planells, amic de Dalí, i el vostres contactes amb aquest geni... Capítol a part mereixen les teves cèlebres sèries policíaques de Harold Smith, que incomprensiblement mai no van estar editades en paper. Els relats fantàstics, la ciència ficció sempre havien estat els teus temes favorits.
No vull pensar-hi, Joan Carles, no vull pensar què representarà a partir d’ara obrir el meu correu un dia, un altre i un altre, i saber que mai més el teu nom apareixerà a la safata d’entrada. No sé com pairé no trobar l’avís de cap entrada nova al teu bloc. En les nostres llargues converses, moltes vegades havies dit que si estaves viu era gràcies al bloc, que ell era la teva única il•lusió, l’únic objectiu de la teva vida... Necessitaves l’aprovació dels nombrosos lectors de tot el món que et seguien i t’admiraven, potser com a compensació per no haver estat reconegut com a escriptor per part d’alguns editors que no van voler publicar la teva obra. Deixes moltíssims lectors orfes de paraules, ho saps, oi, amic meu?
I jo estic tan commocionada que ni ho sé, com em deixes. Només puc recordar que he trobat el teu nom a les necrològiques a mig matí des de la feina, que he estat incapaç de continuar treballant i que he plegat, i que he agafat aquest tren que aviat em portarà al teu costat...
Va ser gràcies a tu que el meu primer bloc va veure la llum. En vas ser pare, mare, padrí i mecenes. Vas creure en mi des del primer moment. I després, ja fora de l’àmbit blocaire, em vas fer traduccions en castellà impecables, mentre que jo et tornava el favor traduint-te textos al català... Quan estaves tan ensorrat i em confessaves la intenció de tancar el bloc, jo sempre et responia el mateix: si tu plegues plego jo. I sempre, sempre, s’esdevenia la teva rèplica indignada: tu ni parlar-ne!, i seguies endavant amb el teu espai, amb els teus articles, amb la teva vida. Ara sóc jo qui no se sent amb humor ni amb ànims ni amb motivació per prosseguir amb el meu. És com si de sobte res no tingués sentit...
D’aquí a una estona seré davant teu, Joan Carles, però no sé si seré capaç de mirar-te directament al rostre. Potser en el darrer moment, quan m’adoni que tot això no és cap malson, preferiré que continuïs essent, per a mi, tal com t’he imaginat sempre...

*  *  *

Amunt, amunt, el taxi enfila el trajecte cap a la muntanya. Des del tanatori de Sant Gervasi la ciutat és bella, molt bella. Tot Barcelona als teus peus, i la mar al fons. El vent és fred, aquí dalt. Quina solitud, Déu meu, a dins i a fora...!
Només una desena curta de persones, totes familiars, t’acomiaden en aquest darrer viatge. Sóc l’única amiga que ha vingut a dir-te adéu. La teva família, exquisida i amable, em posa al corrent de les circumstàncies de la teva mort: un atac cerebral fulminant. Semblen sorpresos en veure’m. Sí, eres una persona que defugia la gent, gairebé no tenies amics. M’adono de la sort que he tingut durant tots aquests anys per haver-me sabut guanyar la teva confiança...
I sí, he entrat al lloc on reposaves, Joan Carles, he pogut contemplar per primera vegada el teu rostre seré, lliure ja de patiment, i ho he fet acompanyada de la Carme, la professora de música, una senyora encantadora amb qui he compartit aquells instants. M’ha agradat molt, molt, poder-me endur aquesta imatge teva, tan plena de pau, amb la certesa que no patiràs mai més. Lluny dels maleficis terrenals, lluny dels fantasmes. Lluny de la por, ni de cap sentiment contradictori.
Sé que dissimules, que no m’ho diràs obertament, però sé que t’ha agradat que t’hagi vingut a veure. No et facis l’orni, eh, murri?, que prou que ens coneixem...!
Tu, a partir d’ara no hi seràs, però les teves lletres romandran vives, presents entre nosaltres. El record dels bells moments intentaran fer suportable la desolació.
Malgrat tot em sento feliç per tu, estimat amic meu; finalment el dur trajecte s’ha acabat. Les maltempsades no tornaran a clavar-te les urpes. T’he reservat un raconet privilegiat dins del cor, i l’amistat que hem compartit serà la teva millor herència. Descansa en pau, amic, ens veurem en la pròxima parada...
Galionar
(Per si us ve de gust entrar-hi, us deixo l’enllaç del post que li vaig dedicar fa un any, en motiu del seu 60è aniversari:  http://galionar.blogspot.com/2010/10/per-molts-anys.html )


dissabte, 3 de desembre de 2011

L'impuls de l'escorpí

Hi ha un relat popular africà que explica que a les vores del cabalós riu Níger hi vivia una granota molt generosa. Cada any, quan arribava l’època de les pluges, ajudava tots els animals que es trobaven en problemes davant l’avinguda del riu. Un matí va aparèixer en una de les vores un escorpí: “He de travessar el riu però no estic preparat per nedar. Sisplau, germana granota, porta’m a l’altra vora sobre l’esquena”, li va dir a la granota.
La granota, que n’havia après durant la seva llarga vida, va respondre de seguida: “Que et porti sobre l’esquena? Ni parlar-ne! M’injectaràs un verí letal i moriré!”. L’escorpí intel•ligent li va respondre veloç: “De ben segur que no et picaré, perquè t’enfonsaries en les aigües i jo, que no sé nedar, moriria ofegat”.
La va convèncer. Va començar la travessia. En pocs minuts van arribar a la meitat del riu. De sobte, va sentir la punxada aguda de l’agulló de l’escorpí.
El dolor era agut, la granota podia percebre com el verí se li escampava pel cos. Van començar a fallar-li les forces i se li va ennuvolar la vista. Mentre s’ofegava, va cridar desesperada a l’escorpí: “Per què ho has fet?”. I l’escorpí va respondre: “No he pogut evitar l’impuls, és la meva naturalesa”. I tots dos van desaparèixer enmig de les profundes aigües del riu Níger.


diumenge, 27 de novembre de 2011

Racista? No racista? Crònica d'uns fets lamentables

Dissabte al migdia. Dia de mercat a Vilafranca. El cel està tapat i un vent fred es deixa sentir de tant en tant amb força. Aprofitem una tímida ullada de sol per treure a passejar en Llorenç, que passa uns quants dies a casa mentre els seus pares són a l’hospital amb el germanet petit que acaba de néixer.
Ens aturem a la plaça Penedès, just al centre de la vila, atapeïda en aquesta hora per la gent que passeja entre les parades de roba del mercat. Allà hi ha els gronxadors que més agraden al menut. L’avi penja la seva bossa al cotxet, una d’aquestes bosses grans, anomenades popularment mariconeres, on acostuma a portar-hi sempre mitja casa a dintre, i asseu el nen al gronxador. S’hi estan una bona estona jugant. Jo, mentrestant, m’assec davant seu, en un banc de la plaça, amb el cotxet a la meva dreta, un braç recolzat a sobre.
Al cap d’una estona, un jove magrebí es planta a la meva esquerra i em pregunta alguna cosa que no entenc. En veure’l, algun ressort intern dispara l’alarma de la desconfiança i em fa deixar el cotxet per aferrar-me amb les dues mans a la bossa que duc penjada a l’espatlla. El jove magrebí repeteix la seva pregunta; ara entenc que em demana si hi ha alguna fruiteria pel aquell carrer. Amb una mà ben aferrada a la bossa, li indico amb l’altra el carrer on, efectivament, hi ha la botiga que em demana. M’ho fa repetir un parell de vegades i finalment marxa. Jo, alleujada, torno a recolzar el braç dret sobre el cotxet en un gest protector. En Llorenç i el seu avi continuen jugant i rient al gronxador.
I jo, tota sola al banc, començo a sentir-me culpable. Culpable per haver tingut la reacció de desconfiança envers aquell xicot, pensant que potser volia robar-me. Culpable per haver condemnat abans d’hora una persona d’una altra raça, i em sento plena de remordiments, plena de contradiccions. Sóc racista, em pregunto? Sí, possiblement més del que jo mateixa em pensava, i això em fa sentir ben malament.
Al cap de 5 minuts, avi i nét s’acosten cap allà on sóc, i en anar a asseure el nen al cotxet, m’adono que la bossa de l’avi ha desaparegut. L’esglai, podeu imaginar-vos-el, em deixa paralitzada. Allà dins hi havia de tot, des de diversos jocs de claus fins a tota la documentació, a part dels diners i un munt de paperassa vària. El que ha passat és claríssim: la meva prevenció envers el jove marroquí no havia estat debades: és sabut que treballen per parelles, i mentre un em va distreure per l’esquerre, l’altre va aprofitar el moment en què vaig deixar el cotxet per sostreure-hi la bossa, amb una sang freda i un ofici dignes de lladres de guant blanc. Quanta impotència, quanta ràbia, que tonta, tonta, tonta em vaig arribar a sentir! Semblava ben bé impossible que allò m’estigués passant a mi. A sobre calia dissimular; el més important, en aquell moment, era mantenir la calma, no esverar-se per no espantar un menut de 18 mesos. I una vegada mig aconseguit això darrer, córrer cap a l’ajuntament per presentar la denúncia. Pel camí trobem una parella de la policia local que conec, i els explico els fets. Ells a la vegada em comenten que estan a la porta del Casino vigilant una altra parella de delinqüents que han entrat allà i que han comès diversos furts. Aquesta vegada, però, són peruans. Mentre parlem, un altre membre del cos policial vestit de carrer surt del Casino per informar dels moviments dels sospitosos. Una patrulla els espera en una altra sortida posterior.
Arribem a l’ajuntament, on un policia en atén i pren nota del robatori. A sobre el taulell hi ha, pel cap baix, mitja dotzena de moneders i carteres, tots furtats aquell matí i recuperats sense els diners però amb la documentació intacta. El policia està trucant als propietaris. Ens informa que a part dels magribins i els peruans, altres bandes procedents de països de l’Est estan també actuant al mercat, però que amb les retallades pressupostàries no disposen de prou efectius per patrullar per la vila. Darrere nostre, un matrimoni gran i una senyora de mitjana edat entren desesperats perquè també els acabaven de robar els moneders. Creixen els llaços de solidaritat entre nosaltres.
El policia ens dóna les instruccions pertinents que cal seguir. Primer de tot, anul•lar la targeta Visa en un caixer automàtic (les caixes, en ser dissabte, estan totes tancades). Ens costa Déu i ajut aconseguir-ho, però al final ens en sortim. Mentrestant, en Llorenç es comença a posar nerviós, perquè és evident que capta la nostra crispació. Ens han aconsellat esperar un parell de dies per posar la denúncia formal davant els mossos d’esquadra; encara és possible que recuperem la bossa i no calgui fer de nou tots els documents. Ens trucaran de seguida si apareix.
M’enduc el Llorenç a casa; a ell almenys no li ha passat la gana ni se li ha regirat l’estómac, i reclama el seu dinar. L’avi es queda una estona més pel carrer, amb la vana esperança de trobar les seves pertinences en alguna paperera...
No ha passat ni una hora que ja sona el telèfon. És de l’ajuntament. Sembla que ha aparegut la bossa en una cafeteria. La propietària l’ha trobat llençada a terra i ha avisat al consistori. Ens diuen que podem anar a recollir-la en aquell bar. Hi anem immediatament, i ens trobem amb dues noies joves i encantadores que ens expliquen com l’han recuperada. Comenten que és habitual trobar bosses al voltant de l’establiment, i que els lladres acostumen a quedar-se només amb els diners. Comprovem les pertinences, hi és tot: claus, targetes, documents, etc., llevat dels diners i d’una butlleta de la Primitiva. Se’ns obren les portes del cel: no caldrà canviar els panys ni tornar a fer de nou tota la documentació. Hem estat de sort.
Com a mostra d’agraïment, els encarrego un centre floral amb un petit escrit perquè els hi facin arribar. La mestressa de la floristeria, a qui comento el cas, em posa al corrent de com recentment també van entrar a robar-los a la botiga tres nord-africans: en aquest cas, ella i la seva filla també van sospitar dels individus, però van estar vigilant els que es van quedar a prop de la porta. Paradoxalment, va ser el més simpàtic, el que inspirava més confiança i el que en teoria les distreia, qui es va colar darrere el taulell i els va furtar les bosses a totes dues, mare i filla... També em parlava de la incredulitat i de la tremenda impotència que van sentir.
Moltes, moltes coses en què pensar en el meu cap.
Camí de tornada, un grup d’unes 8 o 10 persones de fora de la vila, amb aspecte d’estar de cap de setmana col•lapsen l’àmplia vorera xerrant animadament, aliens a la nosa que fan als altres vianants. Els he de demanar que sisplau ens deixin passar, a mi i al cotxet, com qui suplica un favor, i encara els dono les gràcies després, com si m’haguessin atorgat una concessió especial. Em miren per sobre de l’espatlla i semblen molestos per la meva interrupció.
Aquest gest de menyspreu és la gota que fa vessar el vas, i llavors tota la tensió i la ràbia acumulada esclaten de cop. Penso que n’estic tipa, farta de no poder expressar-me mai en el moment adequat com seria de justícia fer-ho, sempre a causa d’alguna força major, sempre per prudència, sempre aparentment per covardia... Em vaig haver de reprimir en el moment de descobrir que m’havien furtat la bossa per no espantar en Llorenç. Em vaig sentir culpable per malpensar d’uns malparits que ens van fer viure una angoixa que només poden entendre els qui han passat per la mateixa situació. Vaig donar les gràcies als impresentables que ocupaven la vorera per haver-me deixat passar en lloc d’engegar-los a la merda... I m’adono que al llarg de la meva vida en moltes altres ocasions he actuat així: justificant els qui m’han fet mal i autoinculpant-me a sobre per si he pogut ofendre amb les meves legítimes reivindicacions, esperant unes disculpes que lluny d’arribar han estat substituïdes per arrogància, duresa i orgull, i m’agafen unes ganes terribles de revoltar-me contra tot i contra tothom.
De gent de la qual ens hem de prevenir n’hi a tot arreu, i de tots els colors, classes socials i condicions. Una bona mostra és la recent notícia dels quatre exdirectius de Caixa Penedès que s’embutxacaven uns honoraris escandalosos, als quals finalment sembla que se’ls farà justícia. Aquests són una altra mena de lladres a gran escala que caldria tractar en un altre tipus d’article. Però al marge d’aquest fet, sembla que totes les bandes que actuen a mercats, comerços i habitatges estan sobradament fitxades i haurien d’haver estat retornades al seus països d’origen ja fa temps. Cal ser tan permissius amb aquells que ens perjudiquen greument, sigui per la causa que sigui? Sóc racista? No sóc racista? Sóc estúpida per no parlar quan toca? Sóc covarda de tan prudent, sóc prudent de tan covarda? Sóc una barreja indesxifrable de tot plegat? O sóc, senzillament, humana?
Crec que estem avançant a passos gegantins cap a escenes com la d’aquest curt de l’Oest americà, i que us deixo en un intent de desdramatitzar la cosa. Perquè definitivament, cada vegada em costa més creure en la humanitat, i conseqüentment, en mi mateixa.


diumenge, 20 de novembre de 2011

A una nova vida

És tan màgic, petit meu, tot el que sento, i tan brillant,
que per dir-ho hauré d’aprendre nous llenguatges,
ja que totes les paraules que conec són massa emprades
i profanen la natura d’aquesta estimació tan fonda,
d’aquesta plenitud que ara em desborda.
Quan t’adorms ben dolçament en els meus braços,
quan acceptes el llitet prop de la sina,
les manetes reposant, la galteta recolzada
i veig aquesta pell de seda, acabada d’estrenar,
i el teu rostre lliurat plenament al son del viure,
la tendresa sols té un nom; no ets ja pas una coseta petitona,
et transformes i et fas gran, tan gran i tan persona
que sento com retorna el goig de viure
i em floreixen sentiments amb nova saba.
Potser havies de ser tu, preciosa criatura
qui fes néixer en mi l’amor altra vegada,
qui emplenés la meva vida sadollant-la
de tendresa, de sentit, de carícia enamorada,
de saber que encara algú necessita la bressada.
Ets tan fràgil, petitó, i és tan fort el teu missatge…!
Lluu el sol altra vegada més enllà de tot paratge
i la lluna, dins la nit, vetlla el teu son.
Galionar

dimecres, 16 de novembre de 2011

El Déu que caigué del cel

Finalment s’esdevindrà demà! Demà dijous a mig matí, els ulls d’en Magí veuran per primera vegada el món des de l’exterior de la panxa de sa mare. Una cesària programada posarà fi a uns mesos difícils i delicats que ell ha superat amb unes tremendes ganes de viure. Com us podeu imaginar, no m’arriba la pell a la camisa. No puc dormir. És massa tard per compartir els meus neguits amb ningú. Quins nervis!
D’aquí a unes hores s’instal•larà a casa el seu germanet de 18 mesos, en Llorenç. Entre això i les visites a l’hospital estaré uns quants dies allunyada del bloc. Mentrestant, perquè no us avorriu, us deixo en companyia d’un conte que m’estimo molt. En honor a aquesta preciosa criatura que és a punt de néixer li he canviat el nom del protagonista: el fins ara Ramonet passa a dir-se Maginet. Aquest conte, que té ja uns quants anys, va ser guardonat amb un premi important i havia de ser publicat en paper, però per manca de pressupost això no va ser possible.
Tampoc no va ser possible la il•lustració que m’hauria agradat per a aquesta història. Per això, si a algú de vosaltres li sobra algun dibuix d’un nen embadalit mirant per la finestra, mentre un déu a l’estil Fernando Krahn aterra amb un paracaigudes, li agrairé que me’l faci arribar i el posaré en lloc dels núvols que de moment il•lustren el conte.
Desitgeu-nos sort a tots plegats!

Gràcies, M. Roser
EL DÉU QUE CAIGUÉ DEL CEL (CONTE)
Aquesta és la història d’en Maginet, un vailet de set anys eixerit com un pèsol, que té moltes ganes de jugar. Va a l’escola i li agrada retrobar-se cada matí amb els seus entremaliats companys, però això d’haver d’estudiar... ja són figues d’un altre paner. I té una mania que treu de polleguera a pares i mestres: li agrada badar. Qualsevol niciesa pot ser una magnífica oportunitat per evadir-se del món on viu i perdre’s entre les bromes de la imaginació fructífera que posseeix. Aquella tarda, quan a mig berenar va adonar-se que havia començat a ploure, corregué cap a la seva cambra a contemplar des de la finestra els remolins de colors que l’aigua dibuixava sobre el paviment de la plaça, al voltant del forat del desguàs que l’engolia.
I allà el tenim, encisat, el petit nasset enganxat als vidres. L’aigua de la pluja, pensà, semblava que cantés aquella cançó que li havien ensenyat a l’escola, un cànon de diverses veus que harmonitzaven tan bé. Les gotetes que lliscaven per unes teules mig trencades de la casa del davant, es precipitaven a terra tot cantant rítmicament: clinc, xap, xap, xap; clinc, xap, xap, xap... mentre l’aigua que s’escolava per una canal torta i rovellada ho feia amb una veu estrepitosa: pataxip, pataxap; pataxip, pataxap... Paral•lelament, l’immens degotall que venia del cel murmurava dolçament: zzzzzzzzzzzzzz...
Unes quantes fulles seques, arrossegades per la pluja, aviat es transformaren en petites granotetes amb paraigües, que saltaven divertides damunt els tolls d’aigua, esquitxant-se les unes a les altres. En Maginet fins i tot podia sentir el seu cant, entrellaçant-se amb l’anterior melodia: rac, rac, raaac, pataxip, pataxap, clinc, clinc, zzzzzzzzzzzz... Cada goteta, un somni de diferents colors emmirallats per la dèbil claror dels fanals de la plaça; uns eren rosats, d’altres blavosos; potser nacarats, o lilosos... Les granotetes, verdes i de color de coure, no paraven de fer tombarelles... Fins que altra volta el desguàs s’ho cruspia tot com un ogre despietat, i de nou, un món de remolins anava prenent vida al seu voltant...
No es recordà més del berenar, ni del llum encès de la cuina, ni dels deures que s’esperaven plens de mandra a dins la cartera... Des sobte, alguna cosa estranya li féu aixecar el cap i oblidar la improvisada orquestra. Ostres! Què era allò que baixava del cel? Un paracaigudes blanc! Oh, i a sota hi anava enganxat una mena d’home. Un home de debò, vaja, o bé que ho semblava; amb una barba blanca i llarga que li feia de vestit, i uns ulls d’aspecte cansat i molt blaus. Devia ser vell, però no com un vell qualsevol, no; semblava més aviat un dibuix com els que hi havia al llibre que li mostrava la iaia velleta quan s’entestava a voler fer-li aprendre el Parenostre. I duia una corona de sant. Bufaaa, pensà en Maginet, si porta una corona il•luminada!
Admirat, el vailet obrí la finestra de bat a bat a aquella mena d’aparició que, encara per l’aire, s’anava atansant fins aturar-se davant d’ell.
-Ajuda’m a entrar, Maginet; ajuda’m a entrar, que em volta el cap, cada vegada que aterro!
En Maginet, obedient, acostà una cadira a la finestra per tal que l’estrany personatge pogués saltar a dins la cambra més fàcilment, i li allargà les mans per ajudar-lo.
-OOOh, però qui ets tu; d’on véns? Què hi feies allà fora? Que no t’has adonat de com plou?
-Que d’on vinc? Del cel, fillet, del cel; no veus l’aurèola? I ja ho sé que plou, ja; mira com vaig de moll!
Atemorit, el nen preguntà:
-No... no seràs pas un “cristu”, oi que no?
-Què coi, un “cristu”! Jo sóc déu, home, déu; és que no t’han ensenyat qui sóc jo, a catequesi?
-No, perquè no sé què és això de “catac-catac-quetesis”.
El déu sospirà resignat, tot pensant: ai els vailets d’avui en dia!
I desempallegant-se del paracaigudes, començà a explicar la seva aventura.
-Mira, vet-ho aquí que estava aposentat en el núvol inflat amb què viatjo sempre que vull inspeccionar la Terra. Venia molt preocupat, perquè he vist un reguitzell de fills meus allà mateix on fa vint-i-un segles em vaig reencarnar, que s’estomacaven de valent amb unes armes estranyíssimes, una mena d’elefants metàl•lics que disparaven foc per la trompa. I m’he dit: què bèsties són! Tan agradable que resulta morir-se de mort natural, calentet i a dintre el llit, i ells allà, vinga violència, vinga fer-se mal! No sé pas si en el cel hi quedarà lloc per una altra remesa d’ànimes tan gran! Perquè noi, mira que arribeu a ser colla, eh, el humans? Jo en vaig crear dos, només dos! Si m’hagués imaginat que us multiplicaríeu d’aquesta manera, no hi hauria pas anat, a pastar fang! Possiblement, m’hauria dedicat a la pintura a l’oli, de debò que sí!
-Bé, tal com et deia, noiet, davant d’una visió tan desagradable, he manat al núvol que es dirigís cap a un indret més tranquil. Sobre la Mediterrània ja m’he adonat que ens apropàvem perillosament a una massa de cúmulonimbus, però avesat com estic a fer miracles, he cregut que ens en lliuraríem. Sí, sí, creu-t’ho! Ells, que venien de l’oest i jo que viatjava de l’est, amb diferents temperatures, ens hem apropat tant que: pumba! A fer punyetes el núvol. Tan sols aigua i molts llampecs. I trons, tant que m’espanten els trons! I sort n’he tingut de portar el paracaigudes, que si no jo també hagués fet: pumba! I mai més no s’hauria parlat de mi.
-Doncs, per què no et compres unes ales com les dels angelets?
-Ja en tenia unes, ja; però sóc al•lèrgic a les plomes i cada vegada que me les posava deixava anar uns esternuts que trontollaven cel i terra. Així que les vaig regalar.
En Maginet xalava. Xalava de valent amb aquell déu tan estrany i amigable, que s’havia presentat d’una manera sorprenent mentre a fora plovia i que xerrava pels descosits, tot eixugant-se la barba amb la tovallola del Barça que el noi feia servir per anar a la piscina. De sobte, però, es posà seriós. Recordà alguna cosa i potser volia callar-la, però ingenu i tafaner com era de mena, acabà preguntant:
-Però tu, senyor déu, ets una persona molt dolenta, oi? I llavors si el papa i la mama saben que ets aquí, s’enfadaran molt i em castigaran, i potser diumenge no em deixaran anar a fer castells, i...
-Ei, ei, ei, para el carro, vailet! D’on rediantre has tret que sóc un dolent, jo? Qui te l’ha dita, tal cosa?
-El papa.
-El teu pare, t’ho ha dit? Valent renegat deu estar fet el teu pare, vet-ho aquí!
-Ei, no l’insultis el meu pare, eh? Que és el pare més llest del món, perquè ho sàpigues. I també el més fort, i el més valent, i el que sap fer més coses!
-Està bé, està bé; au fillet, explica-m’ho, per què diu el teu pare que sóc dolent, jo.
-Perquè... s’hi caga.
-Per... quèèè?
-Sí, sí, perquè s’hi d’això!
-I per què s’hi d’això, pobre de mi?
-Perquè ets dolent i fas que li passin coses que ell no vol.
-Coses...? Jo...? Com ara quines?
-Doncs, per exemple, quan li cau la pipa a terra, encesa, i les espurnes del tabac li cremen la camisa, i fa un escampall de cendra a la catifa, ell diu: “Mecàsunséu”. I la mare ho deixa tot corrents per plegar la brutícia i es posa nerviosa, i el renya: “Ja podries anar amb més compte, ja!”; i el pare crida, i torna a dir: “Mecàsun...”!
-Però fillet, jo no hi tinc res a veure, si el teu pare és un manasses!
-I quan se li nega l’all-i-oli què, eh? Tampoc en tens la culpa, quan acaba llançant la massa per la cuina i el morter sobre la taula amb un cop molt fort? Llavors també s’hi caga, i moltes vegades seguides! I si ho fa, senyal que és veritat que tu li fas fer!
Aquell déu cada vegada estava més esverat.
-I el dia que, en obrir l’armari, es va donar una trompada molt forta contra la porta i se li van trencar les ulleres bifocals, tan cares que eren, què, eh? També va ser culpa teva, perquè quan la mare, esglaiada en veure els vidres per terra i el nas del pare tan vermell, va dir: “Però ara què farem?”, el pare va contestar: “Doncs cagar-se en ... i anar a l’oculista!” I jo, per culpa teva, em vaig quedar sense la playstation-3 nova i sense anar de colònies...
En Maginet callà una estona, traient un morret com d’ofès, tot mirant de reüll el personatge, que no se’n sabia avenir. El déu va sentir pena d’aquell noi, i bonatxó que era de mena, va cuitar a consolar-lo:
-Au amiguet, que no ho tens ben entès això. I és clar que m’estima la gent! Cagar-se en mi ve a ser com dir una paraula màgica que els allibera en un instant de tots els nervis acumulats. Quan els en passa alguna de grossa, ho diuen ben fort i s’asserenen. És a dir, que encara els faig un favor, ajudant-los a apaivagar-se.
El nostre amic no ho havia entès del tot, però una mica més convençut, ja feia més bona cara.
-Però tu, doncs, per què t’ho deixes dir, eh? Si t’insulten i no t’hi tornes, o bé ets un covard o una “nena”. A mi un dia un company em va dir “gilipolles” i li vaig clavar una hòstia...!
-Doncs mira, jo no m’hi torno perquè sóc un calçasses, ves, i potser una mica tòtil i tot. Perquè sóc massa vell per manar; perquè n’estic fart dels mals tractes que em feu a la Terra; fart de vigilar-vos des de núvols que fan: patapaf!; fart de fer miracles i de conviure amb arcàngels que només em destorben. M’agradaria engegar-ho tot a rodar... jubilar-me d’una vegada per totes!
-OOOh, tan divertit que deu ser, -digué en Maginet amb els ulls oberts com dues taronges-. Passar-te la vida fent el que et doni la gana i no tenir deures; volar com en Superman i jugar a futbol amb tots els morts ressuscitats; donar empentes als angelets antipàtics perquè caiguin del núvols... Que m’hi deixaràs anar una estona algun dia, eh, senyor déu? Vaaa, digues que sí. M’agradaria mooolt!
Veient el nen tan entusiasmat, al déu se li ocorregué una idea divina. Estigué rumiant una mica i a la fi, amb cara de còmplice li proposà el següent pacte:
-Mira, Maginet, de debò t’agradaria fer de déu a dalt del cel?
-Oh, i tant que sí. Seria el que m’agradaria més, més, més del món!
-Doncs mira, si hi estàs d’acord, puc fer l’últim miracle de la meva vida. Puc convertir-te en déu i jo adoptaré la teva forma humana de nen, i viuré com tu, a casa teva. Ningú no s’adonarà del canvi. Tu volaràs cap al cel i seràs l’amo absolut de l‘Univers. Podràs fer i desfer a la teva manera, inventar-te tots els miracles que et passin pel cap.
-De debò que ho dius de veritat?
-I tant que ho dic de veritat. Els déus no mentim mai.
-I no hauré d’estudiar mai més?
-És clar que no; posseiràs tots els coneixements del món.
-I ningú no em renyarà si faig allò que em surti dels nassos, ni em diran mai més badoc?
-I tant que no. Seràs tu qui manarà els altres.
-I menjaré només el que em vingui de gust?
-Per descomptat, home!
-Sííí, sí que ho vull! Corre, déu, fes el miracle! Un instant, que vaig a fer pipí, i ja estaré llest per marxar.
I al cap d’una estona, una figura blanca, com una volva de neu, s’esmunyia cap al cel amb tota la força i la magnificència d’un déu jove, acabat d’estrenar.


Ha plogut molt, des d’aleshores; el temps transcorre de pressa. Ara bé, el nou déu-Maginet no ha perdut encara el costum de badar. I de vegades també fa una mica el trapella, aprofitant-se del poder dels miracles. Per això, d’ençà d’aquell dia, és bastant habitual trobar-se amb situacions un xic estranyes. Pot succeir, per exemple, que enmig d’una xafogosa tarda estiuenca, de sobte comenci a nevar. O que als nostres mars i oceans l’aigua se’ls torni dolça. També pot ser que polítics d’esquerres apareguin insòlitament a la dreta, o que països immensos capgirin els seus governs en un tres i no res.
I de qui creieu que va ser la idea de construir un tren d’alta velocitat entre Madrid, Sevilla i algunes altres capitals, però que és incapaç d’enllaçar-nos amb la resta d’Europa perquè no arriba a la frontera? Elemental, amics, elemental...
El que potser encara no sabeu és què va fer l’ara Maginet-déu quan es va quedar sol a la cambra, convertit ja en un humà. Com que, fet i fet, ja no s’havia de comportar com un sant, va voler realitzar la primera malifeta de la seva nova vida. Era una necessitat imperiosa, incontrolable, d’experimentar una nova sensació. Amb el gest resolt i la cara de murri, tragué el cap per la finestra; lentament alçà els ulls vers els seus antics dominis, i cridà amb tota la força de tants anys de contenció:
-Mecàsuuunséééuuuuuuu...
La seva veu fortíssima s’anà estenent per l’espai, ressonant entre valls i muntanyes, escolant-se pels racons més inhòspits, per monestirs i masies, girant frenèticament al voltant de la Terra. Pertot arreu es podia escoltar la remor de l’eco repetint incansablement: séééuuuu, séééuuuu... séééuuuu...
I parant bé l’orella, encara avui podem sentir-la, perquè quan les paraules tenen intenció d’aturar-se, en Maginet des del cel els hi dóna una empenta i han de seguir voltejant. És, si fa no fa, una més de les entremaliadures d’un déu de set anys, eixerit com un pèsol, que regnarà durant segles i segles.
Amén.
Galionar

dimarts, 8 de novembre de 2011

El bon govern (conte contramoral)

Conte original de Joan Carles Planells (planells fact&fiction)

Una vegada hi havia un país que tenia un fotimer de problemes (si fa no fa, com tots els països). S’hi van celebrar eleccions i el nou govern escollit es va proposar de millorar la situació.
La primera setmana va crear llocs de treball i va concedir crèdits a les indústries i a les empreses per tal que també creessin ocupació. Al final de la setmana, el nombre d’aturats s’havia reduït en un 97%.
La segona setmana la va dedicar a arreglar i modernitzar les infraestructures i comunicacions de la nació, fent-les així més assequibles, eficients i viables. Al final de la setmana totes les infraestructures funcionaven a la perfecció.
La tercera setmana la va dedicar als problemes de l’educació i la sanitat. Va modernitzar escoles, hospitals, residències, instituts i centres d’assistència social. Va millorar l’ensenyament i la qualitat de l’atenció sanitària. Al final de la setmana, el país tenia les millors i més modernes escoles, els professors més capacitats, els hospitals més punters i els metges més ben preparats.
La quarta setmana la va dedicar a la difusió de la cultura, posant-la a l’abast de tothom perquè ningú en quedés exclòs. Així mateix va garantir la llibertat d’expressió en tots els mitjans –públics i privats- i el lliure accés a qualsevol expressió artística, la qual cosa es va convertir en realitat al final de la setmana.
La cinquena setmana la va dedicar a resoldre els problemes dels exclosos socials, marginats, incapacitats, indigents, malalts mentals, dones maltractades, nens abandonats, ancians sense llar i altres grups socials amb diverses problemàtiques. Així mateix, va combatre la delinqüència i va eradicar-la completament. Al final de la setmana, hi havia una satisfactòria i feliç solució per a tots i cadascun dels sectors socials, i la delinqüència havia desaparegut.
La sisena setmana va promoure un repartiment just dels impostos, on el que menys tenia menys pagava –o no pagava gens- i el que més tenia, més contribuïa.
A la setena setmana, els ciutadans, veient que el país havia assolit la perfecció i que allò era un avorriment insuportable, van derrocar el govern i van instaurar al seu lloc una tirania.
Contramoralina: passi el que passi, la gent mai no està contenta.

Autor: Joan Carles Planells (Traducció: Galionar)

divendres, 4 de novembre de 2011

Racó de novembre

“…Aquell que es perd és qui troba nous camins…”  
(Nils Kjoer)

...Com una suavíssima carícia, l’aire tebi de la nit
recorre el cel amb el teu nom a dintre –jo l’hi havia dit-,
i embolcalla cada estel i el fa més nítid.
Embriac de passió, incapaç d’abraçar tanta bellesa
el firmament tremola, i s’esquinça del plaer de posseir-te.
I jo, confosa en la foscor i a prop dels arbres,
envejo ferventment la seva sort
tot murmurant també el teu nom, com un prec a l’infinit…

divendres, 28 d’octubre de 2011

Poema d'amor



Voldria…
mirar-te als ulls, cara a cara
sense buscar cap paraula;
no calen.
Que l’ànima enamorada
no necessita llenguatge.

Voldria…
sentir l’esclat de la teva sang
dins del cor,
sobre els meus polsos.
Omplir el teu ésser
amb la meva tendresa,
i pam a pam, el teu cos
estimar-lo.

Voldria…
cremar-te amb el meu foc
i encendre’m amb la teva flama
i després…
morir.
Galionar (1983)


divendres, 21 d’octubre de 2011

M'agrada que me les toquin...

Tot covant virus, i demanant disculpes per desatendre els vostres espais, us desitjo un bon cap de setmana!

diumenge, 16 d’octubre de 2011

La màndorla (Teresa Costa-Gramunt)


(A la imatge, una figura dins d'una màndorla o ametlla mística)
Encara pintes, li diu, perquè no sap què dir.
Una vegada li va regalar una samarreta amb un dibuix seu imprès.
Era com una màndorla.
Ell no va saber llegir el missatge.
L’ha telefonat a casa seva, s’hi ha posat la seva dona.
Ha hagut de fer un esforç per marcar el número.
Havia de fer l’esforç.
Dilluns m’operen, ja saps, cosa de dones.
No, ell no sap res.
I ho hauria de saber: la seva dona va passar pel mateix calvari.
Però ell no sap res perquè és un home com tants que miren
cap a una altra banda quan no dominen el terreny.
Per què ha trucat?
N’està enamorada.
Encara, tot i els anys que han passat.
Mai no hi ha hagut res entre ells.
No?
Aquesta no és una manera exacta de dir.
Ella l’estima i això és alguna cosa, no?
Dilluns entrarà al quiròfan.
No sap si en sortirà del quiròfan.
En tot cas, a la sortida del quiròfan asèptic serà una altra.
L’altra serà un immens buit asèptic.
Vine’m a veure a l’hospital, s’ha atrevit a dir-li.
Déu meu, les cames em tremolen.
Encara pintes, li ha dit ell, sense saber què dir.
Podrà pintar, l’altra, es pregunta ella quan no sigui ella?

Fulles d'aram en els arbres, que a poc a poc agonitzen; solitud. Un vent fred que fueteja el rostre i travessa la pell. Grisor. Grisor en el cel, en el mar, en els ulls, en els plecs del cor, en l'esperit, en la vida.
Hi ha coses que només són de dones perquè els homes no les poden o no les volen entendre. O només n’entenen les paraules, no pas el contingut. Subtilitats finíssimes. Ales de papallona.
La poeta Teresa Costa-Gramunt em fa ver emocionar fins a les llàgrimes amb aquest poema que va recitar a Vilafranca fa poques setmanes en la presentació del llibre Poesia a la frontera, una antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana.  No, jo no he dibuixat mai una màndorla, ni tan sols sabia què significava aquesta paraula, però jo també hi era, a dins d’aquell poema. Jo, juntament amb altres dones anònimes, que també l'hi agrairan.
Sí, sento un fred molt endins, avui; perquè és 16 d’octubre i fa deu anys... I perquè malgrat el pas del temps encara és tot massa recent i encara no m'han entès...
Gràcies, Teresa, per haver posat paraules als meus sentiments amb els teus versos.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Dones d'heura, de Marta Pérez Sierra


DONA PAISATGE: OMBRES

Ara sí!
No sé com ho hem aconseguit,
però el temps se’ns ha ofert.
Tornem a tenir vint anys
i marxem cap a Tamariu.
A peu, aquest cop a peu,
lentament, ja ho sabem,
hi ha la cala breu i els petons
que deixàrem dins les petxines,
les onades menudes
que encara guarden les petjades.
I el vent, el vent que et despentinava
el riure i les piguetes de les espatlles.
Ombres.
Som just a la vora del camí.
Un xiprer guarda els cants d’encens
amb què ens acomiadarem.
I les flors, el condol que ens oferiren.
Tu i jo, desposseïts d’urgències,
àngels al sojorn d’altres àngels.
Un mormol de Dylan entre les herbes.
Blau silenci a les butxaques.
Ho veus? Tot torna a ser a lloc.
Marta Pérez Sierra


Se’m fa molt difícil destriar algun poema especial del llibre Dones d’heura, de la poeta Marta Pérez Sierra, perquè sens cap mena de dubte que ho són tots, d’especials. Però potser per alguna estranya raó que el meu subconscient no em sap explicar, Ombres em va arribar més endins que els altres.
 De la presentació que es va fer a Vilafranca el passat 30 de setembre ja n’han parlat a bastament altres companyes blocaires amb gran exquisidesa i coneixement de causa, així que simplement us remeto als seus articles: La Pilar de A encesa de llum, la Sandra de Papallones en la llum, la Carme de Col•lecció de moments, la M. Roser Alguer de Petiteses...  I del llibre, Dones d’heura, n’ha fet una ressenya acurada, amorosa i plena de sensibilitat la Teresa Costa-Gramunt. Jo només us puc dir que desconeixia el llibre i que no em va decebre en absolut.
Deixant, doncs, la crònica literària per als esmentats blocaires, em remetré a una altra mena de reflexions que em corrien per dintre mentre la veia allà recitant, a la Marta, al costat del Joan, el seu marit (i també amb la companyia de l’actriu Maria Rodríguez Sandia, i dels joves intèrprets Genís i Oliva, de la cantant Teresa de la Torre acompanyada al piano per Xavier Algans, i de l’acuradíssima presentació a càrrec de l’Anna Ruiz).
Pensava com n’era de rica, l’autora, i d’afortunada, per compartir vida, amor i passió literària amb un company que li donava suport en la seva faceta d’escriptora, i que era allà al seu costat, compartint presentació i poemes. I em va semblar un acte d’amor bellíssim i envejable. Potser perquè jo he trobat a faltar sempre aquest recolzament per part de la gent del meu entorn, perquè mai he assolit aquesta bona entesa amb ningú per crear a quatre mans o per aconseguir una implicació real amb els meus poemes o narracions, perquè quan el sexe entra per la porta l’amistat s’escapa per la finestra, o perquè mai he posseït els secrets de l’alquímia que propicien una fusió perfecta com aquella... En vaig parlar amb algú durant la vetllada, i vaig concloure que no és tan estrany com sembla, això que els més propers “passin” olímpicament de les nostres activitats literàries, que al capdavall no deixen de ser una manifestació reveladora del nostre jo més íntim... Amb tot, i a manca d’un amic-amant-còmplice literari em pregunto què és millor; si dedicar-se a la creació des d’una vessant de solitud, aïllament i individualitat, si tenir un company-companya a qui no interessi absolutament el tema, o conviure amb algú amb bona fe però que no estigui a la mateixa alçada intel•lectualment i ens faci grinyolar la parcel•la de les expectatives... Que complicada pot ser la vida, de vegades!
Vosaltres què n’opineu, del tema? Creieu que és un privilegi, com en el cas de la Marta, de compartir les inquietuds creatives amb la parella? És freqüent que aquesta se’n mantingui al marge i passi absolutament del tema? O penseu que la creació artística és més potent i qualitativa en els éssers solitaris? Creieu que el diàleg a dos enriquiria la vostra obra o, contràriament, podria perjudicar-la?
I bé, gràcies a l’amabilitat de la M. Roser Algué, del bloc Petiteses, us puc oferir aquesta fotografia del grup de blocaires que ens vam trobar aquell vespre. Paradoxalment, hi falta la mateixa Marta, la protagonista de la vetllada, que en aquell moment deia estar signant llibres o atenent alguns dels convidats. Una fotografia per al record, per a no oblidar, amb el desig i l’esperança que algun altre dia es pugui repetir.
 (D’esquerra a dreta: l’Enric (marit de la Carme), la Sandra de Papallones en la llum, la Pilar de A encesa de llum, la Carme de Col·lecció de moments, la M. Roser Algué de Petiteses, Onatge d’Onatges i una servidora, la Montse.)

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Racó d'octubre

Estany de les Abelletes (Andorra-2011)
“…Tractem els altres amb infinita dignitat i respecte, sense tenir en compte que ens hagin ferit en el passat…” (Rose Chêne)

...He aturat les meves rancúnies i les he deixat submergides dins l’estany, enfonsades amb una pedra al coll, perquè no surin. He enterrat tots els meus greuges allà dalt, entre muntanyes, com les cendres d’un cadàver purificat pel foc. Ja no són res, ja no existeixen, ja no em podran fer mal. No, no ho he fet per bondat, ni pels altres, ni per mostrar cap excel•lència; ho he fet per mi mateixa, per deslliurar-me dels llasts que em feien feixuga l’ànima i que m’impedien avançar. Sorprenentment, ha estat molt fàcil.
Perdonant els altres, sens dubte ens estem perdonant a nosaltres mateixos. Quina llibertat...!


Per als amics i amigues d’aquest espai que estimin com jo Rachmaninoff, per a ells aquesta rapsòdia. Amb el cor.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Un amor particular


(Sí, avui tocaria parlar de la magnífica presentació a Vilafranca de Dones d’heura, de la poeta Marta Pérez Sierra, però a l’espera de disposar de les imatges, ho posposo per a més endavant.)

Fa aproximadament un any i mig, al meu anterior bloc vaig publicar aquest article. És possible que algú de vosaltres encara el recordi:

CONFESSO QUE ESTIC ENAMORADA
Doncs sí. No ho expliqueu a ningú, eh?, però m’he tornat a enamorar. Ha estat, no sé com ho diria, un esdeveniment d’aquells que passen un cop a la vida, quan menys t’ho imagines. Un altre home en el meu cor. Destí, atzar, coincidència, voluntat divina, però sobretot la intervenció de terceres persones que ho han fet possible.
Ja sé que per a alguns les noves tecnologies són sinònim de males experiències, però en el meu cas ha estat gràcies a Internet que he tingut el goig veure’l per primera vegada, a través d’unes fotografies que han omplert la pantalla i també el meu horitzó de llum… No vull entrar en detalls massa íntims, només constatar que en poc temps hem fet molt de camí; fins a tal punt que a mitjans de maig ell vindrà, i es quedarà per sempre, ens trobarem cara a cara i no ens separarem mai més…
Quan fa pocs mesos ell va aparèixer a la meva vida, era lluny d’imaginar que germinaria aquest amor capaç de trencar els esquemes establerts, però la veritat és que tampoc no havia tancat les portes definitivament a cap possibilitat. Ben mirat, encara sóc prou jove per a aquesta mena d’experiències. Conec moltes dones a qui els ha succeït el mateix i són força més grans que jo. De fet, estic en una bona edat encara per recuperar la il•lusió d’estimar. A més, una dona enamorada se sent sempre tan jove i tan guapa…
Sí. M’he tornat a enamorar. Al principi no va ser gaire fàcil assimilar el fet en tota la seva magnitud. Acostumada a una altra mena de relacions d’immediatesa, era la primera vegada que em trobava en una situació com aquella. Calia anar-lo coneixent de mica en mica, poc a poquet, sense precipitar-se. En el millor dels casos, si la relació prosperava, trigaríem un temps en adaptar-nos mútuament. Anava sabent coses d’ell, i cada nova descoberta era com una nova tija de l’arbre de l’afecte, creixent cap a la llum…
Amor? Sí, per què no amor altra vegada? Mai no és prou tard per estimar. I alguna cosa em deia que aquell amor seria molt especial. Recordo el dia que vaig veure’n la primera fotografia a través de la pantalla de l’ordinador. Em va semblar guapíssim. Moltes més van anar seguint a la primera; en algunes es veia de perfil, en unes altres de cara, fins i tot n’hi va haver alguna feta expressament perquè se li veiés el sexe… Cosa que no em sembla malament: en aquesta mena de circumstàncies, de vegades et penses que és una cosa i resulta que en realitat n’és una altra…
D’aquí a un parell de mesos, ell vindrà. L’espera s’està fent eterna, sembla que Cronos s’entesti a no avançar. Ell vindrà, i aleshores les mans coneixeran el tacte de la seva pell. Els braços podran bressolar-lo, els llavis el besaran fins a l’extenuació. Ell vindrà, i no marxarà mai més, i res ni ningú serà ja capaç de separar-nos.
Si l’estimo tant és perquè fa molts anys que estimo la Marta, la seva mare, la meva filla. És fill de vida de la meva vida. És en Llorenç, el meu primer nét.
Serà com una petita meravella vinguda del cel, com la més bella llàgrima caiguda durant la pluja d’estrelles d’una nit de Sant Llorenç. Una llàgrima plena de joia i alegria. Una llàgrima de felicitat.
Sí, ho confesso: no ho expliqueu a ningú, però m’he tornat a enamorar.
Ara, un any i mig després, novament, un altre home és a punt de formar part de la meva vida. D’aquí a un parell de mesos, ell vindrà. L’anterior història es repeteix íntegrament, en tota la seva intensitat. Ell és en Magí, el meu segon nét.
I no ho expliqueu a ningú, eh?, i menys ara que em dedicaré als trios, però..., és que m’he tornat a enamorar!

dimecres, 28 de setembre de 2011

Josep M. de Sagarra - Balades de Fra Rupert

Potser els poemes satírics de Josep M. de Sagarra han quedat una mica en l'oblit. Crec que a tall d'homenatge val la pena recordar-los...

BALADES DE FRA RUPERT
Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d’aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l’impúdic fra menor:
 –Gustós, senyores, m’avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se’ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.
Ni plens d’innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l’Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m’hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.
Ni peluts, ni escadussers
com els d’altres missioners.

Ni amb el gàl·lic i els veneris
d’altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.
Se’m poden contrapuntar
amb tots els sants de l’altar.

No se’m poden tornar enrere
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Sant Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat. 
No m’arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m’escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.
La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d’indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l’Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l’Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloriam Dei.
Josep M. de Sagarra, Versos satírics